Hola a tothom, JA TORNO A SER AQUÍ a donar la tabarra al personal... (però encara no tinc l'alta!!!)

Us explico: he tingut un despreniment de retina, el tercer després de tres anys! Els metges aquesta vegada s’han volgut curar en salut (mai millor dit)…
El problema ve després de l’operació. Et posen un gas a dins l’ull (com un globus) i fins que el cos no l’absorbeix has d’estar tot el dia cara avall…Un pal, com us podeu imaginar. Les primeres vegades van ser vuit dies, però aquesta dos mesos( no vaig poder mirar la superlluna, snif!). Sempre t’has de refiar d’algú!!!
A veure si a la tercera va la vençuda …Us he contestat els comentaris que em vau deixar, gràcies. Ara aniré poquet  a poquet, no com una moto, que és el meu costum!!!!
Espero acabar la tardor ben“formosa”, poden intercanviar sentiments:

Imatge trobada al Facebook

M. Roser Algué Vendrells

AMB  PACIÈNCIA  I UNA CANYA...

El meu  blog i jo estem de vacances forçades...Estic tot el dia mirant al terra i el meu blog no està dins del camp de visió...

Fins aviat, petonets a tothom!!!

M. Roser

LA  VALL  D'ARAN

Comentari de la impressió que vaig sentir en el meu primer viatge a la Vall D’Aran, fent una semblança amb la que va sentir Maragall davant la Fageda d’en Jordà…Un dels molts exercicis que vaig fer ja fa anys,( per treure’m el títol  de català) recuperat de la capsa de les paraules perdudes…

Una impressió semblant, la sento cada vegada que he fet un viatge a aquest indret que és com un petit paradís! Recordo la primera vegada que vaig anar-hi. Era l’estiu i el paisatge ( durant el viatge)oferia una gran variació. A la Segarra era tot sec, la terra tenia un color quasi blanquinós i els rostolls eren de tonalitats daurades. Els poblets petits, tenien el mateix color que la terra, la qual cosa feia que , gairebé, es confonguessin. En anar-nos endinsant al pre-Pirineu, la terra era més rogenca i les alzines i roures , contribuien a donar un color diferent al paisatge. Després del Collegats, ja al Pallars, va ser com entrar de cop en un gran quadre, amb diferents matisos del verd: els prats, les pollancres i les albes, aquestes darreres amb reflexes d’argent i més amunt , ja al Port de la Bonaigua, hi havia els immensos boscos d’avets d’unes tonalitats més fosques…Des del cim vaig admirar una visió quasi celestial…La Vall d’Aran va apareixer al meu davant, com una gran catifa verda contrastant amb la grisor de les muntanyes pelades ,   la foscor dels avets , la blancó de la neu a l’horitzó …Una sensació de calma i tranquil·litat ho envaia tot i em va caldre un gran esforç per desfer-me de la màgia d’aquelles contrades i tornar a la realitat.

El nucli de Montgarri.

Vall de Montgarri.

Salardú, vista general. A l'esquerra, Gessa.

El nucli antic de Salardú. Jo hi vaig anar de vacances, nou anys seguits.

Camí de l'estany de Colomers.

L'estany de Colomers.

(Les fotos les va fer ma germana, que va anar-hi aquest estiu.)

 M. Roser Algué Vendrells

Unes quantes fotos de la Festa Major d'Esplugues...

Els Minyons de Terrassa van carregar i descarregar un 3 de 9 amb folre...

 i tot i que semblen la Torre inclinada de Pisa , van pujar molt rectes, el problema va ser que amb tanta gent no vaig trobar el lloc per enquadrar bé...

Aquí, més ben situada, amb aquest 2 de 8 amb folre  i només falta que l'enxaneta faci l'aleta...Em sembla que eren els castellers de Mataró.

Els gegants del poble, el Mateu la Marta, la Caterina i el Quim( el cavall).

 Normalment el Mateu no va a cavall del Quim, només per les festes importants, perquè junts, pesen molt.

La família també participa en les representacions de cultura popular...La meva neboda  toca la gralla i la reneboda que de vegades porta algun cap gros!

Be calia seguir la cercavila...

Caram, normalment no em veig tan remenuda, però es clar, al costat de la geganta!!!

M. Roser Algué Vendrells.

Fa sis anys que va morir, José Antonio Labordeta, un gran lluitador de les llibertats. En un de tants homenatges que li van fer a la seva terra, una companya del blog, em va demanar si hi volia col·laborar fent un escrit. Ho vaig fer en forma de carta dirigida a ell:

 Carta a un hombre bueno

Y te fuiste con la mochila al hombro , el polvo del camino y el azul del cielo por compañeros...

De ti Juan Antonio se que fuiste político, “el trobador de la política” te llamaron. (aunque alguna vez perdiste los papeles i quién no)  También eras un gran escritor,  enamorado de las palabras.  Dime sinó ¿ quién se gasta  las trenta mil pesetas de un premio de la loteria y se encierra   en un balneario , para leer el Ulises de James Joyce?

También cantabas canciones reivindicando libertades perdidas, tu famoso “canto a la libertad”...y canciones populares con acento maño y algunas muy tiernas...Te llamaban  cariñosamente “el abuelo” quizás porque empezaste  a cantar ya un poco entrado en años...

Yo te conocí a través de  los 29 programas de la tele, “un país en la mochila”, sí, los vi todos. Como soy poco viajera,  aprendí muchas cosas contigo. Entre otras que hay una Espanya que no conocemos , lejos de las rutas turísticas. Gracias a ti conocí personas entranyables, oficios en vias de extinción... Y  fue cuando descubrí tu gran condición de poeta, no porque hayas hecho versos, sinó por tu actitud frente a la vida. Eras un muy buen observador de todos los lugares donde te llevaba el camino, de tal forma que me daba la sensación que viajaba contigo. Tu trato con la gente interesandote por sus cosas siempre con respeto, decía mucho en tu favor.

Y si me permites , me gustaría terminar esta carta con un trocito de un poema que escribiste con ternura  y buscando libertades...

Hoy quisiera

no saber las palabras,

olvidarme los ritos, las maneras,

ser tan libre como la mano de una niña

o el ojo de un pájaro en la niebla...

Espero que hagi  aconseguit per fi, el seu objectiu: Ser LLIURE!!!

Sempre que lluitem pe ser-ho, el recordarem.

M. Roser Algué Vendrells

El setembre ens porta aires de Diada, homenatgem la nostra llengua , posem senyeres al balcó...i estem "a punt" per sortir a reivindicar la nostra Terra!!!

PETITA  LLENGUA

La llengua amb què escric

no és un oceà

ni un mar

ni una llarga platja.

Més aviat s'assembla a una cala petita,

equipada amb tots els colors reglamentaris,

terrible i temptadorament fotogènica

des del poema.

Cèlia  Sanchèz i Mústich ( La cendra i el miracle)

Calella de Palafrugell  (Jaume Cusidó).

M. Roser Algué Vendrells

LA  CALOR

Aquests mesos de calor el meu blog farà vacances, però jo aniré passant per casa vostra i deixaré la meva porta oberta..Amb aquesta cadernera que es banya amb l'aigua  d'una bassa improvisada,  us desitjo que passeu un bon i fresquet estiu.

Foto manllevada del blog, Ultraversalia.

L'ocell es banya

en l'aigua ben fresqueta.

Mans amoroses.

M. Roser Algué Vendrells.