Fa temps que no explico batalletes...
LA MÀGIA DEL TREN
Aquest podria ser el títol d'una novel·la... Van ser uns viatges en tren, amb una amiga...( encara no tenia cotxe)
Vam comprar un "quilomètric", no sé si us sona, enlloc de bitllets compraves quilòmetres i anaves tirant de beta mentre duraven. Vam fer dos viatges un a Albacete, a casa d'un amic especial, en un permís seu de la mili ( quins temps), amb parada a Alacant i València i l'altre viatge el vam fer a Madrid, i a una part de Galícia.
Recordo que a la nit, mentre l'amiga dormia, m'escapava pels carrers del barri moro d'Alacant a veure la lluna plena i en un recorregut amb un tren de rodalies, vaig acabar a la cabina del maquinista, compartint un entrepà que ell portava i segons em digué, fet " por las manos de una amante esposa"...( el costum de viatjar sola)
Jo ara fa temps que no vaig en tren, però suposo que no deuen tenir punt de comparació amb els d'aleshores i això que anàvem en primera i fins i tot i vam dormir una nit, en llitera. Recordo que em vaig despertar en una estació i per la finestreta em va saludar un rètol que deia, Valladolid... Al tornar, vam dormir al mateix departament on seiem de dia, perquè els seients s'abaixaven, amb els peus intercalats, amb els dels passatgers del davant...
|
Maletes , farcells , un cotxet amb un nen, a punt per pujar al tren i començar una nova vida amb molts interrogants... |
No sé si molts recordareu els trens de llarg recorregut d'aquella època (anys setanta-vuitanta...). Cada vagó tenia uns quants departaments, on hi cabien unes vuit persones i estaven separats uns dels altres, amb envans de fusta. Tots donaven a un passadís amb molts finestrals, on la gent quan es cansava de seure o tenia ganes de veure el paisatge, sortia a estirar les cames.
En una d'aquestes passejades dins del tren, vaig posar-me a parlar amb un noi força ben plantat, que em va dir que havia emigrat a Bèlgica ( era l'època de l'onada d'emigrants espanyols a la resta d'Europa)) , havia vingut uns dies a veure la família i ara tornava a marxar. Durant el viatge vam fer moltes xerrades i de seguida em va agafar confiança. Suposo que li va cridar l'atenció el fet que jo ( aleshores una estudiant finolis) no tingués problemes per relacionar-me amb ell, " un pobre emigrante"... ( que cantava en Valderrama). A mi em va anar molt bé perquè era una manera agradable de viatjar i el temps passava més de pressa. Ens vam escriure algunes cartes i una felicitació de Nadal molt xula i a la tercera, ja em demanava "relacions" ( es deia així abans)...Si he de dir la veritat, no recordo com es va acabar la història, ja que no era pas el què jo pretenia...
Les cartes les guardo, no només les seves, sinó dels diferents amics especials, amb els quals m'he cartejat a la vida. Gairebé totes estan força esgrogueïdes pel pas del temps, però de tant en tant m'agrada rellegir-les.
A mi els trens sempre m'havien fascinat i ja veieu que a més de per anar a fer turisme, també si podia fer amistats i fins tot lligar!!!
|
El tren avança planures enllà, carregat de somnis... |
M. Roser Algué Vendrells