RECORDANT POETES...
Aquest any s'ha parlat especialment d'alguns poetes, dels quals s'ha conmemorat algun aniversari: Espriu, Maragall, Machado, Hernández... i vull despedir el 2010 amb ells. Hi posaré poemes curtets o algun fragment.

Salvador Espriu el poeta profund, de les interioritats de l'ànima, de l'amor al nostre petit País...

Cementiri de Sinera

Quina petita patria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya.
Pols de rials. No estimo
res més, exepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies,
que són passats per sempre.




Joan Maragall poesia bucòlica, espiritual, però també patriòtica...

Enviant flors

Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia;
que omplin d'aromes davant meu la via,
vora teu vindré a olorar-les.

Grat ens serà tenir-les devant nostre,
a l'hora de parlar de l'amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somris teu...




Antonio Machado el poeta totalment integrat al paisatge de "la meseta"...

Caminante ,no hay camino

Caminante son tus huellas
el camino i nada más.
Caminante no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás,
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar...

El poeta Miquel Martí i Pol li va dedicar unes sentides paraules:

No t'he dut flors, Antonio, t'he portat

un silenci amorós, per no interrompre
el teu íntim diàleg amb la mort
que fa tants anya que dura, Compartir-te
ha estat deturar el temps, per retrobar-me
més ingenu que mai i amb un sanglot
a flor de pell, com una criatura.
No t'he dut res, Antonio, però estimo
més que abans aquest mar que m'ha vist creixer
i prop del qual confio de morir
d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyaves.

Miquel Martí i Pol

Quan va morir algú va trobar un últim vers a la butxaca del seu abric:

"Estos días azules i este sol de infancia"...

Miguel Hernández el poeta del proletariat, dels pobres, defensor de les llibertats...

Las abarcas vacías

Por el cinco de enero,
cada enero ponía
mi calzado cabrero
a la ventana fría.

Nunca tuve zapatos,
ni trajes ,ni palabras:
siempre tuve regatos,
siempre penas y cabras.

Y encontraban los días,
que derriban las puertas,
mis abarcas vacías,
mis abarcas desiertas...

...I hacia el seis mis miradas
hallaban en sus puertas
mis abarcas heladas,
mis abarcas desiertas.




M. Roser Algué Vendrells

Retalls

De tan en tan m'agrada posar al blog retalls anònims de tendresa,

que em venen a buscar,

perquè saben que jo els tractaré com si focin petits tresors.

Algunes persones,

encara que envelleixin molt,

no perden mai la seva bellesa.

Els passa de la cara, al cor.

M. Roser Algué Vendrells

NADAL

Com cada any arriba Nadal i sembla que tothom se sent solidari... Jo, a més de desitjar-vos unes festes ben alegres, us demanaria que no oblidessiu que per algunes persones, seran molt tristes. Si em permeteu us deixo aquesta petita reflexió:

Del cel ha baixat una estrella, ha mirat la terra i s'ha posat a plorar, que puc fer jo perquè les seves llàgrimes es converteixin en espurnes de felicitat?



BONES FESTES A TOTHOM !!!
M. Roser Algué Vendrells

REFLEXIÓ

Fa fred.
La tardor cobreix el mar,
que ara és gris perla,
immers en la boira del capvespre.

Tot plegat,
convida a la introspecció
Miro dins meu
I el paisatge que veig,
també és desolat
amb infinitat de penya-segats;
espadats pregons
on hi baten les ones,
com flors d’escuma blanca,
amagant sentiments.

Vaig vorejant-los temeràriament
però mai no caic;
sempre hi ha sota meu
alguna onada salvadora...
o algun pi de sinuoses arrels
on puc agafar-me,
com ho faria un nàufrag
a un tros de barca corcada.

De vegades el subconscient
ens juga males passades;
però el vencem amb l’optimisme...
sempre hi ha un bri d’esperança.

M. Roser Algué Vendrells