Subscribe:

dilluns, 31 de desembre del 2012

Refranys d'any nou:

Any que comença amb gelada,
bon gra i bona vianda.

Cap d'any serè,
tot l'any va bé.



Desitjos per l'any nou:

Per als bons moments...Gratitut
Per als menys bons...Molta esperança.
Per cada dia... Una il·lusió.

M. Roser Algué Vendrells

dijous, 27 de desembre del 2012

PINZELLADES  NADALENQUES

Tot i pensar, que tot l'any s'hauria de ser solidari amb tothom, aquests dies m'agrada especialment, fer sortir la sensibilitat que sovint tenim massa amagada i si se'ns entelen una mica els ulls, després brillaran amb més nitidesa. Posaré un post perquè us faci entendrir...

Us parlaré del conte d'un escriptor americà, Wiliam Sidney( Ho Henry), que es titula : Els regals perfectes.
Ens parla de Jim i Delia una parella que eren pobres , però s'estimaven molt.
Per Nadal es volien fer algun obsequi, però no tenien diners per comprar res. Un dia la Delia va sortir a fer alguns encàrrecs i quan va tornar, va notar que en Jim se la mirava d'una manera estranya...I és que ella s'havia venut   la seva llarga cabellera, per poder-li comprar un regal.
-No et preocupis, no té importància , els cabells em tornaran a créixer i jo et volia comprar aquesta preciosa cadena pel rellotge...
Ell no gosava dir res,i seguia pensatiu, però finalment va fer un esforç:
-És que el rellotge ja no el tinc, me l'he venut per comprar-te una pinta, perquè et poguessis subjectar la teva preciosa cabellera...

Ho trobo preciós, cadascú dona el que més estima, per tal que l'altre sigui feliç. L'important no és el valor del regal sinó el gest...


Jo no acostumo recomanar pel·lícules ni llibres, però avui faig una excepció. Hi ha una peli que m'agrada veure aquestes festes. És Dublinesos, del director Jhon Huston. Està inspirada en un relat o novel·la curta de James Joyce, que es diu, Els morts.
Bona part del film, gira entorn d'un sopar de Nadal, on cadascú aporta la seva història.
Al final, un cop a casa seva, el seu protagonista Gabriel Conroy , després que la seva dona li expliqui una història d'amor de joventut, medita sobre l'absurd de la vida. A continuació podeu llegir aquest darrer fragment.( jo el tenia en castellà.)

Unos toquecitos en el cristal lo hicieron volverse a la ventana. Otra vez había empezado a nevar. Soñoliento, se fijó en los copos, plata y sombra, cayendo oblicuos contra la farola. Le había llegado el momento de encaminarse al Oeste. Sí, los periódicos tenían razón: la nieve caía por toda Irlanda. Caía por toda la oscura llanura central, sobre las colinas desnudas; caía suavemente sobre la Marisma de Allen y, más hacia el oeste, suave, caía sobre las oscuras olas amotinadas del Shannon. Caía también en la colina del cementerio solitario en que yacía enterrado Michael Furey. Se amontonaba espesa sobre las cruces y lápidas torcidas, en las lanzas de la pequeña verja, sobre los espinos resecos. Su alma fue desvaneciéndose mientras oía caer la nieve tenuemente por todo el universo, y tenuemente caer, como el descenso de un último ocaso, sobre todos los vivos y los muertos.


I no em puc estar d'explicar-vos una petita anècdota casolana del tió.

Mentre l'àvia( la meva germana) feia l'escudella, la petita Aina de tres anys, estava jugant al menjador, quan de cop i volta, se li presenta a la cuina amb un paquet a la mà:
-Mira àvia, un regal...
Ja us podeu imaginar la situació, l'acaloramenta no era de l'escalfor de l'olla, no, no! Li van explicar que l'havien comprat perquè hi havia nens que no havien pogut anar a buscar el tió...I és clar, amb tres anys, va colar. Però va caldre canviar el paper i la forma del paquet...Vam riure molt pel descuit!

M. Roser Algué.

dijous, 20 de desembre del 2012

BON  NADAL  A  TOTHOM

Reflex de llum,
la nit és una festa.
Neix un estel...

M. Roser Algué Vendrells

Aquesta Nadala tan bonica l'he trobada a casa de  la Carina

dilluns, 10 de desembre del 2012

EL  POEMA  QUE  A  MI  M'HAURIA  AGRADAT  ESCRIURE...


Aquest preciós poema ja fa temps que el tenia guardat i no sé d'on el vaig treure, ni qui n'és l'autor.  He buscat per Internet i no l' he pogut localitzar ... M'agradaria haver-lo escrit jo, perquè és molt bonic, però no és el cas. Si algú sap de qui és, seria tan amable de dir-m'ho? Moltes gràcies.

Jo tinc un carrer que és meu encara que no hi visqui
olorós de geranis i perfumat de sol,
com una barca quieta que jeu prop de l'arena
de quitrà, la coberta i els costats blancs de calç.
  

El meu carrer és alegre com un vol de gavina,
com les flors que, a la reixa, el xaloc ve a gronxar,
i malgrat que la vida li brolla en cada pedra,
té l'orgull que no amaga d'anar a morir al mar.
A voltes, quan hi passo, pel carrer que m'estimo,
i veig aquella casa i veig aquell balcó,
sento que el temps s'atura, que salta un pas enrere
i un núvol d'enyorances cobreix tot l'horitzó.
Recordo aquella cambra de flaire marinera
amb música d'onades, dolcíssima cançó,
somnis d'adolescència d'un temps que no té pressa,
tenyits com el paisatge, pel blau de la il·lusió.

I la lluita; recordo, l'esforç de cada dia,
projectes i esperances al caliu de la llar,
i com una pregària omplint totes les hores,
un tema inevitable: la mar, sempre la mar.
I lliscava la vida com una nau airosa
avançant insensible als esdeveniments,
deixant darrere un rastre de jorns plens de bonança
i el neguit d'altres hores dibuixat en el vent.
Moments en la memòria,, com ferides obertes,
que per molts vents que bufin potser no guariran,
nits d'hivern espantoses quan ma cambra s'omplia
del bramar de les aigües i l'udol del llevant.


Jo, de petit, vivia en un carrer prop del mar
perquè el meu pare era mariner...

???
M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 2 de desembre del 2012

VERGONYA...DE   QUÈ ???


L'altre dia vaig posar un comentari al bloc de la Sílvia i ella em va suggerir que en podia fer un post...


Quan els nenes i nenes em diuen que tenen  vergonya de fer alguna cosa, jo sempre els dic que l'han de guardar per quan facin alguna malifeta...i m'oblido que jo feia el mateix.
De petita era molt tímida i em feia vergonya tot. Quan anàvem pel carrer, segons qui trobàvem, m'amagava darrera la mare...I durant molts anys, la timidesa va ser la meva companya més fidel.
Però malgrat tot, ja de més gran, quan la vergonya  m'impedia assolir alguna fita  decisiva per mi, m'enfrontava al que fos.Una anècdota il·lustrativa:

Quan estudiava, les mates eren un problema per a mi, sempre em duien de corcoll. Recordo un any que teniem un professor bastant malcarat i  tothom li tenia una certa por...Jo, a totes les classes sempre seia a la primera fila per no perdrem cap detall de les explicacions. A les darreres files acostumaven a seure els amants de fer certa xerinola en plena classe.

Un dia d'aquells que si m'hi hagués fixat bé devia anunciar tempesta emocional, l'abans esmenta profe de mates , ens va obsequiar amb un suspens col·lectiu, perquè havíem fet campana, per assistir a una assemblea d'estudiants. Jo, devia tenir vint-i pocs anys...
Com ja he dit abans, a mi els números em venien( i em venen) grans, però en aquest cas estava segura d'haver fet un examen una mica decent, com a mínim, per un simple aprovat. Només de pensar que m'havia de tornar a examinar, em va caure l'ànima als peus...L'angoixa va poder més que la vergonya i sense pensar-mi gens , vaig fer el cor fort per protestar( cosa inimaginable). Li vaig dir que no em semblava just...  El profe em va clavar una escridassada de cal ample: que com m'atrevia, que si  havia fet un examen fatal...Jo anava  aguantant el xàfec, fins que no vaig poder més...I ja teniu a la Roser, plorant com una magdalena al mig de la classe! He de dir que per part dels companys, un zero en solidaritat.
Com que no em veia amb cor d'enfrontar-me una altre vegada a les meves amigues mates, vaig demana un dia de festa a la feina,( jo treballava i estudiava) per poder-les repassar. Var arribar el no esperat dia i els meus passos( que no la ment) es van encaminar cap a l'Aula Magna. Palplantat al costat de la porta hi havia el meu "amic" :
-¿ Que hace usted aquí?
-Vengo a repetir el examen- vaig dir amb un filet de veu.
-¿ No le dije que estaba aprobada?
Sense saber que dir, vaig fer mitja volta i el camí fins a la porta em va semblar llarguíssim, potser perquè m'acompanyava un cor d' "enxufada", no si val, no hi ha dret...I va venir la meva reacció:
-Qui va passar la vergonya a classe? Ara ateneu-vos a les conseqüències!
Segurament que, malgrat tot, el bon senyor(des d'aquell dia) no era tan mal bitxo, devia repassar el meu examen,  suposo que també va valorar que defensés els meus drets i no es va atrevir a suspendrem...
Vist des d'ara, no sé com em vaig atrevir...Suposo que quan t'hi va una cosa molt important per tu, no penses en res i tires pel dret , passi el que passi...En aquest cas no em podia sortir millor!!!

M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 24 de novembre del 2012

Participació a les ITINERÀNCIES  POÈTIQUES, poemes enllaçats, seguint el que ha escrit una altra persona, tot agafant-ne una paraula o una idea...

NOVEMBRE
(Seguint un reflex de la Carme)


Novembre és arribat
el fred ja ens abraça.
Treu la paleta de colors
pinta tots els boscos.
El cel si reflecteix
a l'hora que el sol es pon.
Plora amb llàgrimes de boira
les nits es van allargant.

***

SOMNIS  DE  LLUNA
(seguint l'aire suau, de la Pilar)


Melodies de fina arpa
aire suau a frec de galta;
carícies de plomes blanques.
Silencis de lluna blava
sospirs amb enyors de cels;
El somni d'una nit clara...

***

                  LES  CINC PRIMERES  DÈCADES                                                        
           (seguint les matemàtiques de la Virgínia, amb aniversari inclòs)


Els deu anys, pre-adolescència;
esperit rebel i grans a la cara.
Els vint , joventut, esclat de vida,
universitat, projectes i algun viatget.
Els trenta, hora de posar seny,
viure en parella i tenir nens.
Els quaranta, temps de crisi,
i per a molts, la plenitud.
Els cinquanta, el mirall ens diu,
que ja hem viscut mitja vida.
I estem contents d'aquest passat
i encarem el futur amb il·lusió...
***
SI  EM  DONES...
( seguint la generositat de l'Anton i la Cantireta)


Si em dones una rosa,
et faré una carícia.
Si em dones una abraçada,
et donaré un somriure.
Si em dones la mà,
t'hi posaré la lluna.
Si em dones una il·lusió,
et faré un petó.
Si em dones un somni,
el viurem junts, tu i jo... 
***
PSSSSS...
(seguint tots els somnis, en silenci)

Boires de nit,
somnis de lluna blanca;
Silenci al bosc.


M. Roser Algué Vendrells

divendres, 16 de novembre del 2012

COLOMS


Una vegada, en Tomàs, un pagès de soca rel, va baixar a Barcelona i després de contemplar unes quantes meravelles urbanes, i turistes malgirbats, va anar a parar a la plaça de Catalunya, un lloc gairebé obligat pels que no  acostumen a visitar la capital.
Com que era hora de dinar, agafa una cadira per seure, disposat a endrapar un deliciós estofat de vedella amb bolets, que la seva dona li havia preparat en una carmanyola (tampoc calia fer més dispendis dels necessaris i anar a un restaurant).
De sobte, apareix un colom amb ganes de compartir aquell àpat tant suculent. En Tomàs se'l mira inquiet, i preocupat per la seva manduca.
Després del primer colom, en ve un altre i un altre...
Veient-los tan interessats en aquell festí, i incapaç de posar-se la forquilla a la boca, decideix facilitar-los la tasca i deixa la carmanyola a terra.
Mentre, amb cara d'emprenyat i amb la panxa buida, se'ls mira com es donen el gran banquet, els molt golafres...

M. Roser Algué Vendrells

divendres, 26 d’octubre del 2012

Avui he anat a caminar per la platja.  Només hi havia quatre pescadors i unes quantes ànimes solitàries, un autèntic plaer, i he pensat que estaria bé posar aquest poema...Potser era la mateixa platja dels records...


INSTANTS  MÀGICS 



Tu vas ensenyar-me a estimar el mar
a mi, que era una noia de muntanya;
poques vegades el veiérem junts...
ara, si em sento sola, m'acompanya.

Perquè volies veure el mar amb mi,
jo anava al teu costat il·lusionada;
encara en guardo un tendre record,
d'aquella passejada per la platja.

Caminàvem agafats de la mà
els dos estàvem molt callats,
érem com adolescents, i amb timidesa,
vaig sentir-me enllaçada pel teu braç.

Com que la nit era rúfola i freda
tu, molt galant, em vares abrigar,
vam compartir la teva americana...
un bell pretext per poder-me abraçar.

Recordo que em miraves amb tendresa,
amoixant-me els cabells amb suavitat
i vas besar-me els ulls moltes vegades...
no sé si somniava o era real!

Em parlaves fluixet, a frec de galta,
el que em deies, jo escoltava feliç:
-M'agraden molt les teves mans petites,
ets com un ocellet esmunyedís!

Més ...la natura sempre tan realista
em va venir de sobte a despertar,
en forma d'una forta gotellada...
i aquell màgic instant es va trencar.

---------------------------------

He tornat a la platja dels records,
però, en aquesta ocasió, de dia i sola
i en un impuls sortit del fons del cor,
he escrit el teu nom sobre la sorra.

L'ona amiga l'ha vingut a esborrar
lentament...com en un bes d'aimada,
la besada que jo no et vaig donar...
Avui, però, la mar estava en calma.

(Petiteses-2001)

M. Roser Algué Vendrells

dimarts, 23 d’octubre del 2012

L' AVI  DEL  CALENDARI
(Conte per escenificar amb infants aquestes dates de la castanyada, que permet  treballar  els dies, les estacions i els mesos. Pot ser una alternativa als teatrets clàssics de la castanyera)

Personatges: Una persona vestida d'avi molt vellet i un grup de nens i nenes (escola, esplai...)
Decorats:  Ambientació de tardor.

Avi---Vaja, vaja, quants nens i nenes que hi ha per aquí!!! Em presentaré:
Jo sóc l'AVI ANY i sóc molt i molt vellet. Escolteu-me amb les orelles ben obertes, perquè vull que em conegueu una mica millor. Sort que m’han posat un micròfon, perquè tinc la veu una mica cansada…
Sabeu? La meva família és molt popular, perquè surt a tots els calendaris. Jo tinc 12 fills... Sí, són els 12 mesos, que ben segur alguns ja coneixeu i també tinc  molts nets; en tinc 365, que són els dies . Però els meus nets són una miqueta estranys, perquè  entre tots només tenen 7 noms que es van repetint, són els dies de la setmana. Que me’ls podeu recordar? Es que ja no tinc gaire memòria…

Nens i nenes---dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge

A--- Moltes gràcies , ja veig que els coneixeu molt bé.
 I, oi que vosaltres viviu en una casa o en un pis? Doncs jo, com que sóc tan vellet , en tinc 4 de cases que es diuen: primavera, estiu, tardor i hivern i són les quatre estacions. A cada una d’elles hi viuen tres fills meus. Jo passo un temps amb cadascun d'ells, però no recordo en quina casa estic vivint ara…que em voleu ajudar a descobrir-ho?
N--- Si…

A---Vejam, que teniu molta calor? -Que som a la platja?
N---No

A---Doncs no sóc pas a la casa de l’estiu.
Potser  teniu molt de fred? Que està tot nevat?
N--- No

A---Doncs no sóc pas a la casa de l’hivern.
A veure com solucionarem el problema, perquè n’hi ha dues de molt iguals… Que hi ha moltes floretes?- que canten molt els ocellets?
N--- No

A---Doncs no sóc pas a la casa de la primavera.
Deixeu-me pensar…-Potser cauen les fulles dels arbres?, -Potser mengem castanyes i panellets...
N---

A---Ai caram, ja ho sé, segur que sóc a la casa de la tardor. I ja sabeu què diuen: A la tardor, ni fred ni calor.
Gràcies per ajudar-me a descobrir-ho. Ah, i sabeu una cosa? Aquests dies, és l’aniversari del meu fill novembre  que viu aquí, a la casa de la tardor i segurament jo he vingut, perquè farem una gran festa.
Ara me’n vaig a veure la meva amiga castanyera. Deu ser per aquí, que ja sé que cada any ve a portar-vos castanyes... I també  he de vigilar els meus nets,  que ja sabeu que són els dies i de vegades, són una mica trapelles.
Adéu-siau nens i nenes,  si em voleu veure, sempre em trobareu al calendari. Oi que em regalareu un poema?Em faria molta il·lusió!
                     
N--- És clar que sí, adéu avi...
Nens i nenes... Els mesos de l'any

El gener ens portarà neus,
el febrer serà variable,
pel març bufaran vents forts
i l'abril serà agradable.
Pel maig hi haurà floració, 
pel juny alguna tronada,
al juliol farà calor
i a l'agost forta secada.
Setembre serà mig sec
i l'octubre mig mullat,
al novembre farà fred
i al desembre vent gelat

                          Anònim



M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 21 d’octubre del 2012

SAFAREIG  AFEGIT
Quan ja tenia el post preparat per penjar, m'ha arribat un comentari a l'anterior ( de l'amiga Violant del blog :
http://dietaridesensacions.blogspot.com.es/) i m'ha fet tanta gràcia com em donava la rèplica amb un monòleg super-espontani i ple de frescor, que no m'he pogut estar de posar-lo. A mi tots els comentaris que em feu m'agraden i em fan feliç, però penso que tanta esponteneïtat, bé s'ho valia...Aprofito per donar les gràcies a tothom!

Ospa Roser!
A que no t'imagines a qui he vist avui pel carrer? Va: una, dues, tres...mai no ho diries. Saps aquell homenet grassonet de cabellera pel-roja i ulls de felí? Sí, sí el mateix que té el bloc anomenat" "Paelles , paellots i alguns tapadorots". Doncs bé, estava dins un descapotable aparcadet a la vorera de vora el mercat donat-se el filet( no pas el de vedella) amb aquella altra- ca, se la sap llarga, la molt mosqueta morta!-que administra el bloc titulat "Malvasies, pets de monja i altres tentadores llepolies". Sí dona, sí, aquella mossa que en el perfil posa amb aquell somrís de bleda santificada, mirant de reüll el cel, tota extasiada ella...doncs tu, jo que m'hi he apropat per saber del cert si efectivament eren ells i sí, sí...ell semblava manc d'ambdós membres superiors i ella semblava que tingués més braços que un pop...i després resulta que ens volen fer creure- pel que es diuen en els comentaris als posts dels seus blocs respectius- que no es poden veure ni en pintura...Vaja!, si seran falsos, aquests dos...perquè aviam, està bé que s'ho muntin, però que no ens facin creure que s'odien, encara que potser ha estat d'aquest odi que n'ha nascut aquesta passió desaforada...ai, però si fins i tot un urbà se'ls hi ha acostat per demanar-los "contención que están aparcados delante de una guardería" Bé, de què anava aquest post teu?, ah! sí, dels tafaners. Maaaaa! jo és que no els aguanto...però que s'han cregut els que es foten en la vida dels altres ? és que no en tenen de pròpia o què? " Vamus", home! és que no hi ha dret! treballar més i no treure el cap per la finestra...cagum...
Petons! i ja m'acabaràs d'explicar allò que em deies del veí de la cosina germana de l'amiga d'infància de la dona del blocaire que té 2.457.104 seguidors i tots li comenten els seus posts.

Violant

diumenge, 14 d’octubre del 2012

FER   SAFAREIG...
(Una mica d'humor)
 
- Ring...

- Si?

- Maite, sóc la Neus.

- Hola Neus , què volies?

- Res, només trucava per dir-te que he vist a la Marta.

- I... ?

- I no saps amb qui?

- No.

- Imagina’t, amb aquell tipus baixet i calb que vam conèixer a Roma. Aquesta noia deu estar molt desesperada, perquè s’agafa a qualsevol cosa...

- Potser sí.

( deu minuts després)...

- I te’n recordes que feia règim per aprimar-se? Doncs ara està ben rodoneta i com que mai ha tingut gust a l’hora de vestir...

- La Maite deixa la seva amiga parlant sola i va cap a la cuina a treure l’olla del foc. La Neus  segueix amb el seu monòleg...

- Ningú diria l’edat que té, no et sembla?

- Si tu ho dius...

- I saps si la Marta encara surt amb l’Ernest?

- No ho sé...

- Bé, et deixo que tinc molta pressa i no m’agrada fer safareig. Petons.

- Adéu, i no corris, podries pendre mal...(penja)

La Maite sospira profundament i torna cap a la cuina. S’adona que ha passat mitja hora llarga. Sort tindrà del microones, si vol dinar i no vol fer tard a la feina!!!

M. Roser  Algué vendrells

diumenge, 7 d’octubre del 2012

DESFER  CAMÍ---2a part...

I de cop i volta, m'adono que no estic sola. A un vell roure, davant meu, descobreixo un petit esquirol que em mira encuriosit. Està estudiant els meus moviments. Què deu pensar? Segur que em confon  amb algun  ocell enorme i espera el moment de veure'm emprendre la volada o potser, una mica mal intencionat, el que vol és que tot badant rellisqui i em doni la gran patacada! Al cap d'una estona, cansat d'esperar un desenllaç que triga massa, gira cua i se'n va fent saltirons.



Des de la meva talaia, també veig un niu, ara buit, segurament a l'espera de ser ocupat la pròxima primavera amb éssers alats, protagonistes de vols i piuladisses, que alegraran aquestes boscúries. Quan ja estic ben saturada d'altituds baixo lentament, mirant bé on poso els peus per a no tenir un ensurt, a l'últim moment, que pugui espatllar el goig de la meva ascensió arborícola.




Ves per on, quan ja han passat moltes estacions de l'època dels genolls pelats i les esgarrinxades, he tornat a reviure una de les meves afeccions infantils. Això em fa pensar que, de vegades, és fàcil desfer camí, si un té l'esperit jove...i les cames et responen, és clar!

Fi.

M. Roser Algué Vendrells                                                                                          

dissabte, 29 de setembre del 2012

DESFER  CAMÍ---1a part...


Sant Marçal , al Montseny, una tarda de finals d'estiu. Davant meu contemplo una immensa fageda ombrívola i frescal.
De sobte, em venen a la memòria records de la meva infantesa, quan enfilar-me als arbres era una de les meves diversions preferides de nena de poble.


La temptació és cada vegada més forta. Finalment em decideixo i me'n vaig sense pensar-m'hi gens, cap a un faig alt i esvelt, que m'està esperant amb els braços oberts. Començo a pujar, de primer amb una certa vacil·lació, però cada vegada més segura de les meves habilitats grimpadores, ja que puc comprovar que encara se'm dona força bé. A mida que m'enfilo, noto a les mans la suavitat de l'escorça blanquinosa, i la sensació de llibertat es va fent més evident. Arribo fins on em permet l'estructura de l'arbre, que us puc assegurar que és a una alçària suficient, no apte per a persones propenses al vertigen. Miro avall i és com si el terra s'allunyés de mi.
I si alço els ulls al cel, el veig molt a prop. Passen uns petits nuvolets blancs que em sembla que són quasi a l'abast de la meva mà.

La impressió des d'aquestes alçaries, és d'una pau aclaparadora. Seria meravellós posseir un petit amagatall aquí dalt, per refugiar-m'hi, cada vegada que tingués la necessitat d'evadir-me de les preocupacions amb que la vida ens sol obsequiar ; especialment als que, com jo, tenim un tarannà nostàlgic i enyoradís.

Continuarà...

M. Roser Algué Vendrells


diumenge, 23 de setembre del 2012

BENVINGUDA A LA TARDOR

(Avui tenia preparat un altre post, però he pensat que tocava posar-hi un afegitó)


Jo també vaig anar a Corró d'Amunt i penso que va ser una experiència digna de fer constar, malgrat la Roser (jo) es va perdre al mig del bosc, quan ja era fosc i negre com una gol de llop, només hi faltava sentir-se´n els udols, però és clar, no hi havia lluna plena... Però va arribar a temps!
Va ser una vetllada molt bonica, escoltant i compartint paraules i sentiments, en una gran terrassa oberta a la vall des d'on,  tot i la foscor, s'intuïen unes vistes fantàstiques. La  nit era plàcida 
i molt agradable.
Vull agrair a la Núria i a seva família, la calidesa amb que ens van rebre i tractar.
Jo vaig retrobar persones entranyables que ja coneixia i vaig posa cara a unes altres també entranyables, amb les quals ens veiem per primera vegada.
És curiosa la percepció que tenim de les persones, amb qui només ens relacionem pel bloc. Algunes son com les havíem imaginat , però d'altres ens sorprenen...En tot cas totes encantadores!!!

BONA


A  TOTHOM.
*  *  *  *  *  *
   
La calor ens convida a menjar gelats de tots els sabors que ens podem imaginar, i aquest estiu més que mai, però n'hi ha que són fets amb uns ingredients especials, que no es compren i ens refresquen l'esperit i la sensibilitat...

GELAT  DE  LLÀGRIMES

S'han d'anar guardant les llàgrimes 
durant tot l'hivern, en dues ampolletes.
En una hi posarem les llàgrimes del plor; 
a l'altra, la de les rialles.
No us fieu de les que venen a les gelateries;
són llàgrimes falses, importades d'Egipte,
llàgrimes de cocodril.
Les millors són les casolanes;
les de l'àvia 
el dia que fa els anys,
o les de la mare
quan talla la ceba.
Després s'han de batre amb sucre
i esperar que quallin , al congelador.
El gelat de les llàgrimes de riure,
té gust de para- sol de mandarina.
El de les llàgrimes del plor,
de flor de penombra.



José Antonio Ramírez Lozano ( traducció casolana de la Roser)

M. Roser Algué Vendrells

divendres, 14 de setembre del 2012

NÚVOLS  DE  FUM
(massa sovint)

Un record per a totes les persones que han patit les conseqüències  d'algun incendi i l'agraïment a totes aquelles altres que han ajudat a apagar-los, tant professionals, com voluntaris...


Durant l'episodi dels incendis al Bages i el Bergadà de l'estiu del 98, jo estava de vacances...En tornar a casa vaig decidir recórrer els llocs esmentats, per veure fins a quin punt s'havien malmès els indrets dels meus somnis i jocs infantils. Seguint camins i dreceres se m'encongia el cor.
L'espectacle era dantesc.Quilòmetres i quilòmetres de boscos, on els arbres ennegrits seguien dempeus,  com gegants capcots després d'una inútil i aferrissada lluita contra l'enemic devastador.
I  entre tant de dol, no vaig trobar ni una trista font que plorés per aquells herois que un dia foren creadors de vida i ara havien sucumbit al combat, però amb honor, sense ser abatuts.
La meva ruta pels boscos cremats em va portar fins el Santuari de Pinós, des d'on s'albirava una cendrosa fondalada i al costat de l'església vaig fer una petita troballa: un poema d'algú que expressava, de forma anònima, tota la seva pena.
Algú feia companyia als meus sentiments, i em vaig sentir una mica alleugerida del pes que em produïa contemplar tanta desolació.


Turons cremats

Dins ma terra ondulada
cadascú hi té un paradís,
tossal , puig o serralada
i en cultiva... tot l'encís.

Cada turó té un mas
i també sa fondalada,
cada obaga, cada font,
el torrent...i la cascada.

Han cremat el meu indret,
aquell que jo m'estimava,
el turó en guarda un secret,
la ribera...una besada.

Un turó, un peu de riera,
una casa de pagès,
una posta riallera
i un record... encara encès.

En ma terra ondulada,
cadascú guarda un tresor
dins de cada serralada,
i el defensa ...amb tot el cor.


I  això em va fer reflexionar. No podia ser que tot desaparegués, havia de recuperar alguna cosa...Furgant pel calaix de la memòria, vaig ensopegar amb vivències de persones lligades a  aquells verals. Les plasmaria sobre el paper, així, si algú ho arribava a llegir, seria com si aquest tros del meu petit país tornes a revifar-se o com si sempre s'hagués mantingut intacte.

Sempre recordaré el paisatge com era abans, perquè no és veritat que el temps tot ho esborra; hi ha coses que  continuen latents en nosaltres, encara que sigui sota un vel de cendra.
Ara , passats uns quans anys, encara que sigui tímidament, al bosc hi brolla de nou la vida; hem de procurar tenir-ne cura i que no es 
torni a malmetre...

M. Roser Algué Vendrells

Aquesta Setmana del llibre en català, es dona el tret de sortida a la celebració del centenari del naixement de la nostra poetessa, Joana Raspall. Si voleu més informació cliqueu aquí.

dimecres, 12 de setembre del 2012

-QUÈ VOLEN AQUESTA COLLA ?

-UN  NOU  ESTAT  D'EUROPA...

-QUÈ  VOLEN  AQUESTA  GENT?

-CATALUNYA  INDEPENDENT...

Ho sento, però he tingut l'ordinador espatllat,(sortia fum) però com que ho hauriem de dir cada dia...

M. Roser Algué Vendrells

dilluns, 3 de setembre del 2012

SOM-HI...

     Hola a tothom. Comença el setembre i vaig posant fil a l'agulla,
per anar embastant  paraules que es convertiran en embolcalls de sentiments.
Avui només us deixo aquests Esqueixos, de la Joana, perquè ha estat tot un plaer llegir-los. Cada un d'ells es transforma en una flor, amb perfum i colors d'intimitats, que cadascú pot fer seves.


Corre la vida,
d'enyor s'esfulla l'arbre
i es perd l'oblit
en renovada crida
del nom que murmura.

Gràcies Joana

dilluns, 23 de juliol del 2012


UN  CAP  DE  SETMANA  A  CAL  ROS  (Calonge de Segarra
Abans era de la comarca de la Segarra i ara és de l'Alta Anoia...
Però per a mi sempre serà una terra segarrenca...

Aquest darrer cap de setmana vam fer una petita escapada familiar a aquestes terres que per a mi, tenen un encant especial. Els seus colors ens asenyalen el pas de les estacions d'una manera molt gràfica. A la tardor, els camps llaurats són d'un color marró, que contrasten amb les clapes d'algunes arbredes com illes flotants en un mar sorrenc. A l'hivern els camps comencen a verdejar, i a mida que s'acosta la primavera, tenen  unes tonalitats cada vegada més fosques i s'arriben a confondre camps i boscos...I a l'estiu , és un esclat de matisos ocres, les espigues daurades es gronxen amb el vent, fins que els pagesos que abans feien servir la falç o el  volant   i si passaven força jornades, ara en passen via amb les grans "cossetxadores" que porten ordinador i fins i tot, aire condicionat, a la cabina...I als camps hi quedarà el rostoll com a record, fins que es torni a llaurar la terra i continuï el cicle de la natura.

Vam aprofitar per fer una visita al poble de Prats de Rei, on hi vam viure un any, i  ja fa un temps us en vaig explicar alguns records d'infància...Com que es van cremar els voltants volíem saber la  magnitud  de la catàstrofe que, de fet, va arribar a tocar del poble i va rodejar algunes masies, però per sort no en va cremar cap. A alguns pagesos, aquest any, no els caldrà pas segar els camps... Passejant pel carrer on havíem viscut, vam trobar una antiga companya d'escola. Ella no ens havia conegut, però quan ens vam presentar, de seguida ens va parlar del pare, que hi havia fet de mestre i vam reviure vells temps...Però ens va passar un anècdota molt curiosa: parlant amb un senyor amb el qual de seguida ens vam posar al dia , ens va dir que ell no hi havia anat a escola amb el pare, perquè era més petit...Ens va portar a la plaça, on estaven muntant un decorat per fer un sopar romà, va cridar el que ho dirigia i li va preguntar, assenyalant a la meva germana i a mi :-Les coneixes? Ell ens va mirar i va dir: -Sí, són les filles del mestre que cantava tan bé, que ens va ensenyar caramelles per Pasqua i amb els diners recollits vam fer una excursió...Tots els que estàvem allà, vam quedar d'allò més sorpresos, penseu que feia una cinquantena d'anys, i no ens havíem vist més i vam fer-nos un bon tip de riure, perquè ens va dir que corríem molt...Com que veníem d'un lloc encara més petit, érem molt de jugar al carrer, tan amb nenes com amb nens, i jo vaig dir que potser sí que érem una mica trapelles, mentre recordava que un dia, vaig corre per tot el poble, mentre m'empaitava un vailet de la meva edat per fer-me un petó, i no em va poder atrapar( potser era ell qui em perseguia)... Mare meva, si teniem nou anyets!!! Però si que vam riure...


Vam fer estada, tan dormir com menjar, a Cal Ros, a Calonge de Segarra. Una antiga masia restaurada amb molt de gust, enmig d'una petita plana envoltada de petits turons. Jo us recomano que si us agrada el turisme rural, i feu alguna escapada, i podreu comprovar que és un lloc molt tranquil on les persones que hi viuen us tractaran com si fossiu de casa. Si sou de bon menjar quedareu d' allò més satisfets , tan per la qualitat com com per la preparació dels menjars, ja que la Mercè, excel·lent cuinera, combina la cuina tradicional amb la moderna, li agrada experimentar...Si fins i tot vam menjar unes postres, del que ara en diuen "cuina d'autor"...Ah, i vaig descobrir que la Marta Pérez Sierra, coneguda per molts/es de vosaltres, de vegades s'hi perd!


El diumenge al matí vam aprofitar per visitar un camp d'entrenament de l'exèrcit republicà, a un poblet que es diu, Pujals. Va ser molt interessant, ja que se'n conserva vestigis, tan a l'exterior amb restes del campament, com uns bons refugis antiaèris. I de tant en tant et trobes uns soldats abillats com els de l'època , fets de cartró pedra i de tamany natural, que sembla que s'hagin de posar a parlar , per explicar-te les seves cuites...
També hi havia un petit museu amb coses interessants.I a més, teniem una guia que ho explicava fil per randa, per nosaltres sols. Un cap de setmana ben reeixit. 


M. Roser Algué Vendrells.

Aquest és el post que tanca la temporada...El blog també ha de reposar. Jo no  vaig de vacances, faré alguna escapadeta com la d'aquest cap de setmana i prou.  Us ho dic, perquè aniré passant per casa vostra, no us deixaré pas de petja... 

Bon estiu per a tothom, tan si marxeu com si us quedeu...