Subscribe:

dimecres, 29 de desembre del 2010

RECORDANT POETES...
Aquest any s'ha parlat especialment d'alguns poetes, dels quals s'ha conmemorat algun aniversari: Espriu, Maragall, Machado, Hernández... i vull despedir el 2010 amb ells. Hi posaré poemes curtets o algun fragment.

Salvador Espriu el poeta profund, de les interioritats de l'ànima, de l'amor al nostre petit País...

Cementiri de Sinera

Quina petita patria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya.
Pols de rials. No estimo
res més, exepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies,
que són passats per sempre.




Joan Maragall poesia bucòlica, espiritual, però també patriòtica...

Enviant flors

Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia;
que omplin d'aromes davant meu la via,
vora teu vindré a olorar-les.

Grat ens serà tenir-les devant nostre,
a l'hora de parlar de l'amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somris teu...




Antonio Machado el poeta totalment integrat al paisatge de "la meseta"...

Caminante ,no hay camino

Caminante son tus huellas
el camino i nada más.
Caminante no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás,
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar...

El poeta Miquel Martí i Pol li va dedicar unes sentides paraules:

No t'he dut flors, Antonio, t'he portat
un silenci amorós, per no interrompre
el teu íntim diàleg amb la mort
que fa tants anya que dura, Compartir-te
ha estat deturar el temps, per retrobar-me
més ingenu que mai i amb un sanglot
a flor de pell, com una criatura.
No t'he dut res, Antonio, però estimo
més que abans aquest mar que m'ha vist creixer
i prop del qual confio de morir
d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyaves.

Miquel Martí i Pol

Quan va morir algú va trobar un últim vers a la butxaca del seu abric:

"Estos días azules i este sol de infancia"...



Miguel Hernández el poeta del proletariat, dels pobres, defensor de les llibertats...

Las abarcas vacías

Por el cinco de enero,
cada enero ponía
mi calzado cabrero
a la ventana fría.

Nunca tuve zapatos,
ni trajes ,ni palabras:
siempre tuve regatos,
siempre penas y cabras.

Y encontraban los días,
que derriban las puertas,
mis abarcas vacías,
mis abarcas desiertas...

...I hacia el seis mis miradas
hallaban en sus puertas
mis abarcas heladas,
mis abarcas desiertas.




M. Roser Algué Vendrells

dilluns, 27 de desembre del 2010

Retalls
De tan en tan m'agrada posar al blog retalls anònims de tendresa,
que em venen a buscar,
perquè saben que jo els tractaré com si focin petits tresors.


Algunes persones,

encara que envelleixin molt,

no perden mai la seva bellesa.

Els passa de la cara, al cor.


M. Roser Algué Vendrells

dilluns, 20 de desembre del 2010

NADAL

Com cada any arriba Nadal i sembla que tothom se sent solidari... Jo, a més de desitjar-vos unes festes ben alegres, us demanaria que no oblidessiu que per algunes persones, seran molt tristes. Si em permeteu us deixo aquesta petita reflexió:

Del cel ha baixat una estrella, ha mirat la terra i s'ha posat a plorar, que puc fer jo perquè les seves llàgrimes es converteixin en espurnes de felicitat?



BONES FESTES A TOTHOM !!!
M. Roser Algué Vendrells

dijous, 9 de desembre del 2010

REFLEXIÓ



Fa fred.
La tardor cobreix el mar,
que ara és gris perla,
immers en la boira del capvespre.



Tot plegat,
convida a la introspecció
Miro dins meu
I el paisatge que veig,
també és desolat
amb infinitat de penya-segats;
espadats pregons
on hi baten les ones,
com flors d’escuma blanca,
amagant sentiments.



Vaig vorejant-los temeràriament
però mai no caic;
sempre hi ha sota meu
alguna onada salvadora...
o algun pi de sinuoses arrels
on puc agafar-me,
com ho faria un nàufrag
a un tros de barca corcada.


De vegades el subconscient
ens juga males passades;
però el vencem amb l’optimisme...
sempre hi ha un bri d’esperança.

M. Roser Algué Vendrells

divendres, 26 de novembre del 2010

PROU !!!

El dia 25 , vaig participar en un acte de protesta contra la violència de gènere. Crec que ja és hora que tots/es ens concienciem que l'amor no és possessió ( ningú pertany a ningú), sinó respecte envers l'altre. La meva petita aportació va ser la lectura d'una història que pot ser real o no... però segur que n'hi ha moltes d'iguals. Com que el problema és d'una gran duresa, jo vaig intentar donar-li un caire d'esperança...


DE LLUNA DE MEL, A LLUNA DE FEL...
Jo era gairebé una nena, quan plena d’il•lusions vaig trobar un noi ben plantat i dolç, amb el qual pensava que viuria una feliç i llarga vida . A mi m’havien educat amb allò de “fins que la mort us separi…” El dia del meu casament estava tan contenta i emocionada, que totes les meves amigues m’envejaven. La lluna de mel va ser com fer realitat un somni . Però per a mi el matrimoni era molt més que un paper. Era amor tendresa, amistat, respecte, companyía…

El temps passava i tot anava com una bassa d’oli. Solia dir-me:-ets com un regal que m’han fet, embolicat amb paper d’estrelles, i és clar, jo em fonia de gust. Fins que van començar a aparèixer alguns senyals, que jo no volia veure.

La primera vegada que em va alçar la veu em vaig quedar tan decebuda que no sabía com reaccionar,.però ja se sap… perdona ,he tingut un mal dia…I, és clar, no tenía importància. Però els malts dies sovintejaven més del conte. I després venía allò de : no et posis aquest vestit tan escotat que ensenyes tota la pitrera, o no remenis tant que els homes et miren el cul… Fins que un día desilusionada per a la seva actitud tan injusta, em vaig atrevir a protestar. Aquesta vegada no va ser pas la veu el que va alçar, va alçar-me la mà. Jo em vaig quedar glaçada, però innocent de mi, encara el vaig justificar pensant en la famosa bufetada pedagògica i vaig pensar que potser me l’havia merescuda. I, com que es va disculpar…i es mostrava tan tendre quan ho feia…Però cada vegada les coses anaven de mal en pitjor. Les paraules boniques s’havien tornat lletjes: desamor, falta de respecte, brutalitat, humiliacions…allò era una lluna de fel. Fins i tot va arribar a imposar-me d’una manera ben matussera el que ell en deia els seus drets, i daquesta manera va destruir un dels pocs lligams que encara ens quedàven, ja que fins aleshores, en uns moments tan íntims, sempre havia actuat amb delicadesa i respecte. Com a consequència d’un d’aquests episodis humiliants, em vaig quedar embaraçada. Va néixer el nen i vaig viure un temps força tranquil•la, però no va durar gaire. La familia em deia que el denunciés, jo no volia fer-ho pel meu fill. Fins que un dia, en una de les habituals escenas agresives, el nen, que nomès tenia 8 anys, es va posar al mig i va rebre el cop que anava dirigit a mi. I vaig dir :-PROU!!!

Ara visc feliç amb el meu fill, intentant que les experiències negativas que l’hi han tocat viure, no li deixin cap efecte secundari . M’agradaria que quan ell encarrilés la seva vida, la seva companya tingués més sort que jo i no hagués de viure angoixada, pensant que allò de : fins que la mort us separi, podia passar en qualsevol moment, per culpa de la covardia d’algú que segurament no s’estimava ni es respectava a ell mateix, enlloc de passar de forma natural. I, és ben estrany, malgrat tot, encara em desperta una certa tendresa ,sobretot quan miro al nostre fill, tot i que desitjo de tot cor, que no se li assembli.



M. Roser Algué Vendrells

dilluns, 15 de novembre del 2010

NOVEMBRE, MÉS DE LA JOANA

Les biblioteques dels indrets de parla catalana, han volgut fer un homenatge a la Joana Raspall i han decidit que aquest novembre, fos el seu mes. S'han fet moltes activitats, sobretot treballant la seva poesia infantil. Però la Joana també té poemes per adolescents i, fins i tot, poesia amorosa. Al seu llibre, LLum i gira-sols, he trobat aquest poema que m'ha semblat especialment tendre i us el poso aquí, perquè sigui el meu petit homenatge.

El refugi

No em busqueu ran de la mar
,
que la salabror m'amarga
i el garbí i els raigs de sol
em deixen la pell colrada.

No em busqueu a dins del bosc
,
que les ombres fan basarda
i la sentor de l'herbei
se'n puja al cap i embriaga.


No em busqueu prop de la font,
que la fresca gotellada
se me n'entra cor endins
i me'n sento esborronada.

No em busqueu enlloc del món,
sinó dintre la mirada
dels ulls clars de l'estimat,
que és on sóc més ben guardada.

Joana Raspall



M. Roser Algué Vendrells

Si voleu veure l'homenatge que li fan a la JOANA, els nens i nenes de l'escola Folch i Torres, cliqueu aquests enllaços:

http://www.wix.com/clopez17/joana-raspall-segon
http://www.wix.com/clopez17/joana-raspall1
http://www.wix.com/clopez17/joana-raspall
http://en.calameo.com/read/000049068081bd2b44a04

diumenge, 31 d’octubre del 2010

EX- LIBRIS



Sempre m'havia fet il·lusió tenir un ex-libris personalitzat, per poder identificar els meus llibres, però no coneixia ningú que en fes. Per casualitat vaig conèixer un monjo de Montserrat, parent d'un alumne que tenia en aquell moment. És el pare Oriol Diví. Vam anar d'excursió al Monastir amb la classe i ens va rebre molt amablement. Ens va ensenyar els ex-libris que feia, que eren unes petites (pel tamany) obres d'art, fetes amb fusta de boix treballada a mà, unes autèntiques filigranes. I penseu que és un senyor que té més de 80 anys... Crec que és de les poques persones a tot el món, que en fa. Com a mínim que siguin conegudes. Vaig pensar que era el moment ideal per fer real la meva il·lusió i li vaig demanar si me'n faria un. Tot i que tenia molts encàrrecs i, és clar, és un treball molt lent, sobretot per un senyor tan gran,al cap d'un temps en vaig rebre un, que era una petita meravella. No cal dir que sempre li estaré agraïda.

I com que he trobat una foto d'aquella excursió a Montserrat, també l'hi he posada. M' ha fet gràcia, perquè els meus alumnes de 4t, eren tan alts com jo. Per si us despisteu, sóc la tercera de la dreta de l'última fila, bastant més jove...és que ja fa una pila d'anys!!! (cliqueu la foto).


M. Roser Algué Vendrells

dimarts, 26 d’octubre del 2010

ANIVERSARI DE MIGUEL HERNÁNDEZ

S'acaba el mes d'octubre i celebrem el centanari del neixement de Miguel Hernández, el poeta d'Orihuela. Com a petit homenatge he fet aquests dos vídeos, amb tot el meu afecte. Espero haver contribuït a que la gent el recordi, a ell i als seus poemes.

M. Roser Algué Vendrells

dimarts, 12 d’octubre del 2010

MIGUEL HERNÁNDEZ --llegó con tres heridas-no puedo olvidar


M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Avui ha plogut...
Després de la tempesta tinc ganes de veure el paisatge i vaig a fer un tomb. El cel encara és gris. Les nuvolades s'arrosseguen i es confonen amb el mar a l'horitzó, fins al punt que algun vaixell que s'intueix en la llunyania, és difícil saber si va navegant per l'aigua o volant pels núvols. I si miro a l'indret de la muntanya, veig tota la gamma de verds enlluentits encara per les gotes de pluja: el verd maragda, el verd fosc del pi pinyoner, el verd més grisos de les alzines... I pel cantó de la plana, destaquen unes taques platejades; són els pobles que, de tant en tant, apareixen mig amagats dins la boirina que mandroseja per la vall.




Les bestioles del camp treuen el cap arreserades dins els seus caus, per assegurar-se que ja no hi ha perill de fortes gotellades. I si, de sobte, algun núvol s'esquinça i un raig de sol travessa l'humit paisatge, tot es transforma. És com quan després d'una nit fosca, obres la finestra amb els ulls mig enllaguenyats i t'adones que ja és ple dia. Avui l'aigua i la llum han coincidit uns instants, hi ha sortit un preciós arc de Sant Martí. A partir d'ara tot reneixerà amb força, assaonat per la tormenta que ha netejat l'ambient de partícules molestes. És com un metafòric devassall de llàgrimes purificadores, que et deixen una sensació de pau que no es pot pas explicar...


Gràcies, natura, pel teu regal de colors!!!
M. Roser Algué Vendrells

dimecres, 29 de setembre del 2010

Abans que s'acabi el mes vull recordar, que el 4 de setembre del 1924, va néixer a Burjasot el poeta Vicent Andrés Estellés. He trobat un poema seu que parla de la lluna i us en deixo un fragment, aquí al blog, per si us bé de gust llegir-lo.

CANÇÓ DE LA LLUNA



La lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada!
Ai, com m'agrada la lluna
la lluna de la muntanya.

És una lluna molt neta,
és una lluna molt clara;
Com és de clara la lluna,
la lluna de la muntanya!

Lluna de bosc i fageda,
la lluna que ens agermana,
la lluna de creure i creure
i mirar-nos a la cara.

La lluna de la ciutat
és una lluna gastada,
és una lluna molt trista,
és una lluna llunyana...

Vicenç Andrés Estallés

Però com que a mi també m'agrada molt la lluna del mar... caldrà que n'hi posi una foto. Així veurem que les dues són molt i molt boniques.



M. Roser Algué Vendrells

dilluns, 20 de setembre del 2010

dissabte, 18 de setembre del 2010

Descoberta
Avui he d'escobert en un blog que visito sovint, un escriptor uruguayà: Eduardo Galiano.

M'agradarà compartir amb vosaltres, una petita narració molt poètica que es diu "el mundo", i un vídeo que ens parla de "los nadies" i ens deixa un misatge per fer més gran la nostra solidaritat.


EL MUNDO

Un hombre del pueblo de Neguà, en la costa de Colombia, pudo subir al cielo. A la vuelta, contó que habia contemplado, desde allá arriba, la vida humana. Y dijo que somos un mar de fueguitos.

-El mundo es eso- reveló- un montón de gente, un mar de fueguitos.

Cada persona brilla con luz propia, entre todas las demás. No hay dos fuegos iguales. Hay fuegos grandes y fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gente de fuego sereno, que ni se entera del viento. Y gente de fuego loco, que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman; pero otros arden la vida con tantas ganas, que no se puede mirarlos, sin parpadear, y quien se acerca, se enciende.

Eduardo Galeano

dissabte, 11 de setembre del 2010

Poema infantil

Mentre navego per internet, si aparto per un moment la vista de l'ordinador, i miro per la finestra, sovint veig unes postes de sol precioses. Avui hi ha un cel molt blau amb uns nuvolets molt bonics. He recordat que tenia un poema infantil , que parla d'un que és una mica trapella...

EL NÚVOL JUGANER
Quan surto de casa,
veig al cel un núvol

que sembla un trapella.

Si ell em veu,

s'amaga.

Si me'n vaig,

em crida.

I com que m'enfado,

em diu:-Feia broma ¡

i em pica l'ullet.





M. Roser Algué vendrells

divendres, 3 de setembre del 2010

Al setembre comença l'escola i també la xerinola


Sembla que l'estiu ja ens vol dir adéu i jo us dic un setembre més, que m'agrada tornar-vos a retrobar en aquest petit trocet del meu espai particular.



Aquest any he fet unes petites vacances a un camping prop del mar. He tingut molt de temps per observar-lo i veure com canvia de color molt sovint. Per això, m'he permès començar la nova temporada amb aquesta senzilla reflexió.

EL COLOR DEL MAR
Diuen que el mar és blau perquè és el mirall del cel ! Però el mar no és blau, ni verd, ni daurat, sovint sol tenir un color indefinit, perquè serà com les circunstàncies ens el facin veure.




Si tenim algú molt especial ben a la vora i contemplem junts la gran immensitat, en calma o encrespada, tan se val, veurem que el mar té el color dels seus ulls, sobretot si la persona que tenim al costat té una mirada tendra i dolça, ja que la mar en quedarà encisada i si voldrà reflectir com en una llarga, llarga besada...



M. Roser Algué Vendrells

dimarts, 29 de juny del 2010

FIDELITAT (havanera)

Les havaneres són cançons marineres originàries de Cuba. Els catalans que anaven a l'illa les van portar a Catalunya i de seguida van arrelar a la nostra terra. Són cançons d'amor, de desamor, d'enyorança... Es canten en català i en castellà. Actualment es segueixen cantant, perquè agraden a tothom.

Tot i que són cançons populars, algunes són obra de compositors clàssics com Ravel o Bizet que en va incloure una (molt coneguda), a la seva òpera Carmen.


Hi ha un cert paralelisme entre l'havanera i el tango i d'altres ritmes caribenys. En aquest vídeo podreu escoltar-ne una que jo vaig fer la lletra i el folklorista sudamèricà ,Tito Corona, m'hi va posar la música. M'encantaria cantar-la enlloc de llegir-la, però no cal pas fer ploure més...



-Quan el fred grogueja
la blavor del cel,
el mar fa una dansa
de color de mel.

-Peixos i sirenes
es donen les mans
i enfilen rotllanes...
collarets brillants.

-Les barques de vela
tapen l'horitzó;
vora el mar somnia
un vell pescador.

-Roseta, la barca,
companya fidel,
de bogar cansada
s'ha tornat estel.

-Tota ella tremola
pintada d'enyor
i es mira amb tendresa,
el seu vell patró.

-Al matí a trenc d'alba,
el baixa a buscar
i amb un rem de lluna...
orsen cel enllà.

M. Roser Algué Vendrells

Us desitjo un bon estiu i que ens poguem retrobar al setembre.

Os deseo un feliz verano y espero que nos volvamos a encontrar en Septiembre.

dimecres, 23 de juny del 2010

L'ESPLUDANSA


L'Espludansa neix de la il·lusió de mestres i alumnes d'Esplugues per fer, des de les escoles, un entorn participatiu i mostrar-nos com som: una ciutat viva, divertida, participativa, integradora...I res millor que la dansa i els nens i nenes per a fer-ho possible. Es va fer a finals de maig a la plaça de Catalunya d'Esplugues. Hi van participar totes les escoles públiques de la vila i algunes de convidades, de pobles veïns, com la Sant Ildefons de Cornellà i l'escola Montserrat de Sant Just Desvern.

Es un acte d'agermanament per mitjà de la dansa. Els nens i nenes de segon de primària de cada escola van ballar, per separat, una dança diferent i, finalment, van fer una dança tots plegats, però a cada rotllana hi havia nens i nenes de totes les escoles. Ara eren només un grup d'amics i amigues que ballaven la dansa Maïm Maïm...

Jo vaig tenir la gran satisfacció de presentar aquest acte i us puc dir que m'ho vaig passar d'allò més bé, va ser una exprriència molt gratificant. Us he posat aquesta foto de la dansa conjunta, perquè pogueu admirar aquest paisatge tant bonic dels nostres infants dansaires. Si la voleu veure més bé, cliqueu sobre la foto. L'alcaldesa, l'inspector i el regidor d'ensenyament, van repartir obsequis als nens i nenes.

M. Roser Algué Vendrells