El club de les cireres

(Veig que hi ha cirerers amb flors blanques i d'altres amb flors rosades!)

Hi havia una nena molt presumida que es deia Nora i tenia un petit trauma. A ella li agradava anar abillada amb tota classe de guarniments, per ser sempre la més guapa i la que cridés més l'atenció, però ai las, quan va néixer, la mare va dir que a la seva filla ningú no li foradaria les orelles, que era una cosa molt primitiva...I és clar aquest fet va tenir conseqüències: la nena no podia portar arracades! Em direu per què no se les posava de clip, però li feien malt o li queien i la nena sempre estava emmurriada.

Un dia ben entrada la primavera, que feia un bo que enamorava, va decidir anar a fer un vol pels camps propers de casa seva per veure si li passava el mal humor.

I badant, badant, va veure uns camps amb uns arbres plens de boletes vermelles. Era un cirerer.  Si va atansar i pogué comprovar que moltes boletes penjaven de les branques , per parelles. La cara se li va il·luminar, se les penjaria a les orelles i segur que li quedarien d'allò més bé. I així va fer-ho,  es va emmirallar en un petit rierol d'aigües cristal·lines i es va trobar molt bonica.

Per fi, cada any, a la primavera, buscava l'arbre que tingués les cireres més vermelles i durant un temps era la nena més feliç del món amb aquelles arracades tan ecològiques.

I ves per on , totes les seves amigues se'n van enamorar, i el seu cole , a la primavera semblava un jardí. Com que eren molt modernes van decidir que crearien un WhastsApp, i així podrien quedar per fer festes totes ben guarnides de vermell. Que quin nom li van posar? Doncs el Club de les Cireres!!! I la Nora, ara estava contenta i feliç!!!

M. Roser Algué Vendrells.

SAMARRETES D'OBRES D'ART...

De tant en tant, ja ho sabeu, la gent m’encarrega camisetes o tasses. 

L’encàrrec de Roser Algué, però, va ser especial, perquè ella volia que la camiseta portara una col·laboració que vam fer ella i jo fa uns anys.

Fa 8 o 9 anys vaig llegir al seu blog ­­­­−de nom Petiteses− un poema que em va encantar, i em va inspirar un dibuixet on vaig incloure els primers quatre versos.

Per això, encara que no era la idea prevista, no només hi ha una camiseta, la de Roser, també hi ha una per a mi. 

Gràcies, Roser, per ser així, i per dir-ho ben clar: “Són aquestes, no d’altres / les coses que recordes, / quan un dia de pluja / t’agafa l’enyorança; / I repenjada als vidres / de la teva finestra / regalimant nostàlgies... / penses en el passat.”

Ximo

M. Roser Algué