-QUEDEM AL ZURICH?
 |
| Fotografia de l'antic Zuric, cedida amablement pels propietaris actuals. |
Jo tinc una historia real sobre el Zurich. Parla de la meva època radiofònica, quan anava a la
recerca de poetes pel meu programa de radio.
Un dia, segur que lluminós, gaudia d'un concert d’en Raimon, a un poble veí. Mentre l’escoltava, vaig pensar:
-I per què no!
A la mitja part, tota decidida, enfilo teatre amunt, cap a l’escenari.
A mig camí, trobo la seva esposa (
l’Analisa) i li comento. Ella em diu que quan acabi el concert, podré parlar
amb en Raimon. I Així va ser.
-Bona nit Raimon, et puc demanar un favor?
-I tant, digues.
-Ja sé que estàs molt ocupat, però ho havia de provar. M’agradaria
molt fer-te una petita entrevista per un
programa poètic que faig a la radio del
poble. És una emissora petiteta, però penso que els meus oients que escolten
les teves cançons , també haurien de poder gaudir de les teves paraules...Què penses, quines emocions mouen la teva vida...
-Si m’ho demanes tan bé, no et puc pas dir que no, ho sigui que amb
molt de gust contestaré les teves preguntes.
-Jo no pretenc pas que vinguis a l’emissora, decideix tu on ens
podem trobar...
-QUEDEM AL ZURICH?
-Em sembla bé.
Francament, jo no hi havia estat mai, però el lloc no importava.
Arriba el dia i acompanyada de la meva “becària”, ens plantem davant del
cafè i seiem en una taula per fer temps,
ja que una és més aviat puntual.
Però , ai las, el temps passa i en Raimon , que no arriba... Així
que decidim trucar-li des d’una cabina de les Rambles( encara no hi havia mòbils).
-Raimon, t’estem esperant...
-Ostres, era avui? Ara mateix vinc.
En un tres i no res, ja el vam tenir allà.
-Perdoneu, noies, havia confós la data...
No cal dir que va ser ben perdonat i potser amb l’entrevista, li vam fer
pagar una mica de penitència!
Ell va suggerir que parléssim dins.
-Però hi haurà molt de soroll i no sé com quedarà la gravació...
-Tranquil·la, la remor de fons li donarà un aire més cosmopolita!
En Raimon ens va semblar una persona encantadora, però una micona
despistada...
No cal dir que l’entrevista va sortir molt bé i el vell cafè Zurich va
ser-ne el marc ideal. Aleshores vaig entendre perquè ell l’havia escollit. Era
un lloc amb molt d’encant. Recordo un altell, amb taules i cadires
i allà ens vam instal·lar còmodament. Aquest local sempre ha estat més que un
café, és un lloc de trobada, un establiment emblemàtic de Barcelona...En Raimon
tenia raó i la remor de les persones que en aquell moment omplien bona part del
café, va ser la banda sonora de l’entrevista.
M. Roser Algué Vendrells
Suposo que tothom sap que, el Zuric, era el bar ( la cantina)de
l’estació de l’antic ferrocarril de Sarrià( ara ferrocarril de la Generalitat)...
Però si voleu saber-ne un petit resum de la seva Història, que és molt interessant, us deixo l'enllaç amb aquest link...
.jpg)
.jpg)
