Subscribe:

divendres, 1 d’octubre de 2021


Boumort, la gran reserva salvatge del Prepirineu.

Vista de Boumort, des d'Hortoneda. Foto de Maria Rosa Vila.        


"Sabíeu que fa 36 milions d’anys a la zona de la conca de Tremp, limitada al nord per Boumort, hi havia un gran llac amb un delta de pantans i boscos tropicals? S’hi ha trobat fòssils de tortugues, cocodrils, tapirs i micos, entre altres bestioles d’aparença prehistòrica, que van viure-hi llavors"

"Fa 5 milions d'anys l'aigua va començar a excavar  el congost del Collegats."

 "Les roques són un diari de la Terra, que es va començar a escriure fa milions d'anys. Segons els experts, a Boumort i als seus voltants, es fàcil observar esdeveniments tan importants com les conseqüències
de l'aixecament dels Pirineus, i obrir-ne les pàgines és una lectura apassionant!"

(Fragments de l'escrit de la Núria Garcia Quera, a la revista Descobrir)


M. Roser Algué Vendrells.

divendres, 10 de setembre de 2021


Bona tardor a tothom

Un encàrrec personalitzat que em va fer M Roser Algué, i que vaig gaudir molt de principi a fi. Ja veieu que és una camiseta estampada per davant i per darrere, i que gira al voltant d'uns versos d'ella. Content de fer-la, i més quan em va dir que li havia agradat molt i em va enviar les fotos que ara compartisc ací.

I podria parlar ara de les camisetes i tasses que faig, però preferisc parlar de la Roser, a qui vaig conéixer fa molts anys gràcies al seu blog Petiteses (http://petitesesroser.blogspot.com/), allà hi ha molts poemes i altres textos seus, vos el recomane. A més a més Roser Algué té publicats tres llibres: "Sota un vel de cendra", un cant de nostàlgia nascut després dels incendis que van arrasar la Catalunya central en 1998. Segons paraules de l'autora és "un voler donar a conéixer una forma de vida que molta gent ignora i que, malgrat la seva duresa, també tenia les seves compensacions, sobretot pel que fa a relacions humanes". El primer llibre de poemes de la Roser és "Petiteses", i en ell reivindica la importància de les coses petites: "Jo crec que hem de viure observant tot el que ens envolta, sense perdre detall del que passa al nostre entorn, que ens va enriquint i això ens permet transmetre als altres un borrall de sensibilitat". I el darrer llibre fins ara és "Jo et donaré ales", on la Roser ens mostra una relació epistolar amb una persona que viu (i de vegades mor) a la presó. També ha publicat un conte infantil: "La Kika no s'agrada", que tracta el tema de l'autoestima. Roser diu: "vaig triar aquest tema perquè en la meva experiència com a mestra, sovint he trobat infants que no s'accepten tal com són i d'alguna manera volia fer-los arribar que l'important és ser bonics per dintre. Com siguem per fora és molt relatiu".

I ací vos deixe un poema seu que m'agrada molt:

"Quan surto de casa,
 veig al cel un núvol
que sembla un trapella.
Si ell em veu s'amaga.
Si me'n vaig em crida.
I com que m'enfado,
em diu: -Feia broma!
I em pica l'ullet".

Gràcies, Roser, per tanta poesia, per tanta bondat i per confiar en mi .






Ximo Segarra

 

Moltes gràcies a tu Ximo, per les teves amables paraules y per ser  tot un artista plasmant el dibuix a la samarreta...Fan molt bona parella, he, he...Tinc ganes que el temps acompanyi per lluir-la, no sempre una pot anar abillada amb tant d'art.

M. Roser Algué Vendrells.

diumenge, 11 de juliol de 2021

  BON  ESTIU  A  TOTHOM


El meu blog i jo estem una mica cansats i volem fer vacances...També la imaginació necessita un descans!
Amb aquesta posta de lluna plena a Montserrat, del dia 6 de juny, desitjo que tingueu un bon estiu i a veure si entre tots fem bondat i aconseguim que les coses tornin al seu lloc.
Com cada any , jo aníré passant per casa vostra  sempre que pugui.
Petonets a tothom!!!

M. Roser Algué.

dimecres, 9 de juny de 2021

Mirant el cel.
Si de tant en tant mirem el cel podrem veure tantes meravelles, que ens alegraran la vida i després les  recordarem algunes nits d'insomni , com si fos una pel·lícula màgica!!!








M. Roser Algué, Vendrells

dissabte, 22 de maig de 2021

El club de les cireres
(Veig que hi ha cirerers amb flors blanques i d'altres amb flors rosades!)





Hi havia una nena molt presumida que es deia Nora i tenia un petit trauma. A ella li agradava anar abillada amb tota classe de guarniments, per ser sempre la més guapa i la que cridés més l'atenció, però ai las, quan va néixer, la mare va dir que a la seva filla ningú no li foradaria les orelles, que era una cosa molt primitiva...I és clar aquest fet va tenir conseqüències: la nena no podia portar arracades! Em direu per què no se les posava de clip, però li feien malt o li queien i la nena sempre estava emmurriada.

Un dia ben entrada la primavera, que feia un bo que enamorava, va decidir anar a fer un vol pels camps propers de casa seva per veure si li passava el mal humor.

I badant, badant, va veure uns camps amb uns arbres plens de boletes vermelles. Era un cirerer.  Si va atansar i pogué comprovar que moltes boletes penjaven de les branques , per parelles. La cara se li va il·luminar, se les penjaria a les orelles i segur que li quedarien d'allò més bé. I així va fer-ho,  es va emmirallar en un petit rierol d'aigües cristal·lines i es va trobar molt bonica.

Per fi, cada any, a la primavera, buscava l'arbre que tingués les cireres més vermelles i durant un temps era la nena més feliç del món amb aquelles arracades tan ecològiques.

I ves per on , totes les seves amigues se'n van enamorar, i el seu cole , a la primavera semblava un jardí. Com que eren molt modernes van decidir que crearien un WhastsApp, i així podrien quedar per fer festes totes ben guarnides de vermell. Que quin nom li van posar? Doncs el Club de les Cireres!!! I la Nora, ara estava contenta i feliç!!!

M. Roser Algué Vendrells.

dilluns, 10 de maig de 2021

SAMARRETES D'OBRES D'ART...

De tant en tant, ja ho sabeu, la gent m’encarrega camisetes o tasses. 

L’encàrrec de Roser Algué, però, va ser especial, perquè ella volia que la camiseta portara una col·laboració que vam fer ella i jo fa uns anys.

Fa 8 o 9 anys vaig llegir al seu blog ­­­­−de nom Petiteses− un poema que em va encantar, i em va inspirar un dibuixet on vaig incloure els primers quatre versos.

Per això, encara que no era la idea prevista, no només hi ha una camiseta, la de Roser, també hi ha una per a mi. 



Gràcies, Roser, per ser així, i per dir-ho ben clar: “Són aquestes, no d’altres / les coses que recordes, / quan un dia de pluja / t’agafa l’enyorança; / I repenjada als vidres / de la teva finestra / regalimant nostàlgies... / penses en el passat.”

Ximo

M. Roser Algué

dimarts, 27 d’abril de 2021

Felicitats a totes les Montserrats


 Paisatges de Catalunya

(Tres fotos precioses tretes de la revista Descobrir)

                         Montserrat des del Bages.           

Posta de sol a la badia del Fangar, delta de l'Ebre.


Passejada pel Ripollès.

Respirem, aire pur, encara que sigui de forma virtual!

M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 18 d’abril de 2021


Les nenes perdudes del Llobregat
(Llegenda del Pirineu treta de la revista Descobrir)

Diu la llegenda que Hug de Mataplana, el senyor de la Pobla i Castellar, va triar una noia estrangera com a esposa. Una dona que va resultar altiva i orgullosa. Per això quan Hug va morir, el poble va sospitar de l’esposa, que estava embarassada. Diu la història que com a càstig va tenir una filla d’allò més lletja, però que, en fer-se gran, la mare es va proposar que la filla guanyés popularitat i fos la més bonica del regne. En una nit de bruixeria, totes les nenes del regne van desaparèixer. El poble les va buscar per tot arreu i tan sols van sentir uns plors llunyans sortint d’entre les roques. Diuen que l’aigua del brollador del Llobregat són en realitat les llàgrimes d’aquelles nenes!

Diuen que les llegendes no cal que siguin veritat, n'hi ha prou que siguin boniques!!!

Neixement del riu Llobregat a Castellà de N'Hug.         

M, Roser Algué Vendrells.

dijous, 8 d’abril de 2021

Núvols de colors , neu i boira.

Quan encara era de nit a Tona.


Posta de sol als cingles de Tavertet


Enfarinada de 2 cm per fer bonic als cingles de Tavertet, amb la boira freqüent que li dona màgia al lloc.

 No digueu que no atrau seure a la cadira...Això sí amb un bon café amb llet ben calent a les mans...

Jaume Cusidó.      www.jaumecusido.com


M. Roser Algué Vendrells.

dijous, 1 d’abril de 2021


ABRIL VORA EL LLAC 

(Poema recuperat de l'abril del 2.014)

Quan arriba el mes d’abril

vora el llac reneix la vida,

tant se val si és gran o xic;

la vida no necessita

mesures, per fer camí.

 

El matí és una festa

de cridòria i piuladissa;

l’hora dolça és el capvespre,

quan la tarda es va marcint.

 

Les granotes, grills i ànecs,

joves pinsans i orenetes

lentament se’n van al niu;

fins parelles de gavines,

gavines de terra endins.

 

El silenci va caient

sobre l’aigua de l’estany;

el sol que ja és a la posta

ens somriu dins el mirall.

 

Els arbres del seu entorn

s’hi banyen a frec de nit,

mentre s’hi van reflectint

els llumets de les masies

que hi ha vora els camins.


Quan per fi la vida dorm

surt la lluna silenciosa,

tot passejant-se mandrosa

vetlla amb amor el seu són.

M. Roser Algué Vendrells

Estany de Grauges ( Bergadà),   Sergi  Boixader .


M. Roser. Algué Vendrells

divendres, 19 de març de 2021


Moments màgics.

 " La màgia sempre és allà, tot el què hem de fer és anar a buscar-la".

"Alguns moments estan destinats a durar per sempre".

"Hi ha horitzons infinits esperant a ser explorats...
i albades que enamoren".

"Hi ha moments en els que mires a l'infinit la bellesa de la naturalesa i sents que pertanys a ella".

"Mai em cansaré de fer senderisme i poder presenciar increíbles postes de sol".










     Fotos i  Poesia,  Cristian Z.---https://www.facebook.com/CristianZFotograf


M. Roser Algué

divendres, 12 de març de 2021

D'on sóc filla? De Navàs?...

Ja fa temps vaig fer un post explicant on havia nascut , amb fotos que vaig fer jo. Tant el Sergi (fotògraf) com jo vam néixer a Navàs, però jo no al nucli del poble.
Jo vaig néixer a una colònia tèxtil, Palà Nou o Valls de Torroella, a la riba del riu Cardener, que pertanyia la meitat al municipi rural, de Sant Mateu de Bages ( a la serra de Castelltallat),i l'altre meitat al també municipi rural de Castelladral que el 26 de gener del 2000 va ser absorbit oficialment, pel nucli de Navàs...De fet antigament, Castelladral era més important!
Però aquí no s'acaba la història, ja que la part pertanyent a Navàs va passar a ser de Sant Mateu, d'on és ara tota la colònia...Em podeu dir d'on sóc? Ni jo no ho sé...Però a tots els efectes, carnet, partida de naixement, paperassa...Sóc de Navàs, tot i que sembla que  hauria de ser de Sant Mateu!!!


Camps verds a les afores del poble.

Vista aeria de Navàs amb Montserrat al fons.

El campanar de Castelladral una nit de lluna plena.

Esglèsia de Castelladral, a l'alba.


M, Roser Algué Vendrells.

dijous, 4 de març de 2021

MERAVELLES  DE  LA  NATURA










El Sergi ens explica que, quan va fer aquesta foto,  el Pedra ens va oferí una cara única en 6.800 anys: combinada amb el cometa Neowise després de la posta de Sol en direcció NO (315 graus nord). 

Ell diu que són com "notaris de la natura", que donen fe què una instantània, ha passat en un moment determinat.

Sergi Boixader...https://www.facebook.com/sergi.boixader


M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 21 de febrer de 2021

Tinc una amiga blogaire, que té un blog de poemes i són molt i molt bonics, es diu  " Descubriendo nuestro interior". Em va cridar l'atenció, perqué fa uns quants posts hi va posar un poema del Joan Margarit, NO TIRES  LAS  CARTAS DE AMOR, que és preciós. Per això he volgut fer un post amb un poema  seu i a més, n'hi he posat també dos del Joan.

 Las cosas por su nombre:

Si digo ventana

aquel atardecer.

Si digo miel

tus ojos.

Si digo música

tu risa.

Si digo árbol 

tus brazos.

Si digo nido 

tu corazón.

Si digo pájaro 

yo.

            ADRIANA  ALBA.

"Si digo belleza

tu alma."

(Estos dos versos los añadí yo.)




MUJER DE PRIMAVERA

Detrás de las palabras solo te tengo a ti.

Triste quien no ha perdido

por amor una casa.

Triste el que muere

con un aura de respeto y prestigio.

Me importa lo que sucede en la noche

estrellada de un verso.

Joan Margarit

LA MUCHACHA DEL SEMÁFORO

Tienes la misma edad que yo tenía

cuando empecé a soñar con encontrarte.

Entonces ignoraba, igual que tú lo ignoras,

que el amor se transforma en el arma cargada

de soledad y de melancolía

que ahora está apuntándote en mis ojos.

Tú eres la muchacha que busqué

durante tanto tiempo, cuando aún no existías.

Y yo, el hombre hacia quien querrás

alguna vez encaminar tus pasos.

Pero estaré tan lejos de ti entonces,

como lo estás ahora de mí, en este semáforo.

Joan Margarit

M. Roser Algué Vendrells


https://descubriendonuestrointerior.blogspot.com/

dijous, 18 de febrer de 2021


 HA  MORT  UN  POETA

Avui dia amb totes les persones que ens deixen, sembla que no tingui importància, però jo penso que si tothom te algú que l'enyori, en aquest cas més, perquè tots els que l'hem llegit trobarem a faltar la sensibilitat de les seves paraules gairebé sempre entenedores. L'amor i la mort, són dos temes recurrents en el seus poemes.

El Joan vivia molt a prop de casa meva i sovint me'l trobava pel carrer i ens saludàvem. Quan jo treballava a la radio el vaig entrevistar dues vegades, que va ser tan amable de venir a l'emissora. La primera entrevista fa trenta anys...L'amor i la mort, són dos temes recurrents en el seus poemes.

Hi ha una cosa amb la qual coincidíem; era un gran admirador de Jacint Verdaguer. A més era de la Segarra, una de les meves comarques preferides!

Al seu llibre, Un hivern fascinant tanca el poema «Verdaguer» amb aquest vers: "L’estimo com un fill i és el meu pare".


Verdaguer( Un hivern fascinant)

Abandonat i sol en  aquest quarto
que avui és un museu agonitzava.
 Alhora al mateix llit
naixíem els poetes catalans,
mentre una multitud que emplenava
els carrers se n’acomiadava.
La pietat catòlica i una mitologia decadent
servien d’esquelet a una bondat i a una compassió
com les de casa meva, rurals i violentes.
Verdaguer és l’alzina
que en aquest país nostre 
sempre hem necessitat: primer hi calem foc
i de seguida la plorem durant anys.
Cremar i plorar la desolació de la rancúnia.
L’estimo com un fill i és el meu pare.

Joan Margarit

VOLDRAN QUE ET MORIS( No era lluny ni difícil)

Sents aquest mar tranquil de cap al tard,
mig orgue, mig violoncel.
Es va fent fosc. Com tots els vells, vigiles
el teu propi final, mentre al llarg de la platja
el mar és una peça de seda desplegant-se.
Escoltes el que et diuen les onades:
que els qui t’estimaran, voldran que et moris.
Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.
La lògica implacable de l’amor.
La lògica implacable de la mort.
L'alleujament que dóna saber que estan tan junts.

Reproductor d'àudi
Joan Margarit

VI (Mar d'hivern)

Molt lluny t'espera el seu somriure
s'han fet grans els desmais vora l'estany,
on ara gira, solitari, el vent.
 
La lluna surt sobre els camins de grava
per escoltar, com tu, el concert del mar.

El buit on ets serà el poema escrit.
Evocarà la nit amb l'or de l'aigua
mentre el verd funerari de les malves
s'estén sota les branques dels rosers.


VII (Mar d'hivern)

Tant transparent com l'aire entre els xiprers
el present il·lumina els finestrals.

En el més fosc del teu pressentiment
s'han encès les fogueres d'una vetlla
remota, el natalici d'una cambra
a l'escaire dels vidres de l'aurora.

I així albires un mar
fet de llum i paraules al teu front.

Joan Margarit
M. Roser Algué Vendrells.