Subscribe:

dijous, 22 de desembre del 2011



Aquest primer  dibuix fet amb el Paint, és per desitjar-vos a tots i totes un BON  NADAL   i  un BON  ANY  i que es facin realitat tots 
els vostres somnis.

La mar en calma,
silenci blau,
l'estrella brilla...
És Nadal !
M. Roser Algué Vendrells

dimarts, 13 de desembre del 2011

A  UN  INFANT


-Qui ets que plores.
tan fluixet a prop meu,
en la foscor de la nit,
quan tot resta en silenci?

-Sóc un infant
perdut entre la boira,
caminant sol i trist,
pobre cansat
i tremolant de fred...

Sense ningú que, 
a l'hora dels bells somnis,
em miri dolçament
i em bressoli amb amor
fins que la són em guanyi.

Sense ningú que,
en la fredor de l'alba,
m'embolcalli em tendresa
i em vetlli quan la por,
entristeix el meu son de nen pobre.

Vols donar-me la mà
perquè en les negres nits,
no tremoli de fred
ni em desvetlli la por?

-Vine petit infant,
caminarem plegats.
Jo t'adormiré amb cançons de bressol
i vetllaré el teu son.

I si alguna llàgrima
et desperta quan dorms,
eixugaré el teu plor
i et besaré el front.

Ni tu ni jo, petit infant,
estarem mai més sols...



M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 4 de desembre del 2011

COMIAT

Aquest post vol  ser com un adéu a l'any Maragall.

Joan Maragall va néixer al carrer Jaume Giral n 4 de Barcelona,  al Barri de Ribera. El fet de viure en plena Ciutat Vella,amb una gran densitat de població i amb unes condicions de vida molt dures , el va marcar profundament . Suposo que això el va impulsar a buscar en la natura, allò que li mancava, i plasmar-ho en els seus escrits.
En un dels seus poemes ens parla de quant era petit i vivia en aquest carrer. De fet de records d'infantesa en podem trobar en tota la seva obra, tan en poemes, com en prosa.

SOL  SOLET
Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mar hi era humit
però el sol hi era alegre.
Per lla a Sant Josep
el bon sol solet,
lliscava i lluïa
pel carreró estret.
 En món cos neulit
llavors jo sentia
una esgarrifança
de goig i alegria.


És curiós que tot i ser genuïnament urbà, esdevé el poeta del paisatge. De la muntanya i del mar
En els seus poemes parla dels llocs que el van emocionar especialment.
VISTES  AL  MAR
(fragment)
Dues coses hi ha
que al mirar-les juntes
me fan el cor més gran:
la verdor dels pins
la blavor del mar


M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 27 de novembre del 2011

LA  TARDOR

Tardor...l'estació de l'any nostàlgica per excel·lència. Jo li solc dedicar quatre versos, que fan palès el meu tarannà melangiós, segurament perquè vaig néixer un mes d'octubre, al bell mig d'un paisatge de colors una mica emboirats...


Tardor...simfonia de colors
que et captiven la mirada,
amb matisos d'or i vermells de foc.

Nits clares de lluna
i capvespres fantàstics,
sota un cel de somni.

Pescadors a l'aguait
d'una mar encrespada,
esperant, sempre, que arribi la calma.

Enyorances d'amors somniats
i d'il·lusions perdudes,
que mai seran realitat.

Tardor...sensacions indefinides
i per als cors sensibles... 
un bell cant de melangia.


M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 20 de novembre del 2011

UN  NADÓ  UN  POEMA

Aquests dies de pluja tan tardorals, em van bé per a revisar papers esborrallats  de paraules   , guardats al fons d'algun calaix i de vegades faig troballes que ni recordava que les tenia. N'he triades unes quants per a fer algun post. 
Entre les moltes coses que he recuperat, hi ha uns poemes que vaig fer per uns nadons de la família d'una casa rural, on vaig anar durant força temps. Com que el primer poema els va agradar...jo vaig continuar. Primer van tenir un nen (l'hereu), ara tocava una nena (la parelleta) i  després una altra nena (família nombrosa). A partir d'aquí els vaig dir que potser,  ja en tenien prou de quitxalla, perquè a mi ja se m'havia acabat la inspiració...És veu que s'ho van repensar, ja no en van tenir més i jo vaig respirar, perquè si en venia un altre , quin compromís!!! (Això és humor en un dia de pluja).



El  PETIT  NARCÍS

Les campanes del poble 
repicant dia i nit,
recorden que a Can Massa
ara hi ha un nen petit.

No volen fer silenci
perquè al petit nadó
també volen cantar-li
dringadora cançó.

És xic però es fa sentir
amb una veu petitona;
si a la nit no pot dormir,
al llitet la mare el gronxa,

Si el pare li diu cosetes
posa cara d'angelet,
es deixa fer ball manetes
i s'adorm ell tot solet.

I quan arriba un nou dia,
a l'entorn del seu bressol
se sent una melodia...
com el cant d'un rossinyol:

Nascut a prop de Girona
t'havies de dir Narcís;
mirar la teva carona
és com veure el paradís.


M. Roser Algué Vendrells - 1996

diumenge, 13 de novembre del 2011

EL GALL PERICO

El gall Perico, era el més eixerit i el més cantaire i ufanós del galliner. Però un dia , de tant cantar perquè sortís el sol, es va quedar sense veu. 

A la matinada, com que no el va sentir cantar, el sol continuava dormint tan tranquil i el món seguia fosc i negre.


Les gallines van decidir ajudar-lo per solucionar el problema i li van dir que fes gàrgares de mel i llimona. 

I...oli en un llum, el gall va cantar i el sol va sortir. El gall estava tan content que va decidir que aquell havia de ser un dia meravellós. 


Amb les ulleres ben col·locades sobre el bec, ja tenim al nostre amic pinzellada amunt , pinzellada avall, amb tots els colors de la natura fins que tot el paisatge, fins i tot el cel , va quedar d’allò més acolorit. 


I va ser un dia tan preciós que les mares gallines, encara ara, expliquen la història als seus pollets, a l’hora d’anar a dormir.


M. Roser Algué Vendrells


Editat al blog dels contes "divers"

diumenge, 6 de novembre del 2011

EL  MAR



















El sol il·lumina amb força
i fa brillar el mar
que li serveix de mirall.





 Les gavines  em fan companyia
quan, asseguda a la barca,
somnio fantasies amb gust de sal.
M. Roser Algué Vendrells
( Ja veieu que de gavines no n'hi ha, és que no he trobat la foto adient...)

dissabte, 29 d’octubre del 2011


Aquests dies, a alguns  posts, he trobat  comentaris de persones  que parlen de sentir-se soles, potser perquè aquestes dates ho fan més evident.  Aquí us deixo una petita reflexió sobre aquest estat d'ànim.


  REFLEXIÓ  SOBRE  LA  SOLITUD














Solitud, una paraula que sovint espanta i que a molta gent li provoca una sensació de buidor...Segurament perquè no n'han copsat mai els seus avantatges.


Bé, jo opino que aquesta paraula amaga tota una filosofia, ja que pots sentir-te molt sol rodejat de persones, o ben al contrari, molt acompanyat sense ningú a prop teu. Per a mi, en moltes ocasions, és una autèntica necessitat. Penso que l'important és tenir una vida interior plena i sentir-se bé amb un mateix. Aleshores pots evadir-te fàcilment de la realitat i viure en el teu propi mont, sense que l'aïllament et faci mal. És clar que no és igual la solitud escollida lliurement, que quan t'hi veus abocat sense saber com afrontar-la.


Doncs bé, jo crec que, de vegades, uns moments de solitud poden ser extraordinàriament alliberadors, sobretot perquè vivim en un món que sovint ens aclapara i on no hi tenen cabuda ni la reflexió, que ens permet conèixer els altres, ni la introspecció amb la qual ens enfrontem al nostre jo interior.
M. Roser Algué Vendrells
Esguard sense esguards
llibertad dels ulls,
solitud dels mots
com un gris capvespre
amb núvols de llibertat.
Jordi Dorca

dissabte, 22 d’octubre del 2011

COPS  AMAGATS...
Com que aquest any no he pogut anar de vacances, m'he mirat els àlbums de fotos de records  o moments especials i m'ha vingut a la memòria, que un dia que vaig posar al blog alguna cosa que havia fet, potser fora del que s'esperava de mi, una companya em va dir que tenia cops amagats. No sé perquè, sembla que faig cara de no ser ni cuca ni moixó i quan explicava a la feina  algunes activitats que havia fet, els companys se'm miraven com volent dir : no m'ho hagués imagina't mai !!! I com que he trobat algunes fotos d'aquestes "gestes inesperades" , us les poso aquí a veure si penseu igual...

Anar a cavall dóna una sensació diferent que caminar,veus el paisatge des d'una altra alçària, però des que has de portar casc ja no m'agrada, perquè pesa i no t'hi trobes a gust ( i això que un dia vaig caure i com que no m'he l'havia posat, em va quedar la cara com un mapa). Només feia passejades d'una horeta no us penseu...

L'ultralleuger ja és una altra història, he anat en diferents tipus i és una passada, perquè ho veus tot a vista d'ocell i fins i tot te'l deixen pilotar una mica i pots anar a diferents alçàries. Però vas poc protegit i si cau l'aparell...En aquest ultralleuger anàvem el pilot davant i jo al darrera com aquells avions antics i en el que em deixaven pilotar, anàvem un al costat de l'altre.


El salt amb paracaigudes és una descàrrega d'adrenalina bestial.
us he de dir per això que quan et fan firmar un paper abans de pujar a l'avioneta, on et fas responsable del que pugui passar, et venen ganes de donar mitja volta. De fet hi ha gent que quan és a punt de saltar , es far enrere. Vam pujar fins a 3000 metres i primer baixes en caiguda lliure i el vent és tan fort, que sembla que t'hagis d'ofegar, fins que el monitor obre el paracaigudes gran als 1000 metres i surts disparat amunt. Aleshores mareja una mica. però el primer tros no. El mini-paracaigudes que veieu , és per no baixar tant de pressa amb el pes de les dues persones...de fet és tan rapit que voldries que durés més...Mentre baixes hi ha un paracaigudista que et va filmant. Va bé perquè així en pots donar fe, si algú no s'ho creu. El problema és que a més dels calerons que costa , depens de la meteorologia. Pot ser que facis el viatge en cotxe fins al lloc i a l'hora de pujar a l'avioneta et diguin que degut al temps no pots saltar... Un altre dia  descobriré més aventures...I penseu que no fa gaire temps de tot això,  ja tenia una edat i de petita em marejava a totes les atraccions de fira( i de gran també)...A veure si us animeu!!!
M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 15 d’octubre del 2011

EL PI DE COLLSEROLA

En un indret al bell mig de la serra,
ple d'argelagues i matolls florits,
s'alça un sol pi, dominant la carena
i penso que és allà només per mi.

Quan la calor m'enrojola la galta
la seva ombra em serveix de recer;
embadalida contemplo el paisatge...
Tanta bellesa em fa sentir més bé.

I quan, distreta, alço la mirada
veig que allà , al lluny, al punt de l'horitzó,
sembla que el mar s'empolvori la cara,
perquè el bell cel pugui fer-li un petó.

Aquesta pau sovint em reconforta
i sento alguna cosa molt endins,
que em fa pensar que hi haurà poesia,
mentre hi hagi l'ombra d'aquests pins...

M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 8 d’octubre del 2011

OLLA  BARREJADA

He posat aquest títol , perquè hi ha varies coses...



Primer de tot dues fotos de la presentació del llibre de la Marta Pérez Sierra,  Dones d'heura.
1-La  contralt,  s'està concentrant  per regalar-nos unes boniques melodies.
2- La foto de família bloguera. Ja sé que la va posar la Carme primer que jo ( ella és arribar i moldre), però m'ha fet il·lusió...
Faig les presentacions.
Començant per l'esquerra: 
*l'Enric (el marit de la Carme),  
*la Sandra de "Papallones en la llum", 
*la Pilar de "A encesa de llum",
*la Carme de "Col·lecció de moments", 
*la M. Roser de "Petiteses" (o sigui, jo), 
*el cavaller de "l'Onatge", 
*la Galionar de "L'espai de  Galionar".
Volia posar la foto més gran però no he pogut...Però només cal que cliqueu a sobre, és que fem més patxoca!!!

ACLARIMENT

Veureu que de vegades poso poemes una miqueta llargs, són d'un poemari (Petiteses) d'una època especialment nostàlgica...fins i tot canvio coses , sinó m'agrada com les vaig expressar. En canvi ara els faig curtets , perquè em ve més de gust...

UNA  RECOMANACIÓ

Al blog, em relaciono amb una amiga argentina que fa poemes per infants i a mi m'encanten , perquè  són molt tendres i domina molt bé la rima. Em va demanar si  volia donar a conèixer la seva obra i com que a mi m'agrada el que fa, ho he volgut compartir amb vosaltres.

Sombrerito de viento, un CD al sur del sur, es un audiolibro con poesía para niños de la autora argentina Mónica Gudiño, quien se ha caracterizado además por poner voz a su poesía a través de videopoemas realizados por ella misma y por establecer colaboraciones con creadores a lo largo y ancho del territorio hispanohablante a través de la red. En esta ocasión acompañan a Mónica las voces de María José Viedma (España) y María García Esperón (México) en un encuentro de entonaciones en un espacio único: la textura lúdica y fresca de esta joven de Córdoba que viene alumbrando el mundo de la poesía para niños en castellano con la luna azucarada de su lenguaje poético. (MGE)
M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 1 d’octubre del 2011

UNA MÀ AMIGA...

Un regal preciós de l'Antón. Jo li dóno estrelles.

ESQUITX -2

  
Dóna'm la mà
te l'ompliré d'estrelles;
La lluna riu.

M. Roser ALgué Vendrells

dissabte, 24 de setembre del 2011

ESQUITX-1














Un ritme suau
balanceja la barca;
Quietud al mar...

( seguint tots els mars i totes les barques)

M. Roser Algué Vendrells

LA QUIETUD DE LA MAR...
EL VAIXELL DE PAPER
I LES GANES DE REMAR...
ONATGE

dissabte, 17 de setembre del 2011

Aquest i els propers posts són de la roda de poemes
del mes de juliol , a Itineràncies poètiques.


A  CADA  LLOC...

A les fulles rosada
al cel  estels
al jardí flors
a la lluna somnis
al mar reflexes
als teus ulls rialles
a un nadó petons
als avis tendresa
a la vida il·lusions...

M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 10 de setembre del 2011

REIVINDICACIÓ
Al meu blog normalment hi poso coses que he escrit jo, però hi ha ocasions que per algun  motiu especial, cal fer-se ressò del que algunes persones amb bon criteri, han deixat escrit...  s'ha donat la casualitat que ho he fet en dos blocs seguits.


No hi ha dret que després de tants anys de tenir una normativa d'ensenyament que funciona molt bé, que ajuda a la integració, afavorint la cohesió social, que va ser votada per la majoria del parlament ( o sigui, per la majoria de catalans als quals representa) i que mai ens ha portat cap problema, ara es vulgui esborrar tot, pel caprici de quatre caps calents...Em sembla que continua més vigent que mai el " NO, JO DIC NO"... o el " NO SEREM MOGUTS"...  Buscant aquí i allà, he trobat aquest preciós poema que va escriure l'Apel·les Mestres i que  malgrat el temps que ha passat, continua sent  molt actual...






LA MEVA LLENGUA



No em preguntis per què, però l’estimo
de cor la meva llengua;
no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:
“L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.


L’estimo perquè sí; perquè eixa parla
és la parla mateixa
que al son d’una non-non, la més hermosa,

bressà amorosament ma son primera.

L’estimo de tot cor, per catalana,
l’estimo perquè en ella,
la rondalla primera em contà l’àvia, 
un capvespre d'estiu, mentre el sol queia.



L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s
l’exquisida ponzella 
de mos vint anys, aquell sublim “t’estimo”,
va dictar-me l’amor en eixa llengua.

L’estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! i avant m’empenyen.

L’estimo de tot cor, perquè cigales,
i espigues i roselles,
i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire,
sos grans secrets en català em revelen.

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella...
I em preguntes per què? I això em preguntes? 
L'estimo perquè sí, PERQUÈ ÉS LA MEVA.

Apel·les Mestres
M. Roser Algue Vendrells
BONA  DIADA  A  TOTHOM !!!

diumenge, 4 de setembre del 2011

Aniversari
Hola a tothom. Espero que hagueu passat un bon estiu. No pensava tornar al blog encara, però faré una excepció.
Avui és l'aniversari del naixement del gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés. Va somriure a la vida des de Burjasot el 4 de setembre de 1924 i ens va deixar el 93...
L'amic Victor Pàmies ha proposat que des dels nostres blogs en parlem i com que m'ha semblat molt bé, aquí us deixo un dels seus poemes i un petó de començament de setembre...

 GOIG  DEL CARRER

La joia pura del carrer
ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua
i ens rèiem, bovament ens rèiem,
i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,
vinguda entre les herbes i les llebres.
Anàvem sense cap motiu,
desitjant bona nit al matrimoni vell
i prement nostres cossos calladament, en veure
aquella jove mare,
donant el pit al fill ....
Viure ens era un regal,
un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,
un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,
com en una sardana de joguet,
fent-nos senyals, dient-nos: Adéu, adéu, amor! Mai no t'oblidaré!
La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
una cúpula enorme de cristall,
un silenci, un desig rabent, un estupor,
un rellotge parat, que Algú ens havia
donat perquè a la fi el poguéssim obrir,
com des de nins volíem,
i no tenia res interessant a dins ...
I ens tornàrem a riure!
El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans
cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era ...
Només era la joia del carrer.
I els crits
- Gol! Gol! -
dels infants que jugaven
al futbol en sortir de l'escola ...
Vicent Andrés Estellés 
M. Roser Algué Vendrells

divendres, 15 de juliol del 2011

FESTA  MARINERA


Demà, 16 de juliol, és la Mare de Deu del Carme, 
la festa de la gent de la mar.
A mi em plau fer un petit homenatge a les dones, 
que sovint pateixen en silenci, 
mentre esperen l'arribada de les barques que s'albiren a la llunyania.
I també a la mare, que es deia Carme, 
tot i que ella era de terra endins...

EL  FAR

( a les dones de la mar )


Dalt unes roques, lluint a ple dia,
tot dominant del mar la immensitat,
s’aixeca acollidora i fent de guia,
una ermita, i un far al seu costat.

Els pescadors, quan surten amb la barca,
no el perden mai de vista, perquè amb sort,
encara que la mar bufi encrespada,
guiats per ell, retornaran a port.

Mentre, les dones, les mares i filles,
resten totes soles ben a prop del mar
i tot feinejant i adobant les xarxes,
callen i preguen, pensen en el far.

I com cada any la diada del Carme
colles de dones i homes de la mar,
des dels més grans a la gent més menuda,
hi van en romeria, cap al tard.

I sola en un racó, mig amagada,
hi podreu veure una pobreta nena,
una nena petita i dissortada
evitant fer notar la seva pena.

Que tot mirant la Verge marinera
amb els ulls plens de llàgrimes de dol,
diu: - Tu no en tens la culpa, Mare meva,
no en tens la culpa del meu desconsol!

És la necessitat de sobreviure
que porta els nostres homes a la mar,
la que m’ha deixada sense pare
i a grans penúries m’hauré d’enfrontar.

I quan jo sigui una dona casada,
també el meu home serà pescador
i pot ben ser que una altra torbonada,
em torni a renovar aquest vell dolor.

I és que les dones, les mares i filles,
de pescadors i de gent de la mar,
patim sovint angoixes i fatigues...
però sempre confiem en el teu far.

M. Roser Algué Vendrells

Tot i que no vaig enlloc , aquest és el darrer post de la temporada, he de descansar la vista. De totes maneres cada dos o tres dies miraré el correu electrònic per si algú "s'avorreix" i vol contactar amb mi...i durant uns dies encara donaré una ullada pel blog.


QUE   PASSEU  TOTS  I  TOTES  UN  BON  ESTIU,  
SI  POT  SER  FRESQUET  MILLOR.