Bon estiu a tothom

El meu blog ja em demana vacances , així que li faré cas... I als que aneu a triscar per les muntanyes, espero que no us passi  res de semblant al què em va passar a mi, per si de cas, aneu amb molt de compte!!! Jo aniré fent-vos visites com sempre i faré de guardiana del blog...

DE NASSOS AL FANGUEIG!

Avui us explicaré una aventura que em va passar en una de les meves escapades, que si hi penso, ara que  ja ha passat molt de temps, va tenir la seva gràcia...Però al seu moment us puc ben dir que no me'n va fer gents ni mica.

Era un estiu molt calorós ( em sembla que l'any dels focs de la Catalunya Central) me'n vaig anar una setmaneta a fer turisma rural a un poblet molt petit , proper a la coneguda vila medieval  d 'Ainsa ( a la comarca de Sobrarbe)que l'any 1965 ve ser proclamada "Monumento històrico artístico"  per la seva bellesa.

Vista general,d'Aínsa.

Recordo una gran Col·legiata, un castell amb un patí molt gran i una plaça Major enorme, realment un poblet petit però meravellós.

Plaça Major d'Aínsa.

El poblet de quatre cases on jo estava, era dalt d'una muntanya i es deia Sieste.

Sieste

Des de la casa on feia estada  vaig recorre algunes de les moltes aquelles valls pirinenques.

Un dia em vaig endinsar per una propera a la Vall d'Ordesa, de la qual no recordo el nom, perquè en vaig seguir més d'una i ja fa molt de temps; podia ser, Broto, Bujaruelo, Pineta, Bielsa...N'hi ha tantes al Pirineu! Se que era més aviat petita.

 La qüestió és que vaig anar per un camí ( a peu), que seguia el curs d'un petit riu, i que s'enfilava fins a una gran explanada des d' on s'arribava a un bonic salt d'aigua, però jo no hi vaig arribar, perquè anava molt justa de temps.

Quan em va semblar que havia de girar cua, per l'hora, vaig anar baixant tranquil·lament, fins arribar a la riba del riu. Com sabeu, normalment entre el riu i el camí, hi ha una part de fangueig...Barreja d'herbes , terra i aigua. Vaig tenir la brillant idea de deixar el camí, perquè em va semblar que a l'haver-hi herba, no seria tant cansat... Anava caminant, xino, xano, quan per no ficar-me en un toll una mica gros, vaig posar el peu sobre un tronc que feia de passera, amb tant mala sort que, a l 'estar moll, vaig relliscar i ja veieu a la Roser no de nassos, sinó tota sencera dins del fangueig. Em vaig aixecar i per sort no m'havia fet mal, però anava negre de dalt a baix, tota empastifada d'aquell fang  que a més feia una mala olor,  que feia venir basques...

A l' aixecar-me i veurem amb aquella fila , em vaig quedar com petrificada, sense saber què fer ; a sobre la gent que passava pel camí em preguntava que m'havia passat, si m'havia fet mal i jo m'hauria amagat en un forat...Però és clar que alguna cosa havia de fer. Vaig mirar al meu voltant i no em veia amb cor de rentar-me amb l'aigua d'aquell riu que baixava gelada. però és clar, tampoc podia anar d'aquella manera tan galdosa...

Per sort, allà una mica més avall, vaig veure un petit refugi i com que tenia el cotxe a prop i portava uns pantalons curts i una samarreta...I ja em veieu preguntant al refugi si tenien una dutxa d'aigua calenta, doncs sí, que en tenien. Vaig veure el cel obert i segur que feia cara de pena, perquè de seguida em van fer passar...

Fins i tot em van deixar una tovallola per eixugar-me, (jo no en duia al cotxe, ara sí) però no us ho perdeu, jo sóc molt maniàtica i la tovallola anava sola cap a la rentadora, però us asseguro que en aquell moment ni manies ni res, els ho vaig a agrair amb tota l'ànima,  sort de la roba de recanvi del cotxe, que la portava de casualitat. Quan vaig arribar a la casa on feia estada, em van rentar la roba enfangada i eixuta i tot, encara feia aquella pestilència d'aigua estancada. I aquí no s'acaben les "aventures" d'unes caloroses vacances, segur que en algun altre post, us en faré cinc cèntims més...

Una de les moltes valls del Pirineu...

M. Roser Alguè Vendrells

Esplugues ha florit!

No fa molts anys que els "espluguins" posem flors al carrer, però darrerament per les festes de primavera, hi ha aquest bell espectacle, sense pretensions, però que alegra als vianants que hi van a fer un tomb. Al costat d'alguns ornaments florals hi podem llegir un poema, en aquest cas, un de la Joana Raspall, que parla de papallones i de flors...

Belles paraules

enfilades als pètals:

les flors somriuen.

 Belles ombrel·les

aixopluguen paraules.

Niu de poemes.

Sobre les lloses

tonalitats rosades;

ben arraulides.

M. Roser Algué Vendrells

DITES, REFRANYS, FRASES FETES...

Demano excuses a les persones que em segueixen en un altre idioma, perquè  els refranys no solen tenir gairebé mai, una traducció literal...

A mi sempre m'han agrada't les dites, els refranys, les frases fetes...Segurament perquè són un llegat lingüístic important, dels nostres avantpassats. Penso que és una pena que els tinguem una mica arraconats i que pels infants siguin gairebé uns desconeguts. Per això vaig fer aquest escrit, fent servir aquests tipus d'expressions, per la classe de sisè. Crec que els va agradar, perquè és com un joc, desxifrar els seus significats...( no sé si tots són correctes)

 QUI DIA PASSA ANY EMPENY

Quan sona el despertador, salto del llit lleuger com una daina i com que sóc més eixerit que un pèsol, de seguida em trec la són de les orelles. Em rento com els gats i faig un mos per treure el ventre de pena.

Agafo la motxilla que pesa com un ruc mort; però ja se sap, carga que plau no pesa, i més content que un gínjol, enfilo carrer enllà, camí de l'escola.

I, és clar, com que m'agrada fer safareig, fico cullerada en totes les converses dels grupets que trobo pel camí i arribo a l'escola, a tres quarts de quinze.

Malgrat tot, la mestra amb mira amb bons ulls i jo m'assec al meu lloc al costat d'un company que em fa pam i pipa i no em diu ni ase ni bèstia. Però jo em faig l'orni, me'l miro de cua d'ull i veig que riu per sota el nas.

De seguida posem fil a l'agulla i comencem la nostra tasca. De mica en mica es comença a trencar el silenci, fins que hi ha tant de guirigall, que la classe sembla el mercat de Calaf.

A la mestra li comença a pujar la mosca al nas...Aleshores ens fa posar palla a l'esquella, perquè diu que té el cap com un timbal! Quan sortim al pati, jo vaig corrent com un llamp i com que el sol que entra per les finestres m'enlluerna,  no veig un bou a quatre passes i em fumo de lloros. Els companys es pixen de riure i jo m'aixeco traient foc pels queixals, vermell com un tomàquet, però sa i estalvi.

Quan arriba l'hora de dinar, com que tinc una gana de llop, em menjaria un bou amb esquelles. Com que no sóc gens llepafils i m'agrada tot, acabo de menjar en un tres i no res.

Després de l'escola vaig al parc a estirar les cames. Diuen que faig cara de no haver trencat mai cap plat ni cap olla i de vegades me n'aprofito per fer la guitza als companys. Penso que sóc dels que tiren la pedra i amaguen la mà.

De cop i volta algú s'adona dels meus tripijocs i em quedo més sol que la una . Com que m'avorreixo, toco el dos, cap a casa. Hi arribo suat i moll com un pollet. La mare no vol que vagi sempre corrent, perquè diu que només tinc la pell i l'os Tot i que menjo per quatre, es veu que sóc un sac de mal profit.

Com que s'acosta l'hora de tancar els ànecs, l'àvia fa el sopar i de la cuina bé una flaire que fa venir ganes de sucar pa amb l'olor i se'm fa la boca aigua.

Normalment quan me'n vaig al llit, de seguida agafo el son i dormo tota la nit com un tronc. Però avui el cap em barrina, intentant treure l'entrellat d'un petit galimaties...

Penso que la gent és ben estranya; un dia em diuen que parlo com un llibre sense fulls i que de coses en ser un niu i un altre dia m'etziben que no he vist el món per un forat!

Tanco els ulls i penso que no cal posar-se pedres al fetge i que tal dia farà un any.

M. Roser Algué Vendrells.

(Aquest post el vaig penjar el 2009 i ara l'he tornat a recuperar...)