Bon estiu a tothom

El meu blog ja em demana vacances , així que li faré cas... I als que aneu a triscar per les muntanyes, espero que no us passi  res de semblant al què em va passar a mi, per si de cas, aneu amb molt de compte!!! Jo aniré fent-vos visites com sempre i faré de guardiana del blog...

DE NASSOS AL FANGUEIG!

Avui us explicaré una aventura que em va passar en una de les meves escapades, que si hi penso, ara que  ja ha passat molt de temps, va tenir la seva gràcia...Però al seu moment us puc ben dir que no me'n va fer gents ni mica.

Era un estiu molt calorós ( em sembla que l'any dels focs de la Catalunya Central) me'n vaig anar una setmaneta a fer turisma rural a un poblet molt petit , proper a la coneguda vila medieval  d 'Ainsa ( a la comarca de Sobrarbe)que l'any 1965 ve ser proclamada "Monumento històrico artístico"  per la seva bellesa.

Vista general,d'Aínsa.

Recordo una gran Col·legiata, un castell amb un patí molt gran i una plaça Major enorme, realment un poblet petit però meravellós.

Plaça Major d'Aínsa.

El poblet de quatre cases on jo estava, era dalt d'una muntanya i es deia Sieste.

Sieste

Des de la casa on feia estada  vaig recorre algunes de les moltes aquelles valls pirinenques.

Un dia em vaig endinsar per una propera a la Vall d'Ordesa, de la qual no recordo el nom, perquè en vaig seguir més d'una i ja fa molt de temps; podia ser, Broto, Bujaruelo, Pineta, Bielsa...N'hi ha tantes al Pirineu! Se que era més aviat petita.

 La qüestió és que vaig anar per un camí ( a peu), que seguia el curs d'un petit riu, i que s'enfilava fins a una gran explanada des d' on s'arribava a un bonic salt d'aigua, però jo no hi vaig arribar, perquè anava molt justa de temps.

Quan em va semblar que havia de girar cua, per l'hora, vaig anar baixant tranquil·lament, fins arribar a la riba del riu. Com sabeu, normalment entre el riu i el camí, hi ha una part de fangueig...Barreja d'herbes , terra i aigua. Vaig tenir la brillant idea de deixar el camí, perquè em va semblar que a l'haver-hi herba, no seria tant cansat... Anava caminant, xino, xano, quan per no ficar-me en un toll una mica gros, vaig posar el peu sobre un tronc que feia de passera, amb tant mala sort que, a l 'estar moll, vaig relliscar i ja veieu a la Roser no de nassos, sinó tota sencera dins del fangueig. Em vaig aixecar i per sort no m'havia fet mal, però anava negre de dalt a baix, tota empastifada d'aquell fang  que a més feia una mala olor,  que feia venir basques...

A l' aixecar-me i veurem amb aquella fila , em vaig quedar com petrificada, sense saber què fer ; a sobre la gent que passava pel camí em preguntava que m'havia passat, si m'havia fet mal i jo m'hauria amagat en un forat...Però és clar que alguna cosa havia de fer. Vaig mirar al meu voltant i no em veia amb cor de rentar-me amb l'aigua d'aquell riu que baixava gelada. però és clar, tampoc podia anar d'aquella manera tan galdosa...

Per sort, allà una mica més avall, vaig veure un petit refugi i com que tenia el cotxe a prop i portava uns pantalons curts i una samarreta...I ja em veieu preguntant al refugi si tenien una dutxa d'aigua calenta, doncs sí, que en tenien. Vaig veure el cel obert i segur que feia cara de pena, perquè de seguida em van fer passar...

Fins i tot em van deixar una tovallola per eixugar-me, (jo no en duia al cotxe, ara sí) però no us ho perdeu, jo sóc molt maniàtica i la tovallola anava sola cap a la rentadora, però us asseguro que en aquell moment ni manies ni res, els ho vaig a agrair amb tota l'ànima,  sort de la roba de recanvi del cotxe, que la portava de casualitat. Quan vaig arribar a la casa on feia estada, em van rentar la roba enfangada i eixuta i tot, encara feia aquella pestilència d'aigua estancada. I aquí no s'acaben les "aventures" d'unes caloroses vacances, segur que en algun altre post, us en faré cinc cèntims més...

Una de les moltes valls del Pirineu...

M. Roser Alguè Vendrells