Subscribe:

dijous, 14 de setembre de 2017

CAÑÓN DE AÑISCLO

Aquí us deixo una altre de les meves aventures al Pirineu Aragonès...
Jo vaig fer moltes fotos, però com que aleshores s'havien de fer amb carret, les tinc guardades en albums i era tot un enrenou posar-les aquí. Les dues primeres són del meu amic, Sergi Boixader i les altres les he trobades a Internet.

Vall d'Añisclo.

Cascada de la Cueva.
Aquesta excursió també es  del mateix estiu que la que us vaig explicar abans de les vacances del blog...
El Cañón d'Añisclo, és un lloc espectacular en una de les moltes valls del Pirineu. Hi ha un pont que el travessa i si un té vertigen, que no és el meu cas, val més no mirar avall perquè impressiona i sembla que l'aigua et cridi!
Si pot arribar en cotxe  fins ben a prop, però em vaig estimar més caminar una estona fins el pont, on vaig estar atmirant la natura en estat salvatge. Cap el migdia vaig pensar que havia de buscar un lloc per dinar, ja que volia visitar uns quants poblets de la Vall.

Cañón de Añisclo.

Cañón de Añisclo.

Cañón d' Añisclo.

Agafo el cotxe per enfilar-me per una carretera de terra i recordo que feia una calor de mil dimonis i per aquella vessant de la muntanya no hi havia ni un arbre que fes una mica d'ombre caritativa i jo no portava aigua...
Vaig seguir uns quants poblets i de restaurants res de res o sigui que ni fer un mos, ni veure aigua i vaig decidir tornar cap a algun poble més gran. Mentre, la Roser mig marejada, però encara amb esma per visitar els poblets abandonats. Concretament, a l'arribar a un d'ells, ja no podia més i no es veia ni una ànima ni de quatre rodes ni de dues cames. Vaig començar a perdre el món de vista, però no em vaig espantar,  tan a prop del cel, no era pas un mal lloc per quedar-s'hi.  De cop i volta sento un cotxe, una família que també feia turisme...Recordo que ells com que anaven amb nens,( que em miraven ben astorats) portaven aigua i em van ben refrescar i de mica en mica em vaig anar refent. Em van dir si em veia amb cor de conduir (havia de fer 40 km) i vaig dir que sí. Jo anava al devant a poc a poc i ells em seguien, fins que vam arribar a un poble. Aleshores jo els vaig agrair l'ajuda i cap a buscar una farmàcia. El senyor que atenia em va dir que havia tingut un cop de calor, i que begués molta aigua. I després de reposar una estona, torno a agafar el cotxe i cap a Ainsa, que no tenia ganes que se'm fes fosc pel camí!!!
Perquè veieu que les meves aventures encara que focin, de vegades, una mica desventurades, sempre acabaven bé. Ah i l'endamà tenia hora per anar a muntar a cavall i sí que i vaig anar i no vaig caure... Vam seguir un caminet planer a la vora d'un rierol!


Ermita de Sant Urbez.
Ermita de Sant Urbez.
Església de Sercué.

Aquestes són algunes ermites que vaig trobar pel camí...He de dir que de tot s'apren perquè des d'aquell dia sempre he portat una muda ( amb tovallola inclosa)i aigua, al cotxe!!!

M. Roser Algué Vendrells.

33 comentaris:

  1. una aventura que per sort va acabar bé ,ull amb els cops de calor , són perillosos .....mai surtis a fer aventures sense aigua!!!

    abraçada

    ResponElimina
  2. Mira que ho vaig passa malament, més que res perquè no veia ningú enlloc i jo mai m'he desmaiat, però aquell dia si que em pensava que mi quedaria...
    Petonets, guapa.

    ResponElimina
  3. "Pirineu terra estimada".
    Tens més vides que un gat M. Roser. Una història per recordar. Magnífiques les fotografies, (encara que siguin d'altri) amb que acompanyes l'explicació de l'anècdota. El millor: el final feliç.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anar sola tenia els seus inconvenients i les sebves avantatges, en el meu cas més de les últimes...Però mira era qüestió de veure la part positiva!
      M'ha fet gràcia veure els guardia civils, a les imprentes, jo de tant en tant me'ls trobava per les muntanyes i al·lucinaven!!!
      Bon vespre, Xavier.

      Elimina
  4. Quines imatges més boniques! La teva aventura em sembla una mica arriscada. Em poso en el teu lloc i m'hagués espantat molt.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Era el preu que havia de pagar per a ser independent i fer la meva...De fet m'havien passat més coses bones que perilloses!
      Doncs ves per on, no vaig tenir por i això que era al mig del no res...
      Petonets, Maijo.

      Elimina
  5. Ai, M.Roser, si te'n passen de coses! Es el que té anar sol per aquests mons,que t'arrisques a tenir un ensurt, però per sort veig que de totes te'n surts amb bé, més ara que l'experiència et fa anar ben previnguda i equipada.
    Precioses les fotografies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això em passava per ser un "bicho raro", ara ja no les faig aquestes imprudències, Malgrat continuar sent una mica rareta, he, he, però els anys també et fan posar seny...
      Petonets, Glòria.

      Elimina
  6. Ja saps que a la muntanya s'ha d'anar sempre ben equipat, i no oblidar mai portar aigua, i alguna cosa per picar, com fruits secs o fruita. Això si és una passejada, si és més cal ser més previsor. Portar també roba d'abric, encara que en el teu cas sembla que no calia...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó XeXu, la muntanya no fa bromes i has de prevenir tot el què et pugui passar, però de vegades una és o era una mica inconscient i després passaven coses...Coses que ara són divertides d'explicar!
      Bon cap de semana gairebé hivernal, XeXu.

      Elimina
  7. Sempre pasen aventures anant pel món. Ho havies de passar malament, sola, sense aigua i ningú enlloc, en un lloc maravellòs aixó si, però acabant bé, és una anècdota. Els cops de calor són perillosos i al fer-nos grans encara més.
    M'alegra que tornis està al peu del canó. Petonets M. Roser

    ResponElimina
    Respostes
    1. És curiós, jo sóc bastant fredolica, en canvi em fa més mal la calor que el fred...Els meus pares sempre em deien que anés en compte, però mai intentaven impedir que anés a la meva, per això recordo que una vegada, vaig anar a muntar a cavall a una de sobre Berga ( be a prop de casa teva) i vaig caure...Em va quedar la cara com un mapa i vaig trucar a casa per dir que no s'espantessin quan em vegessin arribar, doncs era molt aparatós, però res més, això que fins i tot vaig haver d'anar d'urgències a l'hospital de Berga...
      Bon vespre Anna i espero que amb aquestes pluges es facin molts bolets!!!

      Elimina
    2. Bé volia dia a "una casa"...

      Elimina
  8. Per sort te'n vas sortir. D'imprudències com aquestes, d'anar desprotegida i sense aigua, tots n'hem fet alguna i també d'això se n'aprèn.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó Carme de tot s'aprèn, però sóc conscient que hauríem d'evitar fer imprudències, segurament ara no les faria, o potser igual, perquè tampoc pensava que m'hagués de passar res fins que mi trobava...
      Petonets, Carme.

      Elimina
  9. Quin pontet tan bonic!Ja se sap, a la muntanya s'ha d'anar preparat, he,he.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un lloc espectacular, si mires des de la vora del pont , fa una mica d'impressió...Tens raó s'ha d'anar preparat, però de vegades hi ha coses difícils de preveure; vist des d'ara, però, és divertit!
      Petonets, Novesflors.

      Elimina
  10. Eresmuy valiente y aventurera, aunque vale la pena el sofocón por los bellos lugares que has visitado, pero cuidate mucho-

    Saludos hermosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si que lo he sido, pero ahora ya es distinto porque pesan los años mas que los quilos...Pero que me quiten lo bailado, je, je!!!
      Me alegro de verte por mi casita.
      Muchos besitos, amiga.

      Elimina
  11. Aquest lloc és bellíssim, M. Roser! Fan ganes d'anar-hi. Llàstima del cop de calor que et va fer patir, però d'altra banda vas aprendre a prevenir-lo per un altre dia.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que el Pirineu te paratges de somni...Va ser un estiu molt càlid que no era normal per aquelles contrades. De tot s'apren Montse!
      Molts petonets, bonica.

      Elimina
  12. Olá minha querida, eu já tinha vindo aqui te dar meu abraço de boas vindas, mas meu comentário sumiu , eu e minha falta de habilidade com internet...rsss,mas aqui estou pra dizer-te que senti saudades de suas postagens mas sabia também que você estava vivendo emoções para nos contar depois.
    Nunca se esqueça de se cuidar afinal quando descuidamos do corpo ele reclama depois e depois que passamos dos 25 anos a cobrança é mais severa...
    Amei todo o post, lindas imagens, tenho medo de altura quase senti tontura com aquela altura toda rsss
    beijos beijos
    Joelma

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Joelma,
      No et preocupis, a mi també se m'esborren alguns comentaris i em sembla que el problema no és nostre sinó de Google...
      A l'estiu deixo que el blog descansi, perque amb la calor fa mandra pensar posts nous...Ara ja comença a fer fresqueta!
      Aqustes aventures són de quan era " una mica més jove" i sovint feia alguna imprudència; auest any només he estat tres dies a la muntanya, però no sola, estic ordenent les fotos per a fer un petit post!
      Tens raó, ens hem de cuidar, que els anys van pasant i jo en aquella època ja havia deixat enrere els 25...
      Tens vertígen? jo normalment no, però sé que es passa molt malament!
      Petonets, amiga.
      Elimina
      Respon

      Elimina
  13. Gràcies Roser per aquestes Bellesa de fotofgràfies.
    Una delícia mirar-les i observar-les.

    No renúnciarem per res al referèndum!!!
    Votarem i Votarem SÍ!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a vosaltres per la vostra visita, sempre procuro buscar fotos que ens alegrin el dia!
      Res de renunciar, amb les provocacions que ens fan, ara més que mai hem d'anar tots a la una...JO també votaré i votaré SÍ!!! ah i ja he penjat l'estelada i la bandera de la democràcia. (i ara que vinguin aquells el tricorni a treure-les)
      Petonets, Olga i Carles.

      Elimina
  14. Que bell i refrescant, aquest post... La senzillesa admirable de les pedres posades amb esforç i amor per bastir un pon, un camí, una ermita. Elles conserven tota l'arrel dels homes i dones que les van portar, posar, transformar. I per això ens les mirem, i tenim un punt d'enyorament vers els que ens han precedit.
    Una abraçada i benvinguda, Roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la benvinguda, Olga...De fet tot el Pirineu,( aquest és de l'Aragó) està ple de racons idílics que no entenen de fronteres! I de vegades tens el cel tan a prop...
      Que tinguis un bon dia, Olga.

      Elimina
  15. Aquest, aquest, aquest és el viatge que havia d'haver fet jo, Roser, i no anar-me'n tan lluny. Només hi he estat una vegada a la Vall d'Ordesa i sempre dic que hi he de tornar. Veig que tu ets valenta perquè em sembla que viatjaves sola. A mi sempre m'ha fet una mica de por, més que res per si et trobes malament que és el que et va passar a tu. Que quan no ens trobem bé, no som ningú, però tu vas tenir sort i vas trobar una bona gent que et van ajudar.
    De tota manera, ara recordar els paratges tan macos és com tornar-ho a viure i l'aventura que vas passar encara li dona més color.
    Petonets i independència!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Guapa,
      Suposo que casdascú té els seus gustos a l'hora de viatjar, però jo penso que no cal pas anar massa lluny per trobar paratges fantàstics...
      Doncs sí, com de costum, jo anava sola i suposo que la calor em devia provocar una baixada de pressió, però mira, va acabar bé.Va ser tota una casualitat que per aquells paratges deserts aparegués un altre cotxe...
      Vist des d'ara, fins i tot ho trobo una mica divertit.
      Espero que la presentació t'anés bé així m'ho va dir el Manuel...Hi havia algú dels blogs???Per cert, el Chus encara no m'ha enviat cap esborrany de la portada, ja sé que etava una mica deprimit, però tinc ganes de veure que se li haurà ocurregut!!!
      Petonets, Teresa.

      Elimina
  16. Hola M Roser.Gràcies per compartir la teva "aventura", saps ultimment no llegeijo tant a Internet, per no cansar la vista, pero he passat una bona estona lleginte.
    Un petó ben gran desde Valencia, Montserrat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Montserrat, per llegir-me i m'alegro que hagis passat una estona agradable...Cadascú fa el què pot noia, jo sovint també he de reposar .
      Molts petonets per a tu, camí de València!

      Elimina
  17. ¡Hola Mª Roser!

    Nos dejas un bello reportaje sobre esa excursión aventurera, me encantan esas aventuras, lástima que no estuviéramos más cerca, ya me iría contigo, y si, que hay que prevenir para no lamentar, amiga; con un golpe de calor, uno se muere rápidamente. Es una suerte conducir y claro está, tener coche, te da esa independencia y libertad, vas a donde tú quieres sin que tengas que depender de quien te lleve. Las fotos son divinamente bonitas, debe ser por ahí un gozada, por respirar la naturalazo a pleno pulmón.

    Me ha gustado mucho esta entrada y ha sido un placer leerte.
    Te dejo mi gratitud y mi gran estima. Gracias por la apreciación del verano… Ya está corregido. Los pocos reflejos hacen cachina.

    Un abrazo y besos. Se muy muy feliz.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Marina!

      Me alegro que te gusten mis aventuras a veces un poco inconscientes...No te creas, jo pensava que me quedaba ahí
      en pleno monte, cerca del cielo!
      LLevas razón , pera mi el coche ha sido siempre una manera de llevar a cabo mi necesidad de independència...Ahora con el problemita de la vista, soy mucho más prudente aunque sigo conduciendo y los años que también van pesando. La naturaleza nos regala muchos lugares bonitos i algunos al alcance de la mano, o del coche, je, je...
      Ya coloquè las flores a la derecha del blog, quedan muy lindas!
      Hay amiga, yo no pretendia corregirte nada, hice un poco de broma porquè pensé que lo habías hecho adrede...

      Muchos besitos que llegaran hasta ti, subidos en las hojas que el viento lleva.

      Elimina