Subscribe:

dissabte, 18 de febrer del 2017


NITS  NEVADES

Encara que per a mi, la natura sempre és un espectacle, n'hi ha que m'emocionen especialment. Si n'hagués de triar un , diria les nits nevades a muntanya, però amb algunes llumetes que en facin ressaltar la seva blancor i la seva màgia. Em quedo embadalida, davant de tanta bellesa i l'emoció fa que no senti la fredor de la neu. Us deixo aquestes fotos que he triat, potser perquè m'han semblat especialment boniques!
Bagergue, Val d'Aran.

Les llums d'aquest bonic poblet, avui eclipsen la claror de la lluna que intenta reflectir-se en la blancor de la neu.

Unha, Val d'Aran.
La foscor de la nit, emmarca un dels pobles que més m'agraden de la Val, que ressalta amb  la claror de petites cuques de llum.

Montgarri, Val d'Aran.
Un cel ple d'estels, corona el petit poblet de Montgarri, mentre el riu, una mica tímid, s'amaga dins la neu.

La cara fosca del Pedraforca.
El Pedraforca ens ensenya la seva cara oculta, ben poc fotografiada...Als seus peus unes fogueres, la volen il·luminar.

La Cerdanya.
La Cerdanya , plana i muntanyes nevades esquitxades de fanalets.

M. Roser Algué Vendrells.

dimecres, 8 de febrer del 2017

 Escrit fa un temps per un noi de la presó de joves, em va semblar molt profund...
PUÑADO DE ARENA

El chico cogió un puñado de arena y se dio cuenta de la inmensidad del desierto que le rodeaba. Hacía relativamente poco que sabía que su sitio era este y no otro. El mismo había decidido exiliarse, por su propio bien y el de los que le rodeaban. Pretendía encontrarse a si mismo, algo que no sería nada fácil y que, al fin y al cabo, buscamos todos en esta vida, ¿ no?...Pero él, en cambio, estaba convencido que este era su sitio, ya que se encontraba ausente de qualquier emoción externa, ya fuera buena o mala. Finalmente, acabó muriendo, pero no en vano, en un último momento, supo que el camino para encontrarse a si mismo, era saber que lo único que necesitaba era estar como queria estar, solo. Solo consigo mismo, en la inmensidad del desierto.

Desert d'Atacama ( Martin's Photoblog)

 M. Roser Algué Vendrells.

dimecres, 1 de febrer del 2017

LA MAR EMBRAVIDA
(Fotos, M. Dolors)
No va faltar gaire perquè l'aigua entres per les finestres...
El mar sempre canviant...D'aquest raconet del Garraf   en vaig fer fotos un dia clar i assolellat del desembre del 2013 (vaig fer un post) amb una mar encalmada, on el sol si reflectia i t'enlluernava...

El port protegeix els vaixells de l'embat marí!
Aquestes fotos d' avui, són del mateix lloc, però en aquest cas la mar estava encrespada, les onades batien contra les roques i s'he n'havien endut un bon tros de platja...

Deien que volien treure les casetes...
A la mediterrània no estem acostumats a què el mar s'embraveixi tant. Fins i tot   aquestes casetes tan boniques van acabar amb els peus remullats, però, ves per on, malgrat el temporal, s'han mantingut dempeus!

Això és ben bé la cresta de l'ona...
Els surfistes s'han perdut l'onada de l'any!

Vaixell virtual, que ha naufragat colpejat per les ones...
A mi m'agrada quan el mar quan està en calma i transmet pau, però també quan està abrivada... Segurament perquè no en tenim prou cura i s'enfada, és com una catarsi marina...
En ambdós casos, la mar sempre m'enamora!!!

M. Roser Algué Vendrells