LA MAR EMBRAVIDA
(Fotos, M. Dolors)
No va faltar gaire perquè l'aigua entres per les finestres... |
El mar sempre canviant...D'aquest raconet del Garraf en vaig fer fotos un dia clar i assolellat del desembre del 2013 (vaig fer un post) amb una mar encalmada, on el sol si reflectia i t'enlluernava...
El port protegeix els vaixells de l'embat marí! |
Aquestes fotos d' avui, són del mateix lloc, però en aquest cas la mar estava encrespada, les onades batien contra les roques i s'he n'havien endut un bon tros de platja...
Deien que volien treure les casetes... |
A la mediterrània no estem acostumats a què el mar s'embraveixi tant. Fins i tot aquestes casetes tan boniques van acabar amb els peus remullats, però, ves per on, malgrat el temporal, s'han mantingut dempeus!
Això és ben bé la cresta de l'ona... |
Els surfistes s'han perdut l'onada de l'any!
Vaixell virtual, que ha naufragat colpejat per les ones... |
A mi m'agrada quan el mar quan està en calma i transmet pau, però també quan està abrivada... Segurament perquè no en tenim prou cura i s'enfada, és com una catarsi marina...
En ambdós casos, la mar sempre m'enamora!!!
M. Roser Algué Vendrells
Els temporals de fa unes setmanes ens van ensenyar un Mediterrani que gairebé desconeixem. S'han generat debats i tot sobre els mecanismes de seguretat. Aquestes fotos són bona mostra del que pot arribar a fer el mar.
ResponEliminaTot i que aquí encara va ser "discret" però és que jo en tinc fotos amb el mar com una bassa d'oli...
EliminaBon vespre, XeXu.
Déu-n'hi-do! Un bon temporal... sort que les casetes han resistit, perquè són precioses!
ResponEliminaAquestes casetes fa temps que les volen fer treure, perquè diuen que no compleixen les normes de la costa...Però mira, fins i tot el mar les ha respectades...
EliminaBona nit, Carme.
Realment el mar ha ensenyat, una vegada més, que es molt brava!!...
ResponEliminaEsborronen aquestes imatges...Sort que aquest raconet, tan maco, del Garraf ha resistit l'embestida!!
Una abraçada.
I tant Montse i no podem fer imprudències com és posar-nos a tocar de les ones per a fer fotos...Ma germana van veure una noia amb un gosset que per poc no desapareixen sota d'una ona!
EliminaJo estic contenta que les casetes estiguin dempeus, perquè m'agrada anar-hi , de tant en tant...
Petonets, Montse.
Per ací estem acostumats a veure el mar com la primera foto, però de tant en tant ens mostra les dents. Boniques fotos.
ResponEliminaJa veig que esteu més acostumats a veure la mar enfadada...Si és que no en tenim gaire cura! Li donaré les gràcies a ma germana.
EliminaPetonets, Mari.
El mar, sempre tan maravellós, el seu llenguatge és infinit, la seva profunditat un gran misteri plé de sorpreses.
ResponEliminaGràcies Roser.
Una abraçada.
I tan que ens en dona de sorpreses i aquestes fotos encara són una mica discretes, que hi ha llocs on les ones van ser impressionants! Gràcies a vosaltres.
EliminaUn petonet, Olga i Carles.
També m'agrada molt el mar, en calma i embravit, si no fa mal, esclar. Petonets d'una mig maresmenca :)
ResponEliminaI tu que el tens ben a prop en pots gaudir, estigui en calma o enfadat...Però com aquests dies, segurament no l'havies vist gaires vegades!
EliminaPetonets des del Baix Llobregat.
Jo sóc de serra, la mar ho vaig veure per primera vegada complerts els deu anys, una platja que cobria a la mateixa riba, ones, normalment grans, el cas és que el mar és de les coses que més por em donen. La meva dona, que era d'aigua, es reia de mi quan veia els escarafalls i jerigonzas que feia cada vegada que em ficava al mar. Amb qu'a aquestas ones no m'acostaria molt.
ResponEliminaBona nit M. Roser
Ves per on coincidim ...Jo també vaig veure el mar per primera vegada als deu anys, que sóc de muntanya, de secà!
EliminaA mi m'agrada molt, però també em fa respecte, l'he de veure molt encalmat per ficar-mi. No entenc com la gent per aconseguir la foto més espectacular es posa en perill!
Bona nit, Alfonso.
A mi la mar m'agrada sempre, calmada o furiosa. Tanmateix, no sóc de banyar-me, sinó de contemplar-la.
ResponEliminaA mi també m'agrada de totes maneres i tampoc sóc de ficar-'hi molt, però m'encanta caminar per la sorra, amb els peus a l'aigua...
EliminaAra és un temps bonic per anar-hi( sense mullar-te, és clar), però quin goig veure la platja gairebé deserta!
Petonets, Novesflors.
Em passa com a tu M. Roser. El mar m'agrada en totes les seves formes: calmat o brau com el que ens mostres a les fotos de la M. Dolors.
ResponEliminaI també m'agrada passejar (i quan és temps banyar-m'hi) per aquesta bella platja de Garraf.
Està bé que coincidim...Jo , abans anava sempre a aquesta platja, ( és un raconet encisador)però darrerament he hagut de canviar, perquè cada vegada i va més gent i no trobo aparcament i es clar, si has de deixar el cotxe a la quinta forca, no val la pena!
EliminaAquesta vegada li va tocar anar a fer fotos a ma germana...
Petonets, Xavier.
Doncs sí senyora, aquest hivern el mar ha estat la mar d'enfurismat: onades de 15 m, llevantades rabioses i vents de més 100km hora. En aquestes fotos- molt guapes, per cert- només hi faltes tu enfilada en una onada damunt una taula de surf....
ResponEliminaQue li deus haver fet senyor Gregori, al mar, perquè estigui tan enfadat??? A mi m'hagués agradat anar-lo a veure per calmar-lo una miqueta, o potser s'hauria acabat d'enfurismar, ves a saber...
EliminaNo vaig poder ( durant un temps el cotxe i jo vam estar castigats) i a la meva germana li va tocar immortalitzar-lo amb aquestes fotos, ja li diré que les heu trobat guapes!
He, he, ves per on deu ser tota una emoció relliscar per la cresta de l'onada, ja m'hi veig, que guai!!!
Bon vespre, tingueu.
És bonic el mar en calma, però quan es mou també ho és, aquesta vegada no vaig poder veure-ho en viu, sols com aquí o en vídeos d'amics. M'hagués agradat poder-hi anar. Molt maques les fotos
ResponEliminaDoncs mira, ja som dues que ens vam perdre l'espectacle en directe, sort que sempre hi ha algú que et permet gaudir-ne amb les fotos...I tens raó, el mar sempre és bonic.
EliminaBona nit, M. Antonia.
el mar sovint és com els nostres sentiments, a voltes tranquils i a vegades remoguts. Sort que sempre torna a la calma.
ResponEliminaSovint és més difícils que els nostres sentiments tornin a la calma, que no pas el mar...Sort que sobre els primers hi podem intervenir amb voluntat, cosa que no podem fer amb el mar, en aquest cas ens conformem en esperar que la natura ho arregli per ella mateixa...
EliminaBon vespre, Joan.
ResponEliminaLa mar embravida és realment hipnòtica. És inversemblant que encara hi hagi aquest racó de costa a prop de Barcelona, com un racó on fins ara el temps s'ha aturat.
Abraçades, des de El Far.
I és un racó meravellós, quan la mar està tranquil·la i també com en aquest cas, quan les ones són tan juganeres que semblen gegants d'escuma blanca...Les casetes li donen un encant especial!
EliminaPetonets fins El Far.
Que deliciosa la mar en calma, i quin espectacle tan meravellós quan ens mostra tota la seva fúria! Potser perquè també som aigua ens atrau d'una manera tan visceral...
ResponEliminaTotes les fotos són precioses, M. Roser. Felicitats per a l'autora! Una forta abraçada!
L'autora estarà contenta si us han agradat les fotos...No hi havia pensat amb això de l'aigua, però és clar ara entenc perquè sovint sembla que ens crida, que ens atrau...
EliminaPetonets, Montse.
Tot i que el Mediterrani és un mar domèstic, 'Mare Internum', en deien els romans, de vegades també s'enfada i brama, fent bo aquell refrany de pescadors: "la mar, com més té més brama". La quarta de les fotos és una mar en ressaca, que és quan les ones tornen enrere i peten les unes amb les altres. Llavors fa molt soroll.
ResponEliminaDorm tranquil·la, que l'aigua a tu no t'arribarà als peus.
Una abraçada.
Olga X.
La veritat és que no estem acostumats a veure una mar tan revoltada...A tu potser t'ha arribat a ran de casa...De totes maneres haver pogut gaudir d'un espectacle així, és tot un privilegi!!! No coneixia aquesta dita dels pescadors!
ResponEliminaJo, el veig tan lluny el mar, que des de casa no puc pas apreciar el seu estat d'ànim.
Tu si que devies passar alguna nit escoltant la cançó de la mar quan brama... Ara ja deu haver tornat la calma al balcó del Mediterrani.
Petonets de bona nit, Olga
la mar tant is s'enfada com si està en au és bella, molt bones les imatges i els teus mots....ai som mediterrànies.....calmades però quan ens toquen la cresta....
ResponEliminaabraçades de mar en calma!
Tems raó almenys jo sóc com el mar en calma, però quan em toquen la cresta com dius tu, em revolto i com les ones faig saltar esquitxos d'escuma, potser no tan blanca...
EliminaPetonets, guapa.
Hola Roser! Em sembla que amb el canvi climàtic, el Mediterrani aviat serà com el Cantàbric o més, nevarà a la plana per comptes del Pirineu, tan aviat estarem a 30º com a 0º i així succesivament. Només faltava el Trump per acabar de capgirar-ho tot!
ResponEliminaHola Teresa! No ho sé pas noia, però avui al migdia estàvem a 20 graus, a tocar de la candelera que hauria de ser l'època més freda de l'any...Espero que aquest element no hi pugui ficar pas cullerada, si fos així , pobres de nosaltres!
EliminaPetonets, guapa.
Que boniques les fotos i aquest mar enbravit, es maco per aixó mirar-lo de lluny quan està així. Felicita la teva germana per les fotos. Jo com tu, tot i ser de terra endins, el mar sempre m'enamora.
ResponEliminaUna abraçada M. Roser
M'ha fet gràcia fer aquest post, perquè en vaig fer un ja fa temps del mateix lloc, amb la mar com una bassa d'oli i el contrast és espectacular. Trobo que tota la natura és bonica, sigui mar, sigui muntanya. Ja li diré a la Dolors, estarà contenta!
EliminaNo sé quin temps us fa, però aquí fa una ventolera que sembla que s'ho hagi d'endur tot i a mi el vent no m'agrada gens ni mica.
Petonets, Anna.
Petonets Anna
Espectaculars les fotos, millor dit, la mar.
ResponEliminaA mi em fa molt de respecte, tot i quan està tranquil·la, però m'agrada més un paisatge de mar que de muntanya, així ha estat sempre. És com el foc, m'agrada veure com és mou, com s'enfila...
Aferradetes, nina!
Tens raó la mar és espectacular, les fotos només en donen fe...
EliminaSuposo que viure en una illa et condiciona; a mi m'agrada molt el mar, però també molt la muntanya...
L'important, quan està tan embravit, és mirar-se'l una mica de lluny, que la gent sovint fa imprudències.
Petonets, bonica.
Impressionant i bellíssim.
ResponEliminaQuin espectacle!
Moltes gràcies Glòria, el mar sempre és bonic, estigui en calma om embravida...La natura ens regala aquests espectacles, sense haver de comprar entrades!!!
EliminaPetonets.
Em sento enamorada de la mar, tant si està alegre o trista m'agrada igualment. Necessito veure-la sovint, olorar-la, i acariciar-la. Ella i jo sabem el perquè me l'estimo tant.
ResponEliminaGràcies per les fotografies i pels teus escrits.
Perdona Marta, no havia vist el teu comentari...Tens raó la mar enamora en qualsevol situació i en qualsevol estat d'ànim. Moltes gràcies a tu per visitar les meves petiteses.
EliminaEm sembla que tens un blog , oi? Vindre a fer-te una visita!
Petonets de capvespre.