Subscribe:

dissabte, 28 de novembre del 2009

ESCOLA-3


El curs 98-99 les mares d'un grup de nens i nenes dels quals havia estat tutora a 2n, 3r i 4t, com a despedida, em van fer aquest preciós regal: jo no vaig plorar perquè no sóc de llàgrima fàcil, però...

PARA ROSER

Una mirada suya
tiene tanta bondad,
que en sus ojos encuento
los ojos de mamá.

Una palabra suya
tiene tal suavidad,
que su voz se asemeja
a la voz de mamá.

Una caricia suya
me viena a recordar,
la ternura que guardan
las manos de mamá...

Es tan buena, tan buena,
que no la he de olvidar;
por algo le decimos
la segunda mamá.


Aquests són els millors regals...

M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 22 de novembre del 2009

El fill d'uns amics va venir un dia a casa perquè l'ajudés. Havia de fer un text lliure i no sabia per on començar. Vam fer una pluja d'idees i, finalment, va sortir aquesta història, segurament perquè erem a la tardor.

MEMÒRIES D'UNA FULLA
Sóc una fulla marró, morta i lluny del meu arbre però, malgrat tot, he viscut una vida feliç. Recordo que vaig néixer en un roure molt frondós, envoltat d’altres arbres de la meva espècie. Les meves companyes, és a dir, les fulles que havien nascut més o menys al mateix temps que jo, eren molt mogudes .Així que em va tocar el primer raig de sol, ja vaig fer-me amiga d’una companya molt trapella. Sempre que plovia, a les dues ens agradava jugar amb les petites gotes d’aigua que queien sobre les nostre cares verdes i ens les deixava tant lluents, que el sol si reflectia. De vegades guardàvem alguna goteta i la deixàvem caure sobre algun ocell despistat que volava a prop nostra.

El temps anava passant plàcidament per a totes nosaltres. Va ser al final de l’estiu que va passar la desgràcia: la meva amiga , ja una mica debilitada, va caure per culpa d’un cop de cua d’un ocell que feia cabrioles damunt la branca. Totes les fulles estàvem molt tristes. De cop i volta, vaig adonar-me que un dia jo també cauria. Em vaig mirar la pell i jo, tant presumida com era, vaig tenir un petit ensurt. Ja no era verda i lluent com abans, em tornava groguenca i estava una mica arrugada. M’adonava que m’estava fent gran i que aviat arribaria l’hora de deixar l’arbre que havia estat fins aleshores la meva casa. Veia com les meves companyes anaven caient. I és que havia arribat la tardor. Una ventada va fer gronxar la branca i va fer caure la majoria de les fulles, inclosa jo. Vaig baixar planejant fins a terra i rodolant, rodolant... I, ves per on, sense saber com, havia anat a parar al costat d’un petit rierol d’aigües tranquil·les. Allà hi havia uns nens i nenes jugant amb l’aigua i recollint fulles per classificar-les. Jo vaig tenir la sort que m’agafés una nena pèl-roja que triava les més boniques, i quina seria la meva sorpresa quan, dintre del seu cistellet, vaig retrobar-me amb la meva antiga amiga i , juntes, vam acabar enganxades a la matèixa pàgina del seu àlbum de natura.

I aquesta és la meva història, la història d’una fulla, segurament, com qualsevol altra.

David
------------------------------------------------------------------------------------------------------


M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 14 de novembre del 2009

Fa un temps, li vaig dedicar a la meva reneboda nascuda a Bolivia, un poema que es deia "la nana de los pajaritos" . Li vaig fer en castellà perquè el pogués entendre el seu pare, però també n'hi vaig fer un en català. I avui el poso aquí, ja que l'altre també li podeu trobar.


LA PRINCESETA AINA

Com que és petitona
dins del seu bressol,
estrena la vida

i somriu quan vol.

Amb polsim d’estrelles,

angels grassonets,

li fan pesigolles

i mil petonets.

Eixerida i riallera.

tan bonica com un sol,

a la petitona estrella

bé caldrà posar-li un nom.

Com que és catalana,

africana i boliviana,

la “bebé” petitona

s’ha de dir Aina.

I si en sabés li faria

una cançó que diria:

Tens la careta de nina

i uns ulls negres tan brillants,

que els estels se n'enamoren

i volen ser els seus companys.



No té gaire tècnica, però està fet amb el cor.

M. Roser Algué Vendrells

dilluns, 2 de novembre del 2009

ESCOLA-2



Quan va arribar l’hora de la meva hipotètica pre-jubilació, vaig fer l’editorial de la revista de l’escola. Us en faig cinc cèntims:

És l’hora dels adéus...I la sensació que tinc ja fa un temps és la d’anar tancant portes, cada vegada que faig alguna activitat que sé que no es repetirà, com a mínim, en aquest context: sortides, teatre, triar la mascota de la classe, aprendre a fer rodolins, memoritzar i dir poemes, anar de colònies...

Però penso que, si Déu vol, se n’obriran d’altres, segur que ben engrescadores, ja que dels nens i nenes he après la curiositat i les ganes de fer coses amb il·lusió.

És gairebé mitja vida dedicada a l’exercici d’aquesta bonica professió, que m’ha fet viure tot un reguitzell d’experiències. Les negatives les ficaré dins d’un globus i faré que s’enlairi ben amunt i es perdi en l’infinit. Les positives, estaran sempre a prop meu per mantenir viu el caliu de l’estimació que m’enduré a la meva maleta imaginària i que m’acompanyarà en aquest nou camí que ara començaré. I ho faré amb calma i tranquil·litat, sense dependre, per primera vegada a la vida, d’un estri ben poc afortunat anomenat rellotge.

D’alguna manera voldria donar les gràcies als pares i mares, per la seva ajuda i per l’afecte i el respecte que m’han demostrat en aquesta llarga trajectòria compartida a l’escola. I m’agradaria fer-ho recordant el poema, d’uns quants anys enrera, fruit de la sensibilitat d’un pare:

LA MESTRA NO HO SAP TOT

La mestra no ho sap tot,
però porta un estel al seu somriure,
i un ocell dins del seu cor.

La mestra no ho sap tot,
però pensa en la font d’aigua fresca
on els nens van a veure sense por.

La mestra ens ha portat una floreta,
sota un núvol que ens diu allò que som
i sempre sap el que ens fa falta
regalant-nos cada dia un tros d’amor,
on l’oblit s’estavella i la distància
desapareixerà darrera el seu record.

Fins aviat, fins a sempre, bona mestra,
tu ens has escrit la nostra millor cançó...!


Un pare - juny del 1998

A tots els i les mestres que feu l’escola, el desig que col·laboreu a que cada dia hi hagi més infants que ens facin creure en l’esperança d’un futur cada vagada millor, perquè de grans, seran unes bones persones...i que la tecnologia no us faci perdre mai la humanitat !

Finalment, l’adéu més entranyable a tots els meus alumnes, els d’abans i els d’ara, amb la promesa que, per més temps que passi, sempre sereu els nens i nenes de la Roser.



I, ves per on, ara continuo a l’escola fent voluntariat.. i que per molts anys.

M. Roser Algué Vendrells