Amb aquest post us desitjo un bon estiu, amb salut i molta poesia!!!

POESIA  A  LA  VILELLA  ALTA

Durant una estada a la comarca del Priorat , visitant un dels seus bonics pobles, em va sorprendre que al costat del rètol de cada carrer hi havia un petit poema que feia referència a alguna cosa especial que hi tenia relació. I ves per on, no portava cap paper per copiar-los. Doncs mireu, com que duia un paquet de "Klynex" , anant en compte que no se'm trenqués el paper tan fi... Vaig preguntar a una senyora qui els havia escrit i em va dir que un veí del poble que ja feia molt de temps que hi havia viscut, però no he pogut esbrinar-ne el nom!

Carrer quiet de la Bassa

de cor gran i esguart petit,

quan la tarda s'allargassa

el campanar de la plaça,

et mira de fit a fit.

Carrer amunt se t'encomana

un esglai esfereït

si avall es desgrana

quan baixes mires la plana

quan puges veus l'infinit.

Tu clous, carrer del Calvari

més amunt sols hi ha el cel blau

guardeu silenci a l'anar-hi

i us plaurà el dolç bategar-hi

d'un poble que dorm en pau. 

De tantes hores contades

has après a ser pacient

Plaça amiga de vesprades

de l'església i de xerrades 

els avis i del jovent.

Tens l'escalf del sol naixent

i tanta llum i bellesa

que al mirar-te em ve present

aquell record tan plaent,

carrer Nou de ma infantesa. 

Ets tan bell cap a migdia

quan el sol és tot estès,

que si fos noia et diria: 

carrer Major, que et plauria

d'ésser-ne el meu promès?

Tens eixides solejades

carrer de Migdia somrient;

cara a ponent les façanes

se'n riuen arrenglerades del fred,

del sol i del vent. 

Portal de vent i glaçades

carrer del Nord estimat

li fas l'ofrena sagrada

de rebre una abraçada

i oferir el comiat.

Aquest poble és divertit, perquè té un carrer que el travessa de punta a punta, on hi ha algun indret que sembla que el cotxe s'ha de quedar encastat, però no, si vigiles , vas passant! 

M. Roser Algué Vendrells

Les falles als Pirineus.

Les falles són les festes més tradicionals arreu dels Pirineus. Són Patrimoni Immaterial de la Humanitat des del 2015.

Aquesta foto em fa pensar en el quadre de Dalí, "Noia a la finestra", que mira al mar, en aquest cas, però, la noia mira a la muntanya esperant amb delit l'hora del capvespre. Al costat ja té preparades dues falles per a fer la baixada de la nit. ( Durro)

Les falles es celebren al voltant del solstici d'estiu i solen coincidir amb la Festa Major.

La falla és un tronc o teia que s'encén a la nit com si fos una torxa.

Els fallers i les falleres, es troben en un indret elevat de la muntanya, visible des del poble que es diu "el faro", a l'hora del capvespre.

Quan es fa de nit baixen muntanya avall amb les falles enceses, carregades a l'espatlla fent una corrua de foc, que sembla una cuca de llum gegant. Quan arriben a la plaça fan una gran foguera, al voltant de la qual solen ballar danses tradicionals.

Cada poble, però, té algunes variacions que li són pròpies.

La primera se celebra a Durro(foto de la finestra) i la nit de Sant Juan, baixen les falles de Boí.

La darrera és la de Llesp a finals de juliol. En aquest poble els i les  falleres, són rebuts amb el ritme de la música i el so de les campanes.

Aquesta foto és de la baixada de falles a Sant Climent de Taull. A mi em sembla una autèntica meravella. Un autèntic camí de foc, que segur contrasta amb el  cel estrellat, que es pot veure per aquests indrets.

Fotos cedides molt amablement pel Patronat de la Vall de Boí.
El fotògraf és L'Oscar Rodbag.

M. Roser Algué Vendrells

VALL  DE  BOÍ

Com ja sabeu, a mi m'agrada molt la prosa poètica i aquests dies llegint la revista Descobrir, que era com un monogràfic de la Vall de Boí hi vaig trobar un article,( es diu "Una reserva de resistència")  que ja m'hagués agradat escriure'l jo.

És d'una noia nascuda a Barcelona, però que fa molts anys que viu a la Vall. Es diu Núria Castells, és periodista i a més a LLesp, on viu, té al seu càrrec un forn de pa artesanal (antic negoci familiar). Si algun dia hi passeu, com que aquest any toca fer turisme d'interior, podeu anar-hi a fer un tast d'un pa que, ben segur, trobareu boníssim. Com que l'article és una mica llarg, n'he triat un fragment. 

"Des que hi visc , ja fa 25 anys,tot ha canviat, la vall i la meva vida. El medi imprimeix caràcter, diuen, per bé i per mal. L'aïllament cobejat és també un llast en l'esdevenidor de les coses més íntimes i quotidianes. La solitud que et regala aquest entorn porta el verí de la duresa, però el pas del temps aquí té estacions , cels, aigües, verds, daurats, blancs, marrons, grisos i negres, infinits sons i aromes, sols preuats i excepcionals sota zero.

L’ olor del bestiar, el so de les esquelles, el repic de les campanes, el cant del gall, la veu del riu, les tronades, la caiguda silenciosa de la neu, la crepitació del foc, les flors ignotes i la tremolor de les fulles dels arbres, meravelles que la invasió de cotxes i humans, no eclipsen. La rutina sempre a mercè dels elements de la naturalesa.

A les esglèsies romàniques, al Parc Nacional d'Aigües Tortes, a l'Estany de Sant Maurici, on he passat estones de plaer i feinai als pobles on he deixat històries, amors i dols, experiències i memoria, hi guardo les ganes de preservar tota aquesta bellesa. Són llocs que sento meus gràcies als gossos, la serenitat prestada dels gats, , l'alegria apresa dels moixons,i la pau manllevada de les vaques, ovelles i eugues, el respcte adquirit de les besties salvatges i la passió per tot el què està viu i m'envolta"...

Moltes gràcies a la Núria per deixar-me compartir el seu article. I l'he volgut acompanyar amb una foto que reflectís la bellesa del paisatge de la Vall, feta pel fotògraf Oscar Redbag gràcies a ell també. Trobo que així m'ha quedat un post ben rodó!!!

M. Roser Algué Vendrells.

Un petit poema perquè els nens i les nenes, ( i els grans) recordin els dies d'estiu que van gaudir de  la platja, perquè aquest any potser els hauran de viure de records!

LES  GAVINES

Quan jugo a la platja

la sorra és daurada;

i un aire fresquet

em talla la cara.

Seguint les barquetes,

volant sobre el mar

hi ha moltes gavines.

M’agrada mirar-les

perquè sé que són...

Les meves amigues¡ 

Les gavines estan molt tranquil·les sense ningú que les molesti!!!

M. Roser Algué Vendrells

     Compartir sensibilitats.

Aquests dies , regirant calaixos, he trobat aquest petit escrit de prosa poètica que, ja fa anys vam escriure una alumne i jo. A la mainada li fa il·lusió poder compartir sensibilitats, se senten importants... Com que el vaig trobar bonic, estava ben guardat!

Al matí, quan obro la finestra, el sol em dona el bon dia i del jardí, m'arriba l'olor de les flors i de la terra mullada, per la rosada de la nit!!!



M. Roser i alumna...

                                La cabana  de  l'avi Pere

6è FIL

(làmina--sostre)

“Quina cabana tan bonica”- pensava en Pere.  Era feta de pedra seca . Ell vivia amb la família,  però cada estiu anava a passar-hi uns dies.

- Avi vull venir... Però era tan xic, el Perico! Esperarien que fos una mica més “escaradet”. L’avi  li explicava com era  i el nen l’anava dibuixant en una làmina, poc a poquet...

Un dia mentre estaven ben arraulits al llit de fusta vella i reciclada , sentiren uns sorollets, així com “xiribit, xiribit...Van mirar  arreu i van veure  en un racó del sostre , un niu d’ocellets que frisaven  per esmorzar ...Sempre que calia arreglar algun estrall, miraven de no tapar el forat dels moixonets.

Quan el nen ja havia acabat el dibuix ...Oh  sorpresa! Era igual que la cabana de veritat, fins i tot amb el niu d’ocellets, que encara que l’avi no li hagués explicat, ell s’ho havia imaginat així. Ai, la imaginació infantil!!!

M. Roser ALgué Vendrells

Bona pensada.
5è fil

(Fastuc--idiomes)

Com que ara està molt de moda estudiar idiomes, la Susi va pensar que seria un bon futur per a ella, però quin triaria? Ve decidir-se pel xinès, per més difícil que fos.

Solució...A ella li agradaven mot els festucs...

N’ agafà un bon grapat i a cada un va dibuixar-hi un símbol de l’abecedari xinès.

Va començar , no sense esforç, a confegir paraules i cada vegada que ho aconseguia, és premiava menjant-se els festucs que la formaven, per era més difícil del què havia pensat i no en tenia ni per acontentar cap dent...Va enviar l’ idioma xinès a pastar fang i es va anar cruspint tot el grapat de festucs que tenia damunt la taula, però primer va fer-ne un dibuix, com si fos la muralla xinesa...No la va recórrer, se la va menjar. Bon profit!

M. Roser Algué Vendrells