Subscribe:

dimecres, 2 d’octubre de 2019

Un cel de finals d'estiu

Aquest és un cel que ens fa palès que l' estiu s'acomiada de nosaltres. A l'albada ja no es veu cap estel i  la vermellor d'un sol que tot just s'intueix, ens anuncia un nou dia i crida la lluna perquè l'esperi. Quan arriba el capvespre, la lluna plena s'amaga, perquè ella és un xic tímida, i tota s'enrojola. Potser algun dia  ella respondrà a la seva crida i l'esperarà. Veurem sol i lluna plena, al mig del cel, com un petit miracle!!!
Albada a Torre Mongó.

El sol diu esperem,
a la lluna que s'amaga,
enrojolada!

Posta de lluna.

M. Roser Algué Vendrells 
                                         
     Fotos, Lluís Roure                                        

dijous, 12 de setembre de 2019



TERRA   DE  GEGANTS!

Cada any, entre tots els pobles de Catalunya que tenen gegants (que són molts) se n'escolleix un per a ser Ciutat Gegantera. Aquest és l'amfitrió d'una munió de gegants que es troben un dia per celebrar la seva gran festa i socialitzar entre ells. L'any 1997 ho va ser Esplugues. Va ser una "festassa". Hi havia 333 gegants, 151 capgrossos i uns tres mil geganters i geganteres, a més dels 270 voluntaris que procuraven que tot anés bé. (jo també vaig ser-ho) Havíem de rebre les colles que venien d'arreu del país i procurar que se sentissin el més còmodes possible, La trobada va durar tres dies amb espectacles per a tothom: cercaviles, exposicions, balls, sopar i espectacle medieval, concurs de fotografia... Resumint: tres dies de festa, alegria i gresca pels carrers per a satisfer els gustos de tothom.

L'any 1997, com que Esplugues havia estat ciutat gegantera es va decidir que siguessin els gegants, la Marta i el Mateu, els qui tinguessin l'honor de fer el pregó de la Festa Major. Jo, aleshores treballava a la radio i el director, que em tenia en gran estima, em va dir si volia fer la veu de la Marta, la del Mateu l'havia de fer el Jordi Udina, un actor de solera del poble. No us podeu imaginar la il·lusió que em va fer, això de ser la primera persones que posés veu a una geganta era tot un honor, i és clar, de seguida vaig dir que sí!

S'acosta la Festa Major d'Esplugues i la colla gegantera ja es prepara per fer-nos gaudir d'allò més, amb els seus personatges tan especials.
Les figures dels gegants encarnen els personatges de la llegenda  d'El Cavaller de Picalqués, que es desenvolupa a l'Edat Mitjana a la vil·la  d'Esplugues. Són: la Marta, el Mateu, la Caterina i el Quim ( el cavall). Es van construir l'any 1984. La geganta Caterina es va estrenar una mica més tard, l'any 1987.
El Mateu i en Quim, normalment desfilen per separat, només en les festes molt importants, el cavaller va muntat  sobre  del cavall...És que junts pesen molt!!!

La Marta, molt bona dansaire

En Mateu, muntant a cavall

La Caterina, molt eixerida ella

En Quim, tot solet

L'EMOCIÓ  DE  LA  GEGANTA

La Marta, la geganta principal, aquests dies està una mica nostàlgica, recordant una data com la d' avui que va ser molt emotiva, tan per a ella com per en Martí i vol compartir els seus records amb tots nosaltres.

 MARTA: - "L'any que Esplugues va ser ciutat gegantera, ens van demanar si volíem fer el pregó, el Mateu i jo, perquè la Caterina és una mica tímida  i el Quim, va dir que si començava a renillar, espantaria el personal...Quan ens ho van proposar vam sospesar molt bé els pros i els contres, perquè era trencar el codi geganter, que fins aleshores només havíem parlat entre nosaltres...Però vam dir:- "Què caram la vil·la d'Esplugues bé es mereix aquesta primícia. Tothom ens estima molt, ens treuen a passejar totes les diades importants i ens ho passem molt bé". Si voleu que us digui la veritat, ja feia temps que contemplant des de la meva alçada, les anades i vingudes de la gent d'Esplugues, compartia les seves il·lusions, alegries i tristeses i m'hagués agradat poder ficar-hi cullerada. Hi ara que hi haurà més confiança , pel fet de compartir el català, us diré un secret. El dia del pregó em vaig emocionar i el Mateu també. Veure la gentada que omplia la plaça de Catalunya (d'Esplugues) de gom a gom per escoltar-nos, bocabadats per la novetat i amb molt de respecte, és una cosa que no oblidarem mai. Es pot dir que vam sentir una emoció gegantina!
En Mateu, la Caterina, el Quim i jo, us donem les gràcies pel vostre gran afecte.
Nosaltres també us estimem i des de la nostra alçada us enviem un petó gegant.

Marta.


M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 30 de juny de 2019


Avui amb aquestes precioses sabates tan florides, el meu blog comença les vacances, però ja sabeu que vaig passant per casa vostra, que sempre en gaudeixo.
BON   ESTIU  A  TOTHOM !

Foto, Ramon Mas.

Flors que fan camí

amb cordes relligades.

Un petit jardí.


M. Roser Algué Vendrells.

dimarts, 18 de juny de 2019

Aquí us deixo un parell de poemes d'animalets marins perquè la mainada, a l'estiu, pugui practicar sensibilitats, amb la seva lectura.
EL TAURÓ DE PELUIX 

Quan obre la boca
el meu amic tauró,
sembla la gran cova
d’un drac monstruós.

Té unes dents com punxes
però no em fa mal.
¿Li faig pessigolles?
¡Pobret animal!



EL DOFÍ

Avui a la platja
he vist un dofí,
té l’aleta blanca
però és de color gris.
Jo, neda que neda,
i ell vol venir amb mi.

Li pujo a l’esquena
i és molt i molt fí.
¡Quan tornava a casa
s’ha quedat molt trist!

Jo li he dit: no ploris
amiguet de plata...
Tornaré a venir!

M. Roser Algué Vendrells

dijous, 6 de juny de 2019


La masia abandonada

Sola, tota sola la masia
dorm un somni de pedres i fustam.
les portes són tancades nit i dia,
hi ha un silenci de mort al seu voltant.

De tant en tant, alguna bestiola
s'hi apropa pels camins més amagats
i en respirar l'esglai de la llar sola,
se'n torna rastrejant les soledats.

Només algun ocell flairant el niu
que penja d'una branca encara tendra,
refila com un símbol del caliu
que avui a dins la llar tot s'ha fet cendra;

i si els ocells coneixen l'alegria
d'aquell amor que mai no pot morir,
és que l'instint solemnement els guia
sota el cel blau, pel lluminós camí.

És l'amor, aquesta cosa viva
que ens parla d'esperança i d'il·lusió;
és la vida mateixa que ens captiva
i ens fa més radiant nostre horitzó.
En estat crític. (Ramon Mas)
En altre temps dins la masia oberta
s'hi respirava un aire triomfant;
la joventut vibrava ben desperta
i emprenia la feina tot cantant.

Els avis bressolaven la mainada
amb cançons d'un temps enyoradís
i l'aviram corria per l'entrada
picant el gra menut prop del pedrís.

I la solemnitat de les diades
reunia famílies i amistats;
totes les festes eren celebrades
amb un escalf de cordialitats.

Mes, si avui la masia abandonada
s'ha adormit amb la són dolça de la mort,
els homes la veuran altra vegada
ben desperta i amb un delit més fort;

perquè tot en la vida passa i torna
i en el retorn es mouen voluntats
i es va teixint aquesta gran corona
que és premi dels pobles retrobats.
La Carola , prop de Ripoll( Ripollès).
I en el retrobament s'obren les ales
i la volada s'eixampla dins l'espai
i els pobles es guarneixen amb les gales
que els dignifiquen amb més impuls que mai.

Els pobles són banderes desplegades
que es mouen amb el vent de la il·lusió
i que tenen virtuts ben arrelades,
no es fa esperar la gran resurrecció;

i si han posat marfugues amb deliri
i els homes han perdut la voluntat,
amb la mateixa palma del martiri
el seu destí s'haurà purificat.

I de nou tornaran cançons de glòria
damunt la pau serena dels sembrats
i les generacions tindran memòria
d'una desolació de temps passats.

No és morta, no, la gran masia sola!,
ara dorm entre somnis d'ideals,
quan desperti serà l'ocell que vola
seguint la llum dels pobles immortals!

En aquesta casa del Solsonès, va néixer la meva mare. Cal Ginga. Quan ja no hi havia ni els padrins ni els oncles i tietes, la masia va restar sola força temps.  Ara una família de Cardona , que la va restaurar una miqueta, la tenen com a residència de vacances.

Visita nostàlgica a la masia restaurada!

Joan brilles l'autor d'aquest poema, és un poeta d'Esplugues, va ser Mestre en Gai Saber (Va guanyar les tres flors dels Jocs Florals). Aquí us deixo un petit fragment de les paraules que li va dedicar el seu net , Joan Sala, en un homenatge que li va fer el poble.

" Joan Brillas i Vilà, el meu avi, va ser i va viure la seva vida com un poeta".
"Sentia un profund amor pel món rural i als anys 70, en plena efervescència de l'èxode de la pagesia cap a les ciutats, escrivia el seu poema, La Masia abandonada."

Quan neix en Joan l'any 1901, Esplugues tenia al voltant dels 1.200 habitants, 300 cases i 20 carrers.


M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 18 de maig de 2019

Flors a Esplugues

Si, ja sé que els nostres carreres no es poden comparar amb els de Girona, però també feien bonic...A més de les flors hi havia poemes d'en Verdaguer , la Joana Raspall i algun altre poeta, però alguns eren complicats de fotogràfiar...

Aquest rètol ens convida a mirar les flors i els poemes que ens anirem trobant. M'agrada molt.

Un poema d'en Verdaguer i una petita fada, es fan companyia.

Una escala de flors per pujar fins al cel.

Una manera graciosa d'imitar la natura.

La petita fada ara està envoltada de flors.

Amb aquest roser de tot l'any, Verdaguer recorda que la tardor de la vida se li atansa...Somnia que un dia ens trobarem allà "dalt"....( al final de l'escala)

Un petit jardí de flors de molts colors, penso que és una bona foto per acabar el post!


M. Roser Algué Vendrells.                
Fotos, M. Dolors.

dimecres, 1 de maig de 2019

AVENTURES D'UN ESTIU A CANTÀBRIA


Avui us explicaré una de les meves " famoses" aventures de l'antigor...

Un juliol de temps era temps, vaig agafar el cotxe, bé, en realitat ell em va portar a mi i me'n vaig anar jo soleta, cap a Palència, gairebé tocant a Cantàbria, (un miler de Km pel cap baix) a passar una setmana al parador nacional de Cervera de Pisuerga, que ara ja no hi és. Estava dins del parc Natural de Ruesga. Era un gran edifici bastant luxós, però antic, on anava a concentrar-se la selecció espanyola de futbol (ves per on). Pel fet de ser funcionària em feien un bon descompte, sinó ni pensaments. 

Recordo que vaig fer estada en una suite de somni i al vespre, des del balcó,es veia un tall de lluna que es reflectia a les aigües de l'embassament de Requejada que pertany al riu Carrión (afluent del Pisuerga) rodejat de muntanyes, talment com gegants en la foscor de la nit. Un gran collaret de cuques de llum, adornaven el quadre nocturn. Eren els fanals d'un càmping, que ben segur de dia si devien socarrimar, ja què no hi havia ni una ombra. Com us podeu imaginar jo al·lucinava amb tanta bellesa! També vaig gaudir molt del viatge, tot era nou per a mi i em parava a cada lloc que em cridava l'atenció.

L'endemà , vaig pensar anar d'excursió fins el naixement del Pisuerga. Al poble feien excursions amb guia, però, ai las, com que era un dia de cada dia no hi havia ningú més que jo. Vaig pensar que no em podia quedar sense anar-hi i li vaig dir al guia que li pagaria com si fos un grup de quatre. Era un noi jove i ens ho vam passar molt bé, perquè a ell li agradava molt la natura i a mi ja sabeu que també i xino xano, vam arribar fins a "Las Cuevas del Cobre"( Fuentes Carrionas)un lloc molt bucòlic on neix el riu. No sé quantes hores vam caminar, però va ser una excursió preciosa.

Al matí següent plovia a bots i barrals i pensava que no podria fer cap sortida, però finalment va parar de ploure i va aparèixer un fantàstic Arc de Sant Martí sobre la vall. Em vaig dirigir cap a Cantàbria, on volia visitar alguns llocs d'interès, però no hi havia manera de trobar la carretera, doncs a mi em costa d'orientar-me. Quan vaig trobar el rètol que buscava, com que era molt a prop, vaig fer una maniobra no massa correcta per tombar a la dreta i com que el terra estava molt mullat, un cotxe que anava més ràpid i més a prop del que calia, no va tenir temps de frenar i em va envestir de ple. Em va trencar el vidre del darrera i la porta va quedar arrossegant- se per terra. Jo no em vaig fer res, però em va agafar un xoc nerviós i tremolava com una fulla . D'una casa va sortir una senyora amb un got d'un beuratge molt fosc i em va dir que em tranquil·litzaria. Jo no sé què era però tampoc es tractava de fer-li un lleig, tot i que no em va servir de gran cosa. Un senyor em va ajudar a fer el "parte", doncs jo no mi veia pas en cor...Després amb un filferro em va subjectar la porta...

Quan vaig anar a dinar, els amos que van veure el vidre trencat, em van dir" no se preocupe que nosotros le pondremos un plàstico por si llueve, para que no se moje"...A mi gairebé em va fer vergonya veure el pare la mare i la filla, intentant arreglar el desperfecte, proveïts d'un rotllo de plàstic, celo i estisores. Per descomptat que jo els ho vaig agrair molt i a més dóna gust de veure que pel món, sempre et trobes bona gent que t'ajuden i això et reconcilia amb la humanitat, sort, perquè després, em va tocar conduir un bon tros sota la pluja.

Aleshores vaig anar a Santillana del Mar, a Sant Vicente de la Barquera, a veure el Capricho de Jumilla( de Gaudí) i a Reinosa, molt a prop del naixement del riu Ebre. Ho vaig trobar tot molt bonic, malgrat jo estava feta una coca. En arribar al poble cap al vespre, vaig portar el cotxe a un taller perquè em subjectessin la porta d'una manera segura. Ells van trucar a l'assegurança i me'n vaig endu una bon "bronca", perquè em van dir que en aquelles condicions, no havia d'haver agafat al cotxe ( ja us podeu imaginar com em devien veure) perquè podia haver tingut un accident greu. Però és clar, jo vaig continuar l'excursió, perquè no havia fet tants quilòmetres perquè em tornessin a casa( ells mi haurien dut.) sense haver vist res i aquells paisatges eren tant preciosos amb els prats verds, amb tot de vaques pasturant... Els prats arribaven fins el mar d'un color grisos, no tan blau com el nostre.

Després vaig anar fent caminades a peu perquè el cotxe era al taller. Fins el dia de tornar, que si el viatge d'anada va ser fantàstic, el de tornada gairebé es va convertir en una mena de malson, per culpa del xoc nerviós que encara duia a sobre i malgrat que vaig fer alguna parada per visitar coses que m'havia deixat a l'anada ( volia aprofitar el viatge) jo, que no sóc de corre gaire amb el cotxe, aquell dia vaig batre tots els meus rècords...Quan travessava els Monnegros , que ja era negra nit, semblava una Fitipaldi, com que no passava ni una ànima i jo només pensava en arribar a casa com més aviat millor... Malgrat tot, tinc molt bon record del viatge... 

Aquí us deixo algunes fotos que vaig fer, d'aquelles de revelar el carret...

Típica foto del Nord amb el Cantàbric gris, perquè el cel també ho és i els prats d'herba verda que arriben fins la platja, aquí no n'hi ha cap, però veure les vaques pasturant ran de mar, és tota una delícia! Això era a San Vicente de la Barquera.
Embassament prop del neixement de l'Ebre, ( Rinosa)on no vaig poder anar perquè no volia arribar a l'allotjament de negra nit.

Casa típica de l'indret de Reinosa, on neix l'Ebre.

Muntanya amunt, camí del naixement del Pisuerga.

"Las cuevas del Cobre", (Fuentes Carrionas) on neix el riu.

 I dins de la cova podem admirar aquesta petita font, el naixement del riu Pisuerga.

Aquest paisatge espectacular amb Arc de Sant Martí inclòs, el veia des de la meva "suite"...

Sant Salvador de Cantamud. Aguilar de Campoo.

Carrer típic d'un poblet d'aquells indrets.
M. Roser Algué Vendrells