La masia abandonada

Sola, tota sola la masia

dorm un somni de pedres i fustam.

les portes són tancades nit i dia,

hi ha un silenci de mort al seu voltant.

De tant en tant, alguna bestiola

s'hi apropa pels camins més amagats

i en respirar l'esglai de la llar sola,

se'n torna rastrejant les soledats.

Només algun ocell flairant el niu

que penja d'una branca encara tendra,

refila com un símbol del caliu

que avui a dins la llar tot s'ha fet cendra;

i si els ocells coneixen l'alegria

d'aquell amor que mai no pot morir,

és que l'instint solemnement els guia

sota el cel blau, pel lluminós camí.

És l'amor, aquesta cosa viva

que ens parla d'esperança i d'il·lusió;

és la vida mateixa que ens captiva

i ens fa més radiant nostre horitzó.

En estat crític. (Ramon Mas)

En altre temps dins la masia oberta

s'hi respirava un aire triomfant;

la joventut vibrava ben desperta

i emprenia la feina tot cantant.

Els avis bressolaven la mainada

amb cançons d'un temps enyoradís

i l'aviram corria per l'entrada

picant el gra menut prop del pedrís.

I la solemnitat de les diades

reunia famílies i amistats;

totes les festes eren celebrades

amb un escalf de cordialitats.

Mes, si avui la masia abandonada

s'ha adormit amb la són dolça de la mort,

els homes la veuran altra vegada

ben desperta i amb un delit més fort;

perquè tot en la vida passa i torna

i en el retorn es mouen voluntats

i es va teixint aquesta gran corona

que és premi dels pobles retrobats.

La Carola , prop de Ripoll( Ripollès).

I en el retrobament s'obren les ales

i la volada s'eixampla dins l'espai

i els pobles es guarneixen amb les gales

que els dignifiquen amb més impuls que mai.

Els pobles són banderes desplegades

que es mouen amb el vent de la il·lusió

i que tenen virtuts ben arrelades,

no es fa esperar la gran resurrecció;

i si han posat marfugues amb deliri

i els homes han perdut la voluntat,

amb la mateixa palma del martiri

el seu destí s'haurà purificat.

I de nou tornaran cançons de glòria

damunt la pau serena dels sembrats

i les generacions tindran memòria

d'una desolació de temps passats.

No és morta, no, la gran masia sola!,

ara dorm entre somnis d'ideals,

quan desperti serà l'ocell que vola

seguint la llum dels pobles immortals!

En aquesta casa del Solsonès, va néixer la meva mare. Cal Ginga. Quan ja no hi havia ni els padrins ni els oncles i tietes, la masia va restar sola força temps.  Ara una família de Cardona , que la va restaurar una miqueta, la tenen com a residència de vacances.

Visita nostàlgica a la masia restaurada!

Joan brilles l'autor d'aquest poema, és un poeta d'Esplugues, va ser Mestre en Gai Saber (Va guanyar les tres flors dels Jocs Florals). Aquí us deixo un petit fragment de les paraules que li va dedicar el seu net , Joan Sala, en un homenatge que li va fer el poble.

" Joan Brillas i Vilà, el meu avi, va ser i va viure la seva vida com un poeta".

"Sentia un profund amor pel món rural i als anys 70, en plena efervescència de l'èxode de la pagesia cap a les ciutats, escrivia el seu poema, La Masia abandonada."

Quan neix en Joan l'any 1901, Esplugues tenia al voltant dels 1.200 habitants, 300 cases i 20 carrers.

M. Roser Algué Vendrells

Flors a Esplugues

Si, ja sé que els nostres carreres no es poden comparar amb els de Girona, però també feien bonic...A més de les flors hi havia poemes d'en Verdaguer , la Joana Raspall i algun altre poeta, però alguns eren complicats de fotogràfiar...

Aquest rètol ens convida a mirar les flors i els poemes que ens anirem trobant. M'agrada molt.

Un poema d'en Verdaguer i una petita fada, es fan companyia.

Una escala de flors per pujar fins al cel.

Una manera graciosa d'imitar la natura.

La petita fada ara està envoltada de flors.

Amb aquest roser de tot l'any, Verdaguer recorda que la tardor de la vida se li atansa...Somnia que un dia ens trobarem allà "dalt"....( al final de l'escala)

Un petit jardí de flors de molts colors, penso que és una bona foto per acabar el post!


M. Roser Algué Vendrells.                Fotos, M. Dolors.

AVENTURES D'UN ESTIU A CANTÀBRIA

Avui us explicaré una de les meves " famoses" aventures de l'antigor...

Un juliol de temps era temps, vaig agafar el cotxe, bé, en realitat ell em va portar a mi i me'n vaig anar jo soleta, cap a Palència, gairebé tocant a Cantàbria, (un miler de Km pel cap baix) a passar una setmana al parador nacional de Cervera de Pisuerga, que ara ja no hi és. Estava dins del parc Natural de Ruesga. Era un gran edifici bastant luxós, però antic, on anava a concentrar-se la selecció espanyola de futbol (ves per on). Pel fet de ser funcionària em feien un bon descompte, sinó ni pensaments. 

Recordo que vaig fer estada en una suite de somni i al vespre, des del balcó,es veia un tall de lluna que es reflectia a les aigües de l'embassament de Requejada que pertany al riu Carrión (afluent del Pisuerga) rodejat de muntanyes, talment com gegants en la foscor de la nit. Un gran collaret de cuques de llum, adornaven el quadre nocturn. Eren els fanals d'un càmping, que ben segur de dia si devien socarrimar, ja què no hi havia ni una ombra. Com us podeu imaginar jo al·lucinava amb tanta bellesa! També vaig gaudir molt del viatge, tot era nou per a mi i em parava a cada lloc que em cridava l'atenció.

L'endemà , vaig pensar anar d'excursió fins el naixement del Pisuerga. Al poble feien excursions amb guia, però, ai las, com que era un dia de cada dia no hi havia ningú més que jo. Vaig pensar que no em podia quedar sense anar-hi i li vaig dir al guia que li pagaria com si fos un grup de quatre. Era un noi jove i ens ho vam passar molt bé, perquè a ell li agradava molt la natura i a mi ja sabeu que també i xino xano, vam arribar fins a "Las Cuevas del Cobre"( Fuentes Carrionas)un lloc molt bucòlic on neix el riu. No sé quantes hores vam caminar, però va ser una excursió preciosa.

Al matí següent plovia a bots i barrals i pensava que no podria fer cap sortida, però finalment va parar de ploure i va aparèixer un fantàstic Arc de Sant Martí sobre la vall. Em vaig dirigir cap a Cantàbria, on volia visitar alguns llocs d'interès, però no hi havia manera de trobar la carretera, doncs a mi em costa d'orientar-me. Quan vaig trobar el rètol que buscava, com que era molt a prop, vaig fer una maniobra no massa correcta per tombar a la dreta i com que el terra estava molt mullat, un cotxe que anava més ràpid i més a prop del que calia, no va tenir temps de frenar i em va envestir de ple. Em va trencar el vidre del darrera i la porta va quedar arrossegant- se per terra. Jo no em vaig fer res, però em va agafar un xoc nerviós i tremolava com una fulla . D'una casa va sortir una senyora amb un got d'un beuratge molt fosc i em va dir que em tranquil·litzaria. Jo no sé què era però tampoc es tractava de fer-li un lleig, tot i que no em va servir de gran cosa. Un senyor em va ajudar a fer el "parte", doncs jo no mi veia pas en cor...Després amb un filferro em va subjectar la porta...

Quan vaig anar a dinar, els amos que van veure el vidre trencat, em van dir" no se preocupe que nosotros le pondremos un plàstico por si llueve, para que no se moje"...A mi gairebé em va fer vergonya veure el pare la mare i la filla, intentant arreglar el desperfecte, proveïts d'un rotllo de plàstic, celo i estisores. Per descomptat que jo els ho vaig agrair molt i a més dóna gust de veure que pel món, sempre et trobes bona gent que t'ajuden i això et reconcilia amb la humanitat, sort, perquè després, em va tocar conduir un bon tros sota la pluja.

Aleshores vaig anar a Santillana del Mar, a Sant Vicente de la Barquera, a veure el Capricho de Jumilla( de Gaudí) i a Reinosa, molt a prop del naixement del riu Ebre. Ho vaig trobar tot molt bonic, malgrat jo estava feta una coca. En arribar al poble cap al vespre, vaig portar el cotxe a un taller perquè em subjectessin la porta d'una manera segura. Ells van trucar a l'assegurança i me'n vaig endu una bon "bronca", perquè em van dir que en aquelles condicions, no havia d'haver agafat al cotxe ( ja us podeu imaginar com em devien veure) perquè podia haver tingut un accident greu. Però és clar, jo vaig continuar l'excursió, perquè no havia fet tants quilòmetres perquè em tornessin a casa( ells mi haurien dut.) sense haver vist res i aquells paisatges eren tant preciosos amb els prats verds, amb tot de vaques pasturant... Els prats arribaven fins el mar d'un color grisos, no tan blau com el nostre.

Després vaig anar fent caminades a peu perquè el cotxe era al taller. Fins el dia de tornar, que si el viatge d'anada va ser fantàstic, el de tornada gairebé es va convertir en una mena de malson, per culpa del xoc nerviós que encara duia a sobre i malgrat que vaig fer alguna parada per visitar coses que m'havia deixat a l'anada ( volia aprofitar el viatge) jo, que no sóc de corre gaire amb el cotxe, aquell dia vaig batre tots els meus rècords...Quan travessava els Monnegros , que ja era negra nit, semblava una Fitipaldi, com que no passava ni una ànima i jo només pensava en arribar a casa com més aviat millor... Malgrat tot, tinc molt bon record del viatge... 

Aquí us deixo algunes fotos que vaig fer, d'aquelles de revelar el carret...

Típica foto del Nord amb el Cantàbric gris, perquè el cel també ho és i els prats d'herba verda que arriben fins la platja, aquí no n'hi ha cap, però veure les vaques pasturant ran de mar, és tota una delícia! Això era a San Vicente de la Barquera.

Embassament prop del neixement de l'Ebre, ( Rinosa)on no vaig poder anar perquè no volia arribar a l'allotjament de negra nit.

Casa típica de l'indret de Reinosa, on neix l'Ebre.

Muntanya amunt, camí del naixement del Pisuerga.

"Las cuevas del Cobre", (Fuentes Carrionas) on neix el riu.

 I dins de la cova podem admirar aquesta petita font, el naixement del riu Pisuerga.

Aquest paisatge espectacular amb Arc de Sant Martí inclòs, el veia des de la meva "suite"...

Sant Salvador de Cantamud. Aguilar de Campoo.

Carrer típic d'un poblet d'aquells indrets.

M. Roser Algué Vendrells

REITERACIÓ

Com que s'apropa Sant Jordi , ja em perdonareu, però em fa il·lusió seguir presumin de llibre, a veure si engresco algú més, he, he...

Us explico una petita anècdota que em va emocionar... L'any passat vaig fer una donació de llibres a les presons del nostre país, perquè em va semblar que el tema era adient...Doncs ahir, l'editor, em va enviar una carta dirigida a mi, que ell havia rebut. La carta era d'un pres que havia llegit el llibre i m'escrivia per felicitar-me, em deia que li havia agradat molt, que estava d'acord amb els meus punts de vista i em donava les gràcies per haver ajudat a un company...Era un carta molt bonica i amb un català perfecte. 

Em va fer il·lusió perquè el noi com que no sabia com posar-se en contacte amb mi, doncs ho va intentar per mitjà de l'editorial...La vida és plena de petites satisfaccions!

M. Roser Algué Vendrells

BENVINGUDA  PRIMAVERA

Aquest any vull donar la benvinguda a la primavera, amb aquesta preciosa aurora boreal vista a Islàndia i captada per la càmera i la sensibilitat de l'equip de la fotògrafa Marta Bretó...Per cert , són els que els va caure l'allau a sobre!

"Aquí os dejo una fotografia de mi último viaje a Islandia. El espectáculo de luz fue incomparable. La dama verde apareció sobre la montaña como un volcán y danzó sin descanso sobre el valle y los fiordos. Su luz era tal, que en un momento, sencillamente, dejamos de fotografiar y nos quedamos embobados observando aquella maravilla"...

Aquestes són les poètiques paraules de la Marta, que acompanyaven  la foto.

M. Roser Algué Vendrells.

EL  FALCÓ

Sóc un falcó

valent com un lleó,

ràpid com un avió

i un bon caçador.

Un ocell petit

que vola tot sol,

vol ser el meu amic...

És un rossinyol.

Si volem plegats

pel cel de colors,

quan estem cansats...

Cantarem cançons.

Alliberament d'un falcó mostatxut, a Solsona.

M. Roser Algué Vendrells

UN   FEBRER  DIFERENT...

Avui s'acaba el febrer que aquest any té 28 dies i és curiós, perquè ha estat un mes atípic, amb un sol radiant cada dia, malgrat que les temperatures a l'interior de Catalunya, han estat força fredes una bona part del mes. Aquests darreres dies, però, hi ha hagut temperatures de rècord ( a l'alta) i ja no podem pas fer cas del refranyer quan diu:" febrer febreret, set capes i un barret"...

Recordo que la meva mare filla de pagès, on depenen constantment de la meteorologia, sempre deia que de febrers bons, n'havia vist molt pocs. Normalment era un mes de temperatures molt fredes i pluges i el sol no treia el cap massa sovint...

La natura aquest any està desorientada, molts arbres fruiters que acostumen a florir força més tard, ara ja llueixen tota la seva floració, com per exemple, els presseguers...

Però llàstima, tenim un problema gros i és que aquest febrer radiant, ens ha portat una manca de pluja que no ajudarà gens els sembrats, que ja haurien de verdejar, esperem que el març a més de ventós com té per costum, sigui també plujós!

Aquest post se m'ha acudit avui, contemplant aquesta precioses tulipes que han florit a la meva terrassa !!!

Les flors obren l'ull , 

aixequen el cap

i diuen alegres:

-Quin dia més clar!

M. Roser Algué Vendrells