Subscribe:

diumenge, 21 de febrer de 2021

Tinc una amiga blogaire, que té un blog de poemes i són molt i molt bonics, es diu  " Descubriendo nuestro interior". Em va cridar l'atenció, perqué fa uns quants posts hi va posar un poema del Joan Margarit, NO TIRES  LAS  CARTAS DE AMOR, que és preciós. Per això he volgut fer un post amb un poema  seu i a més, n'hi he posat també dos del Joan.

 Las cosas por su nombre:

Si digo ventana

aquel atardecer.

Si digo miel

tus ojos.

Si digo música

tu risa.

Si digo árbol 

tus brazos.

Si digo nido 

tu corazón.

Si digo pájaro 

yo.

            ADRIANA  ALBA.

"Si digo belleza

tu alma."

(Estos dos versos los añadí yo.)




MUJER DE PRIMAVERA

Detrás de las palabras solo te tengo a ti.

Triste quien no ha perdido

por amor una casa.

Triste el que muere

con un aura de respeto y prestigio.

Me importa lo que sucede en la noche

estrellada de un verso.

Joan Margarit

LA MUCHACHA DEL SEMÁFORO

Tienes la misma edad que yo tenía

cuando empecé a soñar con encontrarte.

Entonces ignoraba, igual que tú lo ignoras,

que el amor se transforma en el arma cargada

de soledad y de melancolía

que ahora está apuntándote en mis ojos.

Tú eres la muchacha que busqué

durante tanto tiempo, cuando aún no existías.

Y yo, el hombre hacia quien querrás

alguna vez encaminar tus pasos.

Pero estaré tan lejos de ti entonces,

como lo estás ahora de mí, en este semáforo.

Joan Margarit

M. Roser Algué Vendrells


https://descubriendonuestrointerior.blogspot.com/

dijous, 18 de febrer de 2021


 HA  MORT  UN  POETA

Avui dia amb totes les persones que ens deixen, sembla que no tingui importància, però jo penso que si tothom te algú que l'enyori, en aquest cas més, perquè tots els que l'hem llegit trobarem a faltar la sensibilitat de les seves paraules gairebé sempre entenedores. L'amor i la mort, són dos temes recurrents en el seus poemes.

El Joan vivia molt a prop de casa meva i sovint me'l trobava pel carrer i ens saludàvem. Quan jo treballava a la radio el vaig entrevistar dues vegades, que va ser tan amable de venir a l'emissora. La primera entrevista fa trenta anys...L'amor i la mort, són dos temes recurrents en el seus poemes.

Hi ha una cosa amb la qual coincidíem; era un gran admirador de Jacint Verdaguer. A més era de la Segarra, una de les meves comarques preferides!

Al seu llibre, Un hivern fascinant tanca el poema «Verdaguer» amb aquest vers: "L’estimo com un fill i és el meu pare".


Verdaguer( Un hivern fascinant)

Abandonat i sol en  aquest quarto
que avui és un museu agonitzava.
 Alhora al mateix llit
naixíem els poetes catalans,
mentre una multitud que emplenava
els carrers se n’acomiadava.
La pietat catòlica i una mitologia decadent
servien d’esquelet a una bondat i a una compassió
com les de casa meva, rurals i violentes.
Verdaguer és l’alzina
que en aquest país nostre 
sempre hem necessitat: primer hi calem foc
i de seguida la plorem durant anys.
Cremar i plorar la desolació de la rancúnia.
L’estimo com un fill i és el meu pare.

Joan Margarit

VOLDRAN QUE ET MORIS( No era lluny ni difícil)

Sents aquest mar tranquil de cap al tard,
mig orgue, mig violoncel.
Es va fent fosc. Com tots els vells, vigiles
el teu propi final, mentre al llarg de la platja
el mar és una peça de seda desplegant-se.
Escoltes el que et diuen les onades:
que els qui t’estimaran, voldran que et moris.
Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.
La lògica implacable de l’amor.
La lògica implacable de la mort.
L'alleujament que dóna saber que estan tan junts.

Reproductor d'àudi
Joan Margarit

VI (Mar d'hivern)

Molt lluny t'espera el seu somriure
s'han fet grans els desmais vora l'estany,
on ara gira, solitari, el vent.
 
La lluna surt sobre els camins de grava
per escoltar, com tu, el concert del mar.

El buit on ets serà el poema escrit.
Evocarà la nit amb l'or de l'aigua
mentre el verd funerari de les malves
s'estén sota les branques dels rosers.


VII (Mar d'hivern)

Tant transparent com l'aire entre els xiprers
el present il·lumina els finestrals.

En el més fosc del teu pressentiment
s'han encès les fogueres d'una vetlla
remota, el natalici d'una cambra
a l'escaire dels vidres de l'aurora.

I així albires un mar
fet de llum i paraules al teu front.

Joan Margarit
M. Roser Algué Vendrells.

dilluns, 8 de febrer de 2021





Castell de Cardona

A TV3, fan un programa per escollir el monument ( em sembla que romànic)de Catalunya preferit de la gent. Ho fan de dos en dos com una espècie de torneigs medievals. En aquest cas era el castell de Cardona i el de Miravet, per cert que va guanyar el de Cardona, però encara falten alguns combats. Com que ja sabeu que jo sóc del Bages, per a mi aquest castell és el meu preferit, trobo que és una meravella. He trobat totes aquestes fotos al Facebook i m'ha fet il·lusió fer-ne un post.
El noi que anunciava el concurs, el dia del combat deia que " Cardona va ser l'últim bastió on Catalunya va ser com voldrien que fos els catalans"
Prop del castell hi ha la muntanya i les famoses mines de sal de Cardona una autèntica meravella de la natura.

"L'episodi més emblemàtic de la fortalesa és la resistència protagonitzada contra les tropes de Felip V durant la guerra de Successió, ja que es va convertir en la darrera plaça forta catalana que va capitular, el 18 de setembre de 1714."
Al 1913  hi van penjar una bandera negra amb el lema "VIUREM  LLIURES O MORIREM."

El 18 de setembre de 1714, una setmana després de la caiguda de Barcelona, el comandant de la plaça, el coronel Manuel Desvalls i de Vergós, va obtenir una capitulació que garantia la llibertat de tots els defensors i de tots els fusellers de muntanya disseminats pel país i la tornada a casa dels soldats...


            












I participen 12 monuments i hem sembla que el proper  torneig és dissabte. (no sé l'hora). El darrer el va guanyar el castell de Cardona, i el proper combat serà Poblet, contra Santes Creus. Els sis guanyadors de cada programa, s'enfrontaran a una gran final on sabrem quin ha triat la gent de Catalunya, com a monument preferit!!!

M. Roser Algué Vendrells.

dimarts, 26 de gener de 2021

 Els pins i la lluna

Els pins de davant de casa estiren les seves branques per arribar a la lluna, potser la volen agafar per fer-me un regal...Em sembla que si ella no baixa, hauran de créixer molt...Per si de cas, jo no perdo l'esperança..

Quan vaig venir a viure aquí, aquests pins eren ben petits,  ara són enormes i em tapen la vista que tenia abans... Jo els dono les gràcies, ja que m'han millorat el paisatge!


M. Roser Algué Vendrells.

dimarts, 12 de gener de 2021

 Conèixer el país

(Estanys i llacs de somni)

No sé si coneixeu la revista Descobrir Catalunya, us asseguro que és tota una font d'informació. Jo, fa molts anys que hi estic suscrita. Aquests dies he aprofitat per repassar-les i he trobat aquesta meravella de llacs o estanys del Pirineu.(El reportatge venia signat per l'ANNA Maria SANCHEZ i jo n'he fet un petit resum) Tots els estanys, comparteixen les mateixes característiques, tenen una gran bellesa i un valor paisatgístic únic. Aigües cristal·lines, paratges encisadors, aire pur... Ens permeten descobrir la natura del nostre territori, amb rutes de diferents dificultats que ens fan somiar. 

Estany de Banyoles

L’estany de Banyoles és l’estany natural més gran de Cataluya. Format fa més de 250.000 anys. Les seves aigües provenen d’una font interna ( origen carstic), és un espai natural únic, de gran valor geològic, ecològic, cultural i paisatgístic; característiques que el van integrar dins del Pla d’espais d’interès natural. Passejades a la vora dels seus 2.150 metres de llargada, o activitats esportives i de lleure en les seves aigües, són algunes de les opcions per gaudir d’aquesta meravellosa zona.

Estany de Sant Maurici

Al Pirineu, és on es concentren la major part del estanys i llacs del Principat. Ens situem al Parc Nacional d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici, l’únic parc nacional de Catalunya que abasta 105 km² d’alta muntanya. Concretament, ho fem al seu estany principal, el de Sant Maurici, on gaudirem de l’aigua —un dels elements més representatius del parc, amb nombrosos rius, valls glacials i gairebé dos-cents llacs de muntanya. El trobarem envoltat de boscos de pi negre, als peus dels Encantats. Sens dubte, aquest espai s’ha convertit en un dels paisatges més emblemàtics de Catalunya.

Estany de Ratera

Al costat del poble  d’Espot, també dins del Parc Natural d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, trobarem un altre llac que destaca per la seva bellesa. L’estany pirenaic de Ratera; és el lloc adequat per gaudir de la natura verda, de les muntanyes que s’alcen imperials i de les aigües cristal·lines, tot un conjunt de tresors naturals que podreu descobrir a una altitud de més de dos mil metres.

Llacs del circ de Colomers

Encara sense deixar l’entorn natural extraordinari del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, trobarem l’espectacular circ de Colomers, una de les concentracions més grans d’aigua cristal·lina i d’origen glacial dels Pirineus. En aquesta zona de gran riquesa natural, a més, ens podem enamorar de paisatges encisadors i de llacs maquíssims amb formes i mides diferents.

Estany de la Colomina

I l’última proposta del parc nacional és a la comarca del Pallars Jussà, concretament, a la vall Fosca. Podem conèixer l’estany de la Colomina, un llac d’origen glacial que es troba a 2.415 metres d’altitud. En aquest racó d’alta muntanya, podrem gaudir de paisatges espectaculars i d’unes aigües completament cristal·lines, uns elements que conviden a relaxar cos i ment.

Estany de Moncortés


Seguim al Pallars, però fora del parc nacional. L’estany de Montcortès, d’origen càrstic, com el de Banyoles, es troba a una zona de gran bellesa encisadora i d’un alt interès faunístic i geològic. Arribar-hi no genera cap dificultat i es pot  fer el recorregut amb la canalla. 
Junts descobrirem i gaudirem d’un paratge lacustre excepcional i de característiques úniques a Catalunya i la Península.

Estany d'Ivars i Vila-Sana

Continuem cap al Pla d’Urgell, on l’element comú de totes les seves rutes és l’aigua. Entre un paisatge lacustre i estepari, niu de moltes espècies, trobarem la joia biològica de la comarca, l’estany d’Ivars i Vila-sana, el llac interior més gran de Catalunya. En aquest oasi al bell mig de la plana d’Urgell, gaudirem de la natura encisadora, de l’observació d’aus i d’activitats de lleure per a totes les edats.

Estanys de Tristaina

Si anem cap a Andorra, concretament, a Ordino, trobarem  els tres estanys de Tristaina, llacs d’alta muntanya. Són una de les excursions de senderisme més populars de tot el Principat d’Andorra, sobretot a l’estiu. La ruta completa, que us porta fins a l’estany Primer, el del Mig i el de Més Amunt, és un recorregut circular d’uns 4,4 km que podem acabar en unes tres hores. El primer tram, fins a l’estany Primer, és ideal per gaudir d’una primera experiència a la muntanya en família.

Estany de Malniu

Seguim el nostre viatge pels estanys i els llacs dels Països Catalans, a la Cerdanya. L’estany de Malniu és un estany natural d’origen glacial que es troba envoltat de boscos de pins als peus del massís del Puigpedrós, a la Cerdanya. A uns 2.250 metres d’altitud, la seva vegetació litoral i submergida el fa d’especial interès paisatgístic i li confereix un bon potencial com a indret per a la divulgació dels valors naturals i de l’educació ambiental. Sempre respectant-ne la fauna i l’espai, gaudireu d’un indret encisador.

Llac de Puigcerdà

  Tot i que és artificial, la seva bellesa i el paisatge meravellós que l’envolta el fan digne d’aquesta selecció. Des de fa segles, l’estany ha sigut essencial per a la vida del puigcerdanenc, ja que ha estat el seu principal subministrador d’aigua, tant com a aigua potable, com per a extingir els focs o dipòsit de glaç. Actualment, descobrirem un espai encisador que es configura com a niu d’ànecs i d’altres espècies d’aus.

(Resum d'un reportatge fet per l'Anna Maria Sánchez, a la revista Descobrir, amb data 2 del 12 del 2020)

M. Roser Algué Vendrells.

dimecres, 30 de desembre de 2020

SOMNI O REALITAT???

Sovint algunes vivències no sabem si són realitat o un somni…

Això li va passar a la Nina, una petita cuca de llum. En néixer, la seva mare ja va veure que no era igual que les seves germanes, no tenia fanalet per il•luminar el seu camí. Però ella se l’estimava molt i també tots els qui l’envoltaven i procuraven ajudar-la, sempre que aquesta mancança li representés algun problema…

Malgrat tot, la Nina era feliç i li agradaven molt les nits estelades, es posava de panxa enlaire i contemplant els estels, s’imaginava que eren companys seus i somniava poder brillar també algun dia.

Una nit va veure una llum que passava pel cel amb una gran cua molt brillant. L’aire suau, va fer moure les seves petites ales i va anar amunt, amunt, fins que amb la seva poteta es va poder agafar a la cua lluminosa. Així va anar viatjant entre les llumetes més petites que somreien al seu pas.


I van arribar al final del viatge; una petita cabana al mig d’un camp. L’estrella es va quedar a la porta. La Nina s’ho mirava tot amb uns ulls ben oberts, perquè de dins la cabana sortia tant d’amor fet llum, que semblava que era de dia. L’endemà es va trobar a la vora del camí i va sentir que les seves companyes la cridaven. S’havia adormit mirant els estels, o no? Al vespre va veure que tothom se la mirava encuriosit…Ai las, resulta que tenia un fanalet que feia més llum que cap altre. El somni era més real del que s'havia pogut imaginar mai. Va mirar el cel i va veure que totes les llumetes li somreien i li feien l’ullet…


M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 20 de desembre de 2020