Sant Marçal , al Montseny, una tarda de finals d'estiu. Davant meu contemplo una immensa fageda ombrívola i frescal.
De sobte, em venen a la memòria records de la meva infantesa, quan enfilar-me als arbres era una de les meves diversions preferides de nena de poble.
La temptació és cada vegada més forta. Finalment em decideixo i me'n vaig sense pensar-m'hi gens, cap a un faig alt i esvelt, que m'està esperant amb els braços oberts. Començo a pujar, de primer amb una certa vacil·lació, però cada vegada més segura de les meves habilitats grimpadores, ja que puc comprovar que encara se'm dona força bé. A mida que m'enfilo, noto a les mans la suavitat de l'escorça blanquinosa, i la sensació de llibertat es va fent més evident. Arribo fins on em permet l'estructura de l'arbre, que us puc assegurar que és a una alçària suficient, no apte per a persones propenses al vertigen. Miro avall i és com si el terra s'allunyés de mi.
I si alço els ulls al cel, el veig molt a prop. Passen uns petits nuvolets blancs que em sembla que són quasi a l'abast de la meva mà.
La impressió des d'aquestes alçaries, és d'una pau aclaparadora. Seria meravellós posseir un petit amagatall aquí dalt, per refugiar-m'hi, cada vegada que tingués la necessitat d'evadir-me de les preocupacions amb que la vida ens sol obsequiar ; especialment als que, com jo, tenim un tarannà nostàlgic i enyoradís.
M. Roser Algué Vendrells
