Subscribe:

dijous, 19 de gener de 2017


Si mirem el cel, a la nit, en un lloc sense contaminació lumínica, podrem veure moltes constel·lacions, algunes conegudes i d'altres no tant.  Entre elles en descobrirem una , en forma de serp. És la constel·lació del Serpent. Jo sabia un conte sobre el seu origen i com que no el trobava enlloc, el vaig escriure en forma d'auca, per treballar-lo amb la mainada...

LA  SIRENA  MARINA

Una sirena cantava,
 del matí fins a la tarda,
tots els peixos de la mar
l’escoltaven fent rotllana.

L’eixerit pescador Quim
i la seva barca,  l’Hidra,
s’ havien fet bons amics
de la sirena Marina.

Però una serp monstruosa
amagada dins la mar,
a la pobra sireneta
un dia va mossegar.

Es va quedar adormideta 
i tot el mar va plorar,
i els pescadors quan sortien
ni un sol peix podien pescar.

En Quim que era molt valent
se’n va anar a parlar amb la serp:
-Què he de fer monstre dolent?
El mar ha d’estar content!

La serpent va contestar:
-M’has de portar molt aviat,
la bonica lluna plena
i el sol d’or a l’altra mà.

En Quim va estirar bé el fil
d’un raig de lluna molt fi,
va fer-ne un cabdell molt gros
i el mateix va fer amb el sol.

Els ficà dins d’un cistell
i al mar es va capbussar
i la serp bocabadada,
la sirena despertà.

I quan el cistell va obrir
van fugir el sol i la lluna,
la serp els va perseguir
i va fer un salt gegantí.

Va anar a xocar contra el cel
i allà es va quedà atrapada,
potser encara la veureu
alguna nit estrellada.

I aquí s’acaba la historia
de la sirena Marina,
que canta dolces cançons
amb la seva veu tant fina.

Constel·lació del Serpent.

M. Roser Algué Vendrells

dilluns, 9 de gener de 2017


LES  CASES  DE  LES  LLUMS

Veig llum a les finestres i balcons.
D'esquitllada, siluetes inequívoques
de nens i d'animals domèstics
que creuen les estances.
Darrera de qualsevol de les finestres,
la gent dubta i estima.
Diuen "digui" quan truquen al telèfon,
tanquen el gas abans d'anar a dormir,
i la tendresa d'un sopar a mig fer
estova el cansament de la jornada.
Vertigen d'històries aspergides
d'amor i soledat, que se'm revelen
des dels ulls elèctrics, espurnejants,
de les façanes vives.
I m'enyoro una mica, fins i tot,
de la gent que no conec, de les cases
alienes, antigues i noves, cau 
de promeses o vibracions
que el pas del temps no ha reblanit.
Aleshores, davant el cos encès
de la ciutat, voldria trucar el timbre
de qualsevol porta i dir
a qui m'obrís:
jo sóc una estranya, enyoradissa,
que passava per aquí
i m'he aturat perquè he reconegut
la casa on mai no viuré ni he viscut.
Quedeu en pau.

Cèlia Sánchez  Mústich ( La cendra i el miracle)

Encara de nit a la Plana de Vic- TONA.

La Plana de Vic es desperta amb aquesta albada de somni, tot i que el poema ens parla del capvespre!!!

M. Roser Algué Vendrells.

divendres, 23 de desembre de 2016


Aquest angelet amb cara  trapella,  dels Pastorets 
d'Esplugues, i jo, us desitgem que passeu unes bones festes de NADAL i que comenceu l' Any Nou amb  molta il·lusió!

L'AINA ( foto, Dolors)
I l'infant que tots hem estat algun dia, s'enfila a la cadira i diu aquests quatre versets:

Avui la terra
 és com un cel,
un raig de llum
juga amb els estels
⇿⇿⇿⇿⇿⇿⇿⇿
Mirant el Nen del Pessebre ens recordarem de tots els infants que tindran per sostre només el cel estrellat:

 Perqué no tinguis fred,
amb la llum dels estels
et faré un bressolet!

BONES  FESTES!!!

M. Roser Algué Vendrells

dimarts, 13 de desembre de 2016

Hola a tothom, JA TORNO A SER AQUÍ a donar la tabarra al personal... (però encara no tinc l'alta!!!)

Us explico: he tingut un despreniment de retina, el tercer després de tres anys! Els metges aquesta vegada s’han volgut curar en salut (mai millor dit)…
El problema ve després de l’operació. Et posen un gas a dins l’ull (com un globus) i fins que el cos no l’absorbeix has d’estar tot el dia cara avall…Un pal, com us podeu imaginar. Les primeres vegades van ser vuit dies, però aquesta dos mesos( no vaig poder mirar la superlluna, snif!). Sempre t’has de refiar d’algú!!!
A veure si a la tercera va la vençuda …Us he contestat els comentaris que em vau deixar, gràcies. Ara aniré poquet  a poquet, no com una moto, que és el meu costum!!!!
Espero acabar la tardor ben“formosa”, poden intercanviar sentiments:

Imatge trobada al Facebook

M. Roser Algué Vendrells

dimarts, 25 d’octubre de 2016

AMB  PACIÈNCIA  I UNA CANYA...

El meu  blog i jo estem de vacances forçades...Estic tot el dia mirant al terra i el meu blog no està dins del camp de visió...

Fins aviat, petonets a tothom!!!

M. Roser

dissabte, 8 d’octubre de 2016

LA  VALL  D'ARAN

Comentari de la impressió que vaig sentir en el meu primer viatge a la Vall D’Aran, fent una semblança amb la que va sentir Maragall davant la Fageda d’en Jordà…Un dels molts exercicis que vaig fer ja fa anys,( per treure’m el títol  de català) recuperat de la capsa de les paraules perdudes…

Una impressió semblant, la sento cada vegada que he fet un viatge a aquest indret que és com un petit paradís! Recordo la primera vegada que vaig anar-hi. Era l’estiu i el paisatge ( durant el viatge)oferia una gran variació. A la Segarra era tot sec, la terra tenia un color quasi blanquinós i els rostolls eren de tonalitats daurades. Els poblets petits, tenien el mateix color que la terra, la qual cosa feia que , gairebé, es confonguessin. En anar-nos endinsant al pre-Pirineu, la terra era més rogenca i les alzines i roures , contribuien a donar un color diferent al paisatge. Després del Collegats, ja al Pallars, va ser com entrar de cop en un gran quadre, amb diferents matisos del verd: els prats, les pollancres i les albes, aquestes darreres amb reflexes d’argent i més amunt , ja al Port de la Bonaigua, hi havia els immensos boscos d’avets d’unes tonalitats més fosques…Des del cim vaig admirar una visió quasi celestial…La Vall d’Aran va apareixer al meu davant, com una gran catifa verda contrastant amb la grisor de les muntanyes pelades ,   la foscor dels avets , la blancó de la neu a l’horitzó …Una sensació de calma i tranquil·litat ho envaia tot i em va caldre un gran esforç per desfer-me de la màgia d’aquelles contrades i tornar a la realitat.

El nucli de Montgarri.
Vall de Montgarri.
Salardú, vista general. A l'esquerra, Gessa.
El nucli antic de Salardú. Jo hi vaig anar de vacances, nou anys seguits.
Camí de l'estany de Colomers.
L'estany de Colomers.

(Les fotos les va fer ma germana, que va anar-hi aquest estiu.)

 M. Roser Algué Vendrells

divendres, 30 de setembre de 2016

Unes quantes fotos de la Festa Major d'Esplugues...

Els Minyons de Terrassa van carregar i descarregar un 3 de 9 amb folre...

 i tot i que semblen la Torre inclinada de Pisa , van pujar molt rectes, el problema va ser que amb tanta gent no vaig trobar el lloc per enquadrar bé...


Aquí, més ben situada, amb aquest 2 de 8 amb folre  i només falta que l'enxaneta faci l'aleta...Em sembla que eren els castellers de Mataró.

Els gegants del poble, el Mateu la Marta, la Caterina i el Quim( el cavall).

 Normalment el Mateu no va a cavall del Quim, només per les festes importants, perquè junts, pesen molt.


La família també participa en les representacions de cultura popular...La meva neboda  toca la gralla i la reneboda que de vegades porta algun cap gros!

Be calia seguir la cercavila...

Caram, normalment no em veig tan remenuda, però es clar, al costat de la geganta!!!

M. Roser Algué Vendrells.