Subscribe:

dimarts, 28 de març de 2017

ELS  FRUITERS  D' AITONA



Paisatge brodat
amb fils color natura;
paisatge florit.



Els presseguers
com erugues rosades,
van fent fileres.


Flors, banderoles
penjades a les branques,
que al cel s'enfilen.


Cauen els pètals;
papallones que volen
quan ve el capvespre.


Camps de pereres,
desafiant vents glaçats
i gelades tardanes.


Les flors llueixen
les seves millors gales,
per les abelles.

M. Roser Algué Vendrells ( Fotos, M. Dolors)

diumenge, 19 de març de 2017


UN VINT DE MARÇ

(La primavera desperta  el mar)

És un dia clar, sol, sorra daurada;
n’ és el primer dels jorns de primavera;
un suau ventijol m’ empolsina d’ aigua
i la salabror em resseca la cara.

Allargo la vista sense veure flors
però, a les altes crestes de les ones,
endevino tots els bells colors
de les margarides, tulipes i roses.


La mar està inquieta, plena de frisança,
potser sent enveja dels enamorats
que, aprofitant-ne aquesta bonança,
tendrament es miren i enllacen les mans.

I veu en sos ulls espurnes de plata
castells d ’il·lusions, noves esperances,
somnis d ’un amor que irà refermant-se...
 De primaveres, sempre n’ hi haurà d’ altres!

I quan els anys passin hi haurà alguns infants,
infants de pell bruna o blanca de lluna,
d’ ulls negres com ell o molt blaus com ella,
que amb molta tendresa veuran fer-se grans.


I que allà a la sorra, amb el vent de cara,
faran onejar-ne esplendents estels;
que s’ enlairaran com vol d’ ocellada,
fent mil giragonses pels camins del cel.

Penso que és això el que la mar somnia
quan després de la llarga hivernada,
sent del sol la càlida alenada...
De la primavera..., N ’és el primer dia!


M. Roser Algué Vendrells. Fotos M. Dolors.

(Poema publicat al blog, el març de 2009)

dilluns, 6 de març de 2017



DONA  DE LA  SEGARRA

Vinyes de malvasia i macabeu
de les clares cançons que la meva avia
em cantava al crepuscle, quan tornàvem
vora els horts del costat de la riera.
Al filat de la mort queden llençols
prop de l’obscur racó d’un safareig,
però el silenci i prou, és qui respon
si recordo la brisa entre les canyes.
La puresa de l’aire de secà
i les cançons on, cap el tard, sortien
vinyes de malvasia i macabeu.
La bonhomia als ulls, la paciència
en les mans sempre humides, que eixugava
al davantal per anar a obrir la porta.
Obro els ulls a la terra del passat:
Vinyes eixutes als turons gebrats
els camps de Sanahüja amb la fredor
dels primers raigs de sol, quan en els dies
d’hivern de mil nou-cents quaranta- dos
com una garsa negra eixia l’alba.


Joan Margarit
(Del llibre,  Els primers freds)

Els típics marges de pedra seca, de la Segarra...
El castell de Sanahüja. Joan Margarit va néixer  a aquest poble.

Les quatre estacions a la Segarra
Tardor

Hivern

Primavera

Estiu

M. Roser Algué Vendrells.

(Fotos tretes d'Internet)

dissabte, 18 de febrer de 2017


NITS  NEVADES

Encara que per a mi, la natura sempre és un espectacle, n'hi ha que m'emocionen especialment. Si n'hagués de triar un , diria les nits nevades a muntanya, però amb algunes llumetes que en facin ressaltar la seva blancor i la seva màgia. Em quedo embadalida, davant de tanta bellesa i l'emoció fa que no senti la fredor de la neu. Us deixo aquestes fotos que he triat, potser perquè m'han semblat especialment boniques!
Bagergue, Val d'Aran.

Les llums d'aquest bonic poblet, avui eclipsen la claror de la lluna que intenta reflectir-se en la blancor de la neu.

Unha, Val d'Aran.
La foscor de la nit, emmarca un dels pobles que més m'agraden de la Val, que ressalta amb  la claror de petites cuques de llum.

Montgarri, Val d'Aran.
Un cel ple d'estels, corona el petit poblet de Montgarri, mentre el riu, una mica tímid, s'amaga dins la neu.

La cara fosca del Pedraforca.
El Pedraforca ens ensenya la seva cara oculta, ben poc fotografiada...Als seus peus unes fogueres, la volen il·luminar.

La Cerdanya.
La Cerdanya , plana i muntanyes nevades esquitxades de fanalets.

M. Roser Algué Vendrells.

dimecres, 8 de febrer de 2017

 Escrit fa un temps per un noi de la presó de joves, em va semblar molt profund...
PUÑADO DE ARENA

El chico cogió un puñado de arena y se dio cuenta de la inmensidad del desierto que le rodeaba. Hacía relativamente poco que sabía que su sitio era este y no otro. El mismo había decidido exiliarse, por su propio bien y el de los que le rodeaban. Pretendía encontrarse a si mismo, algo que no sería nada fácil y que, al fin y al cabo, buscamos todos en esta vida, ¿ no?...Pero él, en cambio, estaba convencido que este era su sitio, ya que se encontraba ausente de qualquier emoción externa, ya fuera buena o mala. Finalmente, acabó muriendo, pero no en vano, en un último momento, supo que el camino para encontrarse a si mismo, era saber que lo único que necesitaba era estar como queria estar, solo. Solo consigo mismo, en la inmensidad del desierto.

Desert d'Atacama ( Martin's Photoblog)

 M. Roser Algué Vendrells.

dimecres, 1 de febrer de 2017

LA MAR EMBRAVIDA
(Fotos, M. Dolors)
No va faltar gaire perquè l'aigua entres per les finestres...
El mar sempre canviant...D'aquest raconet del Garraf   en vaig fer fotos un dia clar i assolellat del desembre del 2013 (vaig fer un post) amb una mar encalmada, on el sol si reflectia i t'enlluernava...

El port protegeix els vaixells de l'embat marí!
Aquestes fotos d' avui, són del mateix lloc, però en aquest cas la mar estava encrespada, les onades batien contra les roques i s'he n'havien endut un bon tros de platja...

Deien que volien treure les casetes...
A la mediterrània no estem acostumats a què el mar s'embraveixi tant. Fins i tot   aquestes casetes tan boniques van acabar amb els peus remullats, però, ves per on, malgrat el temporal, s'han mantingut dempeus!

Això és ben bé la cresta de l'ona...
Els surfistes s'han perdut l'onada de l'any!

Vaixell virtual, que ha naufragat colpejat per les ones...
A mi m'agrada quan el mar quan està en calma i transmet pau, però també quan està abrivada... Segurament perquè no en tenim prou cura i s'enfada, és com una catarsi marina...
En ambdós casos, la mar sempre m'enamora!!!

M. Roser Algué Vendrells

dijous, 19 de gener de 2017


Si mirem el cel, a la nit, en un lloc sense contaminació lumínica, podrem veure moltes constel·lacions, algunes conegudes i d'altres no tant.  Entre elles en descobrirem una , en forma de serp. És la constel·lació del Serpent. Jo sabia un conte sobre el seu origen i com que no el trobava enlloc, el vaig escriure en forma d'auca, per treballar-lo amb la mainada...

LA  SIRENA  MARINA

Una sirena cantava,
 del matí fins a la tarda,
tots els peixos de la mar
l’escoltaven fent rotllana.

L’eixerit pescador Quim
i la seva barca,  l’Hidra,
s’ havien fet bons amics
de la sirena Marina.

Però una serp monstruosa
amagada dins la mar,
a la pobra sireneta
un dia va mossegar.

Es va quedar adormideta 
i tot el mar va plorar,
i els pescadors quan sortien
ni un sol peix podien pescar.

En Quim que era molt valent
se’n va anar a parlar amb la serp:
-Què he de fer monstre dolent?
El mar ha d’estar content!

La serpent va contestar:
-M’has de portar molt aviat,
la bonica lluna plena
i el sol d’or a l’altra mà.

En Quim va estirar bé el fil
d’un raig de lluna molt fi,
va fer-ne un cabdell molt gros
i el mateix va fer amb el sol.

Els ficà dins d’un cistell
i al mar es va capbussar
i la serp bocabadada,
la sirena despertà.

I quan el cistell va obrir
van fugir el sol i la lluna,
la serp els va perseguir
i va fer un salt gegantí.

Va anar a xocar contra el cel
i allà es va quedà atrapada,
potser encara la veureu
alguna nit estrellada.

I aquí s’acaba la historia
de la sirena Marina,
que canta dolces cançons
amb la seva veu tant fina.

Constel·lació del Serpent.

M. Roser Algué Vendrells