Subscribe:

dimarts, 20 de setembre de 2016


Fa sis anys que va morir, José Antonio Labordeta, un gran lluitador de les llibertats. En un de tants homenatges que li van fer a la seva terra, una companya del blog, em va demanar si hi volia col·laborar fent un escrit. Ho vaig fer en forma de carta dirigida a ell:

 Carta a un hombre bueno

Y te fuiste con la mochila al hombro , el polvo del camino y el azul del cielo por compañeros...

De ti Juan Antonio se que fuiste político, “el trobador de la política” te llamaron. (aunque alguna vez perdiste los papeles i quién no)  También eras un gran escritor,  enamorado de las palabras.  Dime sinó ¿ quién se gasta  las trenta mil pesetas de un premio de la loteria y se encierra   en un balneario , para leer el Ulises de James Joyce?

También cantabas canciones reivindicando libertades perdidas, tu famoso “canto a la libertad”...y canciones populares con acento maño y algunas muy tiernas...Te llamaban  cariñosamente “el abuelo” quizás porque empezaste  a cantar ya un poco entrado en años...

Yo te conocí a través de  los 29 programas de la tele, “un país en la mochila”, sí, los vi todos. Como soy poco viajera,  aprendí muchas cosas contigo. Entre otras que hay una Espanya que no conocemos , lejos de las rutas turísticas. Gracias a ti conocí personas entranyables, oficios en vias de extinción... Y  fue cuando descubrí tu gran condición de poeta, no porque hayas hecho versos, sinó por tu actitud frente a la vida. Eras un muy buen observador de todos los lugares donde te llevaba el camino, de tal forma que me daba la sensación que viajaba contigo. Tu trato con la gente interesandote por sus cosas siempre con respeto, decía mucho en tu favor.

Y si me permites , me gustaría terminar esta carta con un trocito de un poema que escribiste con ternura  y buscando libertades...

Hoy quisiera
no saber las palabras,
olvidarme los ritos, las maneras,
ser tan libre como la mano de una niña
o el ojo de un pájaro en la niebla...

Espero que hagi  aconseguit per fi, el seu objectiu: Ser LLIURE!!!
Sempre que lluitem pe ser-ho, el recordarem.

M. Roser Algué Vendrells

dimarts, 6 de setembre de 2016

El setembre ens porta aires de Diada, homenatgem la nostra llengua , posem senyeres al balcó...i estem "a punt" per sortir a reivindicar la nostra Terra!!!

PETITA  LLENGUA

La llengua amb què escric
no és un oceà
ni un mar
ni una llarga platja.
Més aviat s'assembla a una cala petita,
equipada amb tots els colors reglamentaris,
terrible i temptadorament fotogènica
des del poema.


Cèlia  Sanchèz i Mústich ( La cendra i el miracle)
Calella de Palafrugell  (Jaume Cusidó).
M. Roser Algué Vendrells

divendres, 8 de juliol de 2016

LA  CALOR

Aquests mesos de calor el meu blog farà vacances, però jo aniré passant per casa vostra i deixaré la meva porta oberta..Amb aquesta cadernera que es banya amb l'aigua  d'una bassa improvisada,  us desitjo que passeu un bon i fresquet estiu.

Foto manllevada del blog, Ultraversalia.
L'ocell es banya
en l'aigua ben fresqueta.
Mans amoroses.

M. Roser Algué Vendrells.

dijous, 30 de juny de 2016

LA TIETA

Rèiem d'amagat mentre cosies al sol
i em contaves secrets de grans
escurant plats al gibrell de la padrina.

Lo temps ho ha escolrit tot:
els llençols brodats de la calaixera de la sala,
l'olor del mondongo i els colors del firal.

Després, "l'argenda" llogada i la por.
Tots els animals morts i els pallers buits.
La vellesa i una altra generació.

Creus que re ha servit per re.
Però sempre és així: tot passa.
I només et pots lliurar a cada instant.

M. Dolors Millat (El batec de la Terra)

La M. Dolors Millat, és del Pallars, per això trobareu alguna paraula dialectal que jo no he sabut discernir... De fet hi ha una muntanya que du el nom de l 'Argenda...Potser el Jordi Dorca! És llicenciada en història antiga per la Universitat de Barcelona. Entre d'altres coses ha estat cap d'estudis de l' Escola d' Escriptura de l' Ateneu Barcelonès.

El batec de la terra, és un viatge poètic al Pallars de quan era xica.




M. Roser Algué Vendrells

dijous, 16 de juny de 2016

Fa temps que no explico batalletes...

LA MÀGIA DEL TREN

Aquest podria ser el títol d'una novel·la... Van ser uns viatges en tren, amb una amiga...( encara no tenia cotxe)  
Vam comprar un "quilomètric", no sé si us sona, enlloc de bitllets compraves quilòmetres i anaves tirant de beta mentre duraven. Vam fer dos viatges un a Albacete, a casa d'un amic especial, en un permís seu de la mili ( quins temps), amb parada a Alacant i València i l'altre viatge el vam fer a Madrid, i a una part de Galícia.

Recordo que a la nit, mentre l'amiga dormia, m'escapava pels carrers del barri moro d'Alacant a veure la lluna plena i en un recorregut amb un tren de rodalies, vaig acabar a la cabina del maquinista, compartint un entrepà que ell portava i segons em digué, fet " por las manos de una amante esposa"...( el costum de viatjar sola)
Jo ara fa temps que no vaig en tren, però suposo que no deuen tenir punt de comparació amb els d'aleshores i això que anàvem en primera i fins i tot i vam dormir una nit, en llitera. Recordo que em vaig despertar en una estació i per la finestreta em va saludar un rètol que deia, Valladolid... Al tornar, vam dormir  al mateix departament on seiem de dia, perquè els seients s'abaixaven, amb els peus intercalats, amb els dels passatgers  del davant...

Maletes , farcells , un cotxet amb un nen, a punt per pujar al tren i començar una nova vida amb molts interrogants...
No sé si molts recordareu els trens de llarg recorregut d'aquella època (anys setanta-vuitanta...). Cada vagó tenia uns quants departaments, on hi cabien unes vuit persones i estaven separats uns dels altres, amb envans de fusta. Tots donaven a un passadís amb molts finestrals, on la gent quan es cansava de seure o tenia ganes de veure el paisatge, sortia a estirar les cames.

En una d'aquestes passejades dins del tren, vaig posar-me a parlar amb un noi força ben plantat, que em va dir que havia emigrat a Bèlgica ( era l'època de l'onada d'emigrants espanyols a la resta d'Europa)) , havia vingut uns dies a veure la família i ara tornava a marxar. Durant el viatge vam fer moltes xerrades i de seguida em va agafar confiança. Suposo que li va cridar l'atenció el fet que jo ( aleshores una estudiant finolis) no tingués problemes per relacionar-me amb ell, " un pobre emigrante"... ( que cantava en Valderrama). A mi em va anar molt bé perquè era una manera agradable de viatjar i el temps passava més de pressa. Ens vam escriure algunes cartes i una felicitació de Nadal molt xula i a la tercera, ja em demanava "relacions" ( es deia així abans)...Si he de dir la veritat, no recordo com es va acabar la història, ja que no era pas el què jo pretenia...

Les cartes les guardo, no només les seves, sinó dels diferents amics especials, amb els quals m'he cartejat a la vida. Gairebé totes estan força esgrogueïdes pel pas del temps, però de tant en tant m'agrada rellegir-les.

A mi els trens sempre m'havien fascinat i ja veieu que a més de per anar a fer turisme, també si podia fer amistats i fins  tot lligar!!!

El tren avança planures enllà, carregat de somnis...
M. Roser Algué Vendrells

dimarts, 7 de juny de 2016

COMIAT  FLORIT
La primavera ja comença  a  acomiadar-se, però encara llueix amb tota la seva plenitud, i ens regala aquest "escarabat" tan florit...
M'agradaria saber que us suggereix  aquesta preciosa fotografia!!!


FARCIT  DE  FLORS (Ramon Mas) 
M. Roser Algué Vendrells.

dilluns, 30 de maig de 2016

Haikus

JOC  D' ANTAVIANA

Xiques petjades
pintades a la pedra,
marquen bells camins.

Qui la tecleja
només escriu poemes.
Ésser sensible.

Fulla tardoral
guardada dins un llibre.
Cançó de l'enyor.

No seguiran més
els camins de la vida.
Les duré a la mà.
------
Sabates velles
busquen peus nus i cansats.
Faran d'aixopluc.

M. Roser Algué Vendrells.