Subscribe:

dilluns, 25 de gener del 2010

ESCALETA

En un taller que vaig fer sobre escriptura, ens van explicar com treballaven els guionistes i molts escriptors. Primer de tot feien una “escaleta”, que és com un esquema, i després l’anaven omplint de contingut. Perquè ho entenguéssim bé, ens van posar un petit exercici que consistia en fer un relat curt que tingués sentit, a partir d’una sèrie de paraules i directrius. No les recordo gaire, però tampoc és massa important. El que importa és la idea.

- la Laura
- la plaça de Catalunya
- les Rambles
- una nit d’estiu
- un taxi
- Colom
Aquest va ser el meu treball (la crítica me la guardo per a mi...).



LA LAURA
Una nit xafogosa d’estiu a la plaça de Catalunya.
La Laura, amb la seva llarga cabellera i amb el vestit vermell i força escotat, que tant li agrada, baixa d’un taxi. Camina decidida Rambla avall i s’adona que en aquella hora està ocupada per molts artistes afeccionats, que li donen vida: músics, titellaires, estàtues, mims...Tots plegats semblen ben decidits a distraure els vianants nocturns.
Sense ni adonar-se’n arriba a Colom, que s’eleva majestuós entre els fanals que l’envolten. Està una mica desorientada i no sap l’hora que és, perquè s’ha deixat el rellotge a casa. Pensa que ja ho preguntarà. Veu una noia asseguda en un banc i se n’hi va decidida. No cal dir que el seient li ha anat de primera després de la passejada. Es mira la veïna de descans i la veu un xic estàtica. La toca, però no es mou i té un petit ensurt. Se la torna mirar i s’adona que no és real, és de bronze.
La Laura, que té un gran sentit de l’humor, es fa un tip de riure i com que fa tant de soroll, desperta els pobres coloms que dormitaven als peus de l’estàtua del seu homònim. Probablement deuen pensar: els humans són ben estranys...

(Jo ho vaig deixar aquí, perquè cadascú fes volar la imaginació: on anava la Laura , amb qui s’havia de trobar...)

M. Roser Algué Vendrells

El mar és bonic a qualsevol època de l'any, però a l'hivern li trobo una màgia especial. La platja està deserta, només jo i la mar, amb un silenci sols trencat pel suau remoreig de les ones...

PAISATGE MARINER

És un capvespre fred de la hivernada,
davant la mar plana com un mirall;
un estol de gavines m’acompanya
i la boirina em serveix d’embolcall.

Les ones venen a besar-me els peus
i el sol, com una bola feta flama,
sembla que vol donar-me el darrer adéu
quan la mar se l’endú amb una abraçada.

I veig lliscar damunt la brillantor,
unes barquetes onejant les veles
com banderes de pau en l’horitzó;
que quan la nit estengui els seus vels negres
s’albiraran enmig de la foscor
com irreals lluernes marineres.



M. Roser Algué Vendrells

divendres, 15 de gener del 2010

L'AMISTAT

La setmana passada va ser la setmana de l'amistat, encara que jo crec que hauria de ser totes les setmanes de l'any...

He buscat frases boniques que en parlessin i la primera que m'ha vingut a la memòria és:

-QUI TÉ UN BON AMIC/GA TÉ UN TRESOR.

I també n'he trobades d'altres:

-Els amics són aquells que t'ajuden a aixecar-te quan els altres ni tan sols s'han adonat que has caigut.

-Un amic no és sols el que riu amb les teves rialles, sinó el que plora amb les teves llàgrimes i si pot, les evita.

-Perdre el temps amb els amics no és perdre'l, sinó gaudir-ne.

-Un amic és el que ve a ajudar- te, quan el crides i el que ve, encara que no el cridis.

-L' EMPREMTA D'UNA BONA AMISTAT, MAI NO S'ESBORRA.


M. Roser Algué Vendrells

dimarts, 5 de gener del 2010

L'ANY NOU...











QUI VOLDRÀ ESCRIURE UN MÓN


MÉS JUST I MÉS NET ?


POTSER QUE TU I JO HO PROVÉSSIM,


LLETRA PER LLETRA,


DES DEL NOSTRE RACONET.

Joana Raspall

Seria meravellós que tothom ho intentés. Potser tard o d'hora, amb bona voluntad, ho aconseguirem...

M. Roser Algué Vendrells

dilluns, 4 de gener del 2010

CONFIDÈNCIES

Aquests dies tothom va amunt i avall, atrafegat, esperant l'arribada dels Reis de l'Orient que, com diu la cançó, "porten coses a la gent"... Les nines de totes menes, solen ser un regal molt estimat. Jo us vull parlar d'una que tinc dibuixada en un quadre, pintat per un amic meu. És una nina de drap asseguda en una cadira de boga, que un dia em va inspirar uns quants versos.

De vegades, a les persones, ens costa comunicar els nostres sentiments a qui tenim a la vora, però ens és fàcil relacionar-nos amb alguna cosa que ens desperti tendresa o confiança. Pot ser un animal de companyia, un diari... en aquest cas és una es una nina de drap, la que escolta confidències.

LA NINA DE DRAP

La meva nina de drap,

em mira amb els seus ulls grosos

de pestanyes mig desdibuixades,

però sempre afectuosos.


Els seus petits llavis

d'un vermell estrident,

sovint intenten parlar-me
quan la beso lentament.


És la meva millor amiga,

sap guardar molt bé un secret,

encara que de vegades
sembla fer-me algun retret.


Sempre hi és quan la necessito,
és la meva fidel confident

i m'escolta amb atenció,

pendent dels meus sentiments.


Sap que estic contenta
quan l'agafo i la faig ballar

i s'adona que estic trista,

si la gronxo amb suavitat.


Tot ésser humà, petit o gran,

necessita algú en qui poder confiar

les il·lusions i les penes...
i que sàpiga escoltar.


Hi ha qui té un amic,

hi ha qui té un gos o un gat,

d'altres tenen un gos de peluix...

i jo tinc una nina de drap.

M. Roser Algué Vendrells