Subscribe:

dilluns, 23 de febrer del 2015

L'HIVERN TAMBÉ HA FLORIT!









Només flors i cel,
l'arbre se n'enamora.
Un amor tendra.


Branques torçades,
com bandera florida
que oneja a l'aire.



La neu rosada
ara cobreix les branques.
L'arbre tremola.

FOTOS DE LA M. DOLORS, (LA MEVA GERMANA)


M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 14 de febrer del 2015

 PONS'S BLOG              

Estic contenta, perquè he sigut agraciada amb un premi  molt especial, per part d'una blocaire que fa unes fotos fantàstiques de natura, acompanyades de paraules d'una gran sensibilitat. Sovint també ens regala  fotografies que ens parlen de la nostra història, perquè no ens oblidem que tenim una cultura, i unes persones il·lusionades,  disposades a lluitar per aconseguir  un país lliure! És la Consol i el seu blog es diu, Hora blava.                         
                                

No és fàcil decidir-se per dos blogs, quan n'hi ha tants mereixedors de molts premis, però finalment m'he decantat pel blog del Xavier,  Fita i pel blog de la Xelo, Un rebost de paraules.


El blog Fita, és força nou, però vaig tenir la satisfacció de conèixer el Xavier personalment, i tenim bon filing.
Ens regala una meravella de fotos que, moltes d'elles, només ens cal tancar els ulls per trobar-nos en els llocs que representen. Entre foto i foto, un devessall de paraules que són pura prosa poètica. En els comentaris sempre troba les paraules justes i adients i, sobretot, perquè sempre hi és...


A la Xelo no la conec personalment, però he de dir del seu bloc que el què ella hi escriu, sempre em transmet sensacions agradables, penso que en el seu rebost hi guarda un munt de sentiments i de tant en tant, ens els regala en forma de paraules, confegint poemes plens de sensibilitat...Paraules senzilles i tendres!!!

Xavier i Xelo, ara us toca pensar i premiar dos blogs cada un!!!
M. Roser Algué Vendrells.

dilluns, 9 de febrer del 2015

ABELLES GUERRERES...


Normalment ni vespes ni abelles, no acostumen a fer res, si no se senten amenaçades.
Una vegada , de joveneta, estava de vacances a un poblet de la Val d'Aran ( Salardú) i en tinc una  bona anècdota de les abelles...

Cada diumenge abans de la Missa Major , el mossèn beneïa el terme i tota la gent s'esperava  a la placeta de davant de l'església. Doncs resulta que en una de les parets hi havia un eixam d'abelles que feien estada en un forat. Ningú no ho sabia, però ves per on uns vailets se'n van adonar i van tenir la brillant idea d'agafar unes canyes i furgar on hi havien els animalons...No us podeu imaginar el què va passar a continuació: les abelles van sortir com un coet, atacant tothom qui trobaven! L'esverament de la gent va ser tant, que no sabien on amagar-se. Recordo a una senyora  que li va agafar un atac d'histèria ( no era per menys) i es va refugiar dins l'església. Es va treure el vestit ( per sort en aquell temps les fèmines grans, portàven viso), i tenia més d'una dotzena de picades...Alguns van caure per les escales de la placeta i a més de les picades que en sembla que no se'n va lliurar ningú, lluïen uns bons nyanyos...Fins i tot l'alcalde també va rebre i a sobre, algunes persones deien que ja li estava bé( que dolents som de vegades), perquè el culpaven de  l'accident. Qui més qui menys, tot el poble lluïa algun record de l'esdeveniment.

Jo que anava cap a l'església, a mig camí, vaig trobar uns galifardeus d'aquells que en aquelles edats els agrada gastar bromes i em van dir: No vagis a missa, maca, que et picaran les abelles...Jo ni cas, tota tibada! Però encara no havia fet vint metres, vaig sentir el brunzir dels animalons. En aquella època portava una bona "melena" i se me'n van ficar tres o quatre per dintre dels cabells, i jo vinga cridar i espolsar... Sort dels mateixos nois que em van ajudar i me les van treure, però l'esglai va ser gros...Tan gros, que durant molt de temps, només sentia el soroll d'una mosca i ja m'agafaven tots els mals...

Tothom es va tancar a casa i pels carrers no es veia ni una ànima, fins que cap el tard van venir uns homes força entesos en abelles, per solucionar el problema. Però no les van matar, no!
Els van omplir la casa de fum, que les "atonta", i a mida que anaven sortint les ficaven dins un sac i se les van endur a un lloc més adient per les bestioles. De fet, elles tampoc tenien cap culpa, si ningú les hagués molestat...Només lluitaven per la seva supervivència!


Tot un espècimen, d'abella!
Tota la família!!!
Abelles obreres atrafegades fabricant la bresca.
A cada cel·la la reina posarà els ous i  elles en tindran cura.

M. Roser, Algué Vendrells.