Subscribe:

diumenge, 21 de febrer del 2010



ANIVERSARIS
Demà, 22 de febrer, farà 25 anys que va morir el poeta , dramaturg i novelista català, Salvador Espriu. Va néixer a Santa Coloma de Farners, però descansa al cementiri d'Arenys de Mar.

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar els "dies i sols perduts", el món destruït per la guerra que el poeta identificava amb Sinera. ( ARENYS)
Com a homenatge, una petita mostra dels seus poemes:

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

CEMENTIRI DE CINERA
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.

M. Roser Algué Vendrells

dimarts, 9 de febrer del 2010


ANTONIO MACHADO
I el 22 de febrer també és l’aniversari de la mort del poeta Antonio Machado. Va néixer a Sevilla i va morir a Cotlliure on, prop del mar, hi ha la seva tomba. Durant uns anys va fer estada a Segovia, y la casa on va viure, ara és un museu. Com que és un dels meus poetes preferits en llengua castellana, li vull fer un petit homenatge amb aquests fragments d'alguns dels seus poemes:

*Todo pasa y todo queda
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos
caminos sobre la mar.

*Al andar se hace camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a cruzar.
Caminante no hay camino,
sinó estelas en la mar.

*He andado muchos caminos,
he abierto muchas veredas,
he navegado en cien mares
y atracado en cien riberas.

*Yo voy soñando caminos
de la tarde, las colinas
doradas, los verdes pinos
las polvorientas encinas...
A donde el camino irá?

*Dice una voz popular:
¿Quien me presta una escalera
para subir al madero
para quitarle los clavos
a Jesús el Nazareno?

En su tumba reza el siguiente epitafio:

*Y cuando llegue el último viaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontrareis a bordo ligero de equipaje
casi desnudo, como los hijos del mar.


El poeta català Miquel Martí i Pol, li va dedicar aquestes sentides paraules:

No t’he dut flors, Antonio, t’he portat
un silenci amorós, per no interrompre
el teu íntim diàleg amb la mort
que fa tants anys que dura.Compartir-te
ha estat deturar el temps, per retrobar-me
més ingenu que mai i amb un sanglot
a flor de pell com una criatura.
No t’he dut res Antonio, però estimo
més que abans aquest mar que m’ha vist créixer
i prop del qual confio morir
dençà que he vist que tu m’hi acompanyaves

A la butxaca del seu abric si va trobar un últim vers:

" Estos días azules y este sol de la infancia"

M. Roser Algué Vendrells

dilluns, 8 de febrer del 2010

"NORMALITAT"
(Experiencia literaria en una penitenciaría )
Fa uns dies, la bibliotecària d’una presó de joves va fer un taller d’escriptura amb uns quants nois. Com que es va assabentar de la meva modesta incursió en el món literari, em va demanar si volia anar a fer una xerrada com a cloenda. Ella creia que els hi podria aportar alguna cosa.
Jo, que ja coneixia una mica el món penitenciari, però dels adults, no la part juvenil, li vaig dir que hi aniria amb molt de gust.
La veritat és que vaig quedar gratament sorpresa. Vaig descobrir un jovent molt respectuós i educat ( va ser difícil evitar de fer comparacions amb alguns elements que trobes a fora). Em van escoltar amb atenció i van fer moltes preguntes que demostraven les seves inquietuds i el seu interès, tant per l’escriptura com per la lectura. En alguns moments la conversa va tenir fins i tot un caire filosòfic. Jo en cap moment havia pensat que parlaríem de Kant o de Goette.
Vam llegir alguns dels treballs que havien fet i, deixant de banda la perfecció en la forma, els continguts eren tots molt coherents i creatius i amb un sentit més profund del que és habitual en joves d’aquesta edat. Suposo que la privació de llibertat ho deu potenciar. Les dues hores que havíem previst van passar volant, tant per a mi com per a ells, que em van demanar si hi aniria un altre dia...Tots els nois que trobàvem pels passadissos i les diferents dependències, agraïen amb un gran somriure que et paressis a parlar amb ells i t’interessessis pel que feien.

Tot això m’ha fet reflexionar, ja que l’ambient era tan “normal” en tot l’entorn, que t’oblidaves que eres dins d’una presó. S’encarregaven de recordar-t’ho les reixes que s’obrien i es tancaven al passar.
I si ens parem a pensar, què és la “normalitat”? No sé si algú ho té clar, ho dic perquè després de la visita em vaig assabentar que alguns estaven allà per coses que ens posarien els pels de punta. Això vol dir que la forma d’actuar de l’ésser humà està condicionada per moltes coses. Però jo sempre he pensat que hi ha d’haver alguna cosa més. Potser un gen específic que fa que, en igualtat de condicions, uns reaccionin de forma positiva i uns altres de forma negativa? En tot cas si que crec, que ens hem de qüestionar la falta i no l’individu...Bé, l’important, per a mi, es que ha estat tota una experiéncia de vida.


M. Roser Algué Vendrells