Subscribe:

dissabte, 29 de setembre del 2012

DESFER  CAMÍ---1a part...


Sant Marçal , al Montseny, una tarda de finals d'estiu. Davant meu contemplo una immensa fageda ombrívola i frescal.
De sobte, em venen a la memòria records de la meva infantesa, quan enfilar-me als arbres era una de les meves diversions preferides de nena de poble.


La temptació és cada vegada més forta. Finalment em decideixo i me'n vaig sense pensar-m'hi gens, cap a un faig alt i esvelt, que m'està esperant amb els braços oberts. Començo a pujar, de primer amb una certa vacil·lació, però cada vegada més segura de les meves habilitats grimpadores, ja que puc comprovar que encara se'm dona força bé. A mida que m'enfilo, noto a les mans la suavitat de l'escorça blanquinosa, i la sensació de llibertat es va fent més evident. Arribo fins on em permet l'estructura de l'arbre, que us puc assegurar que és a una alçària suficient, no apte per a persones propenses al vertigen. Miro avall i és com si el terra s'allunyés de mi.
I si alço els ulls al cel, el veig molt a prop. Passen uns petits nuvolets blancs que em sembla que són quasi a l'abast de la meva mà.

La impressió des d'aquestes alçaries, és d'una pau aclaparadora. Seria meravellós posseir un petit amagatall aquí dalt, per refugiar-m'hi, cada vegada que tingués la necessitat d'evadir-me de les preocupacions amb que la vida ens sol obsequiar ; especialment als que, com jo, tenim un tarannà nostàlgic i enyoradís.

Continuarà...

M. Roser Algué Vendrells


diumenge, 23 de setembre del 2012

BENVINGUDA A LA TARDOR

(Avui tenia preparat un altre post, però he pensat que tocava posar-hi un afegitó)


Jo també vaig anar a Corró d'Amunt i penso que va ser una experiència digna de fer constar, malgrat la Roser (jo) es va perdre al mig del bosc, quan ja era fosc i negre com una gol de llop, només hi faltava sentir-se´n els udols, però és clar, no hi havia lluna plena... Però va arribar a temps!
Va ser una vetllada molt bonica, escoltant i compartint paraules i sentiments, en una gran terrassa oberta a la vall des d'on,  tot i la foscor, s'intuïen unes vistes fantàstiques. La  nit era plàcida 
i molt agradable.
Vull agrair a la Núria i a seva família, la calidesa amb que ens van rebre i tractar.
Jo vaig retrobar persones entranyables que ja coneixia i vaig posa cara a unes altres també entranyables, amb les quals ens veiem per primera vegada.
És curiosa la percepció que tenim de les persones, amb qui només ens relacionem pel bloc. Algunes son com les havíem imaginat , però d'altres ens sorprenen...En tot cas totes encantadores!!!

BONA


A  TOTHOM.
*  *  *  *  *  *
   
La calor ens convida a menjar gelats de tots els sabors que ens podem imaginar, i aquest estiu més que mai, però n'hi ha que són fets amb uns ingredients especials, que no es compren i ens refresquen l'esperit i la sensibilitat...

GELAT  DE  LLÀGRIMES

S'han d'anar guardant les llàgrimes 
durant tot l'hivern, en dues ampolletes.
En una hi posarem les llàgrimes del plor; 
a l'altra, la de les rialles.
No us fieu de les que venen a les gelateries;
són llàgrimes falses, importades d'Egipte,
llàgrimes de cocodril.
Les millors són les casolanes;
les de l'àvia 
el dia que fa els anys,
o les de la mare
quan talla la ceba.
Després s'han de batre amb sucre
i esperar que quallin , al congelador.
El gelat de les llàgrimes de riure,
té gust de para- sol de mandarina.
El de les llàgrimes del plor,
de flor de penombra.



José Antonio Ramírez Lozano ( traducció casolana de la Roser)

M. Roser Algué Vendrells

divendres, 14 de setembre del 2012

NÚVOLS  DE  FUM
(massa sovint)

Un record per a totes les persones que han patit les conseqüències  d'algun incendi i l'agraïment a totes aquelles altres que han ajudat a apagar-los, tant professionals, com voluntaris...


Durant l'episodi dels incendis al Bages i el Bergadà de l'estiu del 98, jo estava de vacances...En tornar a casa vaig decidir recórrer els llocs esmentats, per veure fins a quin punt s'havien malmès els indrets dels meus somnis i jocs infantils. Seguint camins i dreceres se m'encongia el cor.
L'espectacle era dantesc.Quilòmetres i quilòmetres de boscos, on els arbres ennegrits seguien dempeus,  com gegants capcots després d'una inútil i aferrissada lluita contra l'enemic devastador.
I  entre tant de dol, no vaig trobar ni una trista font que plorés per aquells herois que un dia foren creadors de vida i ara havien sucumbit al combat, però amb honor, sense ser abatuts.
La meva ruta pels boscos cremats em va portar fins el Santuari de Pinós, des d'on s'albirava una cendrosa fondalada i al costat de l'església vaig fer una petita troballa: un poema d'algú que expressava, de forma anònima, tota la seva pena.
Algú feia companyia als meus sentiments, i em vaig sentir una mica alleugerida del pes que em produïa contemplar tanta desolació.


Turons cremats

Dins ma terra ondulada
cadascú hi té un paradís,
tossal , puig o serralada
i en cultiva... tot l'encís.

Cada turó té un mas
i també sa fondalada,
cada obaga, cada font,
el torrent...i la cascada.

Han cremat el meu indret,
aquell que jo m'estimava,
el turó en guarda un secret,
la ribera...una besada.

Un turó, un peu de riera,
una casa de pagès,
una posta riallera
i un record... encara encès.

En ma terra ondulada,
cadascú guarda un tresor
dins de cada serralada,
i el defensa ...amb tot el cor.


I  això em va fer reflexionar. No podia ser que tot desaparegués, havia de recuperar alguna cosa...Furgant pel calaix de la memòria, vaig ensopegar amb vivències de persones lligades a  aquells verals. Les plasmaria sobre el paper, així, si algú ho arribava a llegir, seria com si aquest tros del meu petit país tornes a revifar-se o com si sempre s'hagués mantingut intacte.

Sempre recordaré el paisatge com era abans, perquè no és veritat que el temps tot ho esborra; hi ha coses que  continuen latents en nosaltres, encara que sigui sota un vel de cendra.
Ara , passats uns quans anys, encara que sigui tímidament, al bosc hi brolla de nou la vida; hem de procurar tenir-ne cura i que no es 
torni a malmetre...

M. Roser Algué Vendrells

Aquesta Setmana del llibre en català, es dona el tret de sortida a la celebració del centenari del naixement de la nostra poetessa, Joana Raspall. Si voleu més informació cliqueu aquí.

dimecres, 12 de setembre del 2012

-QUÈ VOLEN AQUESTA COLLA ?

-UN  NOU  ESTAT  D'EUROPA...

-QUÈ  VOLEN  AQUESTA  GENT?

-CATALUNYA  INDEPENDENT...

Ho sento, però he tingut l'ordinador espatllat,(sortia fum) però com que ho hauriem de dir cada dia...

M. Roser Algué Vendrells

dilluns, 3 de setembre del 2012

SOM-HI...

     Hola a tothom. Comença el setembre i vaig posant fil a l'agulla,
per anar embastant  paraules que es convertiran en embolcalls de sentiments.
Avui només us deixo aquests Esqueixos, de la Joana, perquè ha estat tot un plaer llegir-los. Cada un d'ells es transforma en una flor, amb perfum i colors d'intimitats, que cadascú pot fer seves.


Corre la vida,
d'enyor s'esfulla l'arbre
i es perd l'oblit
en renovada crida
del nom que murmura.

Gràcies Joana