Subscribe:

dissabte, 29 de setembre de 2012

DESFER  CAMÍ---1a part...


Sant Marçal , al Montseny, una tarda de finals d'estiu. Davant meu contemplo una immensa fageda ombrívola i frescal.
De sobte, em venen a la memòria records de la meva infantesa, quan enfilar-me als arbres era una de les meves diversions preferides de nena de poble.


La temptació és cada vegada més forta. Finalment em decideixo i me'n vaig sense pensar-m'hi gens, cap a un faig alt i esvelt, que m'està esperant amb els braços oberts. Començo a pujar, de primer amb una certa vacil·lació, però cada vegada més segura de les meves habilitats grimpadores, ja que puc comprovar que encara se'm dona força bé. A mida que m'enfilo, noto a les mans la suavitat de l'escorça blanquinosa, i la sensació de llibertat es va fent més evident. Arribo fins on em permet l'estructura de l'arbre, que us puc assegurar que és a una alçària suficient, no apte per a persones propenses al vertigen. Miro avall i és com si el terra s'allunyés de mi.
I si alço els ulls al cel, el veig molt a prop. Passen uns petits nuvolets blancs que em sembla que són quasi a l'abast de la meva mà.

La impressió des d'aquestes alçaries, és d'una pau aclaparadora. Seria meravellós posseir un petit amagatall aquí dalt, per refugiar-m'hi, cada vegada que tingués la necessitat d'evadir-me de les preocupacions amb que la vida ens sol obsequiar ; especialment als que, com jo, tenim un tarannà nostàlgic i enyoradís.

Continuarà...

M. Roser Algué Vendrells


39 comentaris:

  1. Doncs quina il·lusió que continuï!

    Aquest tarannà enyoradís, que dius que tens, a vegades va bé per escriure records... ajuda a la memòria, em sembla.

    Bona nit, rosereta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. He pensat que estaria bé, això de fer-ho amb un parell de capítols; és una mica com ,continuarà després de la publicitat, he,he...
      Gràcies per això tan dolç de Rosereta, de petita em deien la Cuqui!
      Bona tarda de diumenge.

      Elimina
  2. Unes imatges bucòliques per afrontar aquesta nova tardor
    No m'agrada la tardor, entre altres coses per què significa que l'estiu s'ha acabat
    Però després de passejar-me pel teu últim post, el meu tarannà agre i desagradable s'ha suavitzat lleugerament

    bona tardor, dama blocaire

    collons, quin temps avui, tot lo puto dia diluviant...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mister Gregori, ja haurieu de saber que les imatges bucòliques, són la marca de la casa...
      Suposo que cada estació de l'any, té els seus defensors particulars, faltaria més.
      El meu "ego" està molt content del seu efecte suavitzant, encara que sigui lleuger!!!

      Doncs jo trobo que és un dia fantàstic,he,he...Va que encara podeu anar a trepitjar bassals i esquitxar el personal!

      Cavaller blocaire, bona tardor per a vos, també.

      Elimina
  3. Pots aprofitar de colocar alguns niu que s'hagi caigut de la branca, que sempren'hi han.
    A mi també m'agrada abraçar-me als arbres, però això de gimpar no ho faré mai.
    Ets una caixa de sorpreses.
    Fins la contnuació! ^0^

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que a la segona part en surt algun, de niu...
      Dona d'això ja fa un temps,(però no massa) però ara, si no fos per la vista, encara m'hi atreviria. Després de l'excursió nocturna, qualsevol cosa!
      També he tingut problemes amb alguns blocs...
      Petons.

      Elimina
  4. Bé! Feia dies que no podia comentar...

    ResponElimina
  5. Ah! quina enveja! Jo sóc massa graponera per poder enfilar-me dalt dels arbres, però trobo que ha de ser una sensació molt agradable, malgrat l'ensurt que els pobres ocells que hi habitin se'n puguin dur... "Vaja, ja tenim una altra okupa!" deuen pensar...
    A mi em va millor, asseure-m'hi a sota, en els parcs de ciutat o quan vaig al bosc, tot i que, de tant en tant, en surto amb una cagarada verdosa ornant els meus cabells...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pensa xiqueta, que jo tenia 5 o 6 anys i ja m'hi enfilava, el que passa que ara costa més de trobar arbres de bon enfilar-se, o m'ho sembla a mi...Él més curiós és que mai he caigut de cap arbre.
      A mi també m'agrada seure a l'ombreta per, simplement, contemplar el paisatge...
      El barret verdós, és el preu que has de pagar per uns moments de contemplació!!!
      Petonets de diumenge al vespre.

      Elimina
  6. Jo era dels que s'enfilava dalt de qualsevol cosa que fes més d'un pam.
    Observar el món i imaginar núvols de fantàstiques formes. Contemplar els ocells i tenir enveja d'ells per l'art de volar.
    Des de el meu refugi dalt els arbres...espero la continuació..
    Bona nit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I ara ja no t'hi enfiles? Segur que encara espantaries més d'un ocell ben aposentat dins el seu niu...
      La veritat és que es té una visió del món força diferent, encara que no podem emprendre volada!
      Bona nit Pep.

      Elimina
  7. Caram, no sabia que tenies aquestes habilitats. És una sort ser tan àgil i tan valenta. I poder gaudir d'aquesta sensació tan vivificant que has sentit.
    Gràcies per compartir-la!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, de valenta res, això és una mica com anar en bicicleta, no se t'oblida...
      Però és clar, ara és una mica, ho faria, "sinó fos"...

      Vaig veure al teu bloc alguna cosa d'un recital, m'ho miraré bé.

      Petons de bona nit.

      Elimina
  8. M Roser, cada vegada em sorprens més. Tens unes habilitats molt envejables que mantenen un eperit jovenivol que ja voldria jo per a mi. Ha de ser molt agradable sentir-se tan a prop del cel i poder quasi tocar els núvol de cotó-en-pèl.
    L'enyorança també és força comú en mi, però jo no m'atreisc a tornar a fer les coses que de menudeta m'agradaven per por a relliscar o pels prejudicis idiotes de l'edat. Jo pujava a les moreres que teniem a la mota del riu i els pares ens deien que baixarem o si no tindriem la panxa rasposa.
    Un plaer llegir-te.
    Que tingues un bon dia de diumenge

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Joana, encara que l'esperit es mantingui jove, no n'hi ha prou per viure petites aventures, també t'ha d'acompanyar el físic...
      Jo, per l'edat, no deixo de fer coses que m'agradin, si no les faig és perquè, de vegades la ment et diu una cosa i el cos diu que res de res...
      A mi els pares no em renyaven, només em deien que anés en compte.
      Un petó i que tinguis una bona setmana.

      Elimina
  9. Ostres, Roser, no m'estranya que puguis enfilar-te als arbres perquè el teu aspecte ja és el d'una dona molt àgil. Jo no m'atrevivia a fer-ho mai. I la darrera vegada que vaig abraçar un arbre vaig quedar plena de formigues per tot el cos...
    El Montseny, la Fageda..., són indrets ben idonis per sentir-se més a prop del cel. A la tardor són incomparables.
    Una abraçada i bon diumenge!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, ai, quina angúnia haver d'anar espolsant formigues. La propera abraçada fes-la a un arbre que primer hagis investigat...
      Aquesta primera part és ben real, a la segona, hi he posat una
      mica d'imaginació.
      És curiós, en canvi, mai he estat capaç de fer una capitomba, perquè em marejo. Tothom té algun (o més) punt flac!!!
      Bona nit i bona setmana.

      Elimina
  10. Intrèpida Roser! I idealista.
    Escena gairebé bucòlica al capdavall.
    Una perfecta amalgama: acció i contemplació.
    Això és ben bé el que ens cal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai Jordi intrèpida, però ara ja amb limitacions...
      Jo diria que l'escena, bucòlica del tot.
      Si senyor, l'acció d'enfilar-se i la contemplació, una vegada fet el cim. Només em falta fer l'aleta!
      Bona nit i bona setmana.

      Elimina
  11. Uaaaau!! Jo seria incapaç de grimpar a dalt d'un arbre. Espero la continuació... petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps què passa Sílvia, que no té pas gaire mèrit, perquè jo sempre he estat molt pagerola; durant un temps enfilar-me als arbres, era com per a una barcelonina, agafar el metro...
      Petons de bona nit.

      Elimina
  12. M'ha agradat aquest post grimpador de somnis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Montse, però en aquest cas, els somnis van venir un cop ja estava instal·lada en una còmoda branca...Des d'allà dalt només calia tancar els ulls!!!
      Petons.

      Elimina
  13. Quines fotos més boniques!

    Ara no podria enfilar-me, abans era de les que no tenia por a res.

    A mi si que m'agrada la tardor, de fet, és la meva estació preferida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo ja ho dic, que el què la ment faria, no sempre es correspon amb el què el cos està disposat a fer. És allò de "l'edat del sinó fos"...
      Trobo que la tardor, és molt variada, té molts matisos...També és la meva preferida, potser perquè vaig néixer al bell mig (un octubre).
      Petonets.

      Elimina
  14. Unes imatges precioses.
    Pujar a un arbre encara ho faria el difícil seria baixar, jajajaja...

    Salutacions

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et preocupis, ja avisarem als bombers...
      M'expliquen, jo no me'n recordo(devia ser molt petita),que un dia
      al baixar d'un arbre, em vaig esparracar el vestit i em van renyar... I jo vaig contestar: Què volieu que em quedés a dalt de l'arbre!!!
      Petons

      Elimina
  15. Con ansiedad espero la segunda parte de este bello y nostálgico relato .Cuyas letras que lo componen están vestidas con los bellos colores ocres y aromas otoñales. Muchos besinos de esta amiga admiradora con inmenso cariño.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amiga Ozna, pronto el desenlace de la pequeña aventura, normalmnte saco un post por semana. Me gusta compartir pequeñas cosas que me hicieron un poco feliz. Quizás porquè nací en Octubre, el Otoño me vuelve un poco nostálgica...
      Un besin y todo mi cariño.

      Elimina
  16. Montseny gris i verd, les mil fonts com llàgrimes del paisatge i una tardor enyorada...
    Continua, Roser. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades anem a terres llunyanes per admirar la natura i ens oblidem que, aquí a la vora... tenim el Montseny. Un petit paradís, on sempre hi podem trobar una simfonia de sons, olors i colors (i potser algun bolet).
      Una abraçada també per a tu Olga.

      Elimina
  17. Que bonic això contemplar la terra des de dalt un arbre i amb els dits gairebé tocar el cel. M'agradaria trobar-mi, però aixó de pujar arbres sempre m'ha fet respecte.Ets molt valenta i arriscada.
    Espero la continuació.
    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Anna, no em puc creure que , rodejada d'arbres com vas estar tant de temps, mai haguessis tingut la temptació de fer d'enfilar-te com els esquirols...És clar que sinó ho havies fet de petita...Amb la meva germana, fins i tot buscàvem una branca còmoda per seure i cruspir-nos un bon entrepà!!!
      Petons e bona nit.

      Elimina
  18. Hermosas fotografías como las imágenes que nos dejas ver a través de tu relato, me haces recordar mi infancia cuando yo también trepaba por los arboles con mi hermano mayor...ha que bello momentos y recuerdos.
    te quiero un besito va en camino mi linda amiga. :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Seguro que recuerdas lo bien que te lo pasabas, es una gran sensación de libertad la que sientes ahí arriba...I no te apetece nada bajarte!
      Un beso también para ti con todo mi cariño, que se cruzará con el tuyo. El cielo los pintarà de azul.

      Elimina
  19. Mira-la què atrevida!!....Veus aquesta sensació de pujar-me a un arbre, no l'he experiementat mai, només la he sentit passant pel seu costat i abraçant-los...Amb les teves paraules, me las feta arribar i a més m'has anomenat Sant Marçal, que també em porta molt bons records, així és que gràcies per aquest bon moment!!
    Moltes felicitats anticipades per demà, dia del teu Sant!!
    Una abraçada molt forta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Has vist Montse...Però ara ja fa un temps que no m'enfilo, tan per la vista, com per la dificultat de trobar arbres adients. Aquesta vegada va ser a un faig molt gran que hi havia a Sant Marçal i era com pujar els esglaons d'una escala, però després van tallar les branques baixes, segurament per evitar que la gent s'hi enfilés...
      Moltes gràcies Montse, estàs pendent de tot!!!
      Molts petonets artista.

      Elimina
  20. Hola! Una pau aclaparadora. Em va agradar molt aquesta frase i jo volia ressaltar. Necessitem com una immensa Pau, la natura és gairebé, depèn només de nosaltres per trobar. Amb respecte! Bons pensaments des de Romania!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Cristian, jo m'estimo tant la natura, que em sento totalment integrada, com si formés part del paisatge, i a mi em dona molta pau. I com tu dius trobar aquesta pau, depèn de nosaltres...
      Hem d'estimar i respectar la Natura!!!
      Petons i el desig que passis un bon diumenge, des de Catalunya.

      (Llàstima que el traductor no és gaire bo)

      Elimina