NÚVOLS  DE  FUM
(massa sovint)

Un record per a totes les persones que han patit les conseqüències  d'algun incendi i l'agraïment a totes aquelles altres que han ajudat a apagar-los, tant professionals, com voluntaris...

Durant l'episodi dels incendis al Bages i el Bergadà de l'estiu del 98, jo estava de vacances...En tornar a casa vaig decidir recórrer els llocs esmentats, per veure fins a quin punt s'havien malmès els indrets dels meus somnis i jocs infantils. Seguint camins i dreceres se m'encongia el cor.

L'espectacle era dantesc.Quilòmetres i quilòmetres de boscos, on els arbres ennegrits seguien dempeus,  com gegants capcots després d'una inútil i aferrissada lluita contra l'enemic devastador.

I  entre tant de dol, no vaig trobar ni una trista font que plorés per aquells herois que un dia foren creadors de vida i ara havien sucumbit al combat, però amb honor, sense ser abatuts.

La meva ruta pels boscos cremats em va portar fins el Santuari de Pinós, des d'on s'albirava una cendrosa fondalada i al costat de l'església vaig fer una petita troballa: un poema d'algú que expressava, de forma anònima, tota la seva pena.

Algú feia companyia als meus sentiments, i em vaig sentir una mica alleugerida del pes que em produïa contemplar tanta desolació.

Turons cremats

Dins ma terra ondulada

cadascú hi té un paradís,

tossal , puig o serralada

i en cultiva... tot l'encís.

Cada turó té un mas

i també sa fondalada,

cada obaga, cada font,

el torrent...i la cascada.

Han cremat el meu indret,

aquell que jo m'estimava,

el turó en guarda un secret,

la ribera...una besada.

Un turó, un peu de riera,

una casa de pagès,

una posta riallera

i un record... encara encès.

En ma terra ondulada,

cadascú guarda un tresor

dins de cada serralada,

i el defensa ...amb tot el cor.

I  això em va fer reflexionar. No podia ser que tot desaparegués, havia de recuperar alguna cosa...Furgant pel calaix de la memòria, vaig ensopegar amb vivències de persones lligades a  aquells verals. Les plasmaria sobre el paper, així, si algú ho arribava a llegir, seria com si aquest tros del meu petit país tornes a revifar-se o com si sempre s'hagués mantingut intacte.

Sempre recordaré el paisatge com era abans, perquè no és veritat que el temps tot ho esborra; hi ha coses que  continuen latents en nosaltres, encara que sigui sota un vel de cendra.

Ara , passats uns quans anys, encara que sigui tímidament, al bosc hi brolla de nou la vida; hem de procurar tenir-ne cura i que no es 

torni a malmetre...

M. Roser Algué Vendrells

Aquesta Setmana del llibre en català, es dona el tret de sortida a la celebració del centenari del naixement de la nostra poetessa, Joana Raspall. Si voleu més informació cliqueu aquí.