Subscribe:

divendres, 14 de setembre del 2012

NÚVOLS  DE  FUM
(massa sovint)

Un record per a totes les persones que han patit les conseqüències  d'algun incendi i l'agraïment a totes aquelles altres que han ajudat a apagar-los, tant professionals, com voluntaris...


Durant l'episodi dels incendis al Bages i el Bergadà de l'estiu del 98, jo estava de vacances...En tornar a casa vaig decidir recórrer els llocs esmentats, per veure fins a quin punt s'havien malmès els indrets dels meus somnis i jocs infantils. Seguint camins i dreceres se m'encongia el cor.
L'espectacle era dantesc.Quilòmetres i quilòmetres de boscos, on els arbres ennegrits seguien dempeus,  com gegants capcots després d'una inútil i aferrissada lluita contra l'enemic devastador.
I  entre tant de dol, no vaig trobar ni una trista font que plorés per aquells herois que un dia foren creadors de vida i ara havien sucumbit al combat, però amb honor, sense ser abatuts.
La meva ruta pels boscos cremats em va portar fins el Santuari de Pinós, des d'on s'albirava una cendrosa fondalada i al costat de l'església vaig fer una petita troballa: un poema d'algú que expressava, de forma anònima, tota la seva pena.
Algú feia companyia als meus sentiments, i em vaig sentir una mica alleugerida del pes que em produïa contemplar tanta desolació.


Turons cremats

Dins ma terra ondulada
cadascú hi té un paradís,
tossal , puig o serralada
i en cultiva... tot l'encís.

Cada turó té un mas
i també sa fondalada,
cada obaga, cada font,
el torrent...i la cascada.

Han cremat el meu indret,
aquell que jo m'estimava,
el turó en guarda un secret,
la ribera...una besada.

Un turó, un peu de riera,
una casa de pagès,
una posta riallera
i un record... encara encès.

En ma terra ondulada,
cadascú guarda un tresor
dins de cada serralada,
i el defensa ...amb tot el cor.


I  això em va fer reflexionar. No podia ser que tot desaparegués, havia de recuperar alguna cosa...Furgant pel calaix de la memòria, vaig ensopegar amb vivències de persones lligades a  aquells verals. Les plasmaria sobre el paper, així, si algú ho arribava a llegir, seria com si aquest tros del meu petit país tornes a revifar-se o com si sempre s'hagués mantingut intacte.

Sempre recordaré el paisatge com era abans, perquè no és veritat que el temps tot ho esborra; hi ha coses que  continuen latents en nosaltres, encara que sigui sota un vel de cendra.
Ara , passats uns quans anys, encara que sigui tímidament, al bosc hi brolla de nou la vida; hem de procurar tenir-ne cura i que no es 
torni a malmetre...

M. Roser Algué Vendrells

Aquesta Setmana del llibre en català, es dona el tret de sortida a la celebració del centenari del naixement de la nostra poetessa, Joana Raspall. Si voleu més informació cliqueu aquí.

35 comentaris:

  1. Respostes
    1. De res, vaig pensar que podia interessar-vos ja que no passa gaire sovint que una poetessa nostra, pugui arribar a la centena...I esperem que en compleixi molts més, ja que està com una rosa.

      Elimina
    2. No sé si segueixes aquest blog, però mira quin article...

      http://mascarodeproa.blogspot.com.es/2012/09/joana-raspall-la-veu-poetica-mes.html

      Confesso que fins ahir no havia llegit cap poema de l'autora. Avui, ja l'he inclòs al meu Facebook. Novament gràcies.

      Elimina
    3. No el seguia pas aquest blog, però m'he llegit els comentaris que fa el seu autor sobre l'obra de la Joana i m'ha encantat...

      Gràcies a tu també Carme, per aquesta interessant informació.

      Elimina
  2. Tindrem en compte el centenari d'aquesta magnífica poetessa, M. Roser.
    Per cert, avui que ens ofereixes el pròleg del teu llibre, t'he de dir que la meva mare també l'ha llegit i que les teves descripcions d'infantesa l'han fet viatjar a la seva de manera molt agradable. Bé, ella és molt més gran que tu (82 anys), però molts costums de pagès van ser els mateixos per a totes dues.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una persona molt entranyable, la Joana i jo penso que l'hem tingut una mica oblidada...
      M'agrada que la mare hagi gaudit amb les meves batalletes, pensa que durant molts anys la pagesia va canviar molt poc, per això persones d'edats diferents, tenim records semblants...
      Molts petonets.

      Elimina
  3. Escriure és la millor manera de fer perdurar la memòria, en aquest cas d'un paisatge, d'uns costums, d'unes persones, i fer també que revisqui. Bona feina!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Silvia, dintre de les meves possibilitats he fet el que he pogut, i m'ha donat moltes satisfaccions, ja que molta gent m'ho ha agraït...
      Petonets.

      Elimina
  4. Uih!! Aquest post em sona moooolt! Bonic tornar-ho a llegir ací.
    I com que esmentes el centenari de la poetessa, aquí copio un poema d'ella que té a veure amb la teva entrada, ja que parla de l'amor que sent pels arbres.

    LA REL

    La rel de l'arbre no sap
    que jo li estimo les branques
    perquè fan ombra l'estiu
    i l'hivern, al foc, escalfen;
    perquè puc collir-hi flors
    i quan té fruita, menjar-ne.

    I no li prenc res de franc!
    que quan està assedegada
    i els núvols passen de llarg,
    sóc l'amic que li dóna aigua.

    Joana Raspall (Versos amics)

    T'envio un estol de fulles seques perquè vesteixis el passadís de ca teva amb una catifa ben adient per rebre la propera tardor... que sé que a tu t'agrada!
    Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé pas de què et deu sonar!!! Moltes persones es mereixien un petit homenatge...

      Gràcies per aquest poema de la Joana. M'agrada la seva obra, té un estil senzill i planer i per a mi és un goig llegir-la.

      Gràcies per les fulles, faran companyia a les que agafaré del petit parc de davant de casa...És agradable trepitjar-les i que facin crec, crec...I sí, m'agrada la tardor, que hi farem!!!

      Petons de bona nit.

      Elimina
  5. tus textos siempre nos dejan mucho para reflexionar sobre lo que la naturaleza nos regala, vives y amas intensamente la naturaleza al aire libre, le prestas tu voz y tus letras a nuestra madre tierra para hacerse escuchar pidiendo auxilio...no me maltraten mas.
    bellisimo el poema que le acompaña muy de acuerdo con el texto.
    un abrazaasooo mi amiga hermosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola linda amiga, este verano hubo muchos incendios, debido a los fuertes calores y a la falta de lluvia. La naturaleza era muy vulnerable y las llamas se cebaron con ella...Ayudadas a veces por la poca responsabilidad de algun desalmado..
      Este pedacito de mi libro "Sota un vel de cendra", és un recuerdo y un homenaje para las personas que perdieron parte de su vida entre las cenizas y para quienes ayudaron a apagar el fuego devorador de años de trabajo, de recuerdos tristes y alegres...
      El poema lo encontre en medio de un bosque desolado.
      Muchos besitos para ti amiga.

      Elimina
  6. M'acaben de donar una gran alegria. M'han dit que series a Corró d'Amunt el dia 21!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Jordi, la intenció és aquesta i em farà molta il·lusió, però veig que "amenacen" amb pluges i és clar, si fes molt mal temps...Espero que s'equivoquin.
      M'agrada que ho consideris una alegria!!!

      Elimina
  7. M Roser, m'has fet afafar el llibre una altra vegada. me l'emporte cap a Tous per a passar-lo a la gent que s'estima la natura i enyora els costums d'abans

    B7s

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per compartir-lo amb tota aquesta gent que dius que estima la natura i segur que a tu també...
      Possiblement hi haurà coses que també hauran viscut, encara que sigui en un altre indret. La pagesia té moltes coses en comú
      arreu...
      Petons.

      Elimina
  8. Una bona idea. I un bon començament per a la setmana. Gràcies per visitar el blog. Amb respecte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps que em fa molta il·lusió rebre els teus comentaris ? És agradable comunicar-se amb persones sensibles de molts països...
      Petons.

      Elimina
  9. Em pots dir com puc aconseguir el teu llibre, M. Roser?
    L'hi "fullejat" i m'agrada.
    Jo també tinc intenció d'anar a Corró d'Amunt, quina alegria poder-te conèixer!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gloria, estic contenta que t'hagi agradat el llibret, si m'envies l'adreça per correu electrònic, te'l faré arribar...
      Jo alguns dels que hi van els conec, però molts no i també m'agradarà posar-te cara...Jo cada dia miro el temps , per si de cas!!!

      Elimina
  10. Mil gracias querida y admirada poetisa por concedernos el privilegio de ser testigos de la suprema belleza de tus versos en honor a nuestra madre Gea que tanto y tanto dañamos sin ser conscientes de su dolor y pena. Muchos besinos de esta amiga que te desea con inmenso cariño feliz inicio de semana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amiga Ozna, somos muchos los que amamos y cuidamos la naturaleza,
      pero por desgracia, algunos la dañan sabiendo muy bien lo que hacen y luego muchas personas sufren por su causa.
      A ver si entre todos, conseguimos auyentar a estos depredadores de dos patas!!!
      Feliz semana también para ti.

      Elimina
  11. Roser una inspirada poesia amb aquest sentiment que hi poses.
    A mi també m'agradaria tenir el llibre.

    Coneixes els haikus de l'Anna Rispau?, el vcaig presentar a Badalona, la meva ciutat.
    Una abraçada
    Roser

    ResponElimina
  12. Seguiré tots els blocs que parlen de la Joana Raspall.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roser, aquest poema (anònim) del foc no és meu, el vaig trobar al mig del bosc cremat, quan vaig anar a comprovar com havia quedat tot...
      No coneixia, aquesta autora dels haikus. Que bé fer una presentació, deu ser una mica difícil... Jo ,vaig fer el pròleg del llibre d'un amic!
      I parlant de llibres, si no et fa res enviar-me pel correu electrònic una adreça...
      La Joana és un amor, a la seva edat i té la vitalitat d'una joveneta.
      Petons.

      Elimina
  13. Sempre quedarà el record que les flames varen provar d'emportar-se. Però ja se sap: "Verba volant, scripta manent". Vaig llegir Com un vel de cendra durant les vacances de Setmana Santa i encara el tinc molt present. Espero que hagis gaudit de les vacances. Petons i fins aviat, M. Roser!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I mira que aquest any hem rebut de valent i el pitjor de tot, quan és per culpa d'alguns brètols...
      Dona gaudir especialment, no gaire, ja que no m'he mogut de casa, bé un cap de setmana a la muntanya i un parell de dies a la platja...I he passat molta calor, però no em queixo, perquè visc en un indret força privilegiat.
      Petonets.

      Elimina
  14. Roser, es una pena que cremi tant de bosc i malbaratar la natura d'aquesta manera. Després del incendi a l'Empordà, vam anar a visitar les terres que ens havien acollit durant alguns anys per les vacances i vam passar per allà.

    Quina pena, com em vaig recordar del teu llibre i els teus sentiments!!

    Una abraçada.

    Veig que el més de setembre t'omple d'energia i que has canviat la música del teu bloc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo Montse que hi ha molta gent que comparteix els mateixos sentiments que nosaltres...
      M'agrada el mes de setembre perquè és el preludi de la tardor, però jo no he canviat la música...Deu haver-hi algun encreuament sonor, algun follet trapella que ha fet de les seves!!!
      Petonets.

      Elimina
  15. un gran post m roser, i és que quan es crema un paisatge on hem viscut encara ens fa més mal perquè ens crema alguna cosa per dins !!

    una abraçada i fins aviat !
    joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó Joan, això vol dir que ens hem d'esforçar perquè no torni a passar, que ningú s'hagi de sentir trist per culpa de les flames devastadores...
      Petons

      Elimina
  16. Cada any pateixo pels nostres boscos, sovint assassinats per instints criminals.
    Tens raó, però res no pot ser igual per sempre: fins i tot varien els cims de les muntanyes. Penso profundament vides passades quan veig el bosc profund que cobreix aquells marges de pedra tan ben treballats que un dia donaven aliment i vida amb l'esforç dels homes. Ja vaig recomanar la lectura de les "Proses bàrbares" de Prudenci Bertrana. Hi ha hagut tragèdies, però amb un amor com el que tu demostres pel paisatge acollidor, segur que una rosada fecunda ens retornarà bells records.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Olga per compartir els meus sentiments vers la natura...
      És veritat, les coses canvien, però abans la gent s'estimava més els boscos. Jo recordo les fontades que fèiem cada any, on es cuinaven uns arrossos boníssims, o les costellades, i no incendiàvem el bosc, tot i que hi fèiem uns bons focs...Penso que ha de canviar la mentalitat d'algunes persones i tan de bo moltes rosades, ens retornin la verdor i els vells records...
      Bona nit.

      Elimina
  17. M'has fet recordar la sensació de tristesa y dolor, que vaig sentir quan vaig visitar un lloc molt maco, després d'haver patit un incendi...
    Per sort ara ja torna a estar resplendent com si res hagués passat, però en el seu moment, contemplar-ho era esborronador.
    Si pogués ser, què no tornem a veure "núvols de fum".
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Montse, sort en tenim que la natura és sabia i es torna a recuperar, sinó ja viuríem en una espècie de lluna... El que passa és que el procés és una mica lent, per això hi ha boscos que costarà tornar-los a veure com abans...
      Millor que siguin núvols de flors!!!
      Petonets.

      Elimina