Subscribe:

dimarts, 28 de novembre de 2017


NOU  LLIBRE...

Aquí teniu la invitació per a la presentació del meu nou llibre... Si us fa il·lusió hi sereu molt ben rebuts.

També faré una presentació a Barcelona, però no sé  quin dia ni on, perquè no depèn de mi, sinó de qui m'ha de fer la presentació, el senyor Amand Calderó, director general de serveis penitenciaris, que també m'ha fet el pròleg. Vaig pensar que pel tema del llibre, seria molt adient que ho fes ell. ( Ja ho veieu, jo pico molt amunt). Quan sàpiga el dia i el lloc, ja us ho faré saber.

Em fa molta il·lusió perquè jo no pensava publicar més llibres , però de vegades les circumstàncies decideixen...

M. Roser Algué Vendrells.

dissabte, 11 de novembre de 2017

  Passejant per l' Alta- Anoia,  la Segarra, el Solsonès, el Bages...


Ermita de Sant Sebastià a un turonet des d'on podem contemplar 
el poble de Calaf.

Calaf (Alta Anoia)

Aquest poble té una fàbrica molt important de ceràmica i em va fer gràcia fotografiar els munts de terra de colors diferents...

I aquí arribàvem a cal Ros

La Nuca , molt educada ella, em dóna la benvinguda.

A l'Antoni, un enamorat de la terra, aquest any l'hi ha fet il·lusió plantar una vinya,  ja veieu que els ceps són petitets, però amb aquest sistema de rec, potser aviat podrà collir raïm.

El girasol que des de l'hort, va seguint, la nostra estrella...

La carabassa de fer bonic, a l'altra punta de l'hort.

El poble de Torà ( la Segarra) té uns carrerons estrets i molt bonics.

I ja veieu que són molt catalans...

Té una construcció antiga que és una font

i també els antics safarejos públics.

La torre de guaita de Vallferosa ( la Segarra) és molt especial, perquè és l'única que tenim al fons d'una vall.

Al peu d'aquesta enorme torre, hi ha la restes d'una església que sembla que volen restaurar.

Pujant de la torre cap a la carretera, feia un sol de justícia i jo no portava gorra...
(Només cal una mica d'imaginació)

El Santuari de Pinós, al cor de Catalunya, (Solsonés-Bages))ja fa temps vaig fer-ne un post força complert.

Les dues germanes seient sobre un tronc , amb la fantàstica vist dels Pirineus , al fons.
I aquí tenim el llogarret de Lloberola (Solsonès), fet a mida per enamorar les càmeres fotogràfiques dels "caçadors" de paisatges de natura.

Des de totes bandes tenies la garantia de fer una foto bonica.


Fins i tot el cel era preciós, amb aquest sol de claror somorta de cap el tard, que té un aire màgic...

Al post , "des del bressol" hi ha el final d'aquesta passejada( al Bages)

M. Roser. Algué Vendrells.

dimecres, 18 d’octubre de 2017


Apel·les Mestres, és un dels meus poetes preferits, avui dono la benvinguda a una  tardor  plujosa, amb un dels seus poemes!

NOTA DE TARDOR



Històries del vi, Jordi Bru 

Per la vinya vermada i solitària
     passava aquest matí:
recargolant-se els pàmpols d'or i grana
     deien quelcom de trist.
Dels serments arrugats, caiguts en terra,
     ne penjava un gotim;
de cap a cap de vinya, ni una abella,
     ni una cançó d'estiu!
De sobte una oreneta endarrerida,
     desterrada del niu,
ha passat a frec d'ala per la vinya,
     ha xisclat... i ha fugit.

Apel·les Mestres


Natura (Sant Quirze de Valles)

M. Roser Algué Vendrells
                     
       

divendres, 29 de setembre de 2017

 DES  DEL  BRESSOL !!! 

Aquest post no havia de sortir avui, però he pensat que per les fotos, calia...
A la tornada de les minivacances de tres dies, vam fer un tomb pel lloc on vaig néixer , Valls de Torruella, una colònia tèxtil  a la vora del riu Cardener, que ara pertany al municipi de Navàs.

El riu Cardener a la sortida de la colònia. A la seva riba hi havia molts horts, ara també n'hi ha.
Aquesta va ser la meva primera escola. A la dreta de l'esglèsia hi havia el col·legi de monges on anàvem les nenes i a l'esquerra, al primer pis i vivía el mossèn i la planta baixa  era el col·legi dels nens, que aleshores el meu pare n'era el mestre!

Aquí, a sota les arcades, hi podeu veure la porta d'entrada del col·legi i al costat la finestra de la classe de les més petites.
Al segon balcó de la dreta hi vaig nèixer jo, bé al balcó no, he, he, al pis que li correspon. Al cap d'un temps, quan va quedar lliure, vam baixar a viure al primer pis de la dreta.

I aqui podeu veure el motiu del canvi de pis. El de dalt tenia dues habitacions que donaven al cel obert i el de baix era tot exterior i des d'aquestes habitacions encarades a ponen, veiem unes postes de sol fantàstiques... M'ha agradat molt veure que tant en un pis com a l'altre, la llavor de la independència, al cap de tants anys, ha fet una bona florida!!! Els pisos són ben iguals, només els han pintat això sí, i  per la part del darrera les eixides abans obertes, ara es poden tancar a voluntat, amb una persiana moderna.

Aquí, que abans era un cinema, vaig veure per primera vegada una pel·lícula. Es deia, "Àngeles perdidos" Ara hi ha un teatre i un restaurant, que és on vam dinar. La façana és la mateixa, només l'han pintada.

 Algunes persones ens van reconèixer, sense donar cap pista, i em va fer molta il·lusió, perquè jo sóc pastada al pare i ells havien estat alumnes seus!!!

M. Roser Algué Vendrells.

dilluns, 18 de setembre de 2017

dijous, 14 de setembre de 2017

CAÑÓN DE AÑISCLO

Aquí us deixo una altre de les meves aventures al Pirineu Aragonès...
Jo vaig fer moltes fotos, però com que aleshores s'havien de fer amb carret, les tinc guardades en albums i era tot un enrenou posar-les aquí. Les dues primeres són del meu amic, Sergi Boixader i les altres les he trobades a Internet.

Vall d'Añisclo.

Cascada de la Cueva.
Aquesta excursió també es  del mateix estiu que la que us vaig explicar abans de les vacances del blog...
El Cañón d'Añisclo, és un lloc espectacular en una de les moltes valls del Pirineu. Hi ha un pont que el travessa i si un té vertigen, que no és el meu cas, val més no mirar avall perquè impressiona i sembla que l'aigua et cridi!
Si pot arribar en cotxe  fins ben a prop, però em vaig estimar més caminar una estona fins el pont, on vaig estar atmirant la natura en estat salvatge. Cap el migdia vaig pensar que havia de buscar un lloc per dinar, ja que volia visitar uns quants poblets de la Vall.

Cañón de Añisclo.

Cañón de Añisclo.

Cañón d' Añisclo.

Agafo el cotxe per enfilar-me per una carretera de terra i recordo que feia una calor de mil dimonis i per aquella vessant de la muntanya no hi havia ni un arbre que fes una mica d'ombre caritativa i jo no portava aigua...
Vaig seguir uns quants poblets i de restaurants res de res o sigui que ni fer un mos, ni veure aigua i vaig decidir tornar cap a algun poble més gran. Mentre, la Roser mig marejada, però encara amb esma per visitar els poblets abandonats. Concretament, a l'arribar a un d'ells, ja no podia més i no es veia ni una ànima ni de quatre rodes ni de dues cames. Vaig començar a perdre el món de vista, però no em vaig espantar,  tan a prop del cel, no era pas un mal lloc per quedar-s'hi.  De cop i volta sento un cotxe, una família que també feia turisme...Recordo que ells com que anaven amb nens,( que em miraven ben astorats) portaven aigua i em van ben refrescar i de mica en mica em vaig anar refent. Em van dir si em veia amb cor de conduir (havia de fer 40 km) i vaig dir que sí. Jo anava al devant a poc a poc i ells em seguien, fins que vam arribar a un poble. Aleshores jo els vaig agrair l'ajuda i cap a buscar una farmàcia. El senyor que atenia em va dir que havia tingut un cop de calor, i que begués molta aigua. I després de reposar una estona, torno a agafar el cotxe i cap a Ainsa, que no tenia ganes que se'm fes fosc pel camí!!!
Perquè veieu que les meves aventures encara que focin, de vegades, una mica desventurades, sempre acabaven bé. Ah i l'endamà tenia hora per anar a muntar a cavall i sí que i vaig anar i no vaig caure... Vam seguir un caminet planer a la vora d'un rierol!


Ermita de Sant Urbez.
Ermita de Sant Urbez.
Església de Sercué.

Aquestes són algunes ermites que vaig trobar pel camí...He de dir que de tot s'apren perquè des d'aquell dia sempre he portat una muda ( amb tovallola inclosa)i aigua, al cotxe!!!

M. Roser Algué Vendrells.

dijous, 29 de juny de 2017

Bon estiu a tothom

El meu blog ja em demana vacances , així que li faré cas... I als que aneu a triscar per les muntanyes, espero que no us passi  res de semblant al què em va passar a mi, per si de cas, aneu amb molt de compte!!! Jo aniré fent-vos visites com sempre i faré de guardiana del blog...
DE NASSOS AL FANGUEIG!

Avui us explicaré una aventura que em va passar en una de les meves escapades, que si hi penso, ara que  ja ha passat molt de temps, va tenir la seva gràcia...Però al seu moment us puc ben dir que no me'n va fer gents ni mica.
Era un estiu molt calorós ( em sembla que l'any dels focs de la Catalunya Central) me'n vaig anar una setmaneta a fer turisma rural a un poblet molt petit , proper a la coneguda vila medieval  d 'Ainsa ( a la comarca de Sobrarbe)que l'any 1965 ve ser proclamada "Monumento històrico artístico"  per la seva bellesa.

Vista general,d'Aínsa.
Recordo una gran Col·legiata, un castell amb un patí molt gran i una plaça Major enorme, realment un poblet petit però meravellós.
Plaça Major d'Aínsa.
El poblet de quatre cases on jo estava, era dalt d'una muntanya i es deia Sieste.
Sieste

Des de la casa on feia estada  vaig recorre algunes de les moltes aquelles valls pirinenques.
Un dia em vaig endinsar per una propera a la Vall d'Ordesa, de la qual no recordo el nom, perquè en vaig seguir més d'una i ja fa molt de temps; podia ser, Broto, Bujaruelo, Pineta, Bielsa...N'hi ha tantes al Pirineu! Se que era més aviat petita.
 La qüestió és que vaig anar per un camí ( a peu), que seguia el curs d'un petit riu, i que s'enfilava fins a una gran explanada des d' on s'arribava a un bonic salt d'aigua, però jo no hi vaig arribar, perquè anava molt justa de temps.

Quan em va semblar que havia de girar cua, per l'hora, vaig anar baixant tranquil·lament, fins arribar a la riba del riu. Com sabeu, normalment entre el riu i el camí, hi ha una part de fangueig...Barreja d'herbes , terra i aigua. Vaig tenir la brillant idea de deixar el camí, perquè em va semblar que a l'haver-hi herba, no seria tant cansat... Anava caminant, xino, xano, quan per no ficar-me en un toll una mica gros, vaig posar el peu sobre un tronc que feia de passera, amb tant mala sort que, a l 'estar moll, vaig relliscar i ja veieu a la Roser no de nassos, sinó tota sencera dins del fangueig. Em vaig aixecar i per sort no m'havia fet mal, però anava negre de dalt a baix, tota empastifada d'aquell fang  que a més feia una mala olor,  que feia venir basques...
A l' aixecar-me i veurem amb aquella fila , em vaig quedar com petrificada, sense saber què fer ; a sobre la gent que passava pel camí em preguntava que m'havia passat, si m'havia fet mal i jo m'hauria amagat en un forat...Però és clar que alguna cosa havia de fer. Vaig mirar al meu voltant i no em veia amb cor de rentar-me amb l'aigua d'aquell riu que baixava gelada. però és clar, tampoc podia anar d'aquella manera tan galdosa...
Per sort, allà una mica més avall, vaig veure un petit refugi i com que tenia el cotxe a prop i portava uns pantalons curts i una samarreta...I ja em veieu preguntant al refugi si tenien una dutxa d'aigua calenta, doncs sí, que en tenien. Vaig veure el cel obert i segur que feia cara de pena, perquè de seguida em van fer passar...
Fins i tot em van deixar una tovallola per eixugar-me, (jo no en duia al cotxe, ara sí) però no us ho perdeu, jo sóc molt maniàtica i la tovallola anava sola cap a la rentadora, però us asseguro que en aquell moment ni manies ni res, els ho vaig a agrair amb tota l'ànima,  sort de la roba de recanvi del cotxe, que la portava de casualitat. Quan vaig arribar a la casa on feia estada, em van rentar la roba enfangada i eixuta i tot, encara feia aquella pestilència d'aigua estancada. I aquí no s'acaben les "aventures" d'unes caloroses vacances, segur que en algun altre post, us en faré cinc cèntims més...

Una de les moltes valls del Pirineu...
M. Roser Alguè Vendrells

diumenge, 18 de juny de 2017

Esplugues ha florit!

No fa molts anys que els "espluguins" posem flors al carrer, però darrerament per les festes de primavera, hi ha aquest bell espectacle, sense pretensions, però que alegra als vianants que hi van a fer un tomb. Al costat d'alguns ornaments florals hi podem llegir un poema, en aquest cas, un de la Joana Raspall, que parla de papallones i de flors...

Belles paraules
enfilades als pètals:
les flors somriuen.


 Belles ombrel·les
aixopluguen paraules.
Niu de poemes.


Sobre les lloses
tonalitats rosades;
ben arraulides.

M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 4 de juny de 2017

DITES, REFRANYS, FRASES FETES...

Demano excuses a les persones que em segueixen en un altre idioma, perquè  els refranys no solen tenir gairebé mai, una traducció literal...

A mi sempre m'han agrada't les dites, els refranys, les frases fetes...Segurament perquè són un llegat lingüístic important, dels nostres avantpassats. Penso que és una pena que els tinguem una mica arraconats i que pels infants siguin gairebé uns desconeguts. Per això vaig fer aquest escrit, fent servir aquests tipus d'expressions, per la classe de sisè. Crec que els va agradar, perquè és com un joc, desxifrar els seus significats...( no sé si tots són correctes)

 QUI DIA PASSA ANY EMPENY

Quan sona el despertador, salto del llit lleuger com una daina i com que sóc més eixerit que un pèsol, de seguida em trec la són de les orelles. Em rento com els gats i faig un mos per treure el ventre de pena.
Agafo la motxilla que pesa com un ruc mort; però ja se sap, carga que plau no pesa, i més content que un gínjol, enfilo carrer enllà, camí de l'escola.
I, és clar, com que m'agrada fer safareig, fico cullerada en totes les converses dels grupets que trobo pel camí i arribo a l'escola, a tres quarts de quinze.
Malgrat tot, la mestra amb mira amb bons ulls i jo m'assec al meu lloc al costat d'un company que em fa pam i pipa i no em diu ni ase ni bèstia. Però jo em faig l'orni, me'l miro de cua d'ull i veig que riu per sota el nas.
De seguida posem fil a l'agulla i comencem la nostra tasca. De mica en mica es comença a trencar el silenci, fins que hi ha tant de guirigall, que la classe sembla el mercat de Calaf.
A la mestra li comença a pujar la mosca al nas...Aleshores ens fa posar palla a l'esquella, perquè diu que té el cap com un timbal! Quan sortim al pati, jo vaig corrent com un llamp i com que el sol que entra per les finestres m'enlluerna,  no veig un bou a quatre passes i em fumo de lloros. Els companys es pixen de riure i jo m'aixeco traient foc pels queixals, vermell com un tomàquet, però sa i estalvi.
Quan arriba l'hora de dinar, com que tinc una gana de llop, em menjaria un bou amb esquelles. Com que no sóc gens llepafils i m'agrada tot, acabo de menjar en un tres i no res.
Després de l'escola vaig al parc a estirar les cames. Diuen que faig cara de no haver trencat mai cap plat ni cap olla i de vegades me n'aprofito per fer la guitza als companys. Penso que sóc dels que tiren la pedra i amaguen la mà.
De cop i volta algú s'adona dels meus tripijocs i em quedo més sol que la una . Com que m'avorreixo, toco el dos, cap a casa. Hi arribo suat i moll com un pollet. La mare no vol que vagi sempre corrent, perquè diu que només tinc la pell i l'os Tot i que menjo per quatre, es veu que sóc un sac de mal profit.
Com que s'acosta l'hora de tancar els ànecs, l'àvia fa el sopar i de la cuina bé una flaire que fa venir ganes de sucar pa amb l'olor i se'm fa la boca aigua.
Normalment quan me'n vaig al llit, de seguida agafo el son i dormo tota la nit com un tronc. Però avui el cap em barrina, intentant treure l'entrellat d'un petit galimaties...
Penso que la gent és ben estranya; un dia em diuen que parlo com un llibre sense fulls i que de coses en ser un niu i un altre dia m'etziben que no he vist el món per un forat!
Tanco els ulls i penso que no cal posar-se pedres al fetge i que tal dia farà un any.

M. Roser Algué Vendrells.

(Aquest post el vaig penjar el 2009 i ara l'he tornat a recuperar...) 


dissabte, 27 de maig de 2017

CAPVESPRE

Punta Nati (?)

El sol ja se'n va,
el cel es ple de colors
i el mar li fa de mirall.

Fotografies Meteorologia  (cliqueu per veure el blog d'origen)

M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 13 de maig de 2017

AVENTURA BLOCAIRE
Felicitant els deu anys del blog de la Carme

Us explicaré les peripècies que vaig passar, per arribar a una trobada blocaire a Corró de Munt, a la masia de la Núria de Miramelsmots.  Feia algun temps que no havia agafat el cotxe, degut als meus primers problemes visuals, però tot i així em feia il·lusió anar-hi i em vaig arriscar.
Com que la trobada era a les nou de la nit, la meva opció va ser marxar ben d’hora de casa, a la tarda  i després quedar-me a dormir a un hostal del poble.  Vaig arribar-hi força cansada més o menys a les sis i vaig decidir anar a investigar on era la casa abans d’anar a descansar una estona. Mentre hi anava, com que la masia era una mica lluny del poble, em fixava en les coses que més tard em podrien orientar.
El què no havia previst és que quan hi vaig anar al vespre, se’m fes fosc pel camí i de totes les coses en les quals m’havia fixat, ara no se’n veía ni una i a més no hi havia ningú per poder preguntar. O sigui que em vaig trobar sola al mig d’un bosc fosc i negre com una gola de llop,( jo escoltava per si en sentia algun, he, he). Vaig parar el cotxe sense saber per on tirar. Per sort al cap d’un a estona, en va passar un  que recollia les escombraries de les masies. Salvada! Vaig pensar. El senyor em va dir;- “Ja anava bé ja, és aquí mateix”. Bé, quan la gent de pagès diu  aquí mateix, no us en fieu massa, que jo he viscut molt de temps en pobles petits…Finalment vaig trobar la casa i em sembla que algú més també s’havia perdut.
I havia una bona colla de blocaires, alguns coneguts i d’altres que vaig coneixer aquell vespre. Vam fer petar la xerrada una estona en una preciosa terrassa, contemplant la vall nocturna amb els llums dels poblets allà lluny; alguns  van llegir poemes i després vam fer una mica de piscolabis. Va ser un vespre molt agradable.
Però aquí no s’acaba tot, perquè calia tornar al poble a dormir i com era d’esperar , em vaig tornar a perdre, fins que al primer semàfor que hi havia  vaig donar un ensurt a una senyora que estava esperant que es poses verd.( el semàfor) Imagineu-vos , les dotze de la nit,  esteu  parlant pel mòbil i algú  us pica als vidres... Encara recordo el bot que va fer….
Doncs ja ho veieu tota una aventura, però jo m’ho vaig passar bé, per arrodonir-la només em va caldre sentir algun udol enmig de la foscor!!!

Felicitats per aquesta Col·lecció de moments Carme. Que vagi augmentant i que jo ho pugui veure.

Entrada a un bosc de Corró d'Amunt. (Internet)

M: Roser Algué Vendrells.

dimecres, 3 de maig de 2017


   MATINADA

Sortida de sol a la Pobla de Lillet.

El sol desperta la terra.
La terra li diu:- bon dia!
Amb paraules de colors.

Sortida de sol al Pirineu.

M. Roser Algué Vendrells.