Subscribe:

dissabte, 29 d’octubre del 2011


Aquests dies, a alguns  posts, he trobat  comentaris de persones  que parlen de sentir-se soles, potser perquè aquestes dates ho fan més evident.  Aquí us deixo una petita reflexió sobre aquest estat d'ànim.


  REFLEXIÓ  SOBRE  LA  SOLITUD














Solitud, una paraula que sovint espanta i que a molta gent li provoca una sensació de buidor...Segurament perquè no n'han copsat mai els seus avantatges.


Bé, jo opino que aquesta paraula amaga tota una filosofia, ja que pots sentir-te molt sol rodejat de persones, o ben al contrari, molt acompanyat sense ningú a prop teu. Per a mi, en moltes ocasions, és una autèntica necessitat. Penso que l'important és tenir una vida interior plena i sentir-se bé amb un mateix. Aleshores pots evadir-te fàcilment de la realitat i viure en el teu propi mont, sense que l'aïllament et faci mal. És clar que no és igual la solitud escollida lliurement, que quan t'hi veus abocat sense saber com afrontar-la.


Doncs bé, jo crec que, de vegades, uns moments de solitud poden ser extraordinàriament alliberadors, sobretot perquè vivim en un món que sovint ens aclapara i on no hi tenen cabuda ni la reflexió, que ens permet conèixer els altres, ni la introspecció amb la qual ens enfrontem al nostre jo interior.
M. Roser Algué Vendrells
Esguard sense esguards
llibertad dels ulls,
solitud dels mots
com un gris capvespre
amb núvols de llibertat.
Jordi Dorca

dissabte, 22 d’octubre del 2011

COPS  AMAGATS...
Com que aquest any no he pogut anar de vacances, m'he mirat els àlbums de fotos de records  o moments especials i m'ha vingut a la memòria, que un dia que vaig posar al blog alguna cosa que havia fet, potser fora del que s'esperava de mi, una companya em va dir que tenia cops amagats. No sé perquè, sembla que faig cara de no ser ni cuca ni moixó i quan explicava a la feina  algunes activitats que havia fet, els companys se'm miraven com volent dir : no m'ho hagués imagina't mai !!! I com que he trobat algunes fotos d'aquestes "gestes inesperades" , us les poso aquí a veure si penseu igual...

Anar a cavall dóna una sensació diferent que caminar,veus el paisatge des d'una altra alçària, però des que has de portar casc ja no m'agrada, perquè pesa i no t'hi trobes a gust ( i això que un dia vaig caure i com que no m'he l'havia posat, em va quedar la cara com un mapa). Només feia passejades d'una horeta no us penseu...

L'ultralleuger ja és una altra història, he anat en diferents tipus i és una passada, perquè ho veus tot a vista d'ocell i fins i tot te'l deixen pilotar una mica i pots anar a diferents alçàries. Però vas poc protegit i si cau l'aparell...En aquest ultralleuger anàvem el pilot davant i jo al darrera com aquells avions antics i en el que em deixaven pilotar, anàvem un al costat de l'altre.


El salt amb paracaigudes és una descàrrega d'adrenalina bestial.
us he de dir per això que quan et fan firmar un paper abans de pujar a l'avioneta, on et fas responsable del que pugui passar, et venen ganes de donar mitja volta. De fet hi ha gent que quan és a punt de saltar , es far enrere. Vam pujar fins a 3000 metres i primer baixes en caiguda lliure i el vent és tan fort, que sembla que t'hagis d'ofegar, fins que el monitor obre el paracaigudes gran als 1000 metres i surts disparat amunt. Aleshores mareja una mica. però el primer tros no. El mini-paracaigudes que veieu , és per no baixar tant de pressa amb el pes de les dues persones...de fet és tan rapit que voldries que durés més...Mentre baixes hi ha un paracaigudista que et va filmant. Va bé perquè així en pots donar fe, si algú no s'ho creu. El problema és que a més dels calerons que costa , depens de la meteorologia. Pot ser que facis el viatge en cotxe fins al lloc i a l'hora de pujar a l'avioneta et diguin que degut al temps no pots saltar... Un altre dia  descobriré més aventures...I penseu que no fa gaire temps de tot això,  ja tenia una edat i de petita em marejava a totes les atraccions de fira( i de gran també)...A veure si us animeu!!!
M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 15 d’octubre del 2011

EL PI DE COLLSEROLA

En un indret al bell mig de la serra,
ple d'argelagues i matolls florits,
s'alça un sol pi, dominant la carena
i penso que és allà només per mi.

Quan la calor m'enrojola la galta
la seva ombra em serveix de recer;
embadalida contemplo el paisatge...
Tanta bellesa em fa sentir més bé.

I quan, distreta, alço la mirada
veig que allà , al lluny, al punt de l'horitzó,
sembla que el mar s'empolvori la cara,
perquè el bell cel pugui fer-li un petó.

Aquesta pau sovint em reconforta
i sento alguna cosa molt endins,
que em fa pensar que hi haurà poesia,
mentre hi hagi l'ombra d'aquests pins...

M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 8 d’octubre del 2011

OLLA  BARREJADA

He posat aquest títol , perquè hi ha varies coses...



Primer de tot dues fotos de la presentació del llibre de la Marta Pérez Sierra,  Dones d'heura.
1-La  contralt,  s'està concentrant  per regalar-nos unes boniques melodies.
2- La foto de família bloguera. Ja sé que la va posar la Carme primer que jo ( ella és arribar i moldre), però m'ha fet il·lusió...
Faig les presentacions.
Començant per l'esquerra: 
*l'Enric (el marit de la Carme),  
*la Sandra de "Papallones en la llum", 
*la Pilar de "A encesa de llum",
*la Carme de "Col·lecció de moments", 
*la M. Roser de "Petiteses" (o sigui, jo), 
*el cavaller de "l'Onatge", 
*la Galionar de "L'espai de  Galionar".
Volia posar la foto més gran però no he pogut...Però només cal que cliqueu a sobre, és que fem més patxoca!!!

ACLARIMENT

Veureu que de vegades poso poemes una miqueta llargs, són d'un poemari (Petiteses) d'una època especialment nostàlgica...fins i tot canvio coses , sinó m'agrada com les vaig expressar. En canvi ara els faig curtets , perquè em ve més de gust...

UNA  RECOMANACIÓ

Al blog, em relaciono amb una amiga argentina que fa poemes per infants i a mi m'encanten , perquè  són molt tendres i domina molt bé la rima. Em va demanar si  volia donar a conèixer la seva obra i com que a mi m'agrada el que fa, ho he volgut compartir amb vosaltres.

Sombrerito de viento, un CD al sur del sur, es un audiolibro con poesía para niños de la autora argentina Mónica Gudiño, quien se ha caracterizado además por poner voz a su poesía a través de videopoemas realizados por ella misma y por establecer colaboraciones con creadores a lo largo y ancho del territorio hispanohablante a través de la red. En esta ocasión acompañan a Mónica las voces de María José Viedma (España) y María García Esperón (México) en un encuentro de entonaciones en un espacio único: la textura lúdica y fresca de esta joven de Córdoba que viene alumbrando el mundo de la poesía para niños en castellano con la luna azucarada de su lenguaje poético. (MGE)
M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 1 d’octubre del 2011

UNA MÀ AMIGA...

Un regal preciós de l'Antón. Jo li dóno estrelles.

ESQUITX -2

  
Dóna'm la mà
te l'ompliré d'estrelles;
La lluna riu.

M. Roser ALgué Vendrells