EL PI DE COLLSEROLA
En un indret al bell mig de la serra,
ple d'argelagues i matolls florits,
s'alça un sol pi, dominant la carena
i penso que és allà només per mi.
Quan la calor m'enrojola la galta
la seva ombra em serveix de recer;
embadalida contemplo el paisatge...
Tanta bellesa em fa sentir més bé.
I quan, distreta, alço la mirada
veig que allà , al lluny, al punt de l'horitzó,
sembla que el mar s'empolvori la cara,
perquè el bell cel pugui fer-li un petó.
Aquesta pau sovint em reconforta
i sento alguna cosa molt endins,
que em fa pensar que hi haurà poesia,
mentre hi hagi l'ombra d'aquests pins...
M. Roser Algué Vendrells
Caram Roser! A primera vista he pensat que havies transcrit algun poema d'alguns dels nostres clàssics que figuren en alguna de les antologies que parlen de la bellesa de la nostra terra... però després ja me n'he adonat que és teu... L'imprimiré i el posaré al costat d'aquests altres que hi fan joc (no hi són tots, però es una petita mostra)
ResponElimina. Costa i Llobera: El pi de Formentor
. Teodor Llorente: Vora el barranc dels Algadins
. Marià Manent: Altafulla
. Sagarra: Girona a la tardor
. Maragall: La fageda d'en Jordà
. Pons i Gallarza: Els tarongers de Sóller
. M. Roser Alguer: El Pi de Collserola.
Hi he anat força a Collserola i em fa molta gràcia que la gent a qui agrada el bosc i viu a Barcelona faci llargues cues amb el cotxe per anar a gaudir de la natura kilòmetres enllà. Esclar que és una bona cosa conèixer llocs, però de vegades per anar a passejar entre arbres i falgueres no cal anar a fer de pixapins, només hem de deixar enrere la ciutat tot caminant cap amunt que fa pujada...
Petons amorosits amb ginesta!
Apa Pili, no em prenguis la cabellera... Aquest és del poemari i sembla que els poemes rimats no costen tant. La veritat és que si que hi ha un pi( que no és aquest), a Collcerola, on m'asseia sovint a contemplar el paisatge i al seu recer, sembla que hi fluïa la inspiració, perquè a la llunyania també veia el mar. Era una visió de cel, mar i muntanya (això sona a plat saborós), molt relaxant. i tens raó, Colcerola és a quatre passes, no es necessari fer gaires km per respirar natura.
ResponEliminaFa tres hores que intento treure aquest espai que sobre i no hi ha manera, demà trucaré al vailet que m'ajuda, a veure si ho pot arreglar.
Petons per a tu també i bon diumenge.
Per uns instants fins i tot he vist el teu pi i m'he assegut a la seua ombra per a gaudir de la teua poesia.
ResponEliminaENHORABONA, MAGNÍFIC POEMA
Hola Joana, pensa que durant força temps, cada diumenge al matí, anava a fer una petita caminada i sempre descansava sota el mateix pi des d'on
ResponEliminapodia contemplar el paisatge amb pau i tranquil·litat...
Gràcies i bona tarda de diumenge,
M. Roser
Una bona ombra de pi,
ResponEliminai un bon recer de poesia.
Aquest diumenge és per agafar força.
M. Roser, tots tenim records a l’ombra del nostre arbre preferit. No hi millor recer que asseure’s sota la seva protecció o senzillament tocar l’escorça que tantes coses ens vol dir. Bell poema.
ResponEliminaUna abraçada, des de les meves ales de paraules.
Si sabem escollir el pi adient, segur que ens donarà bona ombra i amb una bona ombra podrem fer bona poesia...
ResponEliminaEl secret està en saber triar bé!!
Bona tarda de diumenge,
M. Roser
A mi , de petita, m'agradava molt enfilar-me als arbres, trobo que dalt de les seves branques em sentia feliç i lliure, ara si l'arbre fos de branques ben escalonades penso que m'hi veuria amb cor, encara que potser t'hauria de manllevar les ales, Papallona...
ResponEliminaUna abraçada també per a tu, una tarda de diumenge que ja comença a fosquejar.
M. Roser
Probablement la cerca del seu recer li evita la soledat.
ResponEliminaM. Roser, és bonic haver estat amiga d'un arbre, d'un pi en aquest cas. A mi m'agrada abraçar-me ben fort a la soca, és una manera de sentir la força de la saba en la pròpia pell i les bones vibracions de la natura. Això sí, cal vigilar que no estigui ple de formigues!
ResponEliminaUna abraçada!
Ostres, la veritat és que a mi m’ha passat com a la Violant. Molt bon poema.
ResponEliminaTots tenim –o hauríem de tenir- un arbre o un espai que ens acarona i ens dóna l’ombra que necessitem.
Poesia a l'ombra del pi i
ResponEliminael millor de tot és que, efectivament, el pi és allà només per a tu
bona setmana tardorenca
Un árbol emblemático,
ResponEliminala imagen inspira tu bonito poema.
un abrazo.
Pilar has canviat la foto i em pensava que tenia una visitant nova...
ResponEliminaInteressant el teu punt de vista, però a mi la soledat sempre m'ha atret(estic preparant un post per parlar-ne)...
Petons,
M. Roser
Saps Galionar, jo com que vinc del terròs, tinc una especial atracció per la natura i els arbres en són tot un emblema...
ResponEliminaDiuen que quan tenia cinc any, em vaig enfilar a un arbre(una nena molt precoç) i a l'hora de baixar, se'm va enganxar el vestit en una branca i n'hi vaig deixar un tros. Em van dir que la mare em renyaria i jo vaig contestar tota decidida: que volíeu que em quedés a dormir dalt de l'arbre? L'amor pels arbres em ve de lluny.I si havia formigues...una espolsada!!!
Petons,
M. Roser
Gràcies Quadern de mots, de vegades va bé que algú t'ensaboni una mica...És per allò de l'autoestima...
ResponEliminaI si, quan ens cal, ens hem d'aferrar a alguna cosa que ens doni
conhort...
Petons,
M. Roser
Si Gregori, quan seia a la seva ombra , era ben bé meu, perquè ningú venia a disputarme'l...potser algun abellot o alguna sargantana, però sempre ens posàvem d'acord per compartir-lo!!!
ResponEliminaEspero que sigui una setmana de tardor autèntica i que sigui bona també per a tu.
M. Roser
Tienes razón Ricardo, y es que la naturaleza siempre nos ayuda cuando se trata de buscar inspiración, para regalar a los demás un poco de poesía...
ResponEliminaUn abrazo también para ti.
M. Roser
Jo sóc un enamorat dels arbres, del bosc, de la meva terra. i també de la bona poesia, com aquesta que has escrit.
ResponEliminaLos pinos... de pequeña acompañaron mi infancia tres pinos y dos palmas, yo solia decir que los pinos eran los caballeros custodiando el jardin y las enormes palmas eran las elegantes damas,hoy un sendero de pinos cuida la tumba de mi hija ellos siguen presentes en mi vida.
ResponEliminame a encantado visitarte y disfrutar la lectura, besitos querida amiga.
Pep en això coincidim , jo també estic enamorada de totes aquestes coses, potser perquè els meus pares eren de pagès i em van ensenyar a estimar i respectar la natura...
ResponEliminaGràcies per això de bona poesia ???
M. Roser
Amiga Atlántida gracias por tus demostraciones de amistad... Yo pienso que muchas personas tienen algún árbol emblemático, que por alguna circunstancia, les trae recuerdos... como los que acompañan a tu niña Erika.
ResponEliminaMe encantó comunicarme contigo por el chat, cruzando los mares...
Un beso grande.
M. Roser
una sombra de pino revestido con la belleza de tus letras dulce poetisa, infinitas gracias por hacernos participes de tan magna belleza, muchos besinos de esta amiga admiradora .
ResponEliminaHas visto amiga Ozna? la naturaleza me agradece que la quiera i la respete, por esto me regala un árbol para que me cobije, mientras espero que me visite la inspiración.
ResponEliminaUn besin.
M. Roser
Arribo aquí de casualitat, a través del bloc de la Violant i em trobo amb aquest regal per al bon gust, un poema preciós
ResponEliminaPels que en sabeu de fer-la, la poesia estarà on esteu vosaltres, ja que tot us inspira!!
ResponEliminaEnhorabona per aquest do!!
Està escrita amb tant sentiment que m'ha arribat aquesta sensació de benestar aquí sota aquest pi!!
Una abraçada.
Moltes gràcies Carina per la teva visita i a la Violant per fer de pont.
ResponEliminaI moltes gràcies per les teves paraules una fa el que pot i si agrada, fantàstic. Al vespre passaré a veure't...
Petons,
M. Roser
Gràcies Montse, jo sempre dic que la poesia és una actitud davant la vida, si després una s'atreveix amb algun poema , doncs millor que millor. Durant un temps, les muses
ResponEliminam' esperaven al peu del pi...
Una abraçada també per a tu,
M. Roser
Quina poesia més bonica. I m'has fet pensar que és veritat el que dius, quant ets sota un pi, sembla que sigui teu. Jo que hi estic molts cops, em sento propietària de l'indret, el camp, el pi, l'olor a farigola i herba, el blau del cel... aquí, on sóc ara, el mar queda molt lluny.
ResponEliminaQue bonic! Sembla estrany quins punts de referència necessitem trobar per trobar-nos...
ResponEliminaUn petó Roser i molt bon cap de setmana!
Hola Imma, quant de temps sense saber per on paraves, segur que perduda en alguns d'aquests paisatges meravellosos que sols visitar...Tu ja ho saps per experiència , si la tractes bé , la natura és agraïda i et dóna moltes satisfaccions...
ResponEliminaFes una respirada fonda i enviem totes aquestes olors boscanes.
Una abraçada,
M. Roser
Judit, esta molt bé això dels punts de ferència per trobar-nos... hi podria afegir el mar, que també ajuda a somniar i ens dona la calma que necessitem per fer una bona introspecció i saber qui som...
ResponEliminaUn petó des de l'ombra del meu pi, el ventijol te'l farà arribar.
M. Roser
que tengas un bonito fin de semana.
ResponEliminaque disfrutes guapa.
un abrazo.
Gràcias por tu amabilidad Ricardo, y por el piropo...
ResponEliminaFeliz domingo para ti.
Besos,
M. Roser