Subscribe:

dijous, 28 de maig de 2020

VALL  DE  BOÍ

Com ja sabeu, a mi m'agrada molt la prosa poètica i aquests dies llegint la revista Descobrir, que era com un monogràfic de la Vall de Boí hi vaig trobar un article,( es diu "Una reserva de resistència")  que ja m'hagués agradat escriure'l jo.

És d'una noia nascuda a Barcelona, però que fa molts anys que viu a la Vall. Es diu Núria Castells, és periodista i a més a LLest, on viu, té al seu càrrec un forn de pa artesanal (antic negoci familiar). Si algun dia hi passeu, com que aquest any toca fer turisme d'interior, podeu anar-hi a fer un tast d'un pa que, ben segur, trobareu boníssim. Com que l'article és una mica llarg, n'he triat un fragment. 



"Des que hi visc , ja fa 25 anys,tot ha canviat, la vall i la meva vida. El medi imprimeix caràcter, diuen, per bé i per mal. L'aïllament cobejat és també un llast en l'esdevenidor de les coses més íntimes i quotidianes. La solitud que et regala aquest entorn porta el verí de la duresa, però el pas del temps aquí té estacions , cels, aigües, verds, daurats, blancs, marrons, grisos i negres, infinits sons i aromes, sols preuats i excepcionals sota zero.
L’ olor del bestiar, el so de les esquelles, el repic de les campanes, el cant del gall, la veu del riu, les tronades, la caiguda silenciosa de la neu, la crepitació del foc, les flors ignotes i la tremolor de les fulles dels arbres, meravelles que la invasió de cotxes i humans, no eclipsen. La rutina sempre a mercè dels elements de la naturalesa.
A les esglèsies romàniques, al Parc Nacional d'Aigües Tortes, a l'Estany de Sant Maurici, on he passat estones de plaer i feinai als pobles on he deixat històries, amors i dols, experiències i memoria, hi guardo les ganes de preservar tota aquesta bellesa. Són llocs que sento meus gràcies als gossos, la serenitat prestada dels gats, , l'alegria apresa dels moixons,i la pau manllevada de les vaques, ovelles i eugues, el respcte adquirit de les besties salvatges i la passió per tot el què està viu i m'envolta"...

Moltes gràcies a la Núria per deixar-me compartir el seu article. I l'he volgut acompanyar amb una foto que reflectís la bellesa del paisatge de la Vall, feta pel fotògraf Oscar Redbag gràcies a ell també. Trobo que així m'ha quedat un post ben rodó!!!


M. Roser Algué Vendrells.

dilluns, 11 de maig de 2020

Un petit poema perquè els nens i les nenes, ( i els grans) recordin els dies d'estiu que van gaudir de  la platja, perquè aquest any potser els hauran de viure de records!


LES  GAVINES

Quan jugo a la platja

la sorra és daurada;

i un aire fresquet

em talla la cara.

Seguint les barquetes,

volant sobre el mar

hi ha moltes gavines.

M’agrada mirar-les

perquè sé que són...

Les meves amigues¡ 



Les gavines estan molt tranquil·les sense ningú que les molesti!!!

M. Roser Algué Vendrells

divendres, 24 d’abril de 2020

     Compartir sensibilitats.

Aquests dies , regirant calaixos, he trobat aquest petit escrit de prosa poètica que, ja fa anys vam escriure una alumne i jo. A la mainada li fa il·lusió poder compartir sensibilitats, se senten importants... Com que el vaig trobar bonic, estava ben guardat!

Al matí, quan obro la finestra, el sol em dona el bon dia i del jardí, m'arriba l'olor de les flors i de la terra mullada, per la rosada de la nit!!!




M. Roser i alumna...

diumenge, 12 d’abril de 2020

                                La cabana  de  l'avi Pere

6è FIL

(làmina--sostre)

“Quina cabana tan bonica”- pensava en Pere.  Era feta de pedra seca . Ell vivia amb la família,  però cada estiu anava a passar-hi uns dies.
- Avi vull venir... Però era tan xic, el Perico! Esperarien que fos una mica més “escaradet”. L’avi  li explicava com era  i el nen l’anava dibuixant en una làmina, poc a poquet...
Un dia mentre estaven ben arraulits al llit de fusta vella i reciclada , sentiren uns sorollets, així com “xiribit, xiribit...Van mirar  arreu i van veure  en un racó del sostre , un niu d’ocellets que frisaven  per esmorzar ...Sempre que calia arreglar algun estrall, miraven de no tapar el forat dels moixonets.
Quan el nen ja havia acabat el dibuix ...Oh  sorpresa! Era igual que la cabana de veritat, fins i tot amb el niu d’ocellets, que encara que l’avi no li hagués explicat, ell s’ho havia imaginat així. Ai, la imaginació infantil!!!



M. Roser ALgué Vendrells

divendres, 3 d’abril de 2020

Bona pensada.
5è fil

(Fastuc--idiomes)


Com que ara està molt de moda estudiar idiomes, la Susi va pensar que seria un bon futur per a ella, però quin triaria? Ve decidir-se pel xinès, per més difícil que fos.
Solució...A ella li agradaven mot els festucs...
N’ agafà un bon grapat i a cada un va dibuixar-hi un símbol de l’abecedari xinès.
Va començar , no sense esforç, a confegir paraules i cada vegada que ho aconseguia, és premiava menjant-se els festucs que la formaven, per era més difícil del què havia pensat i no en tenia ni per acontentar cap dent...Va enviar l’ idioma xinès a pastar fang i es va anar cruspint tot el grapat de festucs que tenia damunt la taula, però primer va fer-ne un dibuix, com si fos la muralla xinesa...No la va recórrer, se la va menjar. Bon profit!


M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 28 de març de 2020

VEIG  A  L'HORITZÓ
QUE  EL  SOL  ABRAÇA  EL  MAR...
ÉS  L'ESPERANÇA.


Doncs si,m'han operat y ja soc a casa,  l'operació va anar bé, però amb tot aquest enrenou és un pal ,
per aixo he decidit fer unes quantes vacances més, perquè no estic gaire d'humor per buscar la inspiració. Petons a tothom i cuideu-vos molt.



M. Roser Algué Vendrelles

dijous, 12 de març de 2020

Demà serà un altre dia.

El català és una llengua molt rica en expressions, dites, frases fetes...
Cal que entre tots intentem que no es perdi una part tan interessant de la nostra parla.
Aquest any a l'escola aprofitarem totes les oportunitats per recuperar i potenciar
aquest tresor literari, que els nostres avis, fa quatre dies , utilitzaven de manera quotidiana.
Som-hi, posem fil a l'agulla i si no ens en sortim, pensem que fent i desfent es fa l'aprenent i, si més no...Demà serà un altre dia. 
Aquest escrit el vaig fer per animar la mainada, però també pot servir perquè els grans ens animem a enriquir el nostre català...

Us animeu? només que cadascú en posi una , ja en tindríem un bon feix, però podeu posar totes les que us vinguin de gust...

Sinó us poso comentaris durant uns dies, és que faré vacances obligades a un hotel de bates blanques i visturís, per això us deixo feina per fer, he, he... A veure si feu els deures!!! Fins aviat!!!

(Començar una cosa)

M. Roser Algué Vendrells.

diumenge, 23 de febrer de 2020

Sovint estem molt segurs del què tenim, però, de cop i volta, alguna cosa ens desapareix i no sabem ben bé per què...I és clar, ens fa una mica de tristesa!!!

JO TENIA...

Jo tenia un bell jardí,
on hi plantava roses vermelles;
la hivernada me l'ha glaçat...
Sense les roses jo m'he quedat.

Jo tenia un rossinyol,
que em dedicava dolces cantades,
el rossinyol s'ha enamorat...
Sense els seus cants jo m'he quedat.

Jo tenia un príncep blau
quan somniava de matinada;
però de sobte m'he despertat... 
Sense el príncep jo m'he quedat.

Jo tenia una nina de drap
que sempre reia quan la gronxava;
la nina s'ha empolsinat...
Sense els somriures jo m'he quedat.

Jo tenia un bon amic
en el qual sempre confiava;
però quan a prova l'he posat...
Sense l'amic jo m'he quedat.




M. Roser Algué Vendrells.

dissabte, 15 de febrer de 2020

Una icona especial

(Fil número quatre : icona i sabó)
  
La Laia i els seus amics, els Sonors, es van apuntar a un concurs de cant  organitzat per la radio del poble. La Berta seria la solista...Van guanyar i van decidir fer-li un petit present, perquè, havien guanyat gràcies a la seva fantàstica veu. D' això se'n va encarregar la Laia, perquè tenia molta traça a l'hora de fer petites escultures. Però, ai las, se li havia acabat la matèria prima...
Aleshores va recordar que li havien regalat un sabó molt especial que tenia ben guardat. Ara li faria servei. Va fer un bust  d'una noia, que es va convertir en la Icona del grup, fins i tot si assemblava, a la Berta!
No cal dir que va ser molt original, perquè era feta amb un sabó  de llet, civada i mel...Potser a partir d'ara el grup s'hauria de dir, els Sonors, Ecològics!!!


M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 2 de febrer de 2020

El Sergi i el seu Instant Somniat
Siurana, un poble que enamora...
Catalunya està ple de pobles de postal, però n’hi ha un de la província de Tarragona que ens té robat el cor a molts. Damunt d’ una cinglera espectacular, el nucli de Siurana sembla tret d’ una pel·lícula, amb unes vistes que treuen l’ alè, des de dalt dels penya-segats.
Després de diversos anys buscant el moment per anar-hi, finalment aquestes festes de Nadal hem trobat l’ Instant Somiat en què boires, núvols i poble quadraven tal com havíem imaginat. Les boires només hi són presents 2 o 3 dies l’ any, però vam estar de sort de trobar-les al punt just. El dia abans i el dia després ja no hi eren o la boira era massa alta.
A la posta de Sol, finalment, la boira es va difuminar... Tot i que el cel rogent va ser una sorpresa! I a vosaltres, quina foto us agrada més?

A mi m'agraden totes, però potser la del capvespre, és una mica més màgica...

Segons la llegenda, des d'una d'aquestes cingleres, va saltar la reina mora amb el seu cavall, abans no la fessin captiva els cristians...Per això es diu, El Salt de la Reina Mora !!!




  

M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 25 de gener de 2020

La meva Rambla

Fil numero  tres: rambla i editorial

La petita Mercè , sabia que  la rambla era, antigament, un lloc per on hi passava aigua només quan plovia. Ara, solament si passejaven quatre gats. Ella hi solia seure, somniant que, quan fos gran, algú llegiria els seus escrits. Llegir i escriure... Les seves diversions.


Amb el temps, va acabar vivint a Barcelona. Un dia que enyorava  la rambla del poble, va decidir buscar-ne una a la ciutat. Però, ai las, només va trobar un carrer molt ample ple de gent. Va saber que quan Barcelona era un poble petit, aquell lloc era la rambla. La Mercè va quedar molt decebuda.


Però li van cridar l'atenció unes lletres que feien pampallugues, en un racó mig fosc d'un carreró estret. El rètol posava Editorial la Llum. Ves per on, allà van fer realitat el seu somni. Li van publicar el seu llibre, La meva Rambla; la rambla del poble, és clar!!!


La Rambla de Mataró fa 100 anys.
M. Roser Algué Vendrells

dimarts, 14 de gener de 2020

El Miki, un gos estrella.

Diem que els  gossos són els millors amics de les persones , però segons com els tractem, ells ens respondran, és clar.

Aquí us poso un petit reportatge que van fer a TV3, dels gossos de la Unitat Canina dels Mossos d' Esquadra.


El Miki , havia estat maltractat i per això quan els mossos s'en van fer càrrec , era  una mica agressiu... Ara és un gos encantador!

Si us pregunteu per què n'he fet un post, és que el Miki,  és el gos estrella de la Unitat i el mosso que l'entrena, el Marc, és el meu nebot. És allò d'orgull familiar!!!




M. Roser Algué Vendrells