Subscribe:

dimecres, 23 de setembre de 2020

Els poemes dels carrers de la Vilella Alta, els va escriure un senyor que era pintor. Es deia Ramon Viñes. Havia viscut ja fa anys al poble, a l'època de la Renaixença (segona meitat del segle dinou).

Si trobeu a faltar algú que us abraci, només cal que aneu a Vimbodí i Poblet. Si passeu per aquest carrer, us abraçaran poèticament!

CARRER DE LES ABRAÇADES


En una de les parets s’ha instal·lat una placa amb una poesia escrita per la vimbodinenca Teresa Duch i Dolcet. La poesia  s'afegeix al rètol turístic que s'hi va instal·lar fa uns anys i que explica, en quatre idiomes, les peculiaritats d'aquesta via, que uneix el carrer Major amb la placeta de la Verdura. Durant el mercadet nadalenc de Santa Llúcia del proper 8 de desembre, l’Ajuntament distribuirà en paper el poema de les Abraçades entre els veïns, a canvi d'un donatiu que anirà a parar a la Marató de TV3. Felicitats Teresa!!!

Abraça'm amor
Abraça'm amor
la nit serà clara,
més càlid el fred,
la solitud menys aspra.

Abraça'm amor
no tinguis recança,
al pas d'un instant
la vida s'escapça.

Abraça'm amor
fonguem les mirades
i tots el malsons
seran endebades,
al vell carrer estret
de les abraçades.

Teresa Duch Dolcet.

M. Roser Algué Vendrells.

dimecres, 9 de setembre de 2020


SETEMBRE


El setembre auncia,
la tardor que s'apropa
cada dia.

Sota un cel d'un blau tendre,
la natura ens ensenya
 a comprendre,
que l'estiu que s'acaba,
ha deixat tots els arbres
plens de saba
per passar la hivernada,
sense cap por del vent
ni la gelada.

Com si fos un emblema,
pel setembre comença
la verema,
i el pàmpol d'or convida,
a renovar la força
 de la vida.

Tornarem a l'escola
que ja deu estar trista
 tota sola,
i amb els amics de sempre,
celebrarem amb joia
 el setembre.


Miquel Martí i Pol

Somni de Tardor
M. Roser Algué Vendrells

dimecres, 8 de juliol de 2020

Amb aquest post us desitjo un bon estiu, amb salut i molta poesia!!!

POESIA  A  LA  VILELLA  ALTA

Durant una estada a la comarca del Priorat , visitant un dels seus bonics pobles, em va sorprendre que al costat del rètol de cada carrer hi havia un petit poema que feia referència a alguna cosa especial que hi tenia relació. I ves per on, no portava cap paper per copiar-los. Doncs mireu, com que duia un paquet de "Klynex" , anant en compte que no se'm trenqués el paper tan fi... Vaig preguntar a una senyora qui els havia escrit i em va dir que un veí del poble que ja feia molt de temps que hi havia viscut, però no he pogut esbrinar-ne el nom!


Carrer quiet de la Bassa
de cor gran i esguart petit,
quan la tarda s'allargassa
el campanar de la plaça,
et mira de fit a fit.

Carrer amunt se t'encomana
un esglai esfereït
si avall es desgrana
quan baixes mires la plana
quan puges veus l'infinit.

Tu clous, carrer del Calvari
més amunt sols hi ha el cel blau
guardeu silenci a l'anar-hi
i us plaurà el dolç bategar-hi
d'un poble que dorm en pau. 

De tantes hores contades
has après a ser pacient
Plaça amiga de vesprades
de l'església i de xerrades 
els avis i del jovent.

Tens l'escalf del sol naixent
i tanta llum i bellesa
que al mirar-te em ve present
aquell record tan plaent,
carrer Nou de ma infantesa. 

Ets tan bell cap a migdia
quan el sol és tot estès,
que si fos noia et diria: 
carrer Major, que et plauria
d'ésser-ne el meu promès?

Tens eixides solejades
carrer de Migdia somrient;
cara a ponent les façanes
se'n riuen arrenglerades del fred,
del sol i del vent. 

Portal de vent i glaçades
carrer del Nord estimat
li fas l'ofrena sagrada
de rebre una abraçada
i oferir el comiat.


Aquest poble és divertit, perquè té un carrer que el travessa de punta a punta, on hi ha algun indret que sembla que el cotxe s'ha de quedar encastat, però no, si vigiles , vas passant! 

M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 20 de juny de 2020

Les falles als Pirineus.

Les falles són les festes més tradicionals arreu dels Pirineus. Són Patrimoni Immaterial de la Humanitat des del 2015.

Aquesta foto em fa pensar en el quadre de Dalí, "Noia a la finestra", que mira al mar, en aquest cas, però, la noia mira a la muntanya esperant amb delit l'hora del capvespre. Al costat ja té preparades dues falles per a fer la baixada de la nit. ( Durro)


Les falles es celebren al voltant del solstici d'estiu i solen coincidir amb la Festa Major.
La falla és un tronc o teia que s'encén a la nit com si fos una torxa.
Els fallers i les falleres, es troben en un indret elevat de la muntanya, visible des del poble que es diu "el faro", a l'hora del capvespre.
Quan es fa de nit baixen muntanya avall amb les falles enceses, carregades a l'espatlla fent una corrua de foc, que sembla una cuca de llum gegant. Quan arriben a la plaça fan una gran foguera, al voltant de la qual solen ballar danses tradicionals.
Cada poble, però, té algunes variacions que li són pròpies.
La primera se celebra a Durro(foto de la finestra) i la nit de Sant Juan, baixen les falles de Boí.
La darrera és la de Llesp a finals de juliol. En aquest poble els i les  falleres, són rebuts amb el ritme de la música i el so de les campanes.

Aquesta foto és de la baixada de falles a Sant Climent de Taull. A mi em sembla una autèntica meravella. Un autèntic camí de foc, que segur contrasta amb el  cel estrellat, que es pot veure per aquests indrets.

Fotos cedides molt amablement pel Patronat de la Vall de Boí.

El fotògraf és L'Oscar Rodbag.

M. Roser Algué Vendrells

dijous, 28 de maig de 2020

VALL  DE  BOÍ

Com ja sabeu, a mi m'agrada molt la prosa poètica i aquests dies llegint la revista Descobrir, que era com un monogràfic de la Vall de Boí hi vaig trobar un article,( es diu "Una reserva de resistència")  que ja m'hagués agradat escriure'l jo.

És d'una noia nascuda a Barcelona, però que fa molts anys que viu a la Vall. Es diu Núria Castells, és periodista i a més a LLesp, on viu, té al seu càrrec un forn de pa artesanal (antic negoci familiar). Si algun dia hi passeu, com que aquest any toca fer turisme d'interior, podeu anar-hi a fer un tast d'un pa que, ben segur, trobareu boníssim. Com que l'article és una mica llarg, n'he triat un fragment. 



"Des que hi visc , ja fa 25 anys,tot ha canviat, la vall i la meva vida. El medi imprimeix caràcter, diuen, per bé i per mal. L'aïllament cobejat és també un llast en l'esdevenidor de les coses més íntimes i quotidianes. La solitud que et regala aquest entorn porta el verí de la duresa, però el pas del temps aquí té estacions , cels, aigües, verds, daurats, blancs, marrons, grisos i negres, infinits sons i aromes, sols preuats i excepcionals sota zero.
L’ olor del bestiar, el so de les esquelles, el repic de les campanes, el cant del gall, la veu del riu, les tronades, la caiguda silenciosa de la neu, la crepitació del foc, les flors ignotes i la tremolor de les fulles dels arbres, meravelles que la invasió de cotxes i humans, no eclipsen. La rutina sempre a mercè dels elements de la naturalesa.
A les esglèsies romàniques, al Parc Nacional d'Aigües Tortes, a l'Estany de Sant Maurici, on he passat estones de plaer i feinai als pobles on he deixat històries, amors i dols, experiències i memoria, hi guardo les ganes de preservar tota aquesta bellesa. Són llocs que sento meus gràcies als gossos, la serenitat prestada dels gats, , l'alegria apresa dels moixons,i la pau manllevada de les vaques, ovelles i eugues, el respcte adquirit de les besties salvatges i la passió per tot el què està viu i m'envolta"...

Moltes gràcies a la Núria per deixar-me compartir el seu article. I l'he volgut acompanyar amb una foto que reflectís la bellesa del paisatge de la Vall, feta pel fotògraf Oscar Redbag gràcies a ell també. Trobo que així m'ha quedat un post ben rodó!!!


M. Roser Algué Vendrells.

dilluns, 11 de maig de 2020

Un petit poema perquè els nens i les nenes, ( i els grans) recordin els dies d'estiu que van gaudir de  la platja, perquè aquest any potser els hauran de viure de records!


LES  GAVINES

Quan jugo a la platja

la sorra és daurada;

i un aire fresquet

em talla la cara.

Seguint les barquetes,

volant sobre el mar

hi ha moltes gavines.

M’agrada mirar-les

perquè sé que són...

Les meves amigues¡ 



Les gavines estan molt tranquil·les sense ningú que les molesti!!!

M. Roser Algué Vendrells

divendres, 24 d’abril de 2020

     Compartir sensibilitats.

Aquests dies , regirant calaixos, he trobat aquest petit escrit de prosa poètica que, ja fa anys vam escriure una alumne i jo. A la mainada li fa il·lusió poder compartir sensibilitats, se senten importants... Com que el vaig trobar bonic, estava ben guardat!

Al matí, quan obro la finestra, el sol em dona el bon dia i del jardí, m'arriba l'olor de les flors i de la terra mullada, per la rosada de la nit!!!




M. Roser i alumna...

diumenge, 12 d’abril de 2020

                                La cabana  de  l'avi Pere

6è FIL

(làmina--sostre)

“Quina cabana tan bonica”- pensava en Pere.  Era feta de pedra seca . Ell vivia amb la família,  però cada estiu anava a passar-hi uns dies.
- Avi vull venir... Però era tan xic, el Perico! Esperarien que fos una mica més “escaradet”. L’avi  li explicava com era  i el nen l’anava dibuixant en una làmina, poc a poquet...
Un dia mentre estaven ben arraulits al llit de fusta vella i reciclada , sentiren uns sorollets, així com “xiribit, xiribit...Van mirar  arreu i van veure  en un racó del sostre , un niu d’ocellets que frisaven  per esmorzar ...Sempre que calia arreglar algun estrall, miraven de no tapar el forat dels moixonets.
Quan el nen ja havia acabat el dibuix ...Oh  sorpresa! Era igual que la cabana de veritat, fins i tot amb el niu d’ocellets, que encara que l’avi no li hagués explicat, ell s’ho havia imaginat així. Ai, la imaginació infantil!!!



M. Roser ALgué Vendrells

divendres, 3 d’abril de 2020

Bona pensada.
5è fil

(Fastuc--idiomes)


Com que ara està molt de moda estudiar idiomes, la Susi va pensar que seria un bon futur per a ella, però quin triaria? Ve decidir-se pel xinès, per més difícil que fos.
Solució...A ella li agradaven mot els festucs...
N’ agafà un bon grapat i a cada un va dibuixar-hi un símbol de l’abecedari xinès.
Va començar , no sense esforç, a confegir paraules i cada vegada que ho aconseguia, és premiava menjant-se els festucs que la formaven, per era més difícil del què havia pensat i no en tenia ni per acontentar cap dent...Va enviar l’ idioma xinès a pastar fang i es va anar cruspint tot el grapat de festucs que tenia damunt la taula, però primer va fer-ne un dibuix, com si fos la muralla xinesa...No la va recórrer, se la va menjar. Bon profit!


M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 28 de març de 2020

VEIG  A  L'HORITZÓ
QUE  EL  SOL  ABRAÇA  EL  MAR...
ÉS  L'ESPERANÇA.


Doncs si,m'han operat y ja soc a casa,  l'operació va anar bé, però amb tot aquest enrenou és un pal ,
per aixo he decidit fer unes quantes vacances més, perquè no estic gaire d'humor per buscar la inspiració. Petons a tothom i cuideu-vos molt.



M. Roser Algué Vendrelles

dijous, 12 de març de 2020

Demà serà un altre dia.

El català és una llengua molt rica en expressions, dites, frases fetes...
Cal que entre tots intentem que no es perdi una part tan interessant de la nostra parla.
Aquest any a l'escola aprofitarem totes les oportunitats per recuperar i potenciar
aquest tresor literari, que els nostres avis, fa quatre dies , utilitzaven de manera quotidiana.
Som-hi, posem fil a l'agulla i si no ens en sortim, pensem que fent i desfent es fa l'aprenent i, si més no...Demà serà un altre dia. 
Aquest escrit el vaig fer per animar la mainada, però també pot servir perquè els grans ens animem a enriquir el nostre català...

Us animeu? només que cadascú en posi una , ja en tindríem un bon feix, però podeu posar totes les que us vinguin de gust...

Sinó us poso comentaris durant uns dies, és que faré vacances obligades a un hotel de bates blanques i visturís, per això us deixo feina per fer, he, he... A veure si feu els deures!!! Fins aviat!!!

(Començar una cosa)

M. Roser Algué Vendrells.

diumenge, 23 de febrer de 2020

Sovint estem molt segurs del què tenim, però, de cop i volta, alguna cosa ens desapareix i no sabem ben bé per què...I és clar, ens fa una mica de tristesa!!!

JO TENIA...

Jo tenia un bell jardí,
on hi plantava roses vermelles;
la hivernada me l'ha glaçat...
Sense les roses jo m'he quedat.

Jo tenia un rossinyol,
que em dedicava dolces cantades,
el rossinyol s'ha enamorat...
Sense els seus cants jo m'he quedat.

Jo tenia un príncep blau
quan somniava de matinada;
però de sobte m'he despertat... 
Sense el príncep jo m'he quedat.

Jo tenia una nina de drap
que sempre reia quan la gronxava;
la nina s'ha empolsinat...
Sense els somriures jo m'he quedat.

Jo tenia un bon amic
en el qual sempre confiava;
però quan a prova l'he posat...
Sense l'amic jo m'he quedat.




M. Roser Algué Vendrells.

dissabte, 15 de febrer de 2020

Una icona especial

(Fil número quatre : icona i sabó)
  
La Laia i els seus amics, els Sonors, es van apuntar a un concurs de cant  organitzat per la radio del poble. La Berta seria la solista...Van guanyar i van decidir fer-li un petit present, perquè, havien guanyat gràcies a la seva fantàstica veu. D' això se'n va encarregar la Laia, perquè tenia molta traça a l'hora de fer petites escultures. Però, ai las, se li havia acabat la matèria prima...
Aleshores va recordar que li havien regalat un sabó molt especial que tenia ben guardat. Ara li faria servei. Va fer un bust  d'una noia, que es va convertir en la Icona del grup, fins i tot si assemblava, a la Berta!
No cal dir que va ser molt original, perquè era feta amb un sabó  de llet, civada i mel...Potser a partir d'ara el grup s'hauria de dir, els Sonors, Ecològics!!!


M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 2 de febrer de 2020

El Sergi i el seu Instant Somniat
Siurana, un poble que enamora...
Catalunya està ple de pobles de postal, però n’hi ha un de la província de Tarragona que ens té robat el cor a molts. Damunt d’ una cinglera espectacular, el nucli de Siurana sembla tret d’ una pel·lícula, amb unes vistes que treuen l’ alè, des de dalt dels penya-segats.
Després de diversos anys buscant el moment per anar-hi, finalment aquestes festes de Nadal hem trobat l’ Instant Somiat en què boires, núvols i poble quadraven tal com havíem imaginat. Les boires només hi són presents 2 o 3 dies l’ any, però vam estar de sort de trobar-les al punt just. El dia abans i el dia després ja no hi eren o la boira era massa alta.
A la posta de Sol, finalment, la boira es va difuminar... Tot i que el cel rogent va ser una sorpresa! I a vosaltres, quina foto us agrada més?

A mi m'agraden totes, però potser la del capvespre, és una mica més màgica...

Segons la llegenda, des d'una d'aquestes cingleres, va saltar la reina mora amb el seu cavall, abans no la fessin captiva els cristians...Per això es diu, El Salt de la Reina Mora !!!




  

M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 25 de gener de 2020

La meva Rambla

Fil numero  tres: rambla i editorial

La petita Mercè , sabia que  la rambla era, antigament, un lloc per on hi passava aigua només quan plovia. Ara, solament si passejaven quatre gats. Ella hi solia seure, somniant que, quan fos gran, algú llegiria els seus escrits. Llegir i escriure... Les seves diversions.


Amb el temps, va acabar vivint a Barcelona. Un dia que enyorava  la rambla del poble, va decidir buscar-ne una a la ciutat. Però, ai las, només va trobar un carrer molt ample ple de gent. Va saber que quan Barcelona era un poble petit, aquell lloc era la rambla. La Mercè va quedar molt decebuda.


Però li van cridar l'atenció unes lletres que feien pampallugues, en un racó mig fosc d'un carreró estret. El rètol posava Editorial la Llum. Ves per on, allà van fer realitat el seu somni. Li van publicar el seu llibre, La meva Rambla; la rambla del poble, és clar!!!


La Rambla de Mataró fa 100 anys.
M. Roser Algué Vendrells

dimarts, 14 de gener de 2020

El Miki, un gos estrella.

Diem que els  gossos són els millors amics de les persones , però segons com els tractem, ells ens respondran, és clar.

Aquí us poso un petit reportatge que van fer a TV3, dels gossos de la Unitat Canina dels Mossos d' Esquadra.


El Miki , havia estat maltractat i per això quan els mossos s'en van fer càrrec , era  una mica agressiu... Ara és un gos encantador!

Si us pregunteu per què n'he fet un post, és que el Miki,  és el gos estrella de la Unitat i el mosso que l'entrena, el Marc, és el meu nebot. És allò d'orgull familiar!!!




M. Roser Algué Vendrells