Subscribe:

diumenge, 30 de novembre del 2014


"D'UNA TERRA" ( DE, VIDA I SOMNI)
(Per un dia especial de l'any Vinyoli)

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners
Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners

"És ara, quan la tarda va fonent-se,
que penso en aquell sol de quan jo era infant,
i veig la clara vall plena de boira
i al fons la llisa mar blavosa i gran.
A l’indret on a mirar-la em parava
s’hi ajuntaven, en conflent suau,
els caminals rogencs i tortuosos,
plens de silenci i de profunda pau!
Filla del cel, allà, la poesia,
un dia vaig trobar de bon matí:
en un tombant secret que jo sabia,
vora el torrent humit la vaig sentir.
Oh veu del rossinyol!, tu em descobries
mons de bellesa, soledat i cel;
en aquell punt, dins l'ànima naixies,
meravellós, inconegut anhel.”

Joan Vinyoli


M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 22 de novembre del 2014


LA  CENSURA

Fa uns dies, el Sergi d'Àtoms i lletres, parlava al seu blog de la censura en temps de Franco, comparant-la amb l'actual...Tota una dissertació!
És deia  que la censura atiava la creativitat dels artistes, jo no ho sé, però si la de la mainada, que quan ens feien cantar "el cara el sol", ens inventàvem unes altres lletres que ens divertien més. En recordo una que deia així:

Cara al sol te volverás morena, tu novio no te va a querer
no me importa mamá que no me quiera, yo quiero al requeté;
requeté me compra caramelos y me lleva al cine cuando quiero,
arriba escuadras a vencer, viva Franco su hija y su mujer!

Aleshores devíem tenir onze o dotze anys i no sé si realment teniem gaire consciència política...Suposo que s'ajuntava el què sentíem dir als grans, amb la rebelia perquè ens feien cantar, sí o sí, una cançó que no ens agradava gens ni mica...
Reflejo del deseo juvenil. / Lorena Izquierdo
Aquesta foto és treta d'un diari universitari digital, de Madrid. La vaig trobar molt original i divertida, perquè al peu posava:
" Los republicanos se manifiestan cara al sol"...I el reflex és una passada!

També recordo que en corria una, de lletra, amb la música de l'himne espanyol, però només en recordo un trosset:

Viva España , un gat amb una canya i un ruc amb un bastó, fan més feina que un batalló...

De tant en tant va bé una mica d'humor encara que, pensant-ho bé, potser no fa massa gràcia...(?)


M. Roser Algué Vendrells.

dissabte, 15 de novembre del 2014

-QUEDEM  AL  ZURICH?

Fotografia de l'antic Zuric, cedida amablement pels propietaris actuals.

Jo tinc una historia real sobre el Zurich. Parla  de la meva època radiofònica, quan anava a la recerca  de poetes pel meu programa de radio.
Un dia, segur que lluminós, gaudia d'un concert d’en Raimon, a un poble veí. Mentre l’escoltava, vaig pensar:
-I per què no!
A la mitja part, tota decidida, enfilo teatre amunt, cap a  l’escenari. A mig camí, trobo  la seva esposa ( l’Analisa) i li comento. Ella em diu que quan acabi el concert, podré parlar amb en Raimon. I Així va ser.
-Bona nit Raimon, et puc demanar un favor?
-I tant, digues.
-Ja sé que estàs molt ocupat, però ho havia de provar. M’agradaria molt  fer-te una petita entrevista per un programa  poètic que faig a la radio del poble. És una emissora petiteta, però penso que els meus oients que escolten les teves cançons , també haurien de poder gaudir de les teves paraules...Què penses, quines emocions mouen la teva vida...
-Si m’ho demanes tan bé, no et puc pas dir que no, ho sigui que amb molt de gust contestaré les teves preguntes.
-Jo no pretenc pas que vinguis a l’emissora, decideix tu on ens podem trobar...
-QUEDEM  AL ZURICH?
-Em sembla bé.
Francament, jo no hi havia estat mai, però el lloc no importava.

Arriba el dia i acompanyada de la meva “becària”, ens plantem davant del cafè i seiem  en una taula per fer temps, ja que una és més aviat puntual.
Però , ai las, el temps passa i  en Raimon , que no arriba... Així que decidim trucar-li des d’una cabina de les Rambles( encara no hi havia mòbils).
-Raimon, t’estem esperant...
-Ostres, era avui? Ara mateix vinc.
En un tres i no res, ja el vam tenir allà.
-Perdoneu, noies, havia confós la data...
No cal dir que va ser ben perdonat i potser amb l’entrevista, li vam fer pagar una mica de penitència!
Ell va suggerir que parléssim  dins.
-Però hi haurà molt de soroll i no sé com quedarà la gravació...
-Tranquil·la, la remor de fons li donarà un aire més cosmopolita!
En Raimon ens va semblar una persona encantadora, però una micona despistada...
No cal dir que l’entrevista va sortir molt bé i el vell cafè Zurich va ser-ne el marc ideal. Aleshores vaig entendre perquè ell l’havia escollit. Era un lloc amb molt d’encant. Recordo un altell, amb taules i cadires i allà ens vam instal·lar còmodament. Aquest local sempre ha estat més que un café, és un lloc de trobada, un establiment emblemàtic de Barcelona...En Raimon tenia raó i la remor de les persones que en aquell moment omplien bona part del café, va ser la banda sonora de l’entrevista.

 M. Roser Algué Vendrells

Suposo que tothom sap que, el Zuric, era el bar ( la cantina)de l’estació de l’antic ferrocarril de Sarrià( ara ferrocarril de la Generalitat)...
Però si voleu saber-ne  un petit resum de la seva Història, que és molt interessant, us deixo l'enllaç amb aquest link...
                    

dimecres, 5 de novembre del 2014

AMIC,  DONA 'M  LA  MÀ




Amic: si encara en tinc algun, dona 'm la mà,
que la mar està folla i encrespada
la barca de la vida es pot tombar
i tinc por d'una nova batzegada.

Amic: tu que tens càlida la mà
pren la meva que tinc freda i gelada;
sento angoixa del que m'esdevindrà
i sé que serà llarga la hivernada.

Amic: per aquests camins, dona 'm la mà,
que aquesta nit és fosca i no té albada,
m'embasardeix allò que sé que he de trobar
en fer el tombant de cada recolzada.

Amic: estreny-me fort, ben fort la mà
tu que la tens segura i reposada;
tinc moltes, moltes ganes de plorar
i em trobo sola enmig de la gentada.

Maria Font i Castany, del llibre La mort del Camp, editat l'any 1981 i amb un preciós pròleg de Miquel Martí i Pol. Ella va néixer en una masia de Sant Pere de Torelló i als vuit anys, ja escrivia poemes però se'ls guardava per a ella. Va ser ja de gran, quan va poder descansar de les feines de pagès, que es va dedicar a fer un recull de la seva obra. En Martí i Pol,( al pròleg) ens parla d'una visita que li van fer gent de Torelló( on va anar a viure ) i s'adonà que intervenia  poc en la conversa; ella s'excusà del seu silenci :" no en sé gaire d'enraonar i per això escric"..."Estimava el silenci, com la majoria dels poetes, era una manera fàcil de dialogar amb ella mateixa" comenta ell...Quan jo la vaig conèixer, ja tenia prop de noranta anys...


M. Roser Algué Vendrells