Subscribe:

dissabte, 22 de novembre de 2014


LA  CENSURA

Fa uns dies, el Sergi d'Àtoms i lletres, parlava al seu blog de la censura en temps de Franco, comparant-la amb l'actual...Tota una dissertació!
És deia  que la censura atiava la creativitat dels artistes, jo no ho sé, però si la de la mainada, que quan ens feien cantar "el cara el sol", ens inventàvem unes altres lletres que ens divertien més. En recordo una que deia així:

Cara al sol te volverás morena, tu novio no te va a querer
no me importa mamá que no me quiera, yo quiero al requeté;
requeté me compra caramelos y me lleva al cine cuando quiero,
arriba escuadras a vencer, viva Franco su hija y su mujer!

Aleshores devíem tenir onze o dotze anys i no sé si realment teniem gaire consciència política...Suposo que s'ajuntava el què sentíem dir als grans, amb la rebelia perquè ens feien cantar, sí o sí, una cançó que no ens agradava gens ni mica...
Reflejo del deseo juvenil. / Lorena Izquierdo
Aquesta foto és treta d'un diari universitari digital, de Madrid. La vaig trobar molt original i divertida, perquè al peu posava:
" Los republicanos se manifiestan cara al sol"...I el reflex és una passada!

També recordo que en corria una, de lletra, amb la música de l'himne espanyol, però només en recordo un trosset:

Viva España , un gat amb una canya i un ruc amb un bastó, fan més feina que un batalló...

De tant en tant va bé una mica d'humor encara que, pensant-ho bé, potser no fa massa gràcia...(?)


M. Roser Algué Vendrells.

38 comentaris:

  1. N'hi havia una que deia: "Franco, Franco se tiró por un barranco porque su mujer no le daba de comer ..."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, molt divertida aquesta també, encara que fos d'amagat, però el "derecho al pataleo" no ens el treia ningú...
      Bon diumenge.

      Elimina
  2. Curiosament, a d'altres persones més joves que jo els feien cantar el "Cara el sol" i a mi no me'l van fer cantar mai.
    Els Maristes de Sants el substituïen per un fotimer de cançons de la mare de Déu, del beat Champagnat, de "Gibraltar, Gibraltar" de la sempre odiosa "Montañas nevadas" i de l'himne del Sagrado Corazón, que era el nom de l'escola i tenia una música repugnantment militar.
    Quin fàstic fa veure encara en llocs propers al poder tants cognoms de personatges que van col·laborar amb el règim franquista.
    Disculpa Roser, has fet un post amb humor i vaig jo i trec records amargs!
    El torno a rellegir ara, buscant la part feliç que els infants ens manegàvem per endolcir aquells anys tan grisos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et preocupis Xavier, voldria ser d'humor, però com dic al final, potser no en tenia massa de gràcia, per tot plegat...La canalla, doncs ens ho passàvem bé perquè com que no ens sentien, nosaltres cantàvem la nostra lletra i tots contents...Jo en sé tota una col·lecció, no sé com redimonis ens les apreníem...
      Les "Montañas nevadas", aquella que diu, " Yo tenía un camarada, triste y firme el ademán...Per cert que aquesta no estava malament, si comparem, i algunes altres més. Aquesta de Gibraltar, no em sona! Però mira , les del m´s de Maria , ens agradaven, perquè tot eren flors i violes, que contrastaven amb tant de militarisme...
      Petonets Xavier.

      Elimina
  3. La meva àvia també cantava una versió del cara al sol. Però ella era un exemple de contradicció, perquè era molt de missa i alhora se sentia catalana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena, a mi no em sembla una contradicció, els meus pares també eren molt creients i molt catalans, la fe i la pàtria es porten al cor...Una altra cosa són els fanatismes. El pare sempre ens parlava d'en Carrasco i Formiguera. que se'l van carregar per catalanista i era una persona molt catòlica...
      Bon cap de setmana.

      Elimina
  4. Nosaltres en teníem una amb l'himne espanyol, ja que no ens feien cantar el 'Cara al sol'. Era aquella de 'Espanya, Espanya penjada d'una canya i si la canya cau, Espanya adéu siau. Canya caiguda, Espanya fotuda, aixequem les mans i visca els catalans'. Érem una monada de canalla, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. He, he, aquesta no la sabia XeXu, i és molt bona; suposo que a cada lloc se'n feien versions diferents. La nostra lletra reflecteix que a l'escola érem tot nenes!
      Malgrat tot, ens ho passàvem bé, ja que no érem gaire conscients de la situació i sí, érem un encant,,,
      Petonets XeXu.

      Elimina

  5. La imaginació és el contrapès necessari a la censura. D'aquí que la irònia hi jugui un paper tan evident a fi d'esquivar les prohibicions o determinades imposicions. Potser caldrà començar a esmolar l'enginy!

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó Jordi... I la mainada en sabia mot d'indagar dins de la imaginació, a l'hora de saltar-se les normes imposades...Potser si que ara tornarà a tocar emprar la ironia en el nostre mitjà d'espressió, ja que sembla que estem retrocedint en el temps...
      Petonets, camí del Far.

      Elimina
    2. Volia dir, d'expressió...Ai aquest corrector que a voltes no avisa!

      Elimina
  6. Divertidíssim.
    I nosaltres explicavem xistes d´en Franco, i la meva mare amb deia "Nena que si t´agafen la falange et pelaran al zero", ja, ja...
    Molt adecuada aqueste fotografia.
    Petonets desde Valencia, Montserrat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, si que era eixerida la teva mare! Jo penso que qui més qui menys, els que ens sentíem, oprimits utilitzàvem la ironia per expressar el nostre malestar...
      M'ha fet molta gràcia aquesta "manifestación republicana "cara al sol", mentre es reflecteixen a les ulleres les banderes no precisament, d'aquest himne...
      Bon diumenge Montserrat.

      Elimina
  7. Saps M. Roser, que me'n recordo molt d'aquesta lletra, suposo que ja devia ser aquells anys que vivies a Navàs, o abans, que la cantaven. Encara que al "cole", les monges, crec que no ens la feien cantar el cara al sol, però si que la cantàvem per fer gresca.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant Anna, la cantàvem a Navàs i jo diria que a l'escola, però segura del tot, no n'estic; li preguntaré a ma germana, a veure si ella se'n recorda. De totes maneres eren lletres ben divertides...
      Petonets i bon cap de setmana.

      Elimina
  8. Jo no crec que la censura afavoreixi la creativitat. Més aviat al contrari: la llibertat afavoreix la creativitat. El que passa és que la gent creativa ho és sempre, tan en la democràcia com en la dictadura. Bon diumenge!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Trobo que és un tema que genera opinions encontrades...En el nostre cas, de mainada, suposo que influïa més la rebel·lia que la censura!
      Que tinguis una bona setmana.

      Elimina
  9. La censura mai és bona, i ara també hi ha, i molta, no és com la d'abans però també es nota, hi ha tanta autocensura en tants aspectes de la vida... per exemple en el treball, els currículums, etc.

    Un abraç.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, el què passa és que abans era tant evident, que feia saltar totes les alarmes...La d'ara està una mica camuflada, i de vegades ni ens n'adonem!
      Petonets, Ximo.

      ResponElimina

      Elimina
  10. La del "novio" requetè ja la sabia. I també alguna versió del himne nacional una mica més bèstia. Quins temps...l'únic bo que recordo d'aquesta època és lo jove i bonica que era.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I érem tant innocents en aquella època, que no crec que arribéssim a tenir consciència de tots els problemes que ens envoltaven...Segur que erets guapa, perquè "quien tuvo, retuvo"...
      Petonets.

      Elimina
  11. ha ha ha... jo cantava una cosa semblant a la que explica en Xexu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que tots teniem alguna versió que cantàvem, per oblidar tanta imposició...
      Petonets.

      Elimina
  12. Jo anava a les monges Mercedaries i mai ens varen fer cantar aquestes cançons, tot i que estudiavem "politica" que deiem nosaltres "Formación del espíritu Nacional" la primera vegada que la vaig sentir cantar a l'escola era quan vaig fer pràctiques a una Nacional i cada mati hissaven la bandera. I després quan varem tenir que fer el curset de Falange per que ens donessin el títol de mestre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també vaig estudiar " formación del espíritu nacional". però no recordo haver hissat mai cap bandera a l'escola...
      Quan jo estudiava magisteri ens deixaven triar entre anar de campaments o fer un curset els dissabtes al matí; jo vaig fer això, només de pensar d'haver de conviure amb règim militarista...
      Petonets.

      Elimina
  13. Hola bonita paso a saludarte y a dejarte mi cariño.

    Besos y abrazos mexicanos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola guapa, no te contesté antes porquè he tenido el ordenador estropeado durante una semana...Veo que tengo mucho trabajo atrassado en el blog! Luego paso por tu casita!
      Besitos para ti también, desde Barcelona.

      Elimina
  14. potser si que aguditza l'enginy la censura i en fas una bona mostra però jo prefereixo la llibertat

    ResponElimina
    Respostes
    1. I jo també noieta, però en aquells moments com que no podíem fer altra cosa, almenys ens divertíem...Visca la llibertat!
      Petonets.

      Elimina
  15. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  16. Encara sóc a temps d'aportar al teu entretingut i documentat post, l'entrada diària al col·legi de monges. Havíem de dir en veu alta: "Ave María Pursísima", i la monja portera responia: "Sin pecado concebida". Però nosaltres, amb la veu estrafeta, dèiem: "Ara ve la policia", i també ens responia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai pobra, devia estar una mica sorda...És veritat que en fèiem de tots colors, però d'alguna manera havíem de fer valdre el nostre dret a protestar!!!

      He estat tota la setmana sense ordinador i avui he hagut de fer una cursa per posar-me al dia, el problema és que m'han canviat el sistema operatiu i moltes coses són diferents i no les trobo. Serà gairebé com tornar a començar!

      Petonets, Olga.

      Elimina
  17. Nossos pensamentos e atitudes amadurecem com o tempo porém a essência permanece querendo lutar pelo melhor a cada dia.
    Hoje vim agradecer seu carinho e presença , estou encerrando as atividades de 2014 no Ateliê Tribo de Judá, mas não poderia deixar de vir aqui deixar meu carinho e o desejo de boas festas e um feliz 2015 repleto de esperança.
    ¨¨¨¨¨¨¨¨¨★
    ¨¨¨¨¨¨¨¨¨**
    ¨¨¨¨¨¨¨¨¨*o*
    ¨¨¨¨¨¨¨¨*♥*o*
    ¨¨¨¨¨¨¨***o***
    ¨¨¨¨¨¨**o**♥*o*
    ¨¨¨¨¨**♥**o**o**
    ¨¨¨¨**o**♥***♥*o*
    ¨¨¨*****♥*o**o****
    ¨¨**♥**o*****o**♥**
    ¨******o*****♥**o***
    ****o***♥**o***o***♥ *
    ¨¨¨¨¨____!_!____
    ¨¨¨¨¨\Feliz Natal !!/
    ¨¨¨¨¨¨¨\ M.Roser /

    Beijos
    Joelma

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joelma, dia a dia lluitem per millorar una mica tot el què ens envolta.
      Estic molt contenta que em vinguis a veure a la meva caseta virtual! Però no m'has d'agrair res, sempre és agradable trobar persones tan sensibles com tu...

      També et desitjo molt Bon Nadal i que el 2015 et porti felicitat i molta inspiració perquè ens puguis fer aquests, regals tan preciosos. I sí, molta esperança per a tothom!

      Petonets dolços i somriures de colors.

      Elimina
  18. Em quedo amb la part positiva del teu post, M. Roser, amb la diversió que significava inventar-se lletres paral·leles... A nosaltres no ens havien fet cantar mai el Cara al sol, però passàvem més hores a la capella entre novenes, rosaris, misses, visites, assajos i altres collonades que no pas estudiant... Una de les nostres trapelleries era a l'hora de cantar el Dios te salve Maria; déiem molt fluixet, que quasi no se sentís: Dios te sal... i llavors, fortíssim: Beeeeeeeeee! Encara somric sovint quan ho recordo.
    Una abraçada, bonica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Montse, no es pot negar que malgrat tot ens ho passàvem bé, perquè sempre trobàvem la manera de revelar-nos contra les imposicions, no importava del color que fossin...Doncs jo si que l'havia cantat el "cara al sol"( amb lletra personal, és clar), en canvi, les cançons del mes de Maria m'agradaven, ja que eren lletres senzilles i com que a mi m'agradava molt cantar...
      Petonets, noieta.

      Elimina
  19. Roser, jo crec que l'humor és l'únic recurs que ens queda contra la dissort, les frustracions i les maltempsades. M'agrada que ho hagis explicat. L'enginy anònim es mereix més reconeixement del que té. Jo encara la vaig cantar una mica el cara al sol, però les monges no hi tenien gaire afició, que elles ja tenien les seves pròpies cançons per fer-nos cantar. Però no m'imaginava que ningú gosés fer conya amb això, tal com les gastaven en aquella època.

    ResponElimina
  20. Tens raó Teresa, l'humor és un bon remei contra totes les coses negatives...
    Doncs si Teresa, molta gent feia conya com dius tu, sense que se n'adonessin, és clar ( que tampoc és que fossin massa espavilats) , i sobretot la mainada, hi tenia una gràcia especial...
    Bon cap de setmana, guapa.

    ResponElimina