Subscribe:

dissabte, 15 de novembre de 2014

-QUEDEM  AL  ZURICH?

Fotografia de l'antic Zuric, cedida amablement pels propietaris actuals.

Jo tinc una historia real sobre el Zurich. Parla  de la meva època radiofònica, quan anava a la recerca  de poetes pel meu programa de radio.
Un dia, segur que lluminós, gaudia d'un concert d’en Raimon, a un poble veí. Mentre l’escoltava, vaig pensar:
-I per què no!
A la mitja part, tota decidida, enfilo teatre amunt, cap a  l’escenari. A mig camí, trobo  la seva esposa ( l’Analisa) i li comento. Ella em diu que quan acabi el concert, podré parlar amb en Raimon. I Així va ser.
-Bona nit Raimon, et puc demanar un favor?
-I tant, digues.
-Ja sé que estàs molt ocupat, però ho havia de provar. M’agradaria molt  fer-te una petita entrevista per un programa  poètic que faig a la radio del poble. És una emissora petiteta, però penso que els meus oients que escolten les teves cançons , també haurien de poder gaudir de les teves paraules...Què penses, quines emocions mouen la teva vida...
-Si m’ho demanes tan bé, no et puc pas dir que no, ho sigui que amb molt de gust contestaré les teves preguntes.
-Jo no pretenc pas que vinguis a l’emissora, decideix tu on ens podem trobar...
-QUEDEM  AL ZURICH?
-Em sembla bé.
Francament, jo no hi havia estat mai, però el lloc no importava.

Arriba el dia i acompanyada de la meva “becària”, ens plantem davant del cafè i seiem  en una taula per fer temps, ja que una és més aviat puntual.
Però , ai las, el temps passa i  en Raimon , que no arriba... Així que decidim trucar-li des d’una cabina de les Rambles( encara no hi havia mòbils).
-Raimon, t’estem esperant...
-Ostres, era avui? Ara mateix vinc.
En un tres i no res, ja el vam tenir allà.
-Perdoneu, noies, havia confós la data...
No cal dir que va ser ben perdonat i potser amb l’entrevista, li vam fer pagar una mica de penitència!
Ell va suggerir que parléssim  dins.
-Però hi haurà molt de soroll i no sé com quedarà la gravació...
-Tranquil·la, la remor de fons li donarà un aire més cosmopolita!
En Raimon ens va semblar una persona encantadora, però una micona despistada...
No cal dir que l’entrevista va sortir molt bé i el vell cafè Zurich va ser-ne el marc ideal. Aleshores vaig entendre perquè ell l’havia escollit. Era un lloc amb molt d’encant. Recordo un altell, amb taules i cadires i allà ens vam instal·lar còmodament. Aquest local sempre ha estat més que un café, és un lloc de trobada, un establiment emblemàtic de Barcelona...En Raimon tenia raó i la remor de les persones que en aquell moment omplien bona part del café, va ser la banda sonora de l’entrevista.

 M. Roser Algué Vendrells

Suposo que tothom sap que, el Zuric, era el bar ( la cantina)de l’estació de l’antic ferrocarril de Sarrià( ara ferrocarril de la Generalitat)...
Però si voleu saber-ne  un petit resum de la seva Història, que és molt interessant, us deixo l'enllaç amb aquest link...
                    

47 comentaris:

  1. És una història real? Si no ho és, està ben trobada i bé que ho sembla. Quines amistats que gastes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si XeXu, és una història real, ( potser no van ser les mateixes paraules) per això no m'havia plantejat participar-hi, perquè com que tot eren històries de ficció i a mi no se m'ocorria res gaire especial.
      En la meva època radiofònica si que tenia molts coneguts d'alta volada, però amb el pas del temps les coses es van diluint...Però, de tant en tant, trobo algú que em reconeix i em fa il·lusió...

      Elimina
  2. Doncs si, molt bona història i entre tots encara em fareu anar a conèixer aquest emblemàtic lloc

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Joan, es veu que el Raimon tenia molta tirada a fer les entrevistes en aquest lloc i pel què he pogut llegir al petit resum de la història del local, no era l'únic...
      Bon vespre.

      Elimina
  3. M'ha agradat molt la història entre altres coses perquè des dels 12 anys sóc fan del Raimon.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram Xavier, dons si que fa uns quants anys, he, he...En aquella època m'ho passava molt bé perseguint famosos lletraferits!
      Petonets.

      Elimina
  4. Quantes anècdotes tens per explicar i quines persones tan interessants has conegut, M.Roser!
    M'ha fet gràcia això de que Raimon us sembles una mica despistat. Com que jo també ho sóc.
    Gràcies per compartir aquesta vivència. Petonets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es va fer pregar! Diuen que la seva dona no el deixa cantar mai sense cobrar. Ell potser ho faria!

      Elimina
    2. Dona una mica si que ho era de despistat, ja que ens va deixar plantades perquè es va equivocar de dia.
      De cada convidat, en podria treure alguna d'anècdota, perquè hi havia sempre molt bon rotllo.
      Gràcies a tu per llegir-me.
      Petonets, Glòria.

      Elimina
    3. Helena, doncs jo trobo que pel lloc que ocupava, com a cantautor emblemàtic, en aquella època , no es va fer pregar gents. I et puc assegurar que no va cobrar ni un duro! En cap moment ni ell ni la seva dona ho van suggerir.
      En cinc anys de contactes amb aquest món , només una persona em va dir que ell cobrava, per anar a les radios i no era pas dels més importants...No cal dir que jo vaig passar i no dic el seu nom perquè encara està en actiu com escriptor!
      Bon vespre.

      Elimina
  5. quin suc li estem traient al Zurick! si no é vero é ben trobato , molt bona història!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies.Trobo que si que l'hem ven exprimit el Zuric...És normal sent un cafè!
      Petonets.

      Elimina

  6. Deixa'm comentar l'antiga fotografia. A la taula del racó, a tocar de la finestra, encara recordo com un home m'explicà fil per randa la proclamació de la República Catalana per part d'en Francesc Macià. Era l'època del Zurich intergeneracional, on encara eren possibles els viatges imaginaris als 14 d'abril.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram Jordi, doncs potser podries explicar aquesta vivència tan important i faria companyia al meu relat verídic...Devia ser tota una experiència!
      Petonets, Jordi.

      Elimina
  7. Hi ha cafeteries on la remor de fons és agradable però no són la majoria. Son llocs on ens sentim bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs si, Loreto, quan escolto la gravació, és agradable sentir aquella remor de fons, a més, com que nosaltres estàvem a l'altell, sonava com la remor llunyana d'un mar de paraules...
      Petonets.

      Elimina
  8. Si hi eres tu, segur que el dia devia ser lluminós. Tens una bona experiència del cafè. M'agrada que els llocs antics perdurin més que jo, perquè em sembla que apuntalen una mica la meva vida, també...
    Bon vespre amb el parell de barquetes que feinegen molt a prop, de manera que només veig una llumeta verda i una de vermella, per vetllar el son.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai Olga, Moltes gràcies, la veritat és que no recordo quin temps feia, però per a mi, l'experiència, el convertia en un dia lluminós...( una llicència poètica) A mi també m'agraden els llocs antics, sembla que t'embolcallen amb les seves històries viscudes...
      Que bonic poder contemplar el mar de nit, amb llumetes de pescadors incloses. I si en sents la remor, suposo que els bells somnis et deuen venir a veure sovint.
      Petonets, Olga.

      Elimina
  9. ¡Hola, Mª Roser!!!

    No sé muy bien de que va tu texto, pues pasé a traductor y me la tracduce muy mal, parece que habla de un programa de radio.... Acaso trabajaste tú? este ésta.

    Bien, amiga: pues haber si en otra ocasión entiendo mejor pàra poder comentar. Que es lo que más me gusta.
    Gracias por tu visita a mi página. Te dejo mi cálido abrazo y mi estima siempre.
    Feliz fin de semana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Marina!
      No te prepocupes, yo te cuento. Durante cinco años hice un programa poètico semanal, en la radio de mi pueblo y este relato cuenta como conseguí entrevistar a Raimon, uno de los más importantes cantautores de aquel momento. La entrevista la hice en el café Zurich de Barcelona nu local muy emblemàtico, donde la gente acostumbra a citarse...Amigos, parejas, trabajo...

      Muchas gràcias por estar siempre ahí. Muchos besitos llenos de cariño.
      Y que tengas también una linda semana.

      Elimina
  10. OH! Que interessant! M'ha semblat francament interessant. Ara miraré la foto antiga més detingudament.

    ResponElimina
  11. Gràcies Novesflors pensa que durant molts anys, en Raimon va ser el referen per a totes aquelles persones que lluitaven pacíficament, a favor de la democràcia ( cada època té la seva lluita). Recordo algun dels seus concerts on només sortir a l'escenari, tot el públic dempeus, en senyal de respecte!
    A la foto, en aquest moment hi ha poca gent, però tot són homes...
    Petonets.

    ResponElimina
  12. !!!! Quin honor, i què ben explicat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Montse, ja que tenia una història real del Zurich, vaig pensar que estaria bé compartir-la! Toca fer-ho ben explicat, sinó em dirien que NM...

      Petonets, avui molt ventilats.

      Elimina
  13. Bonica anècdota, i encara que el Zurich antic esta reformat, encara hi és, allí vaig trobar-me amb la editora de la Cantata Rosa Joana de la meva mare. I tinc una acuarel·la de la façana antiga.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Imma, jo, des d'aleshores, no hi he tornat més, ho sigui que segurament ara deu ser força diferent... El què em fa gràcia és que continua sent el lloc de trobada habitual per moltes persones! Caram quin record, és un petit tresor.
      Petonets.

      Elimina
  14. Ai, quins records més macos que tens Roser !!!
    Tenia la impressió de estar al voltant vostre !!! Felicitats !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Artur. Si que són records bonics, i de tant en tant, m'agrada treure'ls a passejar, perquè puguin fer amics...
      La veritat és que jo em vaig sentir com una professional, i ens ho vam passar molt bé, perquè en Raimon té molt sentit de l'humor!!!
      Petonets.

      Elimina
  15. Per una revista del barri de Sants, Trenc D'Alba es deia, al any 1884 jo també vaig entrevistar al Raimon al antic Zurich... i tinc un gran record. ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es veu que en Raimon era un assidu del Zurich, de fet, vivia molt a prop...I perquè no ho expliques? Segur que serien punts de vista diferents i els podríem contrastar.
      Petonets.

      Elimina
    2. Ja no arribo a explicar-ho per els relats del Zurich, aquest dies he anat atrafegada com mai, però si que escriure un post explicant-ho :)

      Elimina
  16. Molt maca aquesta història del Zurich i del Raimón i a més sent real, vosaltres si que vau quedar al Zurich, com diu el títol.
    També he trobat molt interessant el que expliques del lloc, que abans era la cantina de l'estació. Alguna estona miraré amb detall l'enllaç que has posat.
    Petonets M. Roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es que tothom feia histories de ficció i vaig pensar que bé podia compartir una història real...
      Val la pena llegir els origens del Zurich, és molt interessant i no gaire llarg, en un tres i no res es llegeix!
      Petonets Anna.

      Elimina
  17. Quina experiència més maca, M. Roser! Un relat ben real, el teu, i molt bonic!
    Puc donar fe del que comenta l'Helena sobre la seva dona; fa uns 35 anys va actuar a Vilanova i ella es va posar a la porta, controlant tothom qui entrava; ni els joves de l'organització no volia deixar entrar, si no duia entrada...!
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquella època Montse, en vaig viure un munt, d'experiències semblants i m'agrada quan les puc compartir...És ben curiós això que hem dieu de la dona d'en Raimon, dec fer cara de "bona persona", perquè van ser molt amables amb mi i de diners, res de res...De vegades val més caure amb gràcia que ser graciós!
      Petonets, bonica.

      Elimina
  18. Ostres, se m'havia escapat el post, ara veig que és de dissabte. He estat fora fins aquest matí i no se m'ha actualitzat a la barra lateral.

    És fantàstic, una experiència real que enriqueix el Zurich i els seus records. I a nosaltres, que tenim el privilegi de compartir-la amb tu. Quan vaig llegir sobre el Zurich, vaig trobar que en Raimon n'era un client habitual i quan em vas dir que l'havies entrevistat allí vaig pensar que no podia faltar el teu relat sobre la trobada. Moltes gràcies!!!

    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et preocupis Sílvia, a mi em passa tot sovint...
      Celebro que t'agradi i jo encantada de compartir-ho, però com que tothom feia ficció, no sabia si hi faria joc! Suposo que per en Raimon, a més de perquè era un local emblemàtic li era fàcil, ja que vivia molt a prop. Moltes de res!
      Petonets.

      Elimina
  19. bonica història compartida amb un socarrat com jo, besets

    ResponElimina
    Respostes
    1. I sobretot molt real...Les coses compartides tenen més valor! No sé que vols dir amb això de socarrat??? Jo li dic així a una cosa que es cou més del compte...
      Petonets de tardor.

      Elimina
  20. Ostres! Jo tampoc havia vist el post... el cap de setmana no vaig ser-hi gaire i em devia escapar cap avall.

    M'ha agradat molt la història, saber que és verídica, fa il·lusió. Crec que tots els de la nostra generació hem estat fans d'en Raimon.

    Fa poquets, no sé ben bé quants 2-3-4 que encara vaig anar a un concert seu...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No t'amoïnis Carme, això ens passa a tots...

      Real si que és, bé potser les paraules no eren ben bé les mateixes, però més o menys. És que el Raimon era una icona de la cançó de testimoni, tot i que a ell no li agradava gaire que l'encasellessin dins d'aquest gènere... Deia que també feia cançons d'amor...Jo fa molt de temps que no l'he vist.
      Petonets, Carme

      Elimina
  21. Que bé que hagis compartit aquesta història, M. Roser, i hi ha alguna història real més, del Zurich, records d'infantesa, per exemple... La meva mare sempre ha estat una fan incondicional del Raimon i el primer concert que vaig anar a la meva vida va ser a un concert seu, quan tenia 7 anys (vam marxar ràpid, perquè la cosa començava a posar-se perillosa amb els grisos per allà, jo no ho recordo gaire però ma mare m'ho ha explicat), en fi, que m'ha fet il·lusió aquest relat verídic teu (per cert, vam tenir ocasió de saludar-lo un cop i jo vaig estar molt contenta per ma mare). Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les històries, si es poden compartir, tenen més valor...Jo no n'era especialment fan, però en aquelles èpoques tocava anar als seus concerts, a ell li feia una mica de vergonya, quan li deies que era un referent per algunes generacions...El fet que tothom s'aixequés quan ell apareixia a l'escenari, feia posar pell de gallina! Ja em direu com va tot això del llibre. Et volia enviar un correu, però tinc problemes per entrar-hi, a veure si se'm solucionen aviat.
      Petonets.

      Elimina
  22. Caram, aquest Zurich és un llibre de Història amb tantes històries, algunes més versemblants, o millor verídiques, que d'altres, però Déu n'hi do! Saps que jo sempre li he vist un aire despistat a Raimon. Només el conec dels concerts i d'alguna entrevista, feta per d'altres, no tothom té tanta sort, però sempre ho he pensat. Encara que no participi de la nostra lluita actual, en Raimon és un lluitador.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó , Teresa, aquest cafè ha donat molt de joc...Amb el despiste de la data, vam riure molt!
      Em sembla que les narracions verídiques són una minoria, però no silenciosa! Jo diria que més que sort , és "currar-s'ho" i posar-hi cara...
      Si que ha estat sempre un lluitador, però ell no li agradava que l'encasellessin només en un gènere...
      Petonets i bon cap de setmana.

      Elimina
  23. Hola M Roser, tot un aconteixement.
    M´encante llegir-te i ara dissabte a la tarde amb tranquil-litat ho estic fent Post darrera Post.
    Vas tindre molta sort d´entrevistar en Raimon.
    I sento una mica d´anyorança.
    Petonets desde Valencia, Montserrat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Montserrat, jo sempre dic que no és qüestió de sort, sinó d'esforçar-se per aconseguir-ho, mostrant el respecte que tens per la seva feina...Suposo que tu també en deus ser seguidora, perquè sou de la mateixa Terreta!!!
      Petonets i bon diumenge.

      Elimina