Subscribe:

dissabte, 28 d’abril del 2012


UN  NADÓ  UN  POEMA-3
(I , finalment, família nombrosa...)

L'ANNA
Com que és petitona,
dins del seu bressol
estrena la vida
i somriu quan dorm.

Amb polsim d'estrelles, 

àngels grassonets
li fan pessigolles 
i mil petonets.

El Narcís i la Idolina,

la duran de la maneta
com si fos una joguina...
Mentre sigui petiteta!
I si en sabés, li faria
una cançó que diria:

Tens la careta de nina,

uns ulls vius color de cel,
que diuen amb la mirada...
Que ets dolceta com la mel!


Aquest dibuix me l'ha fet, amb carbonet, la Carme Colomer, en menys d'un minut...


M. Roser Algué Vendrells              (abril del 1999)

dilluns, 23 d’abril del 2012




BONA  DIADA  DE  SANT  JORDI,  
AMB  ROSES  I   LLIBRES  
PER  A  TOTHOM ! 

Per l'abril, 
si cada gota en val mil,
cada rosa en val deu mil
i cada llibre cent mil...


Miquel Martí i Pol


I per en Jordi, a més, dues dites de collita propia :


Si cada mot recuperat per tu, fos una rosa,
el teu blog seria un bell jardí.


 A  la llegenda, el cavaller regala roses,
 a l'Adverbia, el Jordi regala paraules.


M. Roser Algué Vendrells

dijous, 19 d’abril del 2012

CASA  D'ORENETES...

Hi ha una dita que diu:
Casa d'orenetes,
casa d'amoretes.
Perquè a les orenetes els agrada el silenci i fan el niu a les cases de la gent que s'estimen...


En Josep M. de Segarra té un escrit molt bonic sobre les orenetes. Espero que us agradi. 

"Al món no hi ha pas ocell més eixerit que l'oreneta. És tan bona per al pagès, i fa tan de profit i dóna tanta alegria, que l'oreneta és l'ocell més estimat, i tothom el respecta i tothom en diu bé. S'ha de tenir molt mal cor per a matar o fer patir una oreneta!

L'oreneta sembla que pensi i tingui més cap que moltes persones. I, com a graciosa i plena de qualitats, és la reina de totes les bestioles de ploma. L'oreneta és àgil, atrevida, alegre, treballadora. Sempre va neta; sempre queda elegant. El cant de l'oreneta és un xisclet fresc que no s'acaba mai i que sembla que digui: "-Vit, vit, xirrivit!" 
Els pagesos diuen que l'oreneta, quan canta, diu: 

"-Lleva't de matí, lleva't de matí!"

A l'Empordà li fan dir una pila de coses. La gent del camp explica el xisclar de l'oreneta d'aquesta manera:

"-M'he llevat,
m'he rentat,
he esmorzat,
he anat a Montserrat,
i tu encara ets al llit:
lleva't, lleva't de matí!"


Perquè, això sí, l'oreneta, de matinera, n'és molt.

Aquells bons dies de primavera, quan encara és ben fosc i quan tot just comença a clarejar a la ratlla de l'horitzó, i es veu primer una faixa de color de perla, que es va emblavint i després es va enrossint, les orenetes es desperten i comencen a xisclar. Els altres ocells encara dormen; tot és silenci i tranquil·litat; les eines del camp es veuen amb prou feines; dels estables surt un baf de repòs; i les orenetes deixen el niu, i comencen a deixar-se anar amb aquella gràcia, i ara es freguen pel rec i es renten la cara i les ales, i s'espolsen més fresques i més contentes encara, i vinga voltar i despertar tothom. I, al cap d'un quartet, veureu que els altres ocells es desvetllen, el pit-roig comença a cantar delicadament, i els pardals rondinaires i mig endormiscats, s'esbraven amb llur xerradissa continuada, i al colomar es comença a sentir el parrupeig dels coloms. Les orenetes fan com aquelles dones de casa que, quan els altres es desperten, elles ja han tornat de missa, i ja han encès el foc, i ja s'han pentinat i han donat menjar a les gallines.

Les orenetes són una de les menes d'ocells més entenimentats que corren. Se saben conformar a les circumstàncies de vida, distingeixen el que és bo del que és dolent, els amics dels enemics. Amb els enemics les orenetes tenen un gran atreviment: amb els que no li han de fer mal l'oreneta viu pacífica i satisfeta. Quan veu un altre animalet que està en perill, vola de seguida a ajudar-lo. És a dir, les orenetes són d'un bon cor i d'una gràcia tan extremada, que ja es tenen ben guanyades totes les atencions i delicadeses"

M. Roser Algué Vendrells

dijous, 12 d’abril del 2012

LA SORPRESETA...
Si teniu algun problema per descarregar-lo, ja m'ho direu...
Si no ha sortit molt clar, és perquè és una copia escanejada...
Espero que us agradi !

M. Roser Algué Vendrells

Per descarregar el llibre primer cliqueu a : slideshare, que teniu a baix a l'esquerra.  A dalt us sortirà la paraula: download o descarrega, que té una fletxeta a l'esquerra que mira avall. Cliqueu aquesta paraula i  es descarrega.
Un cop fet això ho podeu imprimir vosaltres mateixos, o grabar en un CD i portar-lo a una impremta, que us ho facin i ja us ho donen muntat.

dimarts, 10 d’abril del 2012

GRISOR



Plou, amb una pluja silenciosa i continua. Des de la meva finestra, contemplo els arbres del jardí de davant de casa, que mouen dolçament els seus llargs braços, gronxats pel llevant que bufa fluixet. A terra hi ha un munt de bassals d'aigua tèrbola. Al mig de la placeta, un brollador s'abraça amb l'aigua que va caient d'un cel gris. És una pluja constant i relaxant, que sembla que durarà tot el dia.
El paisatge és gris, melangiós,  com el meu estat d'ànim. Però de tant en tant, m'agrada que plogui, perquè tot mirant la fina pluja,  sembla que els neguits se'n van i et sents lliure de nostàlgies...

I, de cop i volta, sense voler-ho, se m'omplen els ulls de llàgrimes; Són unes llàgrimes dolces, que s'identifiquen amb les gotes d'aigua de l'exterior. Són com una deu, que flueix tranquil·la i em venen a la memòria records tendres, ja mig oblidats.
Si deixo de mirar enfora, és per poca estona; sembla que la pluja em cridi perquè em senti acompanyada.
Al lluny, s'intueix el mar emboirat i les muntanyes mig desdibuixades, amagades dins la nuvolada.
M'arriba amb nitidesa l'olor de la terra mullada, que m'amara els sentits mentre, al meu aparell de música, sona la fantàstica veu d'en Pavarotti!
Pel carrer no es veu ni una ànima; La gent s'ha tancat als seus caus confortables. Les orenetes acabades d'arribar, volen indecises, d'un cantó a l'altre, cercant antics nius d'amor, abandonats per la crida del seu instint migratori.




Veig passar pel meu trocet de cel, un pobre pardal ben xop, que no troba lloc on aixoplugar-se. Si entrés, potser ell també m'explicaria alguna recança que li encomana la grisor d'aquest dia.
Penso que moltes finestres seran el marc que enquadraran d'altres rostres, amb inquietuds semblants i també noves. Potser hi haurà qui escrigui un poema i algú pensarà en algú...
I al final sento una alegria per dintre i voldria que no s'acabés el dia. M'adono que el records, ja no em fan mal i sento una invisible companyia.
I, de sobte, descobreixo en el mirall del vidre, mig entelat per boirines de somnis, que en el meu rostre s'hi dibuixa un somriure...
  


 M. Roser Algué Vendrells