Subscribe:

dimarts, 10 d’abril de 2012

GRISOR



Plou, amb una pluja silenciosa i continua. Des de la meva finestra, contemplo els arbres del jardí de davant de casa, que mouen dolçament els seus llargs braços, gronxats pel llevant que bufa fluixet. A terra hi ha un munt de bassals d'aigua tèrbola. Al mig de la placeta, un brollador s'abraça amb l'aigua que va caient d'un cel gris. És una pluja constant i relaxant, que sembla que durarà tot el dia.
El paisatge és gris, melangiós,  com el meu estat d'ànim. Però de tant en tant, m'agrada que plogui, perquè tot mirant la fina pluja,  sembla que els neguits se'n van i et sents lliure de nostàlgies...

I, de cop i volta, sense voler-ho, se m'omplen els ulls de llàgrimes; Són unes llàgrimes dolces, que s'identifiquen amb les gotes d'aigua de l'exterior. Són com una deu, que flueix tranquil·la i em venen a la memòria records tendres, ja mig oblidats.
Si deixo de mirar enfora, és per poca estona; sembla que la pluja em cridi perquè em senti acompanyada.
Al lluny, s'intueix el mar emboirat i les muntanyes mig desdibuixades, amagades dins la nuvolada.
M'arriba amb nitidesa l'olor de la terra mullada, que m'amara els sentits mentre, al meu aparell de música, sona la fantàstica veu d'en Pavarotti!
Pel carrer no es veu ni una ànima; La gent s'ha tancat als seus caus confortables. Les orenetes acabades d'arribar, volen indecises, d'un cantó a l'altre, cercant antics nius d'amor, abandonats per la crida del seu instint migratori.




Veig passar pel meu trocet de cel, un pobre pardal ben xop, que no troba lloc on aixoplugar-se. Si entrés, potser ell també m'explicaria alguna recança que li encomana la grisor d'aquest dia.
Penso que moltes finestres seran el marc que enquadraran d'altres rostres, amb inquietuds semblants i també noves. Potser hi haurà qui escrigui un poema i algú pensarà en algú...
I al final sento una alegria per dintre i voldria que no s'acabés el dia. M'adono que el records, ja no em fan mal i sento una invisible companyia.
I, de sobte, descobreixo en el mirall del vidre, mig entelat per boirines de somnis, que en el meu rostre s'hi dibuixa un somriure...
  


 M. Roser Algué Vendrells

44 comentaris:

  1. A mi m’agraden els dies de pluja, la grisor, les olors de terra humida que, lluny d’entristir-me em reconforten. I m’agraden perquè em porten records del poble, on l’olor de terra humida es barreja amb les passejades un cop passada la pluja, amb el piular frenètic dels ocells i amb les gotes penjades de les fulles. I si, crec que a mi també se’m dibuixa un somriure, el del record.
    Les sensacions que ens desperta una mateixa cosa, en aquest cas la pluja, sol ser molt diferent entre cadascun de nosaltres, les vivències, els estats d’ànim, la solitud.... Bonic escrit, m’hi has fet pensar sense necessitat de veure ploure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Celebro que t'hagi agradat, i no et pensis en les persones sensibles, de vegades les mateixes coses també desperten sensacions semblants...
      A mi també m'agraden molt els dies de pluja, però suposo que segons l'estat d'ànim del moment, et provoquen pau o tristor, però una tristor dolça que fa que et sentis bé per dins...
      Moltes gràcies per les teves paraules.

      Elimina
  2. Voldria dir-te un munt de coses... en primer lloc la imatge que has posat primera, fa temps un dia la vaig intentar dibuixar amb Paint. Un atreviment sense cap dubte, però una bona estona intentant dibuixar l'aigua...

    M'agrada la sensació d'escoltar i mirar i sentir la pluja, si pot ser sense companyia, per poder entrar ben endins dels sentiments.

    A vegades m'agrada deixar-me portar per la nostàlgia, tal com expliques tu, m'agrada deixar sortir unes llàgrimes ni que siguin inexplicables, (sobretot si no has de donar explicacions a ningú) i al final acaben en benestar... perquè has pogut escotar-te a tu mateixa. Sovint enyoro estones de solitud.... o fins i tot dies.

    És un escrit molt bonic i ple de sentiment.

    Una abraçada M Roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu digues Carme, que jo t'escolto amb atenció!!!
      Potser si ho tornes a intentar segur que te'n surts, potser amb aquarel·la...

      Totalment d'acord, sola i en silenci, en gaudeixes molt més. Aquest escrit el tenia mig embastat i aquesta setmana que aquí va ploure gairebé tres dies seguits, vaig pensar que era el moment d'acabar-lo d'arrodonir i compartir-lo. Veus, jo no enyoro estones de solitud, perquè en tinc moltes(i normalment m'hi sento bé) cadascú amb les seves circumstàncies...I penso que això de la nostàlgia va a èpoques.

      Gràcies i una abraçada també per a tu.

      Elimina
  3. M'arrauleixo en el teu gris. És preciós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pilar, m'agrada que et vinguis a arraulir al meu gris... m'aparto una miqueta per fer-t'hi lloc.
      Arraulir-se, quina paraula més bonica, una mica oblidada, però jo encara la faig servir...
      Gràcies i un petó.

      Elimina
  4. Com t'inspira la pluja! Quin relat més preciós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Imma, amb el temps que feia que no plovia, la inspiració estava una mica pansida...la pluja la feta reviure, com si fos una flor de primavera i és que ens diu tantes coses si la sabem escoltar...
      Petons.

      Elimina
  5. Respostes
    1. Gracias por visitarme desde tan lejos...
      Un abrazo.

      Elimina
  6. Gràcies M.Roser per seguir-me, també sóc una seguidora fidel. Els records , sempre els records. M'agraden aquests dies de pluja fina, penetrant que inviten a la reflexió, a tenir-te,estar bé amb tu mateixa, a fer bunyols i mones i convidar els amics. Bon dia

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo sempre dic Roser, que quan tenim molts records, és que ja hem viscut unes quantes joventuts...
      Veus, a mi no em dóna pas per fer bunyols i mones, millor que les facin els amics i que em convidin ells...
      Una abraçada.

      Elimina
  7. Quin escrit més poètic!!! Aquesta pluja que porta a la melanconia i als records i amb aquest final relaxant del somriure danvant el mirall entelat. Preciós!!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anna, s'ha de notar que des de l'escola, tu i jo ja "flirtejavem" amb la poesia...
      Si he contribuït a que algú s'hagi sentit una mica millor una estoneta, fantàstic!
      Ara passaré per casa teva, que he vist un paisatge molt verd...
      Una abraçada també per a tu.

      Elimina
  8. Un relat molt endinsat al fons del pensament, M. Roser. Sentiments que aflueixen en dies plujosos, com ens reflecteixes, arraulint records que bressolen l’ànima, inspirant degotalls de paraules.
    Abraçades d’anada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ales, m'encanta que la pluja hagi fet afluir un reguitzell de paraules precioses: arraulir, bressolar, degotalls...
      Arraulida rera la finestra, contemplo els degotalls que forma la pluja enmig de la verdor, i que el llevant va bressolant!!!
      Abraçades de tornada.

      Elimina
  9. M. Roser, talment una fada amb poders, o com una bruixa bona, has convertit la grisor de fora la finestra amb una llum càlida que omple l'estança i que convida a quedar-s'hi. M'has recordat una mena de poema, o prosa poètica, que vaig escriure als 12 anys, també sobre la pluja, i que deu estar en alguna capsa. Ara agafaré l'escala i miraré si el trobo.
    Per cert, heu vist orenetes, ja? Jo les espero amb ganes, però de moment encara no les he sentit.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram noia, ja m'agradaria ja, això dels poders i poder abellir les coses...i si algú si vol quedar, és benvingut...
      Jo també escrivia poemes(?), als dotze anys, en recordo un sobre la primavera, un que parla de Montserrat (has vist) i un altre sobre les vacances...
      Un any, a final de curs, a l'escola, em van demanar si en volia fer un i jo vaig dir que no, perquè l'havia de fer en castellà i jo pensava en català...
      Ai, vigila com t'enfiles , que ja no estem per aquestes "trotes", no tinguéssim un ensurt!!!
      No he vist orenetes ni les he sentides (això que tinc un post preparat), però el que sento ja fa dies són les merles , que canten molt bonic!
      Una abraçada també per a tu.

      Elimina
  10. Quina profunda descripció, m'encanta! Sempre m'ha agradat la pluja. No obstant això, tot depèn de l'estat d'ànim de les persones. Estar trist en una època de pluja és devastador, perquè únicament incrementa aquest ensopiment. :) Un petó i fins aviat.

    ResponElimina
  11. Tens raó, tot depèn de l'estat d'ànim en el moment precís, ja que pot fer un sol enlluernador i està feta pols...Jo per això separo la tristesa de la nostàlgia, perquè crec que aquesta última, malgrat tot, et pot fer sentir bé, et pot donar una sensació de placidesa!
    Un petó de bona nit.

    ResponElimina
  12. Que bonic i descriptiu tal sembla que seguint les teves paraules vaig estar allà en aquell moment, bellíssim :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només cal esforçar-se per explicar les coses de la manera més planera possible,
      sense utilitzar paraules d'aquelles que necessites un diccionari a la vora...
      Amb raó em va semblar veure passar una ombra!!!
      Gràcies i petons.

      Elimina
  13. L'aigua que brolla des de dins i la que es rep des de fora. I, finalment, el reflex
    d'un somriure. Fantàstic.

    Molt bona la sorpreseta, la llegirem amb atenció.

    a reveure, artista

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola senyor Gregori, encara que ho dissimulis també ets una ànima sensible,
      si fins i tot t'agraden els meus escrits(Que ja és dir)...
      Gràcies, a veure si us agrada...Encara que les còpies no han sortit de massa qualitat...

      Elimina
  14. Gràcies, M. Roser, pel regal del llibre. Un tresor que la teva generositat ha permés que compartíssim. Sí, es pot llegir molt bé, ampliant la imatge pel quadratet de sota a la dreta. És entranyable i emocionant. No hi hauria la possibilitat de rebre l'arxiu per mail, i guardar-lo com un document, i poder-lo anar rellegint a bocins?
    Per sort, la verdor ha tornat a cobrir els llocs a què et refereixes en el llibre. Però amb incendi o sense, l'indret de la teva infantesa perviu inalterable a la teva memòria, i aquest llibre n'és el fidel testimoni.
    Gràcies una vegada més, bonica. Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De res, Montse , era una manera de compartir...
      A veure, crec que es pot descarregar amb un PDF o un CD i després passar-lo a paper...La meva intenció era aquesta, ja que llegir-lo a l'ordinador és un pal i de l'altre manera, és un petit record i es pot anar llegint de mica en mica com dius tu... Jo vaig fer-ho amb el llibret dels poemes de l'abecedari que va posar la Carme. Sinó pots ja consultaré això del mail...O potser posaré al post sota el llibre, la manera de descarregar-lo.
      Ja et diré alguna cosa.
      Una abraçada també per a tu.

      Elimina
  15. La lluvia me relaja, de joven me pillo en varias ocasiones camino de mi casa, y como no tenia paraguas, pues alla que me fui paseando, eso si
    llegue empapadito pero la experiencia merecio la pena.
    buen fin de semana.
    un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Creo que las personas que somos un poco sensibles, agradecemos estos días tranquilos de lluvia, que lo limpia todo y nos produce un sentimiento de nostalgia, que no de tristeza...
      Es bonito pasear bajo la lluvia y que esta te de en pleno rostro, pero sin pescar ningun resfriado!!!
      Un abrazo también para ti.

      Elimina
  16. Oh quina sorpresa la teva darrera publicació, quines ganes de començar a llegir-lo :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. He pensat que era una bona manera de compartir...Jo, el poquet que he publicat, no ho he fet pels diners, sinó perquè em feia il·lusió...
      Espero que no tingueu problemes per descarregar el llibre...I que us agradi.

      Elimina
  17. mil gracias querida y admira amiga por tu generosidad y hacernos participes de la belleza de tus letras, muchos besinos con todo mi cariño y feliz fin de semana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcias a ti amiga Ozna, por tus palabras. Espero que puedas traducir mi pequeño libro que he querido compartir...Besinos también para ti, con sonrisas.

      Elimina
  18. Gràcies per deixar-nos assaborir el teu llibre. L'he pogut descarregar sense cap problema i ja he començat a llegir-lo. Saps? sóc de la Noguera i sé el que se sent quan se't crema el paisatge de la teva vida i has de recomençar i buscar de nou sota les runes. "Ploren runes de malvestats". Bon cap de setmana

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai Roser, estic contenta si l'heu pogut descarregar bé, ja veuràs que es llegeix en un tres i no res...
      Ets de la Noguera? El meu cunyat és de Balaguer...
      Esperem poder mantenir tan com podem, el nostre paisatge!
      Petons.

      Elimina
    2. doncs, ara sí que igual som parentes, també jo sóc de Balaguer.

      Elimina
    3. Roser, el meu cunyat em va dir que ell havia nascut a Tàrrega, on va viure fins els nou anys i després se'n van anar a Balaguer, fins els 21...

      Elimina
  19. Bon dia Roser
    com sempre pots agafar el que mes t'agradi, que ho disfreteis,
    petons i precioses fotos i sorpresetes!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies ESTEVE, jo passo un dia pels paisatges, un altre per les flors, un altre pels animalets...M'imagino la feinada de tenir un blog així!
      Més petons.

      Elimina
  20. Perdona, Roser. Estava tan concentrat en "la sorpreseta" que gairebé em passa per alt el teu apunt sobre el gris i la pluja, i sobre la manera que ens pot arribar a transformar -a purificar?- aquesta pluja benaurada. La recordo, en particular, caient amb empenta sobre la gran ciutat grisa, nocturna i tardorenca, i jo sadollant-me'n. Sense paraigua. Com una amant ben desitjada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mecatxis, vaig pensar, el Jordi s'ha despistat! és broma...
      Doncs sí, la pluja a mi em transmet totes aquestes coses, sobretot m'agrada quan cau suau, i silent. Ara que això de remullar-me...Prefereixo veure-la des de un bon aixoplug! Fes- me arribar una adreça si us plau...

      Elimina
  21. Roser, la teva prosa es poesia, poesia neta i transparent, mirall de la teva ànima, una ànima envejada per molts segurament, sempre plena d'optimisme, Però d'això no se'n compra! Estic segura que si poguessis en regalaries a cabassats. M'agrada el teu apunt i molt perquè reflecteix el que jo conec de la Roser. Sempre en qualsevol situació hi ha un bri d'esperança.
    Molts petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Montse, a mi m'agrada més la prosa poètica quela poesia en sí...et deixa més llibertat, a l'hora d'escriure.
      Dona , això de l'optimisme, no et pensis, també va a èpoques...
      I la Roser no l'has coneguda? fíxa't-hi bé!
      Molts petons també per a tu.

      Elimina
  22. ¡Hola hermosa!!!
    que linda sorpresa nos has traido a compartir, te felicito ya agradezco, solo que no pude comentar sobre el libro :D
    y tengo que comentarte sobre la belleza de este post con mas calma, me a movido el sentimiento me a encantado .
    un abrazo enormeeeee mi huella y mi saludo.
    bendiciones muchas bendiciones para ti.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola linda amiga, gràcias por tus palabras i no hay ninguna prisa... Tu ya sabes que los sentimientos se atraen...

      ¿No puedes traducir el libro? Miraré si es posible. Supongo que es un poco difícil, porque el bocabulario es bastante rural( del campo)...
      Un abrazo i y muchos besos con sonrisas para ti.

      Elimina