Subscribe:

dijous, 19 de gener del 2017


Si mirem el cel, a la nit, en un lloc sense contaminació lumínica, podrem veure moltes constel·lacions, algunes conegudes i d'altres no tant.  Entre elles en descobrirem una , en forma de serp. És la constel·lació del Serpent. Jo sabia un conte sobre el seu origen i com que no el trobava enlloc, el vaig escriure en forma d'auca, per treballar-lo amb la mainada...

LA  SIRENA  MARINA

Una sirena cantava,
 del matí fins a la tarda,
tots els peixos de la mar
l’escoltaven fent rotllana.

L’eixerit pescador Quim
i la seva barca,  l’Hidra,
s’ havien fet bons amics
de la sirena Marina.

Però una serp monstruosa
amagada dins la mar,
a la pobra sireneta
un dia va mossegar.

Es va quedar adormideta 
i tot el mar va plorar,
i els pescadors quan sortien
ni un sol peix podien pescar.

En Quim que era molt valent
se’n va anar a parlar amb la serp:
-Què he de fer monstre dolent?
El mar ha d’estar content!

La serpent va contestar:
-M’has de portar molt aviat,
la bonica lluna plena
i el sol d’or a l’altra mà.

En Quim va estirar bé el fil
d’un raig de lluna molt fi,
va fer-ne un cabdell molt gros
i el mateix va fer amb el sol.

Els ficà dins d’un cistell
i al mar es va capbussar
i la serp bocabadada,
la sirena despertà.

I quan el cistell va obrir
van fugir el sol i la lluna,
la serp els va perseguir
i va fer un salt gegantí.

Va anar a xocar contra el cel
i allà es va quedà atrapada,
potser encara la veureu
alguna nit estrellada.

I aquí s’acaba la historia
de la sirena Marina,
que canta dolces cançons
amb la seva veu tant fina.

Constel·lació del Serpent.

M. Roser Algué Vendrells

dilluns, 9 de gener del 2017


LES  CASES  DE  LES  LLUMS

Veig llum a les finestres i balcons.
D'esquitllada, siluetes inequívoques
de nens i d'animals domèstics
que creuen les estances.
Darrera de qualsevol de les finestres,
la gent dubta i estima.
Diuen "digui" quan truquen al telèfon,
tanquen el gas abans d'anar a dormir,
i la tendresa d'un sopar a mig fer
estova el cansament de la jornada.
Vertigen d'històries aspergides
d'amor i soledat, que se'm revelen
des dels ulls elèctrics, espurnejants,
de les façanes vives.
I m'enyoro una mica, fins i tot,
de la gent que no conec, de les cases
alienes, antigues i noves, cau 
de promeses o vibracions
que el pas del temps no ha reblanit.
Aleshores, davant el cos encès
de la ciutat, voldria trucar el timbre
de qualsevol porta i dir
a qui m'obrís:
jo sóc una estranya, enyoradissa,
que passava per aquí
i m'he aturat perquè he reconegut
la casa on mai no viuré ni he viscut.
Quedeu en pau.

Cèlia Sánchez  Mústich ( La cendra i el miracle)

Encara de nit a la Plana de Vic- TONA.

La Plana de Vic es desperta amb aquesta albada de somni, tot i que el poema ens parla del capvespre!!!

M. Roser Algué Vendrells.