Subscribe:

dilluns, 28 de desembre del 2009

PLUJA


Aquests dies, estem immersos dins d'aquesta pluja tan esperada!!! és clar que quan dura tants dies... la pluja gairebé sempre és nostàlgica, però de vegades també és com una amiga que ens fa companyia.



Fa un dia gris com el meu estat d’ànim.
Sempre que fa aquest temps a mi m’afecta,
m’agafa l’enyorança, em poso tendra.
Miro a través dels vidres de la finestra,
les mil gotes que cauen sense pressa.
Un doll de llàgrimes m’amaren la cara;
són llàgrimes dolces, no pas amargues,
de les que donen pau i serenen l’ànima.
I es confonen amb les gotes d’aigua
que han caigut, lentament, tota la tarda.
Tot el dia ha plogut i ara vespreja.
L’aigua se m’ha endut les recances
i m’ha tranquil·litzat...
I m’entretinc mirant la pluja fina,
pensant que d’altres finestres
emmarcaran d’altres rostres,
amb inquietuds semblants o potser noves.
I al final sento com una alegria.
i voldria que no s’acabessin,
aquests dies que em fan companyia













M. Roser Algué Vendrells

dimecres, 16 de desembre del 2009

NADAL PELS INFANTS









Un Niño pequeño
nacido en Belén,
llora en su cunita.
Sus lagrimitas
son lluvia de estrellas,
ángeles pequeños
jugarán con ellas.
Su Madre le canta,
para que esté alegre
y el pequeño Niño...
escucha y se duerme.














Para que duermas bienen tu cunita,
Niño Jesús de carita de cielo,
te cantaré una nana.

Te cogeré tu manita pequeña,
mientras te alumbra
la luz de una estrella.

Y tu sonreiràs... sin despertarte.



dimarts, 15 de desembre del 2009

NADAL

Aquests dies els meus posts són de temes nadalencs i com que crec que hauriem de ser solidaris tot l'any, us regalo un poema de com penso que hauria de ser Nadal.









LA UTOPIA DEL NADAL

Mentre feia el pessebre a l’escola
amb infants que disposen de tot,
he pensat en quin Nadal tindrien
els nens de la guerra, la fam i la por.

Els d’aquí, reunits en família,
menjaran gall d’indi, neules i torrons,
guarniran l’arbre, tindran alegria
i joguines bèl·liques per tots.

Els altres passaran gana i misèria,
sols coneixeran la pena i el dolor,
bombes, fusells, tancs i metralletes,
seran, en aquest cas, joguines de debò.

No pot haver-hi l’esperit del Nadal
mentre els homes es matin uns als altres,
mentre hi hagi un infant que estigui trist,
somniant en coses irrealitzables.

Només si d’un cop s’acaben les guerres
i tots els pobles poden viure en pau
i ningú passa fam ni penes,
podrà haver-hi un autèntic Nadal.




M. Roser Algué Vendrells

dilluns, 14 de desembre del 2009

PER PENSAR...
Aquests dies tots els carrers de les grans ciutats estan plens de gent que van amunt i avall carregats de paquets de coses que, ben segur, no són pas necessàries. A mi em produeix un cert malestar pensar que hi ha persones que fan del consumisme una forma de vida, i d'altres que no tenen res, ni el més imprescindible per viure. Mentre hi pensava, m'ha arribat aquest arxiu que és una petita película. Només us demano que us la mireu amb atenció i reflexioneu sobre el que veureu.

M. Roser Algué Vendrells

dimecres, 9 de desembre del 2009

A mi sempre m'han agradat les dites, els refranys, les frases fetes... segurament, perquè són un llegat lingüístic, important, dels nostres avantpassats. I penso que és una pena que el tinguem una mica arraconat i que els infants no en tinguin, gairebé, coneixement. Per això vaig fer un petit conte, fent servir aquest tipus d'expresions, per la classe de 6è. Crec que els va agradar, perquè era com un joc desxifrar el seu significat. I com que aviat s'acabarà l'any... el títol és escaient.

QUI DIA PASSA, ANY EMPENY
Quan sona el despertador, salto del llit lleuger com una daina i ,com que sóc més eixerit que un pèsol, de seguida em trec la son de les orelles.
Em rento com els gats i faig un mos per treure el ventre de pena.
Agafo la motxilla que pesa com un ruc mort, però ja se sap: carga que plau no pesa i, més content que un gínjol, enfilo carrer enllà, camí de l’escola
I, és clar, com que m’agrada fer safareig, fico cullerada en totes les converses dels grupets que em trobo pel camí i arribo a l’escola a tres quarts de quinze.
Malgrat tot, la mestra em mira de bon ull i jo m’assec al meu lloc, al costat d’un company que em fa pam i pipa i no em diu ni ase ni bèstia. Però jo em faig l’orni ,me’l miro de cua d’ull i veig que riu per sota el nas.
Tots plegats posem fil a l’agulla i comencem la nostra tasca. De mica en mica, es comença a trencar el silenci fins que hi ha tant de guirigall, que la classe sembla el mercat de Calaf.
A la mestra li comença a pujar la mosca al nas. Aleshores ens fa posar palla a l’esquella, perquè diu que té el cap com un timbal.
Quan sortim al pati corrent com un llamp, com que el sol m’enlluerna, no veig tres en un burro i em fumo de lloros. Els companys es pixen de riure i jo m’aixeco traient foc pels queixals, vermell com un tomàquet, però sa i estalvi.
Quan arriba l’hora de dinar, com que tinc una gana de llop, em menjaria un bou amb esquelles. Menjo en un tres i no res i tot ho trobo bo, ja que no sóc gens llepafils
Després de l’escola vaig al parc a estirar les cames.
Com que faig cara de no haver trencat mai cap plat ni cap olla, de vegades me n’aprofito per fer la guitza als companys. Penso que sóc dels que tiren la pedra i amaguen la mà.
De cop i volta, algú s’adona dels meus tripijocs i, en un tres i no res, em quedo més sol que la una i com que m’avorreixo, toco el dos cap a casa. Hi arribo suat i moll com un pollet. La mare no vol que corri tant , perquè diu que només tinc la pell i l’os.Tot i que menjo per quatre, sóc un sac de mal profit.
Com que ja s’acosta l’hora de tancar els ànecs, de la cuina bé una flaire que fa ganes de sucar pa amb l’olor i , a mi, se’m fa la boca aigua.
Normalment, quan me’n vaig al llit, de seguida agafo el son i dormo tota la nit com un tronc. Però avui estic desvetllat i no puc ni aclucar els ulls.
Penso que la gent és ben estranya; un dia em diuen que parlo com un llibre sense fulls i que de coses en sé un niu i, un altre dia, que no he vist el món per un forat.
Tanco els ulls i penso que no cal posar-s’hi pedres al fetge i que
tal dia farà un any.










M. Roser Alguè Vendrells

dissabte, 5 de desembre del 2009

GRÀCIES
Ja fa uns dies, la Mª Rosa Serdio ens va fer un regal preciós als qui visitem el seu blog. Un regal fet de paraules de poema, de boniques ilustracions, de música suau i dolça, de somnis... Vull compartir la seva màgia, amb tothom que passi per les meves Petiteses. Gràcies amiga.



Espero que us agradi tant com a mi.

M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 28 de novembre del 2009

ESCOLA-3


El curs 98-99 les mares d'un grup de nens i nenes dels quals havia estat tutora a 2n, 3r i 4t, com a despedida, em van fer aquest preciós regal: jo no vaig plorar perquè no sóc de llàgrima fàcil, però...

PARA ROSER

Una mirada suya
tiene tanta bondad,
que en sus ojos encuento
los ojos de mamá.

Una palabra suya
tiene tal suavidad,
que su voz se asemeja
a la voz de mamá.

Una caricia suya
me viena a recordar,
la ternura que guardan
las manos de mamá...

Es tan buena, tan buena,
que no la he de olvidar;
por algo le decimos
la segunda mamá.


Aquests són els millors regals...

M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 22 de novembre del 2009

El fill d'uns amics va venir un dia a casa perquè l'ajudés. Havia de fer un text lliure i no sabia per on començar. Vam fer una pluja d'idees i, finalment, va sortir aquesta història, segurament perquè erem a la tardor.

MEMÒRIES D'UNA FULLA
Sóc una fulla marró, morta i lluny del meu arbre però, malgrat tot, he viscut una vida feliç. Recordo que vaig néixer en un roure molt frondós, envoltat d’altres arbres de la meva espècie. Les meves companyes, és a dir, les fulles que havien nascut més o menys al mateix temps que jo, eren molt mogudes .Així que em va tocar el primer raig de sol, ja vaig fer-me amiga d’una companya molt trapella. Sempre que plovia, a les dues ens agradava jugar amb les petites gotes d’aigua que queien sobre les nostre cares verdes i ens les deixava tant lluents, que el sol si reflectia. De vegades guardàvem alguna goteta i la deixàvem caure sobre algun ocell despistat que volava a prop nostra.

El temps anava passant plàcidament per a totes nosaltres. Va ser al final de l’estiu que va passar la desgràcia: la meva amiga , ja una mica debilitada, va caure per culpa d’un cop de cua d’un ocell que feia cabrioles damunt la branca. Totes les fulles estàvem molt tristes. De cop i volta, vaig adonar-me que un dia jo també cauria. Em vaig mirar la pell i jo, tant presumida com era, vaig tenir un petit ensurt. Ja no era verda i lluent com abans, em tornava groguenca i estava una mica arrugada. M’adonava que m’estava fent gran i que aviat arribaria l’hora de deixar l’arbre que havia estat fins aleshores la meva casa. Veia com les meves companyes anaven caient. I és que havia arribat la tardor. Una ventada va fer gronxar la branca i va fer caure la majoria de les fulles, inclosa jo. Vaig baixar planejant fins a terra i rodolant, rodolant... I, ves per on, sense saber com, havia anat a parar al costat d’un petit rierol d’aigües tranquil·les. Allà hi havia uns nens i nenes jugant amb l’aigua i recollint fulles per classificar-les. Jo vaig tenir la sort que m’agafés una nena pèl-roja que triava les més boniques, i quina seria la meva sorpresa quan, dintre del seu cistellet, vaig retrobar-me amb la meva antiga amiga i , juntes, vam acabar enganxades a la matèixa pàgina del seu àlbum de natura.

I aquesta és la meva història, la història d’una fulla, segurament, com qualsevol altra.

David
------------------------------------------------------------------------------------------------------


M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 14 de novembre del 2009

Fa un temps, li vaig dedicar a la meva reneboda nascuda a Bolivia, un poema que es deia "la nana de los pajaritos" . Li vaig fer en castellà perquè el pogués entendre el seu pare, però també n'hi vaig fer un en català. I avui el poso aquí, ja que l'altre també li podeu trobar.


LA PRINCESETA AINA

Com que és petitona
dins del seu bressol,
estrena la vida

i somriu quan vol.

Amb polsim d’estrelles,

angels grassonets,

li fan pesigolles

i mil petonets.

Eixerida i riallera.

tan bonica com un sol,

a la petitona estrella

bé caldrà posar-li un nom.

Com que és catalana,

africana i boliviana,

la “bebé” petitona

s’ha de dir Aina.

I si en sabés li faria

una cançó que diria:

Tens la careta de nina

i uns ulls negres tan brillants,

que els estels se n'enamoren

i volen ser els seus companys.



No té gaire tècnica, però està fet amb el cor.

M. Roser Algué Vendrells

dilluns, 2 de novembre del 2009

ESCOLA-2



Quan va arribar l’hora de la meva hipotètica pre-jubilació, vaig fer l’editorial de la revista de l’escola. Us en faig cinc cèntims:

És l’hora dels adéus...I la sensació que tinc ja fa un temps és la d’anar tancant portes, cada vegada que faig alguna activitat que sé que no es repetirà, com a mínim, en aquest context: sortides, teatre, triar la mascota de la classe, aprendre a fer rodolins, memoritzar i dir poemes, anar de colònies...

Però penso que, si Déu vol, se n’obriran d’altres, segur que ben engrescadores, ja que dels nens i nenes he après la curiositat i les ganes de fer coses amb il·lusió.

És gairebé mitja vida dedicada a l’exercici d’aquesta bonica professió, que m’ha fet viure tot un reguitzell d’experiències. Les negatives les ficaré dins d’un globus i faré que s’enlairi ben amunt i es perdi en l’infinit. Les positives, estaran sempre a prop meu per mantenir viu el caliu de l’estimació que m’enduré a la meva maleta imaginària i que m’acompanyarà en aquest nou camí que ara començaré. I ho faré amb calma i tranquil·litat, sense dependre, per primera vegada a la vida, d’un estri ben poc afortunat anomenat rellotge.

D’alguna manera voldria donar les gràcies als pares i mares, per la seva ajuda i per l’afecte i el respecte que m’han demostrat en aquesta llarga trajectòria compartida a l’escola. I m’agradaria fer-ho recordant el poema, d’uns quants anys enrera, fruit de la sensibilitat d’un pare:

LA MESTRA NO HO SAP TOT

La mestra no ho sap tot,
però porta un estel al seu somriure,
i un ocell dins del seu cor.

La mestra no ho sap tot,
però pensa en la font d’aigua fresca
on els nens van a veure sense por.

La mestra ens ha portat una floreta,
sota un núvol que ens diu allò que som
i sempre sap el que ens fa falta
regalant-nos cada dia un tros d’amor,
on l’oblit s’estavella i la distància
desapareixerà darrera el seu record.

Fins aviat, fins a sempre, bona mestra,
tu ens has escrit la nostra millor cançó...!


Un pare - juny del 1998

A tots els i les mestres que feu l’escola, el desig que col·laboreu a que cada dia hi hagi més infants que ens facin creure en l’esperança d’un futur cada vagada millor, perquè de grans, seran unes bones persones...i que la tecnologia no us faci perdre mai la humanitat !

Finalment, l’adéu més entranyable a tots els meus alumnes, els d’abans i els d’ara, amb la promesa que, per més temps que passi, sempre sereu els nens i nenes de la Roser.



I, ves per on, ara continuo a l’escola fent voluntariat.. i que per molts anys.

M. Roser Algué Vendrells

dijous, 29 d’octubre del 2009

VOLEN VERSOS

El 24 d'aquest mes d'octubre va ser el dia de la BIBLIOTECA. A Cocentaina, al País Valencià, n'hi ha una que té un blog dedicat a la poesia infantil i juvenil. Si us hi passegeu podreu veure que és una passada de blog, tan per la quantitat de poemes, com per la qualitat i la varietat, ja que ni podeu trobar en diferents llengües. L'ànima d'aquesta biblioteca la coneixereu per Salvia, però en realitat es diu Dolores. Jo la felicito per una feina tan ben feta i li dono les gràcies per deixar-me formar part daquests versos voladors, que van ser un fantàstic regal d'aniversari.

M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 25 d’octubre del 2009

L'ESCOLA-1
Avui al mati m'ha trucat per telèfon una antiga alumna que feia més de deu anys que no en sabia res. La casualitat és que avui és el meu aniversari i puc ben dir que m'ha alegrat el dia. I m'ha vingut a la memòria quan l'escola va fer 25 anys. Per aquest motiu vam fer un petit llibret i algunes persones, relacionades amb l'escola, i vam posar el nostre granet de sorra literària. Aquestes són les quatre ratlles que vaig escriure jo.


Aquest any el ”Folqui” celebra un aniversari molt especial: 25 anys i jo els faig també amb l’escola. Això em produeix una gran satisfacció.

I si he de parlar de records...Parlaré dels nens i nenes que he intentat ajudar a créixer com a persones i que a mi m’han aportat moltes coses. Ens hem estimat i respectat mútuament.

Com podeu imaginar-vos, les experiències viscudes en aquests 25 anys han estat de tots colors. Però com que estic contenta, em faré un regal d’aniversari que compartiré amb tots vosaltres. Només parlaré dels records positius i entranyables, d’aquells que et fan sentir bé per dins.

Recordo aquell teatre fet per Nadal amb dos grups de quart, que jo havia escrit per a ells..., aquella nena que tímidament em va dir:“ Té, Roser, aquest poema l’he fet per a tu” i el poema va guanyar un premi Antaviana,..., i la nena de primer que, en la confidencialitat de les colònies em confessà:” Quan et vaig conèixer, no em vas agradar gaire perquè eres una mica velleta; no pensava que fossis tan bona”...,o la floreta espontània d’un nen petit.” Roser avui estàs molt bonica”... i totes les demostracions d’afecte dels exalumnes, que ja en són molts, quan ens trobem pel poble, em venen a veure o em truquen per telèfon...

I si em permeteu, ara m’agradaria explicar-vos un conte força real. Parla d’una persona que, des de petita, volia formar part d’aquest món de guix i pissarra, de llapis i paper...
Hi havia una vegada una mestra amb les il·lusions acabades d’estrenar que va arribar al Folch i Torres convençuda que, des d’aquell moment, seria, per a ella , una segona casa. I davant d’aquelles carones d’ulls encuriosits va fer tota una declaració de principis:” Vull ser una bona mestra”. Ara, quan ja és a punt de jubilar-se, es pregunta si ha dut a bon port la nau dels seus bons propòsits. El final del conte us el podran explicar els nenes i nenes que encara l’acompanyaran un temps i els que ho han fet durant aquests 25 anys, i que ara ja fan camí per la vida. Ella vol creure que, com a persones, projecten cap als altres la seva pròpia estimació i sensibilitat per intentar fer un món més habitable.

I acabaré manllevant una cita propera al meu tarannà: "Si no m'il·lusionés per millorar el món, no seria jo".

El poema és aquest:


La rosa és com tu,
quan em dones un petó
i tanques els ulls.
I l'olor que fas,
és com la pluja al camp.
Sara
M. Roser Algué Vendrells

dimecres, 21 d’octubre del 2009

ELEMENTS POÈTICS



Vora el mar, el capvespre, a l’hora baixa; Una increïble posta de sol tenyeix el paisatge de tonalitats rosades. La lluna plena treu la cara amb tonalitats de marbre. I davant, un far, sentinella marí, iniciant la seva tasca d’intermitències lluminoses. A sota, sols l’abisme, amb la creixent remor del mar batent contra les roques. Al lluny, tímids i vacil·lants, els primers fanalets de les barques dels pescadors , que brillen com lluernes dins la foscor. Al cel, vols elegants de gavines i xiscles d’orenetes que s’empaiten ran del penya-segat. Semblen tots els elements tòpics i típics per a fer el més meravellós dels poemes.
Però... jo diria que hi manca alguna cosa, segurament la més important; Uns ulls que contemplin amb cor de poeta, el mateix que tu. I aleshores sí, sense cap paraula per a no trencar l’encís de l’entorn, seria el moment i el lloc adient no pas per escriure... molt millor per viure com en un bell somni tot fet d’il·lusió, el més dolç i tendre poema d’amor.

M. Roser Algué Vendrells

dijous, 15 d’octubre del 2009

CONTES ANIMATS

Passejant per la red he trobat aquests petites històries per mirar, que m'han enamorat i les vull compartir amb les persones que sou tan amables de passar pel meu blog.



Veuillez installer Flash Player pour lire la vidéo

Espero que us agradin!

dimecres, 14 d’octubre del 2009

LA CASTANYERA

Sembla que, per fi, la tardor comença a treure el nas. Alguns arbres ja van pintant les fulles de colors, les aus migratòries es van aplegant per emprendre la llarga volada, el bosc fa olor de bolets, els matins i els vespres ja fresquegen, el cel ens regala unes postes de sol fantàstiques... tot plegat ens porta una oloreta que ja haviem mig oblidat: l'olor de les castanyes torrades i, és clar, això vol dir que aviat tornaran les castanyeres, una tradició ben bonica. Jo vaig fer-li una auca, a la castanyera, que els nens i nenes van il·lustrar. A veure si us agrada.



Des d’un bosc de castanyers
amb salut i amb alegria,
us vinc a veure cada any
quan s’acosten aquests dies.

Em llevo de bon matí
i vaig recollint castanyes,
que ja han madurat per fi,
aquí dalt de la muntanya.

M’ajuden els esquirols,
els ocellets m’acompanyen
i un conill que va tot sol
i un cargol que treu les banyes.

De darrera d’un arbust
surten petites orugues,
que fent fileres recorden
les corrues de formigues.

Us porto l’olor del bosc,
dels bolets i de la molsa,
dels arbres i dels matolls
i tot el que el vent espolsa.

De castanyes ben torrades
heu de fer-vos un bon tip;
si les mengeu ben pelades
us faran més bon profit.

Canteu cançons i balleu
la dansa de la castanya,
jo també la ballaré
aquí , a la meva muntanya.

Que tot us vagi molt bé...
Adéu siau, fins l’any que ve!!!


BONA CASTANYADA
M. Roser Algué Vendrells

dimecres, 23 de setembre del 2009

L'ESPERANÇA

Diuen que l'esperança és l'últim que es perd i segurament és veritat. He fet un recull de frases,que m'han agradat, sobre aquest tema. Les escric tal com les he trobades.

-Por muy larga que sea la tormenta, el sol siempre vuelve a brillar entre las nubes.

-En el corazón de todos los inviernos vive una primavera palpitante, y detrás de cada noche, viene una aurora sonriente. (Khalil Gibran, poeta libanés)

-Si supiera que el mundo se acaba mañana, yo, hoy todavia, plantaria un arbol.

-Si ayudo a una sola persona a tener esperanza, no habré vivido en vano. (Martin Luther King)

-La esperanza es el sueño del hombre despierto. (Aristòteles)

-Es mejor llegar lleno de esperanza, que llegar. (proverbio chino)

-La esperanza es un arbol en flor que se balancea dulcemente, al soplo de las ilusiones.
(Severo Catalina, escritor español)

I l'esperança diuen que seria de color verd, si els sentiments es poguessin pintar...

M. Roser Algué Vendrells

NOSTÀLGIES DE TARDOR


Ja som a la tardor. L’estació de l’any nostàlgica per excel·lència. Jo vull donar-li la benvinguda amb quatre versos que donen fe del meu tarannà melangiós, segurament perquè jo vaig néixer un mes d’octubre, al bell mig d’un paisatge de colors una mica emboirats.



Tardor... simfonia de colors

que et captiven la mirada,

amb matisos d’or i vermells de foc.


Nits clares de lluna

i capvespres fantàstics,

sota un cel de somni.




Pescadors a l’aguait

d’una mar encrespada,

esperant, sempre, que arribi la calma.


Enyorances d'amors somniats

i dil·lusions perdudes,

que mai seran realitat.



Tardor...sensacions indefinides

i per als cors sensibles,

un bell cant de melangia.


M. Roser Algué Vendrells