L'ESCOLA-1

Avui al mati m'ha trucat per telèfon una antiga alumna que feia més de deu anys que no en sabia res. La casualitat és que avui és el meu aniversari i puc ben dir que m'ha alegrat el dia. I m'ha vingut a la memòria quan l'escola va fer 25 anys. Per aquest motiu vam fer un petit llibret i algunes persones, relacionades amb l'escola, i vam posar el nostre granet de sorra literària. Aquestes són les quatre ratlles que vaig escriure jo.

Aquest any el ”Folqui” celebra un aniversari molt especial: 25 anys i jo els faig també amb l’escola. Això em produeix una gran satisfacció.

I si he de parlar de records...Parlaré dels nens i nenes que he intentat ajudar a créixer com a persones i que a mi m’han aportat moltes coses. Ens hem estimat i respectat mútuament.

Com podeu imaginar-vos, les experiències viscudes en aquests 25 anys han estat de tots colors. Però com que estic contenta, em faré un regal d’aniversari que compartiré amb tots vosaltres. Només parlaré dels records positius i entranyables, d’aquells que et fan sentir bé per dins.

Recordo aquell teatre fet per Nadal amb dos grups de quart, que jo havia escrit per a ells..., aquella nena que tímidament em va dir:“ Té, Roser, aquest poema l’he fet per a tu” i el poema va guanyar un premi Antaviana,..., i la nena de primer que, en la confidencialitat de les colònies em confessà:” Quan et vaig conèixer, no em vas agradar gaire perquè eres una mica velleta; no pensava que fossis tan bona”...,o la floreta espontània d’un nen petit.” Roser avui estàs molt bonica”... i totes les demostracions d’afecte dels exalumnes, que ja en són molts, quan ens trobem pel poble, em venen a veure o em truquen per telèfon...

I si em permeteu, ara m’agradaria explicar-vos un conte força real. Parla d’una persona que, des de petita, volia formar part d’aquest món de guix i pissarra, de llapis i paper...
Hi havia una vegada una mestra amb les il·lusions acabades d’estrenar que va arribar al Folch i Torres convençuda que, des d’aquell moment, seria, per a ella , una segona casa. I davant d’aquelles carones d’ulls encuriosits va fer tota una declaració de principis:” Vull ser una bona mestra”. Ara, quan ja és a punt de jubilar-se, es pregunta si ha dut a bon port la nau dels seus bons propòsits. El final del conte us el podran explicar els nenes i nenes que encara l’acompanyaran un temps i els que ho han fet durant aquests 25 anys, i que ara ja fan camí per la vida. Ella vol creure que, com a persones, projecten cap als altres la seva pròpia estimació i sensibilitat per intentar fer un món més habitable.

I acabaré manllevant una cita propera al meu tarannà: "Si no m'il·lusionés per millorar el món, no seria jo".

El poema és aquest:


La rosa és com tu,
quan em dones un petó
i tanques els ulls.
I l'olor que fas,
és com la pluja al camp.
Sara
M. Roser Algué Vendrells