Fa un temps, li vaig dedicar a la meva reneboda nascuda a Bolivia, un poema que es deia "la nana de los pajaritos" . Li vaig fer en castellà perquè el pogués entendre el seu pare, però també n'hi vaig fer un en català. I avui el poso aquí, ja que l'altre també li podeu trobar.
LA PRINCESETA AINA
dins del seu bressol,
estrena la vida
i somriu quan vol.
Amb polsim d’estrelles,
angels grassonets,
li fan pesigolles
i mil petonets.
Eixerida i riallera.
tan bonica com un sol,
a la petitona estrella
bé caldrà posar-li un nom.
Com que és catalana,
africana i boliviana,
la “bebé” petitona
s’ha de dir Aina.
I si en sabés li faria
una cançó que diria:
Tens la careta de nina
i uns ulls negres tan brillants,que els estels se n'enamoren
i volen ser els seus companys.
No té gaire tècnica, però està fet amb el cor.
M. Roser Algué Vendrells
Roser me mori de amor con ese bebe que preciosa... es asi toda chiquitita como para comercela a besos, yo la tendria en brazos las 24hs jajajjaj enserio...
ResponEliminaMe encanto el poema porque sale del corazón y de ahí todo lo que sale es bello asi como tu arte...
felicitaciones y un abrazote
Si que es muy bonita, es un poco morenita porque su mamá es blanca como la nieve, pero su papá es negro como la noche sin luna (es africano). Imáginate el contraste...si cuando van por la calle llaman la atención. Pensábamos que la niña seria de café con leche, pero es más de leche que de café, cosas de la genética.
ResponEliminaUn abrazo grande para ti.
M. Roser
Ës una nena presiosa, i segur que quant sigui més gran, tindrà aquest poema comuna gran joia.
ResponEliminaHola Imma, si que és bonica la "bebé" com diuen ells...Jo l'he vista per la càmera de l'ordinador, i és tot ulls. Segons el pare, amb el temps s'anirà tornant més moreneta.
ResponEliminaUn petó,
M. Roser