Subscribe:

diumenge, 22 de novembre de 2009

El fill d'uns amics va venir un dia a casa perquè l'ajudés. Havia de fer un text lliure i no sabia per on començar. Vam fer una pluja d'idees i, finalment, va sortir aquesta història, segurament perquè erem a la tardor.

MEMÒRIES D'UNA FULLA
Sóc una fulla marró, morta i lluny del meu arbre però, malgrat tot, he viscut una vida feliç. Recordo que vaig néixer en un roure molt frondós, envoltat d’altres arbres de la meva espècie. Les meves companyes, és a dir, les fulles que havien nascut més o menys al mateix temps que jo, eren molt mogudes .Així que em va tocar el primer raig de sol, ja vaig fer-me amiga d’una companya molt trapella. Sempre que plovia, a les dues ens agradava jugar amb les petites gotes d’aigua que queien sobre les nostre cares verdes i ens les deixava tant lluents, que el sol si reflectia. De vegades guardàvem alguna goteta i la deixàvem caure sobre algun ocell despistat que volava a prop nostra.

El temps anava passant plàcidament per a totes nosaltres. Va ser al final de l’estiu que va passar la desgràcia: la meva amiga , ja una mica debilitada, va caure per culpa d’un cop de cua d’un ocell que feia cabrioles damunt la branca. Totes les fulles estàvem molt tristes. De cop i volta, vaig adonar-me que un dia jo també cauria. Em vaig mirar la pell i jo, tant presumida com era, vaig tenir un petit ensurt. Ja no era verda i lluent com abans, em tornava groguenca i estava una mica arrugada. M’adonava que m’estava fent gran i que aviat arribaria l’hora de deixar l’arbre que havia estat fins aleshores la meva casa. Veia com les meves companyes anaven caient. I és que havia arribat la tardor. Una ventada va fer gronxar la branca i va fer caure la majoria de les fulles, inclosa jo. Vaig baixar planejant fins a terra i rodolant, rodolant... I, ves per on, sense saber com, havia anat a parar al costat d’un petit rierol d’aigües tranquil·les. Allà hi havia uns nens i nenes jugant amb l’aigua i recollint fulles per classificar-les. Jo vaig tenir la sort que m’agafés una nena pèl-roja que triava les més boniques, i quina seria la meva sorpresa quan, dintre del seu cistellet, vaig retrobar-me amb la meva antiga amiga i , juntes, vam acabar enganxades a la matèixa pàgina del seu àlbum de natura.

I aquesta és la meva història, la història d’una fulla, segurament, com qualsevol altra.

David
------------------------------------------------------------------------------------------------------


M. Roser Algué Vendrells

4 comentaris:

  1. No cap dubte, que una bona profesora, fa un bon alumne, un text molt bo, i a la vegada profunt. Es pot treure una ensenyança.
    El temps pasa per tothom, i tots anem a parar al mateig lloc.

    ResponElimina
  2. Ay Roser que bonita historia... tendre que ir a tu casa para que me enseñes a escribir asi, es como un cuentito pero con eseñanza y poesía...
    una delicia
    besitossssssssssssssss

    ResponElimina
  3. És veritat que tots anem a parar al mateix lloc , però podem anar-hi per camins diferents. Cal que el disfrutem aquest camí, que intentem aprofitar les petites coses que ens anem trobant a banda i banda, ja que l'hem de fer...
    Suposo que és per deformació professional, però tot el que escric intento que sigui educatiu.
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  4. Mónica, gràcias por tus palabras, pero ya me gustaria a mi escribir los poemas infantiles que tu haces, y además con la fluidez que los escribes. A mi, de siempre, se me ha dado mucho mejor la prosa póetica, aunque ha veces también haga mis pinitos con la poesia...Supongo que todos tenemos algo que se nos da mejor. Puedes venir volando en una nube de sueños...
    El otro dia se me ocurrió mirar el traductor, y la verdad es que tiene muy poca calidad y traduce algunas cosas muy mal, lástima que sea la única manera de entenderme.
    Con mi ayudante informático (un muchachote de 17 años) nos partíamos de risa con la traducción de algunas palabras...
    Abrazos cariñosos.
    M. Roser

    ResponElimina