Quan va arribar l’hora de la meva hipotètica pre-jubilació, vaig fer l’editorial de la revista de l’escola. Us en faig cinc cèntims:
És l’hora dels adéus...I la sensació que tinc ja fa un temps és la d’anar tancant portes, cada vegada que faig alguna activitat que sé que no es repetirà, com a mínim, en aquest context: sortides, teatre, triar la mascota de la classe, aprendre a fer rodolins, memoritzar i dir poemes, anar de colònies...
Però penso que, si Déu vol, se n’obriran d’altres, segur que ben engrescadores, ja que dels nens i nenes he après la curiositat i les ganes de fer coses amb il·lusió.
És gairebé mitja vida dedicada a l’exercici d’aquesta bonica professió, que m’ha fet viure tot un reguitzell d’experiències. Les negatives les ficaré dins d’un globus i faré que s’enlairi ben amunt i es perdi en l’infinit. Les positives, estaran sempre a prop meu per mantenir viu el caliu de l’estimació que m’enduré a la meva maleta imaginària i que m’acompanyarà en aquest nou camí que ara començaré. I ho faré amb calma i tranquil·litat, sense dependre, per primera vegada a la vida, d’un estri ben poc afortunat anomenat rellotge.
D’alguna manera voldria donar les gràcies als pares i mares, per la seva ajuda i per l’afecte i el respecte que m’han demostrat en aquesta llarga trajectòria compartida a l’escola. I m’agradaria fer-ho recordant el poema, d’uns quants anys enrera, fruit de la sensibilitat d’un pare:
LA MESTRA NO HO SAP TOT
La mestra no ho sap tot,
però porta un estel al seu somriure,
i un ocell dins del seu cor.
La mestra no ho sap tot,
però pensa en la font d’aigua fresca
on els nens van a veure sense por.
La mestra ens ha portat una floreta,
sota un núvol que ens diu allò que som
i sempre sap el que ens fa falta
regalant-nos cada dia un tros d’amor,
on l’oblit s’estavella i la distància
desapareixerà darrera el seu record.
Fins aviat, fins a sempre, bona mestra,
tu ens has escrit la nostra millor cançó...!
Un pare - juny del 1998
A tots els i les mestres que feu l’escola, el desig que col·laboreu a que cada dia hi hagi més infants que ens facin creure en l’esperança d’un futur cada vagada millor, perquè de grans, seran unes bones persones...i que la tecnologia no us faci perdre mai la humanitat !
Finalment, l’adéu més entranyable a tots els meus alumnes, els d’abans i els d’ara, amb la promesa que, per més temps que passi, sempre sereu els nens i nenes de la Roser.
Quan s'acaba una etapa de la vida en comença una altra i s'ha de saber aprofitar. Tenir sempre ganes de conèixer i de fer coses és molt important, potser el més important de tot. Crec que una persona està acabada quan perd les ganes de saber noves coses, tot i que n'hi ha que mai han estat interessats per a res, això és molt trist.
ResponEliminaUn petó.
Tens molta raó. A més, quan has tingut la sort de dedicar-te al que t'agradava i t'hi has dedicat en cos i ànima et sents bé, tant que decideixes continuar...
ResponEliminaHe trobat un parell de frases sobre la vellesa força simpàtiques.
Segons Shopenhauer, "els primers quaranta anys de la vida són el text i la resta, el comentari.
I Gabriel Garcia márquez deia:"El secreto de una buena vejez no es otro que un pacto honrado con la soledad"
Una abraçada,
M. Roser
SIEMPRE que concluye un ciclo es para dar paso a otro diferente y de cada uno aprendemos algo nuevo y desconocido, la vida es una gran escuela y la experiencia la mejor maestra, ojalá que lo que llegue sea lo suficientemente bueno para tu creciemiento espiritual y ayudarte en este camino de conocimientos y sabidura que todos emprendemos desde el nacimiento,
ResponEliminael poema sobre la maestra es muy bueno me encanto eso de corazón de pajaro conoci algunas maestras así no puedo decir que la mayoria pero las que lo fueron jamas se fueron de mi memoria y su canto será siempre eterno.
un abrazo señora la felicito y le djo un besazo
Hola Mónica, yo he tenido la suerte de poder dedicarme a lo que realmante me ha gustado y a ello he dedicado mi vida. Mi padre fue un gran maestro y supongo que algo aprendí. Lo digo porque, lo mismo que a él,los niños y los padres me han querido mucho. Y sigo en la brecha, ayudando a los niños y niñas que vienen de otros países, para que aprendan el catalán y así puedan integrarse mejor en Catalunya.
ResponEliminaYo siempre he dicho que el mejor premio que la profesión me podía dar, es que de mayores los niños y niñas, tengan un buen recuerdo de mi. Tengo un poema la mar de tierno que me hicieron unas mamàs, algun dia lo pondré en el blog.
También te digo que, sin embargo, cuando coges una opción, siempre se quedan cosas por el camino...
Mil grácias por tus palabras.
Un beso muy grande también para ti.
M. Roser
Hola Roser, ja fa uns anys em va passar això mateix, vaig haver de pre-jubilar-me a causa d'una malaltia. M'hi vaig resistir i volia incorporar-me poc a poc i he de dir que tant l'inspector com la inspectora mèdica i el director h estaven d'acord però l'administació va dir que era molt car. No va ser fàcil perquè tota la vida fent de mestra i de sobte trobar-te sense anar a l'escola... Pensant com plantejaries aquests tema o l'altre i adonar-te que ja no calia...
ResponEliminaSort en vaig tenir del Sàhara, del blog, dels llibres, dels nens sahrauís i de que de tant en tant em demanen per a fer alguna xerrada i no saps com m'agrada estar atra vegada davant dels ulls brillants dels nens i captar-los l'atenció des del primer minut.
I quan les obligacions familiars m'ho permetin tinc un projecte: anar als Campaments a col·laborar amb el bibliobús: el Bubi. Contar contes sempre m'ha agradat.
Petons ben forts.
Hola Antònia, no sabia que teniem la mateixa professió. Me n'alegro, tenim sensibilitats properes...
ResponEliminaJo em vaig pre-jubilar voluntàriament per la LOGSE, doncs ja feia més de trenta anys que em passejava per l'escola...i la veritat, estava una mica cansada. No pas dels nens i nenes, sinó de tot l'entorn en general. Tants canvis, l'informatització de l'escola...Jo m'implico molt amb les coses i les responsabilitats de vegades em superen. Però és clar que alguna cosa havia de fer i vaig optar per fer voluntariat a l'escola, amb el vist i plau de la inspectora i el director. Així no he perdut el contacte amb el que durant tants anys ha estat la meva vida. A més, com que tinc tres llibrets editats, de tant en tant em demanen de fer algun escrit o algun petita col·laboració.
Tot i que no sóc gaire futbolera, vaig fer una auca del Pep, el Barça les tres copes i la vaig enviar al Club. Són petites coses ja que sense fer alguna activitat no mi puc estar, això sí, sense que les responsabilitats se'm tirin a sobre.
Tant de bo puguis realitzar les teves il·lusions amb els infants Saharauis.
Molts petons,
M. Roser
Hola, veig que més o menys estem a la mateixa etapa de la vida.
ResponEliminaJo de moment, no me plantejat continuar a l'escola, crec que dels 4 anys que vàrem entrar fins els 60 que n'hem sortit, ja són prous anys, ara vull tastar altres coses. Això no vol dir que deixi res d'arrel, i saben que si em necesiten aquí estic.
Però tinc moltes petites coses per fer que tots aquests anys no he pugut, i ara es el moment.
Es molt bonic això que escrius.
Hola Imma, doncs sí, em sembla que més o menys som de la matéixa quinta...Saps que passa ,que per a mi, continuar anant a l'escola és gairebé com una teràpia. Quan em vaig pre jubilar perquè em sembla que ja em tocaba, feia mig any que s'havia mort el meu pare i, és clar, vaig passar d'anar com una moto a no tenir responsabilitats i això no era bo. Sempre havia pensat que faria algun voluntariat, però on... era com començar de nou, en canvi a l'escola no havia d'aprendre a fer res de diferent i mantenia el contacte amb els nens i nenes. Vaig parlar amb el director i la inspectora i els va semblar molt bé. O sigui que cada dia vaig de 10 a 1 a fer aula d'acollida. La gent em diu perquè no m'he dedicat a escriure, però com que tinc tres llibrets publicats, ja estic satisfeta. A més escriure per editar és molt cansat i ja estic tipa de responsabilitats, perquè m'implico massa amb el que faig. Ara només vaig fent cosetes que em venen de gust...
ResponEliminaMolts petons,
M. Roser