A mi sempre m'han agradat les dites, els refranys, les frases fetes... segurament, perquè són un llegat lingüístic, important, dels nostres avantpassats. I penso que és una pena que el tinguem una mica arraconat i que els infants no en tinguin, gairebé, coneixement. Per això vaig fer un petit conte, fent servir aquest tipus d'expresions, per la classe de 6è. Crec que els va agradar, perquè era com un joc desxifrar el seu significat. I com que aviat s'acabarà l'any... el títol és escaient.

QUI DIA PASSA, ANY EMPENY

Quan sona el despertador, salto del llit lleuger com una daina i ,com que sóc més eixerit que un pèsol, de seguida em trec la son de les orelles.
Em rento com els gats i faig un mos per treure el ventre de pena.
Agafo la motxilla que pesa com un ruc mort, però ja se sap: carga que plau no pesa i, més content que un gínjol, enfilo carrer enllà, camí de l’escola
I, és clar, com que m’agrada fer safareig, fico cullerada en totes les converses dels grupets que em trobo pel camí i arribo a l’escola a tres quarts de quinze.
Malgrat tot, la mestra em mira de bon ull i jo m’assec al meu lloc, al costat d’un company que em fa pam i pipa i no em diu ni ase ni bèstia. Però jo em faig l’orni ,me’l miro de cua d’ull i veig que riu per sota el nas.
Tots plegats posem fil a l’agulla i comencem la nostra tasca. De mica en mica, es comença a trencar el silenci fins que hi ha tant de guirigall, que la classe sembla el mercat de Calaf.
A la mestra li comença a pujar la mosca al nas. Aleshores ens fa posar palla a l’esquella, perquè diu que té el cap com un timbal.
Quan sortim al pati corrent com un llamp, com que el sol m’enlluerna, no veig tres en un burro i em fumo de lloros. Els companys es pixen de riure i jo m’aixeco traient foc pels queixals, vermell com un tomàquet, però sa i estalvi.
Quan arriba l’hora de dinar, com que tinc una gana de llop, em menjaria un bou amb esquelles. Menjo en un tres i no res i tot ho trobo bo, ja que no sóc gens llepafils
Després de l’escola vaig al parc a estirar les cames.
Com que faig cara de no haver trencat mai cap plat ni cap olla, de vegades me n’aprofito per fer la guitza als companys. Penso que sóc dels que tiren la pedra i amaguen la mà.
De cop i volta, algú s’adona dels meus tripijocs i, en un tres i no res, em quedo més sol que la una i com que m’avorreixo, toco el dos cap a casa. Hi arribo suat i moll com un pollet. La mare no vol que corri tant , perquè diu que només tinc la pell i l’os.Tot i que menjo per quatre, sóc un sac de mal profit.
Com que ja s’acosta l’hora de tancar els ànecs, de la cuina bé una flaire que fa ganes de sucar pa amb l’olor i , a mi, se’m fa la boca aigua.
Normalment, quan me’n vaig al llit, de seguida agafo el son i dormo tota la nit com un tronc. Però avui estic desvetllat i no puc ni aclucar els ulls.
Penso que la gent és ben estranya; un dia em diuen que parlo com un llibre sense fulls i que de coses en sé un niu i, un altre dia, que no he vist el món per un forat.
Tanco els ulls i penso que no cal posar-s’hi pedres al fetge i que tal dia farà un any.

M. Roser Alguè Vendrells