Subscribe:

dijous, 19 d’abril de 2012

CASA  D'ORENETES...

Hi ha una dita que diu:
Casa d'orenetes,
casa d'amoretes.
Perquè a les orenetes els agrada el silenci i fan el niu a les cases de la gent que s'estimen...


En Josep M. de Segarra té un escrit molt bonic sobre les orenetes. Espero que us agradi. 

"Al món no hi ha pas ocell més eixerit que l'oreneta. És tan bona per al pagès, i fa tan de profit i dóna tanta alegria, que l'oreneta és l'ocell més estimat, i tothom el respecta i tothom en diu bé. S'ha de tenir molt mal cor per a matar o fer patir una oreneta!

L'oreneta sembla que pensi i tingui més cap que moltes persones. I, com a graciosa i plena de qualitats, és la reina de totes les bestioles de ploma. L'oreneta és àgil, atrevida, alegre, treballadora. Sempre va neta; sempre queda elegant. El cant de l'oreneta és un xisclet fresc que no s'acaba mai i que sembla que digui: "-Vit, vit, xirrivit!" 
Els pagesos diuen que l'oreneta, quan canta, diu: 

"-Lleva't de matí, lleva't de matí!"

A l'Empordà li fan dir una pila de coses. La gent del camp explica el xisclar de l'oreneta d'aquesta manera:

"-M'he llevat,
m'he rentat,
he esmorzat,
he anat a Montserrat,
i tu encara ets al llit:
lleva't, lleva't de matí!"


Perquè, això sí, l'oreneta, de matinera, n'és molt.

Aquells bons dies de primavera, quan encara és ben fosc i quan tot just comença a clarejar a la ratlla de l'horitzó, i es veu primer una faixa de color de perla, que es va emblavint i després es va enrossint, les orenetes es desperten i comencen a xisclar. Els altres ocells encara dormen; tot és silenci i tranquil·litat; les eines del camp es veuen amb prou feines; dels estables surt un baf de repòs; i les orenetes deixen el niu, i comencen a deixar-se anar amb aquella gràcia, i ara es freguen pel rec i es renten la cara i les ales, i s'espolsen més fresques i més contentes encara, i vinga voltar i despertar tothom. I, al cap d'un quartet, veureu que els altres ocells es desvetllen, el pit-roig comença a cantar delicadament, i els pardals rondinaires i mig endormiscats, s'esbraven amb llur xerradissa continuada, i al colomar es comença a sentir el parrupeig dels coloms. Les orenetes fan com aquelles dones de casa que, quan els altres es desperten, elles ja han tornat de missa, i ja han encès el foc, i ja s'han pentinat i han donat menjar a les gallines.

Les orenetes són una de les menes d'ocells més entenimentats que corren. Se saben conformar a les circumstàncies de vida, distingeixen el que és bo del que és dolent, els amics dels enemics. Amb els enemics les orenetes tenen un gran atreviment: amb els que no li han de fer mal l'oreneta viu pacífica i satisfeta. Quan veu un altre animalet que està en perill, vola de seguida a ajudar-lo. És a dir, les orenetes són d'un bon cor i d'una gràcia tan extremada, que ja es tenen ben guanyades totes les atencions i delicadeses"

M. Roser Algué Vendrells

40 comentaris:

  1. M. Roser, et vaig enviar el meu comentari de la “sorpreseta” que ens vas fer a tots, però veig que no va quedar en el teu blog. Ves a saber, potser se’n va anar cap a un altre indret. Bé, et vull dir que em va agradar molt i no puc dir res que no t’hagin dit tots els companys. A veure si aviat ens obsequies amb una altra, doncs records així resten per sempre amb nosaltres i això fa que mai s’esborrin.
    La casa d’orenetes que avui ens ha obert la porta, a través teu i d’en J.M. de Segarra, només et puc dir que m’ha agradat molt, perquè a mi també m’agrada el silenci i espero que les orenetes no es descuidin de fer niu a recer de les meves ales, és clar.
    Abraçades d’anada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Papallona, si que vaig rebre el teu comentari, només que va equivocar la volada i va aparèixer al post anterior!!
      Segurament et vaig respondre que cada cosa té el seu moment i embrancar-te amb un altre llibre, quan no és la teva professió, es fa una mica costa amunt.Si de cas algun conte...
      Aquí a la meva zona, es veu que no és territori d'orenetes i falta silenci ambiental, el que hi ha són moltes merles, que fan un cant preciós...
      I abraçades de tornada.

      Elimina
  2. Que maques són les orenetes!

    I el text també ho és, molt i molt bonic!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carme, és que en Segarra és un dels meus preferits...
      Segurament aquí a Sant Cugat si que deus veure orenetes, i sentir com xisclen...
      Petons.

      Elimina
  3. M'agraden molt les orenetes, i avui he aprés moltes coses sobre elles, amb aquest bonic escrit. També les recordo al poble que abans haviem viscut,(tu i jo) quan feien el niu al pati de casa.
    Bona nit!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Anna, veig que encara et recordes , del nostre poble, eren temps bastant feliços per nosaltres tot i ser una època de vaques flaques...
      A mi Josep M. de Segarra m'agrada molt i quan vaig llegir aquest escrit de les orenetes vaig pensar que era bonic per fer un post.
      Bon cap de setmana.

      Elimina
  4. Sentir el xisclar de les orenetes, cada primavera em reporta a la meva infantesa. Recordo que sentir-les desfogar el seu crit alliberador i veure la seva voladissa agitada em feia sentir que la vida, aviat, es tornaria més agradable: els últims exàmens del curs de l'escola m'obligarien a fer un esforç més, però després vindrien els dies de jugar i xerrar amb la colla enmig del carrer (aleshores encara hi podíem jugar, els cotxes hi eren escadussers, ara seria impossible,però a canvi, s'han construït parcs); volia dir, també, que l'airet tebi ens acaronaria les galtes, que les tardes durarien més, que no hauríem d'anar engaldropats amb tants sostres de roba i que, en definitiva, una insospitada joia de viure faria reviscolar els sentits mig somorts per la monotonia hivernal...
    Xiscles suaus i una aletejada d'oreneta!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai sí noieta, les orenetes fan uns xiscles molt característics que no es confonen amb cap altre ocell...I quan arriben, anuncien la primavera amb totes les coses agradables que sabem que podrem fer...
      I quins tips que m'havia fet jo de jugar al carrer quan s'allargava el dia: des de saltar a corda, jugar amb nines o a futbol amb els xicotots, la qüestió era sentir-se lliure, com les orenetes (encara que no voléssim)...Pensa que quan vaig aterrar pels voltants de Barcelona , ja tenia divuit anys.
      Als pobles petits n'hi ha tantes d'orenetes, que fins i tot al matí et fan de despertador, més d'hora del compte...Aquí no en sento pas i les trobo a faltar. El que sento són moltes merles, que canten molt bonic,
      però també garses i aquestes cotorres foranies de músiques ben desagradables...
      Ja miraré cel amunt a veure si et veig
      passar volant!!!
      Petons.

      Elimina
    2. M.Roser, em sembla que el que sempre he cregut que eren orenetes, són falciots, segons em deien l'altre dia uns contertulians de la ciutat on visc (Sta. Coloma de Gramenet). Però, potser s'equivoquen, encara que no tinguin la panxa blanca, tenen la cua en forma de tisora i xisclen maco, què coi! i a més a més, què passa? és que els falciots pertanyen a una casta inferior a la de les orenetes?? classistes que sou, casum...!! ;)
      Un aleteig de probable falciot i un xiscle eixordador a cau d'orella!

      Elimina
  5. Tot el que volia saber de l'oreneta i temia preguntar
    molt bo, Roser, força interessant

    Hi ha un proverbi àrab (o xinès, ves a saber) que diu: L'hora neta i el minut, força brut

    Ah! els pajarus

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ui estimat Gregori, com que sóc de nissaga de pagesos, te'n podria explicar moltes coses...
      Per exemple la gent diu que quan volen baix anuncien pluja, sí i no...Com que els mosquits que són el seu aliment, estan més arran de terra per la pressió atmosfèrica, les orenetes han de baixar, per poder menjar...

      Je, je, no l'havia sentit mai.
      No n'hi ha un pam de net!!! ( que deien abans)

      Elimina
  6. Són cridaneres i escandaloses i, malgrat això, són agradables de sentir. Són ocells alegres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si que és veritat, però jo és de les coses que trobo a faltar d'ençar que trepitjo asfalt...Són alegres,i sembla que parlin entre elles.
      La meva neboda, te dos nius al costat de la porta i com que embrutaven molt, sota un d'ells i van posar una fusta, doncs les orenetes no si van apropar, a l'altre sí. No els agrada que els canviïn res de la seva caseta...
      Petons.

      Elimina
  7. Quin post tan bonic, M. Roser! A mi m'agrada molt escoltar els seus xiscles des del llit, i també a les 8, volant arran del campanar, quan em poso a treballar. Són el millor cant a la primavera i a la vida que conec.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé per què, les orenetes agraden a tothom, trobo que encara que el seu cant(xiscle), no sigui gaire bonic, ens són molt familiars i fan molta companyia. Tot i que a les sis del matí ja comencen a fer guirigall i xerrameca!
      Una abraçada també per a tu.

      Elimina
  8. Jo mai no he pogut gaudir de la complanyia de les orenetes. No obstant això, en llegir el text d'en Sagarra m'impregno de la seva alegria i estima. M'ha fet gràcia el comentari que has escrit pel "Quadern de mots", això de: La meva neboda, te dos nius al costat de la porta i com que embrutaven molt, sota un d'ells i van posar una fusta, doncs les orenetes no si van apropar, a l'altre sí. No els agrada que els canviïn res de la seva caseta... :)
    Un petó i fins aviat:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs no saps el que t'has perdut...Tot i que més d'una matinada no et deixin dormir, perquè sonen bastant abans que el despertador...Aquest escrit d'en Segarra el trobo encisador.
      Les orenetes busquen el niu que que la migració els va fer deixar i si està espatllat, l'arreglen, però no hi tornen si noten que els humans l'han tocat...
      Un petó també per a tu.

      Elimina
  9. Ens enamoren les mimologies -mimologies, oi?- de les orenetes empordaneses. Són noves per a mi. I una manera ben alegre de saludar l'escreix de la primavera d'estiu.
    Torno de seguida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi si que m'enamoren,(totes)...No sé com són les de l'Empordà, però n'hi ha de moltes classes i totes són boniques i ens encomanen alegria. Quan les sents, saps que és primavera...
      A les ciutats hi ha els falciots,que són bastant negres i de vegades es confonen amb les orenetes...
      Bona tarda de dissabte.

      Elimina
  10. Bonic el teu escrit, Roser.
    La meva filla Alba, quan va tenir la seva nena era el temps de les orenetes: les veia com ensenyaven de volar els pollets als fils d'estendre roba, i diu que pensava: elles i jo criem els nostres fillets. Una alegria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Olga, això que m'expliques si que és bonic...Les criatures de la natura, amb molts aspectes som ben semblants...Si que se li acostaven les orenetes, devien intuir molt d'amor, a la casa! Són d'aquelles alegries que són senzilles i entranyables.
      Bon diumenge.

      Elimina
  11. mil gracias querida y admirada poetisa y escritora por acariciar nuestra alma con tan magna belleza y sensibilidad en letras e imágenes. Muchos besinos con todo mi cariño y feliz domingo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amiga Ozna, gracias por tus amables visitas, que ya sabes que siempre son bien recibidas. Que la primavera te inspire muchas històrias de hadas bellas, para nuestro deleite.
      Un besín y una sonrisa.

      Elimina
  12. Es nota que la primavera fa sorgir la sensibilitat. Recordo que una vegada passejant per un poblet, vam ensopegar en el moment que els pollets d'oreneta estaven abandonant el niu per primera vegada, ens vàrem quedar mirant com es llençaven des del niu intentant prendre el vol. Que sàvia és la natura.
    Volia comentar el teu llibre però no vaig trobar lloc pels comentaris, gràcies per fer-nens partícips, no l'he pogut baixar, però l'aniré llegint de mica en mica, els poemes s'han de assaborir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Imma, potser sí que la primavera ajuda, però a mi , la tardor(que és la primavera de l'hivern)també em dona un cop de mà...Que bonic poder veure de tant a prop aquesta petita meravella de la vida de les orenetes...
      No vas trobar lloc per comentar , perquè no n'hi vaig posar, no el baixis, però enviem una adreça sinó t'importa...
      Petons de diumenge.

      Elimina
  13. Les navalletes són el meu ocell preferit. M'agrada despertar-me amb el seu xisclar estrident. Tal vegada sigui perquè quan jo naixia elles hi arribaven i em va enamorar el seu vol. Una abraçada!

    ResponElimina
  14. Vas néixer a la primavera, quant arriben les orenetes? per això estàs sempre tan inspirada...
    El seu xiscles són una mica estridents, suposo que depen de quina hora et despertin...En canvi el seu vol és d'una gran plasticitat.
    Una abraçada també per a tu.

    ResponElimina
  15. Acabo de recordar que, quan era petita, tenia un conte que explicava la vida d'una oreneta. M'encantava! I els dibuixos eren genials... No sé per què no he recordat mai més, fins ara, aquest conte. Rebuscaré per casa els pares :) Gràcies per una entrada tant dolça!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també en recordo un Nasara, potser era el mateix, si fins l'havia treballat amb la mainada, però no sé pas on deu haver anat a parar... Serà qüestió d'investigar, a veure qui el troba primer! Jo en vaig escriure un, que em sembla que és en un post de la primavera passada...
      Gràcies a tu per les teves amables paraules.

      Elimina
  16. No puc deixar-te el comentari en el post de les roses. Te'l deixo aquí. Bona diada de S. Jordi!
    Gràcies per les roses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pilar, és que alguna vegada , si només és per felicitar o informar, no activo els comentaris...És que no us vull donar feina!!!
      Parlant de feina , avui estic una mica feta pols, perquè hem fet la festa de Sant Jordi a l'escola i he ajudat al profe de música a fer danses i com que ja fa dies que la ballo (mai millor dit)...Però ha sortit tot molt bonic!

      Elimina
    2. No és cap feina felicitar i desitjar-li el millor a qui et felicita.
      Diuen que tot esforç té la seva recompensa. Segur que ha estat una festa ben lluïda. La dansa sempre permet que sigui així. ^0^

      Elimina
  17. Són totes vostres, les paraules del bell roser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi espero que gaudissis d'una bona diada...I que les paraules es posessin d'acord per aconseguir que fos especialment plaent per a tu...

      Elimina
  18. Respostes
    1. Gràcies , espero que també fos bona per a tu i que les roses encara conservin la seva olor:)

      Elimina
  19. Hola hermosa!!!
    como las rosas que nos compartes...
    he disfrutado de el texto que nos compartes acerca de las bellas y graciosas golondrinas.....sabes nunca he escuchado su canto pero si les he visto anidar en la casa de un familiar y de una amiga !son hermosas!!
    por acá se dice que cuando anidan en tu casa e señal de un buen augurio, de buenas noticias para la familia de esa casa.
    te sigo dejando mi huella junto a mi cariño y un abrazo. tk amiga.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Atlántida, linda amiga...
      Las golondrinas són unos pájaros a los que todo el mundo quiere, quizas porquè llegan con el buen tiempo y es como si nos regalaran la primavera...
      En realidad las golondrinas no cantan, emiten una especie de chillidos, i
      parece que tengan largas conversaciones...Y si hay muchas, te despiertan por la mañana antes que el despertador!!!
      Un abrazo grande también para ti.

      Elimina
  20. Hola Roser, de pequeños siempre mirabamos con atención el vuelo de las golondrinas.
    que disfrutes el fin de semana.
    un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¿Sólo de pequeños, Ricardo? Yo sigo mirando su vuelo, cuando hacen sus piruetas cual artistas circenses...
      I me gusta escuchar esta especie de parloteo que se llevan entre ellas!
      Feliz fin de semana también para ti.
      y un abrazo de vuelta!!!

      Elimina