COPS AMAGATS...
Com que aquest any no he pogut anar de vacances, m'he mirat els àlbums de fotos de records o moments especials i m'ha vingut a la memòria, que un dia que vaig posar al blog alguna cosa que havia fet, potser fora del que s'esperava de mi, una companya em va dir que tenia cops amagats. No sé perquè, sembla que faig cara de no ser ni cuca ni moixó i quan explicava a la feina algunes activitats que havia fet, els companys se'm miraven com volent dir : no m'ho hagués imagina't mai !!! I com que he trobat algunes fotos d'aquestes "gestes inesperades" , us les poso aquí a veure si penseu igual...
Anar a cavall dóna una sensació diferent que caminar,veus el paisatge des d'una altra alçària, però des que has de portar casc ja no m'agrada, perquè pesa i no t'hi trobes a gust ( i això que un dia vaig caure i com que no m'he l'havia posat, em va quedar la cara com un mapa). Només feia passejades d'una horeta no us penseu...
L'ultralleuger ja és una altra història, he anat en diferents tipus i és una passada, perquè ho veus tot a vista d'ocell i fins i tot te'l deixen pilotar una mica i pots anar a diferents alçàries. Però vas poc protegit i si cau l'aparell...En aquest ultralleuger anàvem el pilot davant i jo al darrera com aquells avions antics i en el que em deixaven pilotar, anàvem un al costat de l'altre.
El salt amb paracaigudes és una descàrrega d'adrenalina bestial.
us he de dir per això que quan et fan firmar un paper abans de pujar a l'avioneta, on et fas responsable del que pugui passar, et venen ganes de donar mitja volta. De fet hi ha gent que quan és a punt de saltar , es far enrere. Vam pujar fins a 3000 metres i primer baixes en caiguda lliure i el vent és tan fort, que sembla que t'hagis d'ofegar, fins que el monitor obre el paracaigudes gran als 1000 metres i surts disparat amunt. Aleshores mareja una mica. però el primer tros no. El mini-paracaigudes que veieu , és per no baixar tant de pressa amb el pes de les dues persones...de fet és tan rapit que voldries que durés més...Mentre baixes hi ha un paracaigudista que et va filmant. Va bé perquè així en pots donar fe, si algú no s'ho creu. El problema és que a més dels calerons que costa , depens de la meteorologia. Pot ser que facis el viatge en cotxe fins al lloc i a l'hora de pujar a l'avioneta et diguin que degut al temps no pots saltar... Un altre dia descobriré més aventures...I penseu que no fa gaire temps de tot això, ja tenia una edat i de petita em marejava a totes les atraccions de fira( i de gran també)...A veure si us animeu!!!
M. Roser Algué Vendrells
Coi de Roser!
ResponEliminaSembles el cul del Jaumet que mai no para quiet!
El que sé segur segur que no faré mai és això de llançar-me amb paracaigudes (i les altres dues coses em sembla que tampoc...).
Però com pot ser que siguis tan eixelebrada?!
Salut i no facis gaire el ximple!
Apa noia, si ets una aventurera!
ResponEliminaJo tinc una foto que em van fer d'alt d'un cavall i faig una cara de por que és per pixar-se de riure.
Les altres dues coses ni pensar-hi.
Una cosa que sempre m'ha cridat però que crec que molt probablement em tiraria enrera és anar en globus aerostàtic.
Els prejudicis no ens permeten conèixer les facetes més interessants de les persones.
ResponEliminaQualsevol dia d'aquests m'animo i en llenço amb paracaigudes...
Jo només he pujat a cavall, un petit passeig i la veritat és que la sensació que vaig experimentar més aviat em va ser plaent, però cap de les altres aventures que ens expliques, mai les faria!!... Mira que ets atrevida eh!!...Però, molt ben fet, si no et fa por, penso que és bo anar provant noves experiències!!
ResponEliminaUna abraçada.
Doncs jo també ho dic:
ResponEliminaCoi de Roser! No m'ho hauria imagina't mai.
Però, ben mirat, no em sorpèn pas tant. M'adono que ets persona en què els neguits i les il·lusions es manifesten en molts sentits. I gens dogmàtica. I amb il·lusió, que diu aquell.
No deixis d'informar-nos de les teves aventures. A veure si aquí, a casa, ens animem a fer-ne alguna de ben clapada.
Una abraçada cap al Bages.
Ni cuca ni moixó?
ResponEliminaHas vist noia, què et pensaves , les aparences enganyen...
ResponEliminaEl que passa que no sol ser efectiu etiquetar les persones, perquè no som robots que sempre actuem igual...i durant un temps em va donar per fer coses que no feia tothom, i això em feia sentir bé.
Però mira, no he fet mai esports aquàtics, perquè no sé nedar i no en puc aprendre, sóc alèrgica al clor...
El que no faria mai tampoc és "ponting", ni espeleologia. Una vegada, prop de la casa de colònies on vaig anar amb els "meus" nens i nenes, hi havia una cova i és clar que calia entrar-hi. Per fer-ho, vam reptar com les serps uns tres o quatre metres i al final hi havia una sala fosca com una gola de llop. Només de pensar que havíem de refer el camí, se'm feia un nus a la gola...
Si "mama", ja faré bondat!!!
Petons to fent saltirons,
M. Roser
Gemma això va per èpoques,tot i que jo sempre dic que sóc una espècie en vies d'extinció.
ResponEliminaDoncs si haguessis vist la meva cara, el dia que vaig caure del cavall.
I el darrer que dius t'ho explicaré en un altre capítol...
Una abraçada,
M. Roser
I perquè no Pilar,per fer aquestes coses només cal proposar-so i que el cos et segueixi...
ResponEliminaNosé si són els prejudicis, o que ens posem un escut per evitar que ens vegin tal com som...
Petons,
M. Roser
Montse, però quan baixes del cavall, durant unes hores vas una mica de tort...
ResponEliminaPor, depèn de què...volar,sobretot perquè confio molt amb la persona que fa l'activitat, i penso que porta molt de temps fent-ho i no es vol pas estavellar...si depengués de mi sola, ja seria diferent.
Petons,
M. Roser
Per això el títol Jordi, cops amagats! Si que és veritat que tinc il·lusió per les coses i de dogmàtica gens,ja que penso que no estic en possessió de cap veritat absoluta, tot i que quan crec que tinc raó,també intento defensar-la.
ResponEliminaSempre dic que jo no trepitjo ningú , però que no intentin trepitjar-me...
Aquí a Vic és bon lloc per aventures,en sembla que en tinc alguna guardada al sarró.
M'ho preguntes això? Si home, aparentment sense gaire esma per fer coses...
Una abraçada també per a tu,
M. Roser
Que tinguis moltes experiències vol dir que estàs viva. Molt viva.
ResponEliminaEt desitjo un munt de vivències noves, que puguis sentir l'aire, l'aigua i la terra dins la teva ànima.
Una abraçada.
Ai Pep, de moment ,gràcies a Deu puc dir que sí, però amb el pas del temps, de vegades, la voluntat corre més que el físic i has d'afluixar una mica.
ResponEliminaMoltes gràcies per les teves paraules
i espero que tu també puguis sentir totes les coses que et fan sentir bé.
Petons,
M. Roser
me encanta tu forma de ser tan dinámica querida amiga, besinos de esta amiga que te desea con cariño feliz inicio de semana.
ResponElimina¡vaya que linda sorpresa querida amiga! veo que verdad te has divertido y disfrutado la vida, eres una hermosa mujer digna de admirarse.
ResponEliminay me resulta todo un honor contarme entre tus amistades.
un bezaso para ti con mucho cariño.
te felicito
Déjame decirte que fue lindo charlar contigo por el chat... acercar las distancias en un instante.
ResponEliminaUau noia quina activitat!!, envejable.
ResponEliminaNomés he anat un cop a cavall, una mini excursioneta camp a través fa molts anys, el que recordo és que va ser una experiència diferent i agradable, però, una setmana caminant eixarrancada del mal que em feien l’interior de les cames ;D. Bona experiència.
Una cosa que tinc pendent, perquè m’agradaria fer de sempre, és saltar amb ala delta... però està aparcadíssim.
felicitats, dona aventurera.
Bona, aquesta de "ni cuca ni moixó". Me l'apunto, que no la sabia.
ResponEliminaRoser, cal no tenir prejudicis quan coneixes una persona. Te'n pots fer més o menys una idea, però conèixer un altre a fons... ah, és gairebé impossible.
Per això no et demano que ens expliquis les més grosses, i això que estic segura que n'has feta alguna. Reserva't el secret o no et podries refugiar enlloc.
Com que tota la vida m'han mirat amb prejudicis, ja sé el que és. Fins i tot van escriure a "El Temps"(textual) que "els crítics no em tenien en compte perquè anava vestida de mestressa de casa".
¿T'imagines? Ni cuca ni moixó... Ai, que poc i que malament que em coneixen, Roser. ¿Què pot tenir a veure el vestit amb la literatura?
M. Roser, sempre ens estranya que hi hagi persones que " a partir d’ una edat” puguin fer coses reservades a gent més jove. Com sol passar, de vegades, ens movem d’una manera esquemàtica seguint patrons marcats.
ResponEliminaSegueix així, sempre que la salut ho permeti doncs és ella la que, veritablement, ens marca el camí.
Una abraçada.
Roser, dona, digues la veritat
ResponEliminano ets tu, és una doble
és broma, ja sé que ets tu. El cert és que jo sempre he sabut que erets una aventurera, se't veu a la cara i en aquest posat valent tan característic teu
bon vent, Indiana Roser Jones
Doncs jo també ho dic com Jordi:
ResponEliminaCoi de Roser! No m'ho hauria imagina't mai.
Mira-la, i després dius que jo viatjo, jajaja però jo ho faig de peus a terra o de rodes a la carretera.
ResponEliminaA cavall si que hi he pujat, i el que m'impressiona és quant baixa el cap, mentre el té a munt tot v bé.
En paracaigudes i ultralleuger no hi he anat. Sols en una avioneta molt petita per veure les línies de Nasca.
Amiga Ozna , si que me gusta ser dinámica, pero también me gusta la paz i la tranquilidad. Esto va por épocas , a veces parece que no puedes estarte quieta y otras dices, que nadie me agobie...
ResponEliminaFeliz semana también para ti y al fin , la lluvia!!!
M. Roser
Ay Atlántida , a veces la mente te pide hacer cosas que nunca hubieras imaginado,y que no has hecho de joven, es como una necesidad vital...
ResponEliminaPero el cuerpo tiene que responder, sinó...Tampoco es que me dedique a ello , són caprichos esporádicos.
Bien sabes amiga que el honor también es mio. I si, fue lindo hablar por el chat desde tan lejos, lástima no podernos escuchar.
Un beso grande también para ti.
M. Roser
Quadern de de mots, això de caminar eixerrencada una setmana je, je, sol ser veritat, si ho féssim més sovint no ens passaria...
ResponEliminaVeus amb l'ala delta no m'hi he atrevit mai, perquè només depens de tu i em posaria molt nerviosa...
Això són petites incursions... m'agradaria poder fer-ne moltes més.
Petons,
M. Roser
M.Roser...ja et vaig veure a cavall al facebook de joveneta...però l'ultralleuger ;) i el salt amb paracaigudes...noia, ets una crack!!!...escolta lo de nedar...l'estiu que vinent vina a Calella...i no pensis en el clor...ja tenim el mar...masterclass i paella...ja en parlarem.
ResponEliminaUna forta abraçada.
Tens raó Olga, conèixer a fons una persona és molt difícil de vegades perquè sense voler, donem una imatge que la gent interpreta malament i d'altres, perquè ens posem una cuirassa per evitar que ens facin mal. Et faré cas hi em guardaré alguna coseta al calaix...
ResponEliminaAi quina gràcia això de no tenir-te en compte per la vestimenta...No se com deu ser el modelet "estandart" de qui transforma els sentiments en paraules.
Això de "ni cuca ni moixò" ho deia molt la mare, al cel sia...dites de pagès!
Una abraçada,
M. Roser
Papallona Blava, veig que ho has caçat al vol( mai millor dit). Saps què passa que a vegades quan ets és jove no en tens l'ocasió i potser tampoc l'empenta suficient, però arriba un moment que penses o ara o mai...doncs ara!!!
ResponEliminaPetons,
M. Roser
Senyor Gregori, no es posi medalles!
ResponEliminaDe veritat ho havies pensat? doncs deus tenir un sisè sentit, si m'ho has vist a la cara...
Ai, això del posat valent no m'ho havien dit mai, deu ser per això que no ser m'acosten els borinots, els dec espantar je, je...
...i barca nova, amic Gregori,
M. Roser
Hola Joana, es tracta de preveure totes les possibilitats de la persona...
ResponEliminaSaps Joana, tu i jo tenim una cosa en comú i l'hauràs d'endevinar. Pista, és propera en el temps...
Petons,
M. Roser
Imma , tu ets la culpable d'aquest post, ja que un dia em vas dir que tenia cops amagats...je,je.
ResponEliminaSaps que passa que, darrerament, m'he tornat més sedentària.
Sí, és clar , si el cavall mira amunt no hi ha problema. El dia que vaig caure, el cavall va ajupir el cap per menjar l'herba de la vora del camí, jo badava i vaig anar a menjar herba amb ell a dues passes d'un estimball...
Molts petons,
M. Roser
Hola Rafael, ja recordo que vam comentar la imatge, aleshores era una noieta. Van haver de passar forces anys, abans no m'agafés la dèria de fer coses diferents...Deies que m'enganxaria al facebook i ja has vist que no, més aviat m'atabala una mica.
ResponEliminaEts molt amable amb això d'aprendre a nedar al mar, no se sap mai. Un dia la meva germana intentava ensenyar-me'n, vaig relliscar i , vist i no vist, em vaig trobar fent de peix i una mica més em segueix ella i tot, ufff quin ensurt...
M'ha agrada't tornar-te a trobar per aquí.
Una abrçada també per a tu,
M. Roser
Ostres que atrevida, veig que ets aventurera m'has sorprès;)
ResponEliminaAmiga querida, de todas tus aventuras, la que más me ha impactado es la del paracaídas....es increíble amiga, también la del ultraligero... yo que no me subo ni a la rueda de Chicago, que es pequeña, porque me mareo... Qué envidia amiga. Sigue subiendo fotitos para gozar de tus aventuras.
ResponEliminaUn beso
Hola Magazín tampoc pensis que ho faig dia sí dia també, però de vegades em ve de gust fer coses que despistin al personal...
ResponEliminaPetons,
M. Roser
Hola guapísima, piensa que yo también me mareo en las atracciones de feria,
ResponEliminahasta de pequeña...
Pero de vez en cuando apetece hacer alguna pequeña locura. No te puedes imaginar lo famosa que me hice entre los alumnos de la escuela, porque les enseñe la filmación del salto en paracaídas...
Un beso grande,
M. Roser
Roser!!! Jo no et conec, i per tant no puc jutjar, però com que jo si que em coneixo i sé que mai ho podria fer (i jo si que tinc fama de boja) doncs em quedo francament parada de veure els pebrots que té la gent, ufff
ResponEliminaDoncs potser per les vacances de l'any vinent, ja et veig amb l'escafandra rodejada de taurons...
Petonets valenta!!!
Ya me imagino cómo te habrán mirado y admirado los alumnos, habrán dicho wauuuuuuuuuu qué profe tan moderna tenemos!!!!
ResponEliminaTe sigo admirando amiga, yo con todas las ganas que tengo de hacer alguna cosa que me mueva del letrago, no creo que esté entre mis primeras opciones en tirarme en paracaídas noooo, soy algo cobarde para las alturas. Un besooooooo amiga querida.
Pd: Cuéntame cómo estás con tus ojitos.
Ai Judit, em sembla que això dels taurons res de res, tot el que sigui amb aigua pel mig, passo...només són petits reptes i potser hem de posar una mica de sal a la vida, que de vegades és força monòtona...No sé, es veu que les mestres cal que siguin " modositas",i penso que cada persona s'il·lusiona per coses diferents.
ResponEliminaBé, de vegades també penso que la gent em veu com una "rara avis", pitjor per ells...
Una abraçada,
M. Roser
Pues si amiga Orianna, en esto he tenido suerte. Los niños y niñas siempre me vieron como alguien muy cercana a ellos (algunos se llevaron el vídeo a casa), incluso los padres me han respetado mucho. Pero...no siempre tuve buen rollo con los compañeros, piensa que he estado toda una vida en la misma escuela y no siempre me sentí a gusto, quizás por mi forma de ser poco convencional como maestra, no se...pero los chiquillos y los padres me han querido mucho.
ResponEliminaAhora como hago de voluntaria de la clase de acogida, soy "maravillosa" por cierto, tengo un pequeño de Perú...
Te mando un correo. Besos.
M. Roser
Hola, Roser, dona intrèpida! Jo, com que encara et conec tan poquet i no he tingut temps per prejutjar-te, potser no m'he sorprès tant com tocaria. Una dona que no dubta a venir a Vilafranca per a la presentació d'un llibre i perquè sap que coneixerà a uns quants amics, segur que és capaç de moltes coses més. Sento, això sí, una gran admiració pr la teva valentia; jo no faria moltes d'aquestes coses ni per mal de morir: tinc molt de vertigen!
ResponEliminaUna forta abraçada i a reveure, amiga!
Hola Galionar ja veig que has enviat els microbis a pastar fang...espero que estiguis millor i si pot ser , bé del tot...
ResponEliminaMira, l'aterrada de Vilafranca , si que va ser una aventura i no havia signat cap paper...
Quan vaig saltar amb paracaigudes, feia dues setmanes que havia superat un atac de vertigen i abans
no n'havia tingut mai, però vaig fer el cor fort i endavant. I a mi que m'agrada tan el mar , em marejo com una sopa anant en barca...
Molts petons de tardor,
M. Roser
Nena, ets una màquina! De petita tenia un cavall i hi muntava sovint, de les altres activitats m'encantaria llençar-me amb paracaigudes, quina passada!
ResponEliminaHola Carina, de màquina res de res...potser és per demostrar que una persona poqueta cosa ( si mires la foto del post anterior)i amb uns quants anys al sac, també pot fer alguna animalada de tant en tant...
ResponEliminaEl salt del paracaigudes si que ho és una passada!!! A veure si t'animes.
Petons,
M. Roser