Subscribe:

diumenge, 7 d’octubre de 2012

DESFER  CAMÍ---2a part...

I de cop i volta, m'adono que no estic sola. A un vell roure, davant meu, descobreixo un petit esquirol que em mira encuriosit. Està estudiant els meus moviments. Què deu pensar? Segur que em confon  amb algun  ocell enorme i espera el moment de veure'm emprendre la volada o potser, una mica mal intencionat, el que vol és que tot badant rellisqui i em doni la gran patacada! Al cap d'una estona, cansat d'esperar un desenllaç que triga massa, gira cua i se'n va fent saltirons.



Des de la meva talaia, també veig un niu, ara buit, segurament a l'espera de ser ocupat la pròxima primavera amb éssers alats, protagonistes de vols i piuladisses, que alegraran aquestes boscúries. Quan ja estic ben saturada d'altituds baixo lentament, mirant bé on poso els peus per a no tenir un ensurt, a l'últim moment, que pugui espatllar el goig de la meva ascensió arborícola.




Ves per on, quan ja han passat moltes estacions de l'època dels genolls pelats i les esgarrinxades, he tornat a reviure una de les meves afeccions infantils. Això em fa pensar que, de vegades, és fàcil desfer camí, si un té l'esperit jove...i les cames et responen, és clar!

Fi.

M. Roser Algué Vendrells                                                                                          

48 comentaris:

  1. desfer el camí i tornar a refer-lo quan es tracta d'activitats que en el passat ens han omplit de satisfaccions ens ajuda a reviure l'alegria d'aquells moments. Allò més difícil és tancar les portes i seguir endavant quan volem oblidar determinats fets.

    Unes ratlles molt belles i evocadores, que ens fan reviure la teua felicitat i ens transporten també a la nostra infantesa.

    Moltes gràcies i mil petonets.

    Ps: Intente esmenar l'haoku amb la teua suggerència que és molt bona i ja tinc els cabells verds. Vaig posar a la plantilla el html per a insertar el vídeo i ara no trobe la manera de poder redactar de manera normal. Açò encara no m'havia passat mai. No m'agrada gens ni mica la nova configuració de blogger. Si em pots ajudar, t'ho agrairia molt!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pensa Joana que d'això ja fa uns quants anyets, però ja en tenia un bon grapat...És veritat, el fet d'escriure-ho fa que ho tornis a reviure i experimentar un moment feliç.
      I ara que parles de tancar portes, per a mi és el més difícil de fer-me gran, perquè moltes coses ja només les pots viure en el record...
      Si que em sap greu que per culpa de la meva intromissió, tinguis problemes al bloc, ja ho consultaré al meu ajudant...
      Petonets.

      Elimina
  2. Al bosc no s’està mai sol. Només cal estar atent i respectar el seu ritme per així gaudir de l’atractiu espectacle. Un dels millors moments per mi és veure com es desperta el dia; olors, colors, sons... vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un petit món, el bosc...
      Tens raó al matí, quan es desperta moll de rosada, tot ell és ple de vida, i és bonic parar atenció, per amarar-els nostres sentits
      amb tanta bellesa...
      Normalment l'he vist despertar, anant a buscar bolets.
      M'imagino que em quedo a dormir dalt de l'arbre...Al matí seria meravellós!!!
      Petonets.

      Elimina
  3. M. Roser, no sé per què però no em sorprèn aquesta afecció teva d’enfilar-te als arbres o, potser, creuar un riu d’aigües braves i altres moltes més aventures que ens has comptat en les teves grans petiteses. Reconec, a través teu, aquesta sensació tan plaent de reunir-se amb la natura, doncs l’he viscut moltes vegades quan les meves ales eren més joves. També, de tant en tant, si més possible, procuro desfer els camins que em van fer feliç tantes vegades.
    Abraçades d’anada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No Ales, als rius, no, ves per on jo tan decidida...És que no sé nedar. De petita no ens n'ensenyaven i de gran, no n'he pogut aprendre, perquè sóc al·lèrgica al clor...Si que ets un autèntic plaer sentir-te amb total sintonia amb la natura.
      De vegades, als prats, veig papallones amb les ales una mica arrugadetes ( no miro a ningú), que semblen ben felices!
      Petons de tornada.

      Elimina
    2. Bé, tu també ets un autèntic plaer, però se m'ha colat una t, volia dir és...

      Elimina
  4. Que maco l'esquirolet! Tens molta energia per desfer camins, tu. Des de dalt tot deu prendre una perspectiva ben diferent, plena de sensacions... m'agrada com ho expliques, pels que toquem de peus a terra ens obre un món nou. Petonets

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si oi, els animalons del bosc solen ser ben bonics. I si a dalt d'un cavall el món ha es veu diferent, doncs imaginat des d'un arbre a una alçada considerable...No em diguis que una noia jovencella com tu, no és capaç de viure alguna aventura de les moltes possibilitats que ofereix la natura...Segur que nedes com una sirena i això també té mèrit!
      Petonets també per a tu.

      Elimina
  5. Uns moments meravellosos, poder estar en comunió amb la Natura, sentin-se una part d'ella mateixa. T'admiro, per aquesta habilitat en enfilar-se als arbres, que jo ni de jove he tingut!
    Gràcies per compartir aquestes impressions tan agradables i la graciosa imatge de l'esquirolet encuriosit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, suposo que la natura a cadascú li proporciona capacitats diferents, sense que unes siguin més important que les altres...
      Segurament tu fas coses que jo no en sóc capaç, sobretot amb l'ordinador...
      Petonets.

      Elimina
  6. M'has fet recordar que un cop vaig recollir un esquirol que tenia mal en un ull. Inflat i amb una infecció de cavall, (esquirol).
    Me'l vaig endur a casa per curar-lo, i ho vaig aconseguir amb molta paciència, i va arribar el dia que en Bartomeu, li vaig posar aquest nom, estava curat, borni, però amb moltes ganes de saltar. El vaig portar al parc i després de deixar-lo a mitja alçada d'un arbre, em va mirar amb el seu ull bo, i salt rere salt s'enfilà fins a dalt de tot d'un arbre molt alt.
    Sempre penso en ell quan veig una imatge d'un esquirol, li vaig desitjar molta sort i crec que ell a mi també.

    El teu relat és preciós i fa que recordi coses com aquestes.
    Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quin episodi més bonic Pep, i per l'esquirol quina sort de trobar una persona com tu, capaç d'endur-se'l a casa i cuidar-lo...
      Suposo que el Bartomeu, t'estarà sempre agraït i potser algun dia te'l tornes a trobar pel parc...
      El que sí que penso, és que tu li vas agafar molt d'afecte i precisament per això, un cop curat, el vas deixar lliure...La natura devia somriure.

      M'agrada ajudar a recordar moments feliços!
      Petons.

      Elimina
  7. Que maco!!!! Els meus néts, m'explicaven que mentre esmorzen, als matins, a vegades veuen un esquirol. Des de la seva finestra les copes dels arbres queden ben a prop. Els hi posen noms i veuen com es mengen les pinyes. I ells estan convençuts que els reconeixen...

    No sabria dir quants anys fa que no pujo a cap arbre... des de l'època dels genolls pelats! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bonic veure esquirols des de casa, jo molts ocells sí, però res més...Deveu estar rodejats de natura, doncs aquí ni als parcs se'n solen veure. Segur que els teus nets, són nens sensibles, capaços de "perdre" el temps admirant la natura, enlloc d'estar penjats de les maquinetes...
      Els meus genolls, Carme, els recordo sempre assenyalats...Era com una cadena, una pelada darrera l'altra!!!
      Petonets.

      Elimina
  8. Gairebé me'n oblido:
    PER MOLTS SANTS!!!
    Et desitjo que hagis tingut un dia MOLT FELIÇ.
    Molts petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Glòria, doncs mira he anat a veure una trobada de gegants que feien al poble, perquè la geganta més recent, ja fa 25 anys que va arribar, i calia celebrar un aniversari tant important!!!
      Més gràcies i petons.

      Elimina
  9. Com era la dita eixa? Què un esquirol podia anar de Girona a Lisboa saltant d'arbre en arbre sense tocar el terra?
    Doncs açò, que ara l'esquirol pot anar de pis buit en pis buit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt encertada la comparació...
      I en canvi hi ha molta gent que es queda sense i au, al carrer...
      S'haurien d'incauta tots i repartir-los entre les persones desnonades i sense sostre...
      Com a mínim, no ens poden impedir somniar amb utopies!!!

      Elimina
  10. Eiii!!! M. Roser, aquesta papallona encara té les arrugues a ratlla. Tanmateix és una cosa que no em preocupa gens, doncs quan en hi hagi voldrà dir que hauré pogut posar moltes paraules a recer a cada una d’elles. No crec que això ens hagi de preocupar a cap de nosaltres, oi? Per cert, tu que ets una dona tan valenta, com és que encara no has après a nedar? Apa !! que ja fas tard.
    Més abraçades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He,he...Era broma, t'asseguro que a mi no em preocupa gens ni mica. Jo sempre dic que les arrugues i els cabells blancs, costen molt de guanyar i per això són un orgull.
      L'aprendre a nedar, ara ja no és problema meu, les dues vegades que ho he intentat m'he quedat sense veu...Potser és per dissimular que jo sóc més de secà!!!
      I més petonets.

      Elimina
  11. Ai!, sort que ja has baixat de l'arbre, em feies patir una mica, la veritat... sóc de mena patidora es veu, sort dels fills que no he tingut, pobrets! quines ganes de deixar el niu que haguessin tingut amb aquell coi de mare tan torracollons!: vigila, que fer-se mal no costa gens!/ ai! que te la foteràs!/ etc, etc... bé, segur que ho haguessin fet quan jo no els pogués veure-vigilar... ha,ha,ha!
    L'esquirolet m'ha recordat que, durant una estada fa anys, al sud d'Anglaterra, en veia en els parcs públics i eren l'equivalent als coloms d'aquí: no eren gens feréstecs, la gent els cridava com si d'un moix es tractés i els donaven alguna cosa per menjar. A mi em feia molta gràcia, doncs els que viuen en els nostre boscos són força esquerps, i trapelles (bé, els anglesos també en són, els squirrels, vull dir): els encanta provar d'estabornir-te amb un cop de pinya...
    Petons i pinyons que són molt bons, tant amb coca com tot sols!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tranqui noia, que vaig amb molt de conte...Pensa que mai m'he trencat cap braç ni cap cama i vaig tenir la sort que a casa no em renyaven mai per fer aquestes trapelleries, només em deien que anés en compte...
      A mi la gent em diu amb el que t'agrada la mainada, com és que tu no n'has tingut? I jo els dic que em el temps que he dedicat, a la quitxalla que no era meva, si n'hagués tingut, a l'arribar a casa me'ls hauria menjat amb patates...
      A la plaça Catalunya m'agradaria més veure-hi algun esquirolet que no pas tans coloms, encara que fessin punteria amb la meva closca...
      Avui, petonets i els pinyons els guardo pels panellets.

      Elimina
    2. No sé si t'has adonat que, al començament, et volia explicar un conte!!!

      Elimina
    3. Ja saps que a mi no se m'escapa res... =;o)
      Petons torradets!

      Elimina
  12. Respostes
    1. Jordi, ja veig que dec ser com un llibre obert, o és que tu ets molt clarivident...
      Mecatxis, i a mi que m'encanta sorprendre al personal!!!

      Elimina
  13. Demano disculpes per passar tan tard, i espero que m'acceptis el desig de: moltíssimes felicitats, M. Roser! Ahir, enganxada a la ràdio seguint el concurs dels castells de Tarragona, em vaig oblidar de tot. I quan me n'he adonat em volia fondre!
    Marxo pitant a fer de iaia, i a la nit entraré de nou per comentar-te el text. Una molt forta abraçada!

    ResponElimina
  14. No et fonguis pas, com ho faríem sense la dolçor de les paraules de la Montse...Moltes gràcies noia, tots els Sants tenen vuitada!
    Quin espectacle els castells oi? Demà no em perdré pas el documental que fan a TV3, només hi trobo una pega, que sigui un concurs.( si, ja sé que el vau guanyar) Penso que les manifestacions de cultura popular no han de ser competitives...Podria ser una trobada o una exhibició i seria igual de bonic. De fet una de les colles punteres, no hi participa mai!
    Jo coneixia el cap de colla que tenien abans els Vilafranquins ( el Melilla?)i el d'ara també, de vista. Una vegada els vaig demanar si podien venir a l'escola a fer una petita demostració i van ser tan amables, que van venir un grupet un dissabte al matí...
    Petons i, amunt!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, hi ha detractors dels concursos de castells, és cert; els Minyons de Terrassa no hi participen mai, per principis. Però fins i tot en les exhibicions castelleres de festa major, com que les colles saben els punts que representa cada castell, tenen clar qui ha "guanyat" la diada... Amb concurs o sense, la rivalitat existeix sempre en aquestes coses i en totes en general...
      M'ha agradat molt la teva experiència a dalt de l'arbre. Em quedo amb la teva frase final, tan plena d'optimisme: és fàcil desfer el camí si l'esperit es manté jove. Santes paraules, noia!
      Una forta abraçada, amiga aventurera!

      Elimina
  15. Ciao... Tutto bene!
    Bello Blog!e Bello Post
    Buon Martedi per te..

    Bacii

    http://couturetrend.blogspot.it/

    http://www.facebook.com/couturetrend1

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ciao...
      Venvenuta al mio blog!
      Grazie mille!
      Buona settimana per te...

      Bacii.

      Elimina
  16. Infinitas gracias querida y admirada amiga por acariciar nuestra alma y nuestros sentidos con tan magna belleza que nos obsequias en fotos y profundas letras. Haciéndonos reflexionar con ellas. Miles de besinos de esta amiga con inmenso cariño.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amiga Ozna, gracias a ti por tu amabilidad. Me alegro de que mis palabras sean a veces motivo de reflexión. Lo que más me alegra es conectar con las personas, intercanviando sensibilidades.
      Muchos besines también para ti, con todo mi cariño.

      Elimina
  17. bellisimas imagenes nos compartes... ademas de la esencia inquieta y emprendedora de nuestra querida Roser, saludando las alturas y sus habitantes en conjunto con los recuerdos hermosos de la infancia.
    un beso y un abrazaso enormeee. tkm

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me alegra que te gusten mis travesuras, llevadas a cabo cuando los años parece que te exigen mucha seriedad, para ser políticamente correcta...
      Pero es tan gratificante, de vez en cuando, hacer alguna pequeña locura!!!
      Si soplo un poquito, quizás te llegue alguna hoja pintada de otoño...
      Linda amiga, un besote grannndddeee!

      Elimina
  18. Amiga M.Roser, de pequeño me encantaban las ardillas, siempre que iba
    al campo las buscaba entre los árboles, soy muy listas, cierto día
    vi de casualidad como se escondía detras mismo del arbol y cuando daba la vuelta al tronco se volvía a esconder sin que la viera, hasta que empece a correr rodeando el tronco y se subió a lo alto, me hacian mucha gracia.
    que tengas una buena semana.
    recibe un saludo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Ricardo, las ardilas son unos animalitos entrañables, pero un poco esquivos. Un día que paseaba por el bosque, apareció una ante mi, se sentó encima de una roca y nos estuvimos mirando un buen rato...Claro que yo no jugué al escondite con ella, je, je...
      Me gustan los parques de algunos paises, donde las ardillas se pasean tranquilamente entre la gente.
      Feliç semana también para ti.
      Besos.

      Elimina
  19. També he trobat! He llegit amb plaer. En la infància vaig anar sovint a la Selva i descopeream molts esquirols. Sempre tenia un encant especial. En els darrers anys hem vist cada vegada més rars. La gent es descompon l'hàbitat natural. Esquirols a executar. Per desgràcia.
    Li desitjo un bon dia!

    ResponElimina
  20. És tota una aventura això del traductor, de vegades no sé si entenc bé el significat del teu text...
    És veritat, als llocs on hi ha esquirols, tenen un encant especial.
    Si ara no n'hi ha tants, és perquè la gent no respecta la natura. L'hem d'estimar i cuidar, perquè és de tots i ens dóna la vida.
    Un bon dia també per a tu!

    ResponElimina
  21. Roser, com se m'ha pogut passar? Penges un post el dia del teu sant i no et felicito? Arrrggggg ni tant sols recordo si em vaig connectar. Be no se si s'escau, però diuen que tots els sants tenen vuitada... per tant ho dic una mica baixet felicitats, però no estas empipada oi? Els petons i pinyons te'ls envio des de la plana, per cert dissabte passat a casa el meu pare van tallar un pi grandiós, ja que era un perill per la casa, amb l'alçada que tenia les arrels poc profundes ja escardaven les parets de la tanca. De pinyes en varen caure unes quantes però pinyons....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això dic jo, em sembla que hauran de ploure cues de pansa,he,he...
      Montse, si m'hagués d'empipar per això, ho estaria amb la meitat del personal!!! Gràcies, la felicitació la guardo pel meu aniversari que també és aquest mes...
      Oh, malaguanyat pi, no et va fer una mica de peneta? Imaginat quantes vivències devia tenir guardades a la seva memòria, és clar que si perillava la casa...Les pinyes les pots guardar per la decoració de Nadal i els pinyons els haurem de comprar enganxats als panellets...
      Petons.

      Elimina
  22. Sí, ben dit. Una aventura. És difícil de traduir, espero que sigui tot correcte. Un cap de setmana Fabulós! Amb l'amistat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, tot correcte, gràcies i bona tarda de dissabte. La meva amistat també per a tu.

      Elimina
  23. Que bonica l'aventura del arbre, amb l'esquirol i el niu en espera de noves niuades. Certament escriure es tornar a reviure moments entranyables.
    Petons de bona nit!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Anna, si que és agradable gaudir dels petits plaers que ens dóna la natura...
      Has vist, el meu post cada dia és més internacional. Ara tinc un comentarista romanès i no sé si sempre els comentaris són adequats als posts(tant per part meva com per part seva) perquè el traductor és un desastre...
      Petonets.

      Elimina
  24. Desfer camins tot trepitjant sobre les nostres petjades és una meravella ja que ens permet tornar al punt de partida carregades d'emocions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perdona Pilar se m'havia passat...
      Si més no, sempre podem recordar-ho i somniar que tornem a repetir tot allò que ens emocionava. I això ens farà sentir bé.
      Petonets.

      Elimina