Avui he anat a caminar per la platja. Només hi havia quatre pescadors i unes quantes ànimes solitàries, un autèntic plaer, i he pensat que estaria bé posar aquest poema...Potser era la mateixa platja dels records...
Tu vas ensenyar-me a estimar el mar
a mi, que era una noia de muntanya;
poques vegades el veiérem junts...
ara, si em sento sola, m'acompanya.
Perquè volies veure el mar amb mi,
jo anava al teu costat il·lusionada;
encara en guardo un tendre record,
d'aquella passejada per la platja.
Caminàvem agafats de la mà
els dos estàvem molt callats,
érem com adolescents, i amb timidesa,
vaig sentir-me enllaçada pel teu braç.
Com que la nit era rúfola i freda
tu, molt galant, em vares abrigar,
vam compartir la teva americana...
un bell pretext per poder-me abraçar.
Recordo que em miraves amb tendresa,
amoixant-me els cabells amb suavitat
i vas besar-me els ulls moltes vegades...
no sé si somniava o era real!
Em parlaves fluixet, a frec de galta,
el que em deies, jo escoltava feliç:
-M'agraden molt les teves mans petites,
ets com un ocellet esmunyedís!
Més ...la natura sempre tan realista
em va venir de sobte a despertar,
en forma d'una forta gotellada...
i aquell màgic instant es va trencar.
---------------------------------
He tornat a la platja dels records,
però, en aquesta ocasió, de dia i sola
i en un impuls sortit del fons del cor,
he escrit el teu nom sobre la sorra.
L'ona amiga l'ha vingut a esborrar
lentament...com en un bes d'aimada,
la besada que jo no et vaig donar...
Avui, però, la mar estava en calma.
(Petiteses-2001)
M. Roser Algué Vendrells
M. Roser Algué Vendrells
Quin poema d'amor i de record més bonic que has escrit. Un instant molt màgic.
ResponEliminaFa anys que no trepitjo la platja, i ara, la prefereixo solitària que a l'estiu.
Bon diumenge Roser!
Doncs mira ahir era una autèntica delícia, a més no feia fred... Després de la passejada per la platja, com que el tenia guardat, vaig pensar que era un poema molt adient per posar-lo...
EliminaQuan tingui una estona t'enviaré un correu, per explicar-te les meves històries de la ràdio...
Bon diumenge també per a tu, Carme.
Records de moments tendres, de petits detalls que omplen l'ànima i, de vegades, la solitud.
ResponEliminaMolt bell, nina!
Aferradetes i molt bon dia!
Gràcies lluna, trobo que el novembre és un mes especialment nostàlgic, i bé de gust passejar per la platja solitària i treure vells poemes de la capsa dels records...
EliminaMolts petonets i bona setmana.
M. Roser, les passejades vora mar de vegades ens porten vells records o, potser, només sentiments imaginats que voldríem fer records estotjats.
ResponEliminaSuposo que en aquest temps de tardor, és un moment de plàcida calma per caminar descalça sentint la sorra sota els peus, somniant tendreses.
Abraçades d’anada cap a aquests instants.
Ui Papallona, tens raó poden ser vells records viscuts o no...(?) Cadascú li pot donar la seva pròpia interpretació, que sigui la que sigui, el moment és ben màgic!!!
EliminaEl mar estava una mica revoltat ahir, però la grisor ambiental li donava més serenor al paisatge.
Abraçada de tornada dels moments màgics.
Una tendresa que es respira M Roser. Un somni, una il·lusió que es renova cada vegada en el redord, que empren la volada des de les cendres com si de lau Fènix en parlarem perquè mai no s'ha consumit, i sempre es revifa.
ResponEliminaM'emmiralle al teu poema i el faig meu jo també. El revisc amb tu.
Petons, ànima poètica
Has vist Joana, de tant en tant, va bé tornar a reviure alguna il·lusió del passat, encara que sigui aprofitant una passejada vora el mar un dissabte al matí i m'agrada que em facis companyia en aquest moment tendre...i si parlem d'ànimes poètiques!!!
EliminaPetons també per a tu.
Hola, m. Roser. Bons pensaments a l'inici de la setmana. Espero ser un cap de setmana bonica per a vostè i la seva família. Moments màgics d'un poema d'amor que he llegit amb gran plaer. Sensibilitat, belles imatges.
ResponEliminaBona tarda Cristian, gràcies per les teves amables paraules...Els poemes d'amor sempre tenen moments màgics i sensibles i són agradables de llegir...
ResponEliminaBona setmana també per a tu.
Petons.
Un passeig pel mar en plena tardor
ResponEliminafantàstic
ara bé, la gracia és anar-hi en boles
i fregar els cossos nus tot recitant el poema
calla, ja notem l'escalfor...
He, he, tu sempre tan explícit...Home, jo diria que no n'era l'època, doncs era un dia gris i fred, típic de tardor...La imatge és molt poètica, però segurament després d'aquesta escalfor, n'hagués vingut una altra que ens hauria portat directament a urgències...De tant en tant(molt), aflora a la superfície la teva ànima de poeta!
EliminaPetonets.
Bellos y mágicos versos de amor nos obsequias querida y admirada poetisa. Infinitas gracias por concedernos el honor de ser testigos de ellos. Muchos besinos de esta amiga con inmenso cariño.
ResponEliminaGracias amiga Ozna, no acostumbro a escribir poemas de amor(algunos en privado), però de vez en cuando, recuerdas algo bonito que has vivido e intentas plasmarlo sobre e papel en forma de poema.
EliminaMuchos besos también para ti.
Uns instans màgics a la platja dels records. Que bé. Te de ser fantàstic passejar per la platja a la tardor i en un dia gris, ennuvolat i sense gent, la mar, tu i els records. M'agradat tornar a llegir aquest poema d'amor i nostàlgia.
ResponEliminaMolts petons
La veritat Anna és que dissabte érem quatre gats a la platja i feia un típic dia de tardor, només que no feia fred...I és clar, sense voler em va venir a la memòria aquest poema que ja fa un temps que vaig escriure. Mentre el penjava al bloc, plovia!
EliminaPetonets també per a tu.
Qui té la platja a prop té un tresor, sense menystenir la muntanya. Roser, estimada, ¿saps?, aquell nom a l'arena no ens l'esborrarà ningú. Passat l'estiu tan cru, la platja de tardor acosta records i s'emporta pensaments i desigs mar enllà, cap a horitzons que tots voldríem tocar amb les mans. Entremig, la tendresa dels cossos, aquella que tu expliques.
ResponEliminaUna abraçada.
Bona tarda Olga. Jo penso que tot és estar en contacte amb la natura, però davant del mar no tens les mateixes sensacions que davant la muntanya. En el primer cas tot és més nostàlgic i en el segon, més bucòlic...Les ones poden esborrar el nom de la sorra, però no del nostre record i ens ajuden a mirar cap aquells horitzons que sembla que mai podem abastar...
EliminaUna abraçada també per a tu.
Aaaaaah!!-crit d'estrès.- M'apropo al caliu de ca teva, ara que puc.
ResponEliminaEm sembla que algunes vegades ja t'he descrit algun moment gairebé idèntic al que tu esmentes: jo sóc una enamorada d'anar a passejar per la platja els dies grisos de tardor i els freds d'hivern. No hi ha gent, o si més no, poqueta, cosa que crea una atmosfera bucòlica, sobretot si t'imagines com de diferent arriba a ser el mateix lloc en un dia de ple estiu. A la primavera, m'agrada molt també anar-hi a passejar, sobretot els dies de pluja. A la platja, més d'una vegada, hi he anat amb paraigua i botes d'aigua, a caminar per la sorra, eh? Em cal apropar-me a les onades i escoltar el seu remor... (és energia pura), encara que, de tant en tant m'emporto una llepada seva als peus -no de la del tipus que el nostre estimat Gregori pensaria, però... ha,ha,ha-.
En fi, Ma. Roser, que jo sóc un d'aquests solitaris que treu a passejar els seus sentits vora el mar en dies "políticament incorrectes", per dir-ho d'alguna manera.
Petons de salabró! Fins aviat!
Ah!però és que hi ha altre tipus de llepades?
EliminaNoia, m'has espantat, potser que afluixis una mica i vagis també a fer una passajadeta ran de mar...Al mateix lloc hi havia anat a l'estiu i tot i no haver-hi molta aglomeració, no es pot comparar amb ara. La mirada es perdia per l'espai, gairebé desert, de la sorra i uns núvols baixos donaven una atmosfera de grisor enmig de la qual, de tant en tant, es filtrava un tímid raig de sol, mentre sonava la melodia de les onades d'un mar una mica revoltat; un autèntic goig molt anti-estrès...Jo, amb paraigua, no hi acostumo a anar a la platja en això em guanyes.
EliminaOi que malpensada que ets, en Gregori és tan innocent, que només llepa els gelats(millor de maduixa), abans no es fonguin amb la calor de l'estiu...Potser li cal un curset, he, he!!!
Petons, sirena marinera.
molt bonic m roser, però segur que l'onada no podrà esborrar mai el que hi ha escrit al teu cor.
ResponEliminauna abraçadeta i gràcies de nou, per visitar i comentar el meu bloc
joan
Joan ,segur que no, que les onades no hi poden entrar, ni amb la força d'un tsunami...
EliminaPetons.
Quin dolç record que has evocat en aquest poema! Un record tendre, esmunyedís que ara perdurarà, perquè aquest nom que ha besat l'onada ha reviscut per sempre, i encara més en forma de poema. És sorprenent l'efecte que té el mar sobre nostre, és mig màgic. Com les muntanyes, cada cop que en pujo una em marejo.
ResponEliminaM'ha encantat, M. Roser, gràcies per compartir aquestes emocions, aquests versos :)
Hola Silvia , vigila amb el vertigen quan pugis a una muntanya, he, he...Però tens raó, el contacte amb la natura sigui el mar o la muntanya, exerceixen un efecte beneficiós sobre nosaltres i ens fan reviure records que ja teniem una mica oblidats...I de vegades els compartim en forma de poema i així ens acompanyen sempre.
EliminaGràcies a tu , Sílvia, per les teves paraules.
Un bonic record fet cançó, M. Roser, i el suau brogit de les onades hi ha posat la música. Allò que ha besat el mar, mai ningú no ho pot malmetre.
ResponEliminaUna forta abraçada!
Quan ens ve a veure algun record que ja teniem una mica oblidat, ens fa pessigolles al cor i ens emociona...I si les ones el bressolen amb la seva música, es transformen en una de les cançons que formen part de la banda sonora de la nostre vida.
EliminaPetons mariners.
És molt bell, Roser. I et fa venir grans records. La mar és una gran companyia. I ella sempre m'acull.
ResponEliminaGràcies Jordi, records i emocions es donen la mà i el mar, ens les fa reviure, tant si està en calma com una mica revoltada...
EliminaLa seva remor i posa música, i les onades interpreten la melodia quan baten sobre les roques...
Petons.
Llegit el poema he anat fent-me'l meu, m'he imaginat en aquesta platja yenint aquest cor d'adolescent. Qué bonica aquesta poesia!
ResponEliminaHola Imma, estic contenta que t'agradi aquest poema i que te l'hagis fet teu...Ara que vols saber un secret? no era precisament de l'època d'adolescent el record, però potser sí que el cor encara ho era una mica!
ResponEliminaPetonets.
Ai Roser! que bonic!! sempre ens portes entrades i poemes plens de sentiment i jo passo, passo i no comento, però m'emocionen els teus poemes i les teves paraules i el teu tarannà "siempre en positivo, nunca negativo". Un petonàs, molt,molt gros et guarda quan tornis a passejar ran a mar,te'l guarda una onada.
ResponEliminaPer ara un somriure dibuixat al rostre i una abraçada amb peto inclos.
Bon cap de setmana.
Hola Montse, ja veus que estic molt pendent de la teva teràpia blocaire, si et dona bons resultats, potser que també l'apliqui jo, que de vegades la processó va per dins, però de cara a la galeria, intento ser això que dius , positiva...
EliminaEl mar és un bon guardià d'emocions, de tant en tant, m'agrada passejar-m'hi quan no hi ha gent, però he de buscar un dia que estigui núvol, sinó el sol reflectit al mar m'enlluerna...Miraré si trobo el petó!
Com diu la meva capçalera del bloc:Cada cop que somrius, neix una flor al jardí de l'alegria...
Petonets riallers.
M'ha agradat molt aquest record tan tendre que has compartit!!... Hi has posat tanta força en la teva descripció què, fins aquí han arribat les sensacions que expreses.
ResponEliminaQuè aquest "jardí de l'alegria no pari mai de florir"!!
Una abraçada.
Moltes gràcies Montse, m'agrada recordar moments màgics i compartir-los i si t'ha arribat el missatge, fantàstic...
EliminaJa diuen que l'alegria és la sal de la vida! L'anirem adobant amb somriures perquè sempre tingui flors...
Petonets.
Inmenso placer para nuestros sentidos querida y admirada poetisa visitar tu morada y deleitarse con la suprema belleza que nos obsequias en versos. Miles de gracias y muchos besinos de esta amiga que te desea con inmenso cario feliz inicio de semana.
ResponEliminaEl placer es mío Ozna, por tener la amabilidad de visitarme. Me gusta recuperar recuerdos bonitos y compartirlos...
EliminaTambién te deseo que tengas una feliz semana.
Un beso grande, salpicado de mar.
¡Hola Roser!
ResponEliminaQue genial poema amiga: que bonito es recordar esos momentos hermosos que nunca se olvidan aunque pase el tiempo.
Gracias por deleitarnos con tus bonitas letras, ha sido un enorme placer pasar a leerte.
Te dejo mi gratitud y mi estima.
Un abrazo y se muy feliz.
Muchas gracias Marina, si que es bonito recordar momentos felices, aunque yo siempre digo que cuando aprecisamos tanto los
Eliminarecuerdos, es porque ya hemos arrancado muchas hojas del calendario...
El placer es mio, es una manera de compartir sensibilidades.
Un beso y una sonrisa envueltos en la niebla otoñal.