Subscribe:

dilluns, 8 de febrer de 2010

"NORMALITAT"
(Experiencia literaria en una penitenciaría )
Fa uns dies, la bibliotecària d’una presó de joves va fer un taller d’escriptura amb uns quants nois. Com que es va assabentar de la meva modesta incursió en el món literari, em va demanar si volia anar a fer una xerrada com a cloenda. Ella creia que els hi podria aportar alguna cosa.
Jo, que ja coneixia una mica el món penitenciari, però dels adults, no la part juvenil, li vaig dir que hi aniria amb molt de gust.
La veritat és que vaig quedar gratament sorpresa. Vaig descobrir un jovent molt respectuós i educat ( va ser difícil evitar de fer comparacions amb alguns elements que trobes a fora). Em van escoltar amb atenció i van fer moltes preguntes que demostraven les seves inquietuds i el seu interès, tant per l’escriptura com per la lectura. En alguns moments la conversa va tenir fins i tot un caire filosòfic. Jo en cap moment havia pensat que parlaríem de Kant o de Goette.
Vam llegir alguns dels treballs que havien fet i, deixant de banda la perfecció en la forma, els continguts eren tots molt coherents i creatius i amb un sentit més profund del que és habitual en joves d’aquesta edat. Suposo que la privació de llibertat ho deu potenciar. Les dues hores que havíem previst van passar volant, tant per a mi com per a ells, que em van demanar si hi aniria un altre dia...Tots els nois que trobàvem pels passadissos i les diferents dependències, agraïen amb un gran somriure que et paressis a parlar amb ells i t’interessessis pel que feien.

Tot això m’ha fet reflexionar, ja que l’ambient era tan “normal” en tot l’entorn, que t’oblidaves que eres dins d’una presó. S’encarregaven de recordar-t’ho les reixes que s’obrien i es tancaven al passar.
I si ens parem a pensar, què és la “normalitat”? No sé si algú ho té clar, ho dic perquè després de la visita em vaig assabentar que alguns estaven allà per coses que ens posarien els pels de punta. Això vol dir que la forma d’actuar de l’ésser humà està condicionada per moltes coses. Però jo sempre he pensat que hi ha d’haver alguna cosa més. Potser un gen específic que fa que, en igualtat de condicions, uns reaccionin de forma positiva i uns altres de forma negativa? En tot cas si que crec, que ens hem de qüestionar la falta i no l’individu...Bé, l’important, per a mi, es que ha estat tota una experiéncia de vida.


M. Roser Algué Vendrells

4 comentaris:

  1. Una enriquidora experiència. Moltes vegades la persona té més facetes de les que creiem, i no es veritat que com les pel·licules ens volen fer creure, el dolent és sempre dolent i el bo és sempre bo.
    Dins les persones hi ha molts matissos.

    ResponElimina
  2. Hola Imma, la veritat és que l'èsser humà és d'allò més complex...és difícil saber que mou a les persones a actuar en un moment determinat d'una manera o d'una altre. Són experiències que t'ajuden a veure la vida i les persones d'una forma molt més tolerant.
    Una abraçada.
    M. Roser

    ResponElimina
  3. Que linda experiencia la verdad yo no conozco una penitenciaria por dentro y me cuesta imaginar ese mundo, pero lo que mas me cuesta imaginar es lo que cuentas, es una sorpresa y debe ser una experiencia escelente para vivir y compartir, creo que tambien hay que tener algo especial para llegar como lo hiciste vos, la docencia y la experiencia que tenes en la vida seguro fueron muy importanets para que este encuentro fuese un exito para ambas partes.
    un abrazote y felicitaciones por eso, ojala algun día pudiese hacer algo así, va tuviese la capacidad para hacerlo, creo que sería una gran experiencia.

    ResponElimina
  4. Hola Mónica, ya ves mis aficiones.
    Yo estuve dos años carteándome con un preso de una carcel de adultos, e incluso iba a verle los sábados y hablábamos por el locutorio, pero se me hacía muy pesado. Hasta que su família que podia verle tres horas al mes, me cedió la mitat de su tiempo y entonces entraba dentro cada mes una hora y media y hacíamos un "bis a bis" pero solo de hablar... Le gustaba mucho la poesía y el tiempo se pasaba volando hablando de sus problemas y sus ilusiones. Pero en una cárcel de jóvenes no había estado nunca, és un mundo un poco distinto, ya que és como un macro instituto y tienen que estar siempre ocupados en algo. Las dos fueron experiencias enriquecedoras.
    Mónica, siento mucho lo de tu padre, se lo duro que és. Quizàs la poesía sea un refugio para ti, cuando te sientas agobiada refúgiate en ella y en tus niños, que ayudan a pasar los malos momentos.
    Un beso muy, muy grandote.
    M. Roser

    ResponElimina