Subscribe:

dimecres, 23 de setembre del 2009

L'ESPERANÇA

Diuen que l'esperança és l'últim que es perd i segurament és veritat. He fet un recull de frases,que m'han agradat, sobre aquest tema. Les escric tal com les he trobades.

-Por muy larga que sea la tormenta, el sol siempre vuelve a brillar entre las nubes.

-En el corazón de todos los inviernos vive una primavera palpitante, y detrás de cada noche, viene una aurora sonriente. (Khalil Gibran, poeta libanés)

-Si supiera que el mundo se acaba mañana, yo, hoy todavia, plantaria un arbol.

-Si ayudo a una sola persona a tener esperanza, no habré vivido en vano. (Martin Luther King)

-La esperanza es el sueño del hombre despierto. (Aristòteles)

-Es mejor llegar lleno de esperanza, que llegar. (proverbio chino)

-La esperanza es un arbol en flor que se balancea dulcemente, al soplo de las ilusiones.
(Severo Catalina, escritor español)

I l'esperança diuen que seria de color verd, si els sentiments es poguessin pintar...

M. Roser Algué Vendrells

NOSTÀLGIES DE TARDOR


Ja som a la tardor. L’estació de l’any nostàlgica per excel·lència. Jo vull donar-li la benvinguda amb quatre versos que donen fe del meu tarannà melangiós, segurament perquè jo vaig néixer un mes d’octubre, al bell mig d’un paisatge de colors una mica emboirats.



Tardor... simfonia de colors

que et captiven la mirada,

amb matisos d’or i vermells de foc.


Nits clares de lluna

i capvespres fantàstics,

sota un cel de somni.




Pescadors a l’aguait

d’una mar encrespada,

esperant, sempre, que arribi la calma.


Enyorances d'amors somniats

i dil·lusions perdudes,

que mai seran realitat.



Tardor...sensacions indefinides

i per als cors sensibles,

un bell cant de melangia.


M. Roser Algué Vendrells

dimarts, 15 de setembre del 2009

APRENDRE A MIRAR...


Ara que ha començat l'escola, recordo que un dia vam anar a visitar l'aqüari i els nens i nenes es feien una mica d'embolic a l'hora d'explicar per escrit el que havien vist i quines sensacions havien experimentat. A 3r de primària encara repeteixen moltes paraules: vam, després, m'ha agradat... per tal que fossin més imaginatius, els vaig posar un petit exemple de com ho podien plasmar sobre el paper, tant amb prosa com en vers. Per si us pot fer servei...

UN DIA A L'AQUARI




Era un matí clar i transparent del mes de gener. Una fila de nens i nenes esperaven davant l'aquari que obrissin les portes d'un món submarí meravellós, ple de bombolles de colors.

Esperaven impacients i picant de peus per fer-se passar el fred que, en aquelles hores, es feia sentir de valent. Al seu devant veien el port de Barcelona ple de barquetes, gronxades per un ventet que bufava una mica avergonyit per haver-les d'espertat.

El sol, que s'acabava de despertar, feia brillar el mar com si fos un mirall de plata. Algunes gavines feien la seva excursió matinal i alegraven el cel amb les seves volades. Després, descansaven a les barques.

Els nens i nenes miraven el mar, les barquetes, les gavines...Ja gairebé no sentien el fred. Fins i tot van parlar de fer algun poema sobre el que veien¡¡¡

De sobte, es van obrir les portes de vidre d'un altre mar diferent i una mica màgic. Ara el veien des de dins, com si s'haguessin submergit en un immens submarí transparent.




A l'aquari aquest matí,

el sol ja no vol dormir.

Tot il·luminant el mar,

hi ha quedat ben retratat.

Unes trapelles gavines,

empaiten unes sardines.

Fa un fred que pela

i el vent fa moure una vela.

I els nens i nenes d'Esplugues,

tremolen com unes fulles.

Diuen que aquesta excursió

els ha fet tanta il·lusió,

que haurien fet sense por

companyia a algun tauró.




Al dia següent, a l'escola, els nens i nenes van dibuixar uns fantàstic peixos de colors, perquè havien guardat les imatges a la seva memòria. Així van aprendre que observar bé les coses és molt important.

La meva intenció era que a l'hora d'explicar-se fossin més imaginatius, però també que aprenguessin a observar les coses i fessin seva aquella frase tan bonica que diu :

APRENDRE A MIRAR ÉS APRENDRE A ESTIMAR
M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 12 de setembre del 2009

L'EMOCIÓ DE LA GEGANTA

S’acosta la Festa Major d’Esplugues i la colla gegantera ja es prepara per fer-nos gaudir d’allò més, amb els seus personatges tan especials. Els nostres gegants són els protagonistes d’una antiga llegenda de la vil·la. Tenim la MARTA, la seva amiga CATERINA, en MARTÍ i el seu cavall QUIM.
La Marta , la geganta principal, aquests dies està una mica nostàlgica recordant una data com aquesta molt emotiva, tan per ella com pel seu company en Martí. I vol compartir els seus records amb tots nosaltres:


-L'any que Esplugues va ser ciutat gegantera, ens van demanar si voliem fer el pregó de la Festa, en Mateu i jo, perquè la Caterina és una mica tímida i en Quim va dir que si començava a renillar, espantaria la gent.
Quan ens ho van proposar, vam sospesar-ho molt bé , perquè era trencar el codi dels gegants que, fins aleshores, només havíem parlat entre nosaltres. Però vam dir: ”Què caram, la vil·la d’Esplugues bé s’ho mereix. Tothom ens estima molt. Ens treuen a passejar totes les diades importants i ens ho passem molt bé”. Si voleu que us digui la veritat, ja feia temps que contemplant des de la meva alçada les anades i vingudes de la gent, compartia les seves il·lusions, alegries i tristeses i pensava que m’agradaria ficar-hi cullerada.
I ara que hi ha més confiança pel fet de parlar la vostra llengua, us diré un secret. El dia del pregó em vaig emocionar i el Mateu també. Veure la gentada que omplia la plaça de Catalunya de gom a gom, i que ens escoltava amb tant de respecte i una mica bocabadats, és una cosa que no oblidarem mai. Es pot dir que vam sentir una emoció gegantina.
En Mateu, la Caterina, en Quim i jo, us donem les gràcies pel vostre afecte. Nosaltres també us estimem molt i us enviem un petó gegant.

MARTA

M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 5 de setembre del 2009

MIRANT ENDINS


Els que pensem, infeliços de nosaltres, que tenim un xic de sensibilitat, sovint acostumem a mirar enfora per buscar la musa que ens ha d'inspirar.


Però si mirem endins amb ulls de poeta hi podem trobar, a més de paraules boniques, il·lusions i somnis que estant adormits esperant el dia que es puguin complir. Són com un estol d'ales presoneres dins de gàbies daurades, on es senten segures a recer de torbonades i sentiments. Però, de tant en tant, n'hi ha que es rebelen. Volen ser lliures.


Aleshores agafo la ploma i el meu bloc de notes. Les paraules rodolen com aigües tranquil·les pel riu de les pàgines transparents i clares, tot fent moure la barca de la meva mà.




"Jo sempre he pensat que un poema, de fet, no està ben acabat fins que algú l'ha llegit i li ha donat una dimensió que l'escriptor sol no és capaç de donar-li ". MIQUEL MARTÍ I POL

M. Roser algué i Vendrells