dimecres, 2 de febrer del 2011
dimecres, 29 de setembre del 2010
CANÇÓ DE LA LLUNA

La lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada!
Ai, com m'agrada la lluna
la lluna de la muntanya.
És una lluna molt neta,
és una lluna molt clara;
Com és de clara la lluna,
la lluna de la muntanya!
Lluna de bosc i fageda,
la lluna que ens agermana,
la lluna de creure i creure
i mirar-nos a la cara.
La lluna de la ciutat
és una lluna gastada,
és una lluna molt trista,
és una lluna llunyana...
Vicenç Andrés Estallés
Però com que a mi també m'agrada molt la lluna del mar... caldrà que n'hi posi una foto. Així veurem que les dues són molt i molt boniques.

M. Roser Algué Vendrells
divendres, 28 de maig del 2010
dissabte, 20 de març del 2010
Tots els poemes que poso al post, són d'un únic llibre de poesia que tinc. Es diu Petiteses. Els vaig escriure ja fa un temps en una època que em sentia especialment nostàlgica. Si us hi fixeu bé, la majoria reflecteixen aquest manera de ser. Fins i tot, em vaig "atrevir" a d'escriure'm, amb un poema que és diu, Sóc (com no podia ser d'una altra manera.
Aquest és l'únic poema que he fet en català i en castellà, i l'he triat per fer el meu primer vìdeo. És molt senzill, però és que m'està costant molt( com tot el que fa referència a la informàtica). Espero anar millorant. Al vídeo hi ha la versió en català. La música de fons és el ramito de violetas de la Cecilia
Sóc com l’oreneta,
que no troba aixopluc
en les nits fredes.
Sóc com la gavina,
que va volant pel cel
sola i perduda.
Sóc com la violeta,
que amaga amb timidesa
sentiments tendres.
Sóc com el vaixell,
que ha perdut el timó
i va a contravent.
Sóc com la lluna nova,
que a recer de la nit
sempre vigila.
Sóc com la pluja fina,
que cau suau i silent
i et tranquil·litza.
Sóc com la vesprada
que la tardor ha daurat...
dolça i nostàlgica!
SOY
Soy como un gorrión,
que no sabe posarse
cuando hay tormenta.

Soy como la gaviota,
que vuela por el cielo
buscando el norte.

Soy como un velero,
que no encuentra su rumbo
y va a la deriva.

Soy como la violeta,
que esconde cautelosa
sus sentimientos.

Soy como la luna nueva,
que tu no puedes ver
pero presientes.

Soy como la lluvia,
que cae mansamente
dejando huella.

Soy como la tarde
que el otoño doró...
dulce y nostálgica.
diumenge, 21 de febrer del 2010
Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

dimecres, 21 d’octubre del 2009
ELEMENTS POÈTICS

Vora el mar, el capvespre, a l’hora baixa; Una increïble posta de sol tenyeix el paisatge de tonalitats rosades. La lluna plena treu la cara amb tonalitats de marbre. I davant, un far, sentinella marí, iniciant la seva tasca d’intermitències lluminoses. A sota, sols l’abisme, amb la creixent remor del mar batent contra les roques. Al lluny, tímids i vacil·lants, els primers fanalets de les barques dels pescadors , que brillen com lluernes dins la foscor. Al cel, vols elegants de gavines i xiscles d’orenetes que s’empaiten ran del penya-segat. Semblen tots els elements tòpics i típics per a fer el més meravellós dels poemes.
Però... jo diria que hi manca alguna cosa, segurament la més important; Uns ulls que contemplin amb cor de poeta, el mateix que tu. I aleshores sí, sense cap paraula per a no trencar l’encís de l’entorn, seria el moment i el lloc adient no pas per escriure... molt millor per viure com en un bell somni tot fet d’il·lusió, el més dolç i tendre poema d’amor.
M. Roser Algué Vendrells
dissabte, 5 de setembre del 2009
MIRANT ENDINS
Els que pensem, infeliços de nosaltres, que tenim un xic de sensibilitat, sovint acostumem a mirar enfora per buscar la musa que ens ha d'inspirar.
Però si mirem endins amb ulls de poeta hi podem trobar, a més de paraules boniques, il·lusions i somnis que estant adormits esperant el dia que es puguin complir. Són com un estol d'ales presoneres dins de gàbies daurades, on es senten segures a recer de torbonades i sentiments. Però, de tant en tant, n'hi ha que es rebelen. Volen ser lliures.
Aleshores agafo la ploma i el meu bloc de notes. Les paraules rodolen com aigües tranquil·les pel riu de les pàgines transparents i clares, tot fent moure la barca de la meva mà.
"Jo sempre he pensat que un poema, de fet, no està ben acabat fins que algú l'ha llegit i li ha donat una dimensió que l'escriptor sol no és capaç de donar-li ". MIQUEL MARTÍ I POL
M. Roser algué i Vendrells



























