PETITESES

Són les petites coses

la gràcia de la vida,

les que més et corprenen

i les que et fan vibrar.

- Que hi ha de comparable

a unes mans enllaçades,

a una tendra abraçada,

a una dolça besada?

- A un t’estimo en veu baixa

ben a frec de la galta,

contemplant les estrelles

o a la vora del mar?

- A una rosa que esclata

i et perfuma la cambra,

i a  tota tu et trasbalsa,

que ell te l’ha regalada!

I abans que se´n marceixin,

algunes de les fulles,

en un llibre entranyable

segur que  guardaràs.

Un llibre de poemes

que duu dedicatòria,

que molt sovint llegeixes

i és important per a tu.

Són aquestes, no d’altres

les coses que recordes,

quan un dia de pluja

t’agafa l’enyorança;

I repenjada als vidres
de la teva finestra,
regalimant nostàlgies...
penses en el passat.

M. Roser Algué Vendrells                                                         (de Petiteses 2001)

LA  FLORENTINA  ( dibuix del mòbil antic de la Carme)

La Florentina era una bicicleta clàssica, de les d'abans, sense marxes...Es feia uns tips de pedalejar per camins  rurals entre els camps i quan passava, aixecava molta polseguera. Com que solen ser plans, passejar-s'hi, no requereix massa esforç.

Sovint pensava, que la seva vida era molt monòtona, li faltaven al·licients que la motivessin a fer coses una mica més atrevides.

Fins que un dia va decidir que ja n'hi havia prou d'apalancar-se, calia cremar cadenes, fent rutes més arriscades.Com que vivia prop de Collserola, no ho va tenir gaire difícil, i es preguntava com no se n'havia adonat abans que tenia la muntanya a quatre passes. Amb tant d'exercici, les seves rodes cada dia estaven més fortes i ella s'anava posant reptes, cada vegada més difícils.

Quan ja es va sentir prou en forma, va pensar que ja estava preparada per pujar fins a Montserrat. Com que era una ocasió especial, es va repolir i abrillantar tota, fins que gairebé enlluernava...I ben greixada i amb l' estelada lligada al manillar, que voleiava amb el vent, ja  tenim la Florentina, pedals ajudeu-me, muntanya amunt. Sort que s'havia entrenat perquè, així i tot, va arribar a dalt esbufegant... Les rodes li feien figa i els pedals gairebé no podien fer la volta sencera, però estava satisfeta d'haver aconseguit una fita tan important.

A l'hora de tornar, va pensar que bé es mereixia un premi i decidida, agafà el tren cremallera per poder contemplar el paisatge amb tranquil·litat.

Va pujar al vagó i es recolzà a la barra de ferro, ben enganxifosa de tantes mans suades que s'hi agafaven. Però vet aquí que el cansament li va fer una mala passada i es va adormir. En somnis s'imaginava que era una bicicleta voladora i veia el paisatge a vol d'ocell. Al final del trajecte la mà del revisor, la tocà  amb molta delicadesa per no espantar-la. Li sabia greu haver-se adormit i perdre's la  visió del paisatge, muntanya avall. De totes maneres  ja l'havia vist en somnis. Estava ben decidida a tornar a fer aquell recorregut, però aquesta vegada a l'inrevés i amb una novetat: pujaria amb l'aeri i no es cansaria i després, baixaria per la carretera amb els pedals en punt mort.  

Tot fent camí cap a casa anava tocant, tota xiroia, la simfonia en sol ponent major per a timbres de bicicletes aventureres...

M. Roser Algué Vendrells

UNA  CARTA  MOLT  ESPECIAL...

Després de veure la disbauxa de regals d'aquests dies, he pensat que seria interessant fer un post d'aquesta carta, que vaig trobar a la revista d'un esplai, escrita per una persona adulta, però que segurament reflecteix la manera de pensar i de veure les coses de( espero) molts/es i nens/es.

Benvolguts pares i mares:

No em doneu tot el que demano. De vegades només demano per veure fins on puc agafar.

No em crideu. Us respecto menys quan ho feu, llavors m’ensenyeu a cridar com vosaltres, i jo no ho vull fer.

No em doneu sempre ordres. Si en comptes d’ordres de vegades em demanéssiu les coses, jo ho faria més ràpid i més a gust.

Compliu les promeses fetes, bones o dolentes. Si em prometeu un premi, doneu-me’l, i també si és un càstig.

No em compareu mai amb ningú. Ni amb el meu germà o germana, menys amb la gent de fora. Respecteu-me. Si em feu destacar més que els altres, algú patirà, i si em feu sentir pitjor que els altres, seré jo que patiré.

No canvieu d’opinió tant sovint sobre el que haig de fer. Poseu-vos d’acord sempre tots dos. Decidiu i mantingueu aquesta decisió.

Deixeu-me valer per mi mateix. Si sempre ho feu tot per mi, jo mai podré aprendre.

No digueu mentides davant meu, ni em demaneu que les digui jo per vosaltres, encara que sigui per treure-us d’un problema. Em feu sentir malament i perdre la fe en el que em dieu.

Quan jo faig alguna cosa dolenta, no m’exigiu que us digui sempre el perquè ho he fet... De vegades ni jo mateix ho sé.

No critiqueu ningú a la seva esquena. Ho trobo injust.

Quan estigueu equivocats en alguna cosa, reconeixeu-ho, i creixerà l’opinió que jo tinc de vosaltres, així m’ensenyareu també a admetre les meves equivocacions.

Tracteu-me amb la mateixa amabilitat i cordialitat amb la que tracteu als vostres amics, perquè el fet que sigui de la família, no vol dir pas que no puguem ser amics també.

Quan us expliqui un problema meu, no em digueu: “No tinc temps per tonteries” o, “això no té importància”.

Estimeu-me, i digueu-m’ho! A mi m’agrada escoltar-ho. Encara que no ho creieu necessari, digueu-m’ho.

Sapigueu que escoltar-me, és invitar-me a raonar.

Creieu en mi, doneu-me alguna responsabilitat: inspireu-me confiança.

Tinc necessitat de ser acollit, reconegut, recolzat, valorat, estimat. Sé que ho feu. Gràcies.

Doneu-me pau, calma, serenor a casa, i no estigueu tant temps fora. Us vull a prop.

Us estimo molt a tots!

???

Penso que la carta convida a fer una bona reflexió...

M. Roser Algué Vendrells