UN VINT DE MARÇ
(La
primavera desperta el mar)
És
un dia clar, sol, sorra daurada;
n’ és
el primer dels jorns de primavera;
un
suau ventijol m’ empolsina d’ aigua
i
la salabror em resseca la cara.
Allargo
la vista sense veure flors
però,
a les altes crestes de les ones,
endevino
tots els bells colors
de
les margarides, tulipes i roses.
La
mar està inquieta, plena de frisança,
potser
sent enveja dels enamorats
que,
aprofitant-ne aquesta bonança,
tendrament
es miren i enllacen les mans.
I
veu en sos ulls espurnes de plata
castells
d ’il·lusions, noves esperances,
somnis
d ’un amor que irà refermant-se...
De primaveres, sempre n’ hi haurà d’ altres!
I
quan els anys passin hi haurà alguns infants,
infants
de pell bruna o blanca de lluna,
d’ ulls
negres com ell o molt blaus com ella,
que
amb molta tendresa veuran fer-se grans.
I
que allà a la sorra, amb el vent de cara,
faran
onejar-ne esplendents estels;
que
s’ enlairaran com vol d’ ocellada,
fent
mil giragonses pels camins del cel.
Penso
que és això el que la mar somnia
quan
després de la llarga hivernada,
sent
del sol la càlida alenada...
De la primavera..., N ’és el primer dia!
M. Roser Algué Vendrells. Fotos M. Dolors.
(Poema publicat al blog, el març de 2009)
